¿Cal estrènyer el cercle per lleialtat o ampliar-el per justícia? Avui va una mica de filosofia. ¿Poden entrar en conflicte dues virtuts, com ho son (cal suposar-ho) la lleialtat i la justícia? Veiem-ho. El sentit de la justícia ens empeny a tractar a tots els nostres semblants (i fins i tot als que no ho son) amb equitat. En canvi, la lleialtat neix d'un sentiment de proximitat: som lleials en primer lloc a la família, després als amics, i així, progressivament, el cercle es va ampliant a la ciutat, la comarca, la nació, Europa, occident, etcètera. Posem algun exemple:
Sabem, posem per cas, que a la nostra empresa hi ha una vacant i tenim la possibilitat de influir en la seva adjudicació, i gracies a aquesta influència la plaça va a parar a un parent o un amic. Si som prou primmirats potser tindrem un conflicte interior: d'una banda ens sentim obligats per la lleialtat cap a la nostre família o amics; d'un altre, per justícia i equitat, no volem perjudicar un tercer. Si afinem una mica més ens adonarem que el conflicte és més laxe com més allunyada estigui la persona perjudicada: no sentirem la mateixa incomoditat si ni tant sols sabem qui ha estat l'eventual perjudicat que si es un veí, posem pel cas.
Un altre exemple. El treball assalariat està sobrevalorat a occident respecte del tercer mon en termes de mercat global: un hora de treball similar està vuit o deu vegades més ben pagada a Europa o Nord-Amèrica que al tercer mon. Fer justícia al tercer mon implicaria la exportació de capital i treball fins a aconseguir la anivellació. Però d'una banda sabem que una tal anivellació ho seria més aviat per baix que per dalt (simple aritmètica) i d'un altre que el benestar, no solament econòmic, sinó cultural, social i democràtic, és només possible a partir d'uns nivells de renda relativament alts. Les democràcies riques, ¿han de mantenir el seu car estatus cultural per fidelitat a sí mateixes, o han de renunciar-hi per justícia en vers el tercer mon? (És probable que la força dels fets ens empenyi en aquesta direcció sense nosaltres voler-ho, però aquest seria un altre debat).
L'esquema el podriem reproduir a diferents nivells i entorns, però sempre ens porta a la mateixa disjuntiva: ¿cal estrènyer el cercle per lleialtat o ampliar-el per justícia? Aquesta, si més no, seria la disjuntiva kantiana. Segons Kant —i conseqüentment segons la Il·lustració— la justícia sorgeix de la raó, i la lleialtat del sentiment. Però Richard M. Rorty —un prominent filòsof americà que el mes que ve farà tres anys que va morir, als 75 anys— no era gens kantià. Rorty no tenia tant clara aquesta separació entre lleialtat i justícia. O, si ho voleu, entre raó i sentiment. Ho planteja de la següent manera:
¿Hem de descriure aquests dilemes morals com conflictes entre lleialtat i justícia, o més aviat com a conflictes entre grups més petits i més amplis? ¿Podríem reemplaçar la noció de justícia per la de lleialtat a grups amplis (per exemple els nostres conciutadans o la especie humana)?, ¿perdríem quelcom en aquest desplaçament?Òbviament el que hi ha al darrera d'aquest plantejament no es una mera qüestió nominal (substituir justícia per lleialtat ampliada) sinó un qüestionament del l'imperatiu categòric en tant que principi racional de conducta universal. Aquests posicionaments li han valgut a Rorty l'acusació, a parer meu injustificada, de relativista moral. Ell, poc sorprenentment, prefereix reclamar-se del pragmatisme. El paràgraf amb que conclou l'assaig d'on he extret aquestes reflexions -"La justícia com a lleialtat ampliada"- es un exponent d'aquest pragmatisme:
"Crec que descartar el racionalisme residual que varem heretar de la Il·lustració es aconsellable per moltes raons. (...) Una raó de tipus pràctic seria que desfer-se de la retòrica racionalista podria permetre a occident acostar-se a lo no occidental essent algú amb una historia instructiva per explicar, abans que com algú que presumeix de fer un millor us de una capacitat humana universal".El que ens està dient en definitiva es que l'occident liberal pot, amb tota legitimitat, defensar la seva concepció de la civilització, no perquè estigui en possessió d'una racionalitat superior, sinó per fidelitat a sí mateix.
