Li vaig prometre a Salvador Macip que un cop llegit el seu llibre li diria què m'havia semblat. Suposo que no li sabrà greu si li ho dic públicament. Així mato dos pardals d'un tret: compleixo la paraula compromesa i esquivo, ni que sigui per un dia, la passa de sequera blocaire que nos invade.
M'imagino que per a un científic que es decideix a escriure un llibre, del tipus que se'n ha vingut a dir divulgació científica, els dubtes hamletians que se li plantejant no deuen ser tant respecte de la matèria sobre la qual ens vol parlar (que intueixo que en Salvador ho tenia clar) com sobre el nivell tècnic idoni per connectar amb l'audiència. A l'Stephen Hawking li van posar tant la por al cos dient-li que per cada fórmula matemàtica que poses es dividiria per 2 el nombre de lectors, que finalment amb prou feines es va atrevir a incloure'n una: E = mc2. (Per cert, evitar les fórmules no va fer, segons el meu parer, el llibre més intel·ligible).
Tot i que es fa difícil de dir, perquè cada lector és un mon, particularment discrepo d'aquesta opinió. Discrepo, per exemple, d'aquest crític (per cert, més que una crítica en fa un resum excel·lent i exhaustiu) quan diu:
Inmortales y perfectos es un ensayo divulgativo brillantísimo que se lee con auténtico placer, pero es demasiado técnico, lo que no lo hace apto para todos los públicos.Certament un llibre sobre ciència no ha de ser para todos los públicos, però crec que el lector que s'acosta a aquests tipus de llibre està predisposat a fer el esforç mínim imprescindible per accedir a la informació que se li proposa. Val a dir que el crític en qüestió sembla ser que està vinculat al "Círculo de lectores" i que estava pensant en el seu públic. Què hi farem! Em sap greu pel Salvador, però potser sí que el seu llibre no es para todos los públicos del Círculo. Però, cal insistir-hi, Immortals i perfectes no és un manual tècnic, sinó, com diu l'autor, "un retrat de la situació actual de la biomedicina" que ens posa al corrent de "com ens afecten i com ens afectaran els nous coneixements que anem generant als laboratoris". El llibre dona al lector exactament el que promet en aquest paràgraf de la introducció:
Al final, el lector hauria d'acabar tenint les eines necessàries per comprendre el que està passant a l'avantguarda de la medicina. Així podrà seguir ell mateix els nous descobriments que es vagin fent públics cada dia sense sentir-se intimidat per un munt de paraules i idees enrevessades.Doncs això, ni més ni menys.
Un altre aspecte dels llibres sobre ciència al que li tinc una mica de mania es el de la palla. ¿Qui, alguna que altre vegada, no s'havia enrotllat en un examen intentant suplir amb palla la falta d'inspiració? Dons això semblen fer alguns autors, sobre tot els americans. I un pensa: "home, Amèrica te excel·lents literats, però quan vulgui literatura ja aniré a un Paul Auster, o a un Philip Roth, posem pel cas". Mireu, si no, com comença un capítol qualsevol de "Complejidad", de Roger Lewin: "Los setos llevan aquí mil años", dijo Bill mientras avanzábamos a una arriesgada velocidad por oscuros caminos rurales..." i així continua fins que, dues pàgines més endavant, ens assabentem cap a on "avancem": la casa de James Lovelock. Després, entre anècdota i anècdota, farà disperses referències a l'objecte de la visita a Lovelock, la hipòtesi Gaia. En resum, i perdó per la digressió, es pot ser més o menys circumspecte, com Ernst Mair o Francisco J. Ayala; més o menys apassionat, com Richard Dawkins o Lynn Margulis o, en fi, més o menys tècnic, com Antoni Prevosti o Maynard Smith, però en cap cas cal, com fan aquests bons autors, sacrificar el rigor i la informació que tant semblen espantar al crític del Círculo de Lectores.
Tornem però al llibre del Salvador, que era del què es tractava. Un altre problema, un cop decidit el nivell tècnic, és el nivell d'aprofundiment. Aquí suposo que el Salvador va haver de fer un esforç important de síntesi perquè el tema és tant extens (tot i que a priori no ens ho sembli als profans) que a poc que s'hagués estès li hauria sortit una enciclopèdia. S'en surt prou be fent servir el recurs dels quadres sinòptics, els resums, i el vocabulari, a més a més d'un glossari final molt útil. Es clar, això no surt gratis; hi ha moments que ens podem trobar llacunes que haurem d'omplir pel nostre compte si volem aprofundir en un tema o escatir un dubte, però, com dic, era inevitable si calia evitar que el llibre es convertís en un totxo.
Particularment (per entrar finalment en la meva impressió personal) m'ha agradat més la primera meitat (grosso modo), més descriptiva (projectes genòmics, manipulació genètica, clonació, cèl·lules mare, naturalesa i tipologia dels càncers, etc.) que la segona, més especulativa (mil i una estratègies de curació del càncer, lluita contra l'envelliment, la immortalitat, etc.). Per els que no estem gaire sans, no aspirem a la perfecció i la immortalitat ens semblaria el més proper a l'infern de Dante Alighieri, aquestes especulacions ens sonen una mica a música celestial. (Per no entrar en el tema de la demografia i la piràmide de població, que ens portaria per altres viaranys). Com li vaig llegir, no recordo a qui, n'hi ha que es deleixen per la immortalitat i no saben com omplir un diumenge a la tarda plujós.
+18.20.50.png)
Brian, coincideixo amb tu en que un llibre "de divulgació científica" ha de ser, sobretot, rigorós. En cas contrari, estariem davant d'una mena de "Muy interesante" amb més pàgines. I penso que el llibre d'en Macip és rigorós, però alhora es llegeix amb facilitat.