+18.20.50.png)
En definitiva: dit d'una manera prou subtil,peró l'homínid segueix defensant-se dintre del seu clan, com sempre.
ResponEliminaSalutacions.
Brian, creo que no has delimitado suficientemente las variables circunstanciales (psicológias y humanas) que podrían generar conflicto entre lealtad vs justicia.
ResponEliminaVeamos tu primer ejemplo:
Por supuestísimo que sería JUSTO, moral y ético, que ante una vacante para un puesto de trabajo optásemos por un amigo o familiar cercano, pero, ¡¡¡ atención!!!, siempre que fuésemos nosotros mismos la empresa privada para la que trabajarían nuestros allegados.
Sin embargo, podría darse la circunstancia de que la empresa fuese pública, es decir, que formase parte de un proyecto colectivo común.
Entonces, no sería moral ni ético que prevalecieran las lealtades hacia los amigos y familiares, sino que deberíamoa aplicar rigurosamente el imperativo kantiano de deber para seleccionar, en justicia, al mejor y más capacitado.
Saludos
"El que ens està dient en definitiva es que l'occident liberal pot, amb tota legitimitat, defensar la seva concepció de la civilització, no perquè estigui en possessió d'una racionalitat superior, sinó per fidelitat a sí mateix" I per comoditat, també. No per ser millor, d'entrada, nipitjor. Els exemples no mostre, crec, què la lleialtat sigui superior ni ugal en categoria a la justícia, només mostren que està "justificada", que es pot entendre, malgrat estigui equivocada. Si vas en un barco i sobra una persona? Està justificat quedar-se amb un familiar? Per lleialtat (o el que sigui) s'entén,però no per justícia. Un post interessant. M'agrada molt el pragmatisme. Espero més comentaris, a veure si m'aclareixo més.
ResponEliminaM'agrada el que diu aquest home, entenent que l'error que critica deriva, probablament del fet que considerem la justícia com a cega. És just que algú, només pel fet de ser familiar meu, no pugui accedir a una feina en l'empresa que jo dirigeixo? I entenc que la llei del pèndol ens ha fet abjurar de nosaltres mateixos després del fracàs del colonialisme, però tard o d'hora hem de començar a perdre complexes i deixar d'odiar-nos. Som el que som. Un post molt interessant que permet moltes hores de reflexió, gràcies :)
ResponEliminaNo m'he explicat be: no em volia referir a una empresa pròpia, sinó al lloc on treballo (o no hi treballo, però hi conec un cap de departament que vol cobrir una plaça). De fet l'exemple no es de Rorty, sinó meu i només això, un exemple. Ell posa d'altres:
ResponElimina"Compartir la comida con gente empobrecida de la calle es natural y correcto en circunstancias normales, pero quizá no en medio de una hambruna en la que hacerlo supusiera deslealtad con la propia familia"
Però insisteixo en que només son exemples —més ben o més mal triats— sobre els quals Rorty mateix no es pronuncia, sinó que els utilitza per relativitzar la línia divisòria entre lleialtat ampliada i justícia, o entre raó i sentiment.
Em sembla que no cal insistir, perquè es una cosa de la qual veiem exemples cada dia a manta, que defensem com a causes "justes" aquelles que, analitzades amb una mica de fredor, be podríem qualificar de "lleialtat al grup": les reivindicacions d'un estament laboral (públic o privat), l'aigua del Ter (o de l'Ebre) per l'Empordà vs la "depredadora" Àrea Metropolitana de Barcelona , la exigència de què els serveis incòmodes es muntin lluny de casa nostre (NIMBY), els contenciosos de Catalunya en front l'Estat o de l'Estat en front de la UE, etc., etc. Si hi rumieu una mica fent un esforç de distanciament segur que trobareu un munt d'exemples en que la línia divisòria entre el que és "just" i el que és "lleial a la meva causa" es fa més i més prima i difusa.
El que ens diu Rorty —portant la cosa a un terreny més proper— és que no hi perdríem res si diem que defensem unes determinades quotes d'autogovern i de gestió fiscal (inclús de independència, si voleu) per lleialtat a nosaltres, la nació catalana, en lloc de dir que que ho fem per justícia en front de l'injust Estat jacobí. Dit d'un altre manera: es més fàcil i més honest confrontar lleialtats, que no enganyen a ningú, que confrontar "justícies", que només son pures en el mon ideal de Kant
A ver, Brian, de entrada no entiendo, de verdad, qué tiene que ver la lealtad con la justicia o por qué deberían ser incompatibles.
ResponEliminaEl concepto de justicia no tiene por qué ser necesariamente kantiano ¿por qué este arbitrio apriorístico?
Ya Aristóteles dio una definición bastante acertada y pragmática de lo que debería ser la justicia (el justo término medio)
Vayamos por partes:
Si consideramos aspirar a una justicia universal, a partir del cumplimiento del imperativo categórico ético de Kant, no ha de concluirse necesariamente que se deba prescindir de la lealtad.
"No hagas a los demás lo que no quisieras que te hicieran a ti mismo", "el hombre no es un medio ni puede ser utilizado como medio por otros, pues es un fin en sí mismo" (dos maneras de enunciar el imperativo kantiano)
Si se tratara de enfrentar la lealtad debida a la familia o ante un desconocido (caso del ejemplo del naufragio) está claro que primaría el imperativo vital que nos une orgánicamente a la sangre de nuestra sangre, al cabo tan ético y justo como el imperativo kantiano universal (yo no abandonaría a mi hijo a su suerte de la misma manera que mi padre se obligó a no abandonarme a mí)
Si de lo que se trata es de cuestionar o negar la fidelidad al proyecto común de una nación, a la que se pertenece por imperativo de la razón histórica, sí podríamos hablar de traición desleal a la justicia, precisamente a la misma justicia orgánica que hace hincapié en que las lealtades se deben jerárquicamente a la familia, la comunidad y la nación (riguroso orden inalterable)
Si alguien pretendiera cambiar su lealtad a la nación que ES y a la que pertenece por otro proyecto de "nación" en ciernes, que todavía no ha sido, no cabe duda de que se puede hablar de deslealtad en tanto se vulnera el principio de organicidad antes mencionado.
Kant se movía en el terreno del idealismo filosófico, pero ¿dónde está escrito que deba ser en ese constreñido corsé el lugar donde habite la VERDAD?
El raciovitalismo orteguiano, por ejemplo, es más racional y más justo, en tanto más vital y acorde a la verdadera esencia de los seres humanos: predeterminados genéticamente para salvar a sus propios hijos antes que a los hijos de un congoleño.
Lo justo es SER de acuerdo a lo que está designado en nuestra impronta genética que SEAMOS.
Saludos
És un dilema bastant "pèrfid" és clar, facis una cosa o altra, sempre seràs criticat. No sé si és fugir d'estudi però penso que lo primer és: la veritat.