ResponEliminaPersonalment, a més, a mi m'agrada la segona part: una visió científica del futur de la medicina i de la biologia aplicada a l'aconsecució d'una llarga i pròspera vida. Assumim que sóm mortals, però també que volem viure el màxim possible en les millors condicions.
Es curiós, jo també havia pensat en el "Muy interesante" com exemple del que no ha d'esser un llibre sobre ciència.
ResponEliminaNo he llegit el llibre d’en Macip per poder opinar, però en termes generals i davant el dilema rigor/amenitat, opto per l’equilibri just que no banalitzi la finalitat de l’obra. Sovint i històricament s’empren llenguatges corporatius que fan difícil a la majoria la comprensió de certs textos i poso per exemple el llenguatge jurídic que és el camp que m’és més proper: si llegiu una sentència o una llei de certa antigor veureu que els termes són críptics i de mal pair per gent que no hi estigui avesada. Avui dia es legisla i es dicten sentències que no cal que les tradueixi l’advocat per fer-les més entenedores. Potser en el terreny científic no es tant senzill per l’etiologia dels seus continguts, però crec que cal evitar, dintre del possible, el llenguatge críptic, sovint nomes justificat per raons d’autodefensa corporativa.
ResponEliminaSalut.
Moltes gràcies per la crítica, Brian. Trobar aquest equilibri entre rigorositat i entreteniment és el que costa més, i quan un lector ho aprecia és el millor elogi que et poden fer. I més si em compares amb tots aquests noms il·lustres!
ResponEliminaGràcies Leblansky!
Alberich, la clau de la divulgació és exactament el que tu dius: evitar el llenguatge críptic corporatiu. Costa molt treure-te'l de sobre si l'estàs usant tot el dia, però un cop has fet l'esforç, escriure un llibre assequible és molt més fàcil.
encara no he llegit el llibre, però el llibre d'en Hawking va ser dels més venuts, confesso haver-lo llegit i la feina va ser meva per comprendre això de la corvatura de l'espai-temps. De fet estic convençuda que no me n'he assabentat encara. Havent llegit altres llibres d'en Salvador és del tot segur que haurà fet un bon llibre i assequible a poc que t'hi esforcis.
ResponEliminaBuff, ja has trigat a dir de què parlava el llibre: "projectes genòmics, manipulació genètica, clonació..." Però molt bona ressenya.
ResponEliminaSembla certament una divulgació de lo més "cool" de les ciències, interessant. La llàstima és que molts encara just hem après què és un transistor. Però suposo que ha de ser un llibre suggerent si més no.
Alberich, lo del "llenguatge críptic per raons d’autodefensa corporativa" és més sagnant, perquè darrere de l'argot o gerga, no s'hi amaguen raons tècniques, sinó de simple litúrgia obscurantista, que és molt diferent de la mera dificultat de traslladar a llenguatge planer temes de dificultat tècnica.
ResponEliminaSalvador, gràcies a tu, he gaudit de la lectura del llibre. No em malentenguis lo de l'especulació i la "música celestial", te tant de interès com la resta del llibre; el que volia dir és que (per raons personals que no venen al cas) son coses que no em neguitegen i em queden llunyanes. (La interpretació de'n Leblansky és la bona)
Clidice, el pots llegir amb tota tranquil·litat, fa de molt més bon llegir que la "Història del Temps" de'n Hawking. On vas a parar!
Criteri, és força més fàcil i més instructiu que la electrònica de l'estat sòlit (excepte si t'hi tinguessis que guanyar al vida, es clar). A l'enllaç que poso en el tercer paràgraf hi ha un resum exhaustiu de la temàtica del llibre.
Té pinta de ser força interessant, intentaré llegir-me'l aquest estiu. Tot i ser un llibre de divulgació científica, la genètica és divertida, i més explicada des d'un punt de vista divulgatiu. I que coi! Si posem un mínim d'interès en allò que llegim, tot (si fa no fa) és mitjanament comprensible. Clar està que sempre has de fer pauses i fer una mica de recerca pel teu compte (beneït google), però no ens ho poden donar tot mastegat, la gràcia està en aprendre, no? I quina millor manera d'aprendre que que et motivin per buscar informació sobre el tema, que t'incentivin, t'interessin? Així no només aprens del que llegeixes en el llibre, sino també, a partir de l'informació cercada, et permet plantejar-te el que diu, no només menjar, sinó també digerir i fer el rotet, no? Bé, no en tinc gaire idea, però és el que m'ha vingut al cap.
ResponEliminaPer cert, t'he comentat perquè t'he vist als blocs del Leblansky i de la Clídice, i quan he vist el nick i la foto m'ha semblat original. Va ser la primera pel·lícula dels Monty Python que vaig veure :) Espero que no t'importi.
I tant que no, Maria, ben al contrari, perquè publiquem, sinó; per què ens llegeixin i ens comentin :) Benvinguda. Com ja he dit més amunt, el llibre es llegeix molt be; no cal ser biòleg, per descomptat.
ResponEliminaNo l'he llegit encara i consti que el tinc! Després del que tu exposes, motives i em fas despertar més interès per llegir-lo.
ResponEliminaCanviaré l'ordre de torn de la prestatgeria de preferències.
Gràcies Brian!
Hola Carme, gràcies i benvinguda! (He hagut de rumiar un xic fins esbrinar de què em sonava aquesta Carme J )
ResponEliminaNo t'hi capfiquis ni t'angoixis, mai podràs llegir una enèsima part del que voldries llegir. Això es la prova, com he dit fa una estona a un altre bloc, de que la vida no te sentit. (Però no estic segur de haver-me fet entendre) :)