ResponEliminaApañó,
ResponEliminaRorty utiliza el concepto de justicia en el sentido kantiano: es universal, deriva de la razón y no depende del tiempo, lugar o circunstancia. Llevada a sus últimas consecuencias, esta justicia no nos permite priorizar la salvación de nuestro hijo del naufragio antes que al hijo de otro. Nadie ha dicho que este sea el único concepto posible de justicia; simplemente es que aceptamos a los efectos de esta discusión. Y lo hacemos —lo hace Rorty— precisamente para contraponerlo al concepto de lealtad. Y a renglón seguido nos dice: si ampliamos el círculo de nuestra lealtad más allá de la familia, el clan, la nación, la etnia, la cultura, etcétera, hasta abarcar a toda la humanidad, la lealtad se confunde con la justicia universal. (No perdamos de vista que es una discusión filosófica; no estamos diciendo lo que está bien y lo que está mal).
Por otra parte, estoy de acuerdo en que somos "lo que está designado en nuestra impronta genética que seamos", sólo que yo no diría que esto es justo. La naturaleza no es justa ni injusta, simplemente, es.
Atenció
ResponEliminaEs prepara un dia de solidaritat blocaire el proper 31 de maig. Per a més detall veieu: dia del blocaire en crisi
Brian, ya sé que estamos tratando sobre una discusión filosófica, pero insisto en que ésta no tiene por qué ser abordada desde la perspectiva falaz y aporística (callejón sin salida) del idealismo kantiano, como bien señala el perspicaz Criteri.
ResponEliminaEl error de Rorty consiste, precisamente, en contraponer el concepto imposible de justicia universal con el de lealtad, éste sí REAL.
Nunca jamás, jamás de los jamases, la justicia universal podría llegar a coincidir con una lealtad universal, lo cual no quiere decir que justicia (legitimación moral de nuestros actos) y lealtad (legitimación vital de nuestro ser) deban ser incompatibles como proclaman hipócritamente las izquierdas.
Se puede, en este caso, servir a Dios y al Diablo: podemos aspirar a una justicia universal, por qué no, sin renegar de la lealtad hacia nosotros mismos.
La naturaleza no es justa, pero el idealismo kantiano tampoco, en tanto obliga a "igualar" la lealtad hacia nuestro hijo con la del hijo de un congoleño ¿qué clase de aberración antinatural es ésa?
¿Conoces "palabras para Julia"?
Es una bonita poesía, pero hipócrita, kantianamente hipócrita, falsa, inconcientemente idealista y, por tanto, perversa.
Ya sé que fuig d'estudi, pero contemplar la bandera franquista en este foro va más allá de lo que mi sensibilidad democrática puede aceptar. Casi todos los símbolos están manchados de sangre, pero el aguilucho me trae a la memoria asesinatos que me han marcado.
ResponEliminaPor favor, Juan, tengamos la fiesta en paz. Mientras Apañó mantenga el tono impecable que ha tenido hasta ahora, no hay motivo para censurarle. (Pero, por supuesto, no voy a consentir rifi-rafes personales en este bloc)
ResponEliminaAyssss, Juan, siempre obcecados en la cáscara sin prestar atención a la pulpa.
ResponEliminaYa veo que el interesante tema propuesto por Brian no da para más.
Saludos
ei, no ho espatlleu que estava xalant d'allò més! :)
ResponEliminaPer descomptat que el tema dona més de sí, sobre tot si no el circumscrivim a la disjuntiva que planteja Rorty. Per exemple, tenim l'enfoc de Alasdair MacIntyre, neoaristotèlic, a qui Victoria Camps defineix com a antikantià, antimarxista i antimodern (tot i que ens adverteix de que ell, probablement, rebutjaria aquestes etiquetes) que nega els imperatius categòrics perquè, diu, la moral universal es una ficció, doncs la moral depèn del context històric i cultural. A aquesta corrent se l'ha denominat comunitarista perquè posa l'èmfasi en la comunitat abans que en l'individu. Però potser que ho deixem per un altre apunt dedicat a MacIntyre, no fos cas que ens embaféssim de filosofia :).
ResponEliminaI en tot cas serà més endavant, perquè en el proper apunt vull parlar d'un llibre que he llegit fa poc: "Immortals, sans i perfectes", del nostre amic Salvador Macip, alies SM