El dia després (i resposta als comentaris).

Els comentaris a l'anterior apunt m'han animat a fer alguna reflexió sobre la manifestació i les seves derivades.


Diu l'Apañó que no hi ha una sobirania popular catalana perquè el dipositari de la sobirania, segons la Constitució Espanyola (CE), es el poble espanyol. Ens trobaríem, per tant, davant d'una aporia (problema la solució del qual presenta una dificultat lògica insuperable). Penso que la aporia només és tal des d'una concepció adamista en la que la CE fos el principi i fi de totes les coses. L'Alberich, en el seu apunt mostra com aquest no és necessàriament el cas. Poques secessions s'haurien produït si per fer-les hagués calgut el vist i plau de la metròpoli o estat matriu. El volàtil dret d'autodeterminació es, per definició, un meta-dret anterior a qualsevol estat de dret: primer es constitueix un estat i després s'atorga a sí mateix un cos legal. És veritat, però, que cal trencar aquest "llucet que es mossega la cua", que diu l'Apañó; i trencar-el significa fer un "acte de violència", per utilitzar el terme de Pedrolo. Només així es pot constituir una legalitat aliena a la primera. Òbviament, acte de violència no vol dir, en el context del qual parlem, violència física; vol dir que el poble català hauria de plantejar a l'Estat la exigència d'un procés pactat de secessió. Això és viable avui per avui? A parer meu no, però aquí ja entraríem en el camp de les especulacions, i d'especulacions n'hi ha per a tots els gustos.

Però he lliscat cap un terreny al que no tenia la intenció d'anar. (I en qualsevol cas, és un altre debat). La meva indignació amb el procés de reforma de l'Estatut no ve de que el seu contingut em sembli poc ni massa, ni de que com a català em senti oprimit per Espanya. Ve de que tot el procés —des del seu fonament legal fins a la seva culminació, passant per totes les etapes intermèdies— és el nyap i és la vergonya més grans per la qual he passat des de la instauració de la democràcia. A mi, com a ciutadà, no em pertoca saber res de dret constitucional, ni sobre recursos previs o posteriors, ni sobre sobiranies parcials, totals o compartides. Hi ha tot un entremat de institucions i lleis, tant estatals com autonòmiques. I es sota l'empara d'aquest entremat que es decideix un bon dia obrir un procés de reforma de l'Estatut. S'elabora una ponència, es debat, s'aprova, es porta a Les Corts, es modifica, etc., etc. En tot això no tinc perquè entrar-hi ni entendre-hi. Però quan el que en resulta es sotmet a referèndum del cos censal que en determina la llei (en aquest cas el de Catalunya) el text referendat per les urnes és sagrat. Ni el TC, ni Crist beneit pot tocar-ne ni una coma. I si hi ha una Constitució, o unes lleis que se'n deriven, que diuen el contrari, aquesta constitució, o aquestes lleis, son un frau, els qui les varen redactar uns ineptes i els qui les apliquen uns inútils.


Però, com deia en el darrer apunt, que el nyap sigui un obra coral no vol dir que tots tinguin les mateixes responsabilitats. Si el TC s'hagués limitat a dir que aquest Estatut no era constitucional s'hauria armat el mateix sidral, però, si més no, sabríem on érem: altre cop a la casella de sortida. Però el que han fet (el TC amb la complaença dels partits i poders fàctics de Espanya) ha esta molt pitjor: han dinamitat l'estructura legal de Catalunya amb una sentencia de més de 900 fulls que no només esbotza el nou Estatut sinó que deixa en la alegalitat l'anterior. Qualsevol nova llei o qualsevol recurs a les vigents pot quedar atrapat en un veritable procés kafkià de interpretacions d'aquells 900 folis.

En el seu comentari Juan Poz es desvincula del tema perquè no va amb ell, diu, i es lamenta de que no hi hagués cap menció als casos de corrupció. (Efectivamente, Juan, yo creo que como tu mismo dices, no tocaba). Es plany també de que era una manifestació que anava, per elevació, contra Espanya. L'entenc perfectament i no seré jo qui vingui a posar cataplasmes ni a fer-se l'orni. Sí, la majoria, o si més no, els que més cridaven, ho feien en contra Espanya; s'ha entrat en un procés de desafecció mútua en el que tots els mals que afecten a Catalunya semblen tindre la seva causa a Espanya i viceversa. I aquests processos, que com més s'embalen més creix la component visceral i més es difumina la racional, son molt fàcils de accelerar i molt difícils de parar. Amb tot, no em preocupa tant la desafecció entre Espanya i Catalunya com entre catalans. I aquí ve a tomb un altre tema que apuntava en Juan: el recompte de manifestants.

Una agencia que es dedica a avaluar el nombre d'assistents a les manifestacions —Lynce— calcula que a la mani del dissabte hi vam assistir 62.000 persones. Naturalment ha estat objecte de befa i escarni per part de tothom —on vas a parar, si fins i tot la Guardia Urbana diu que érem més d'un milió!—. Però resulta que aquest senyors de Lynce —com en altres moments havien fet "Contrastant" o "Manifestómetro"— expliquen el mètode de càlcul que utilitzen. ¿S'ha vist mai que les "guardies urbanes" o els organitzadors de manifestacions expliquin el mètode que utilitzen per calcular les assistencies? ¿Algú es creu que hi ha hagut mai una manifestació d'un milió de persones? Jo, no. Ni aquí ni a Madrid ni en lloc d'Espanya. De fet només cal agafar un mapa, una regle, i una calculadora per veure que és impossible. Però resulta que un dia, fa més de 30 anys, es va dir que érem un milió i, des de aquell dia qualsevol manifestació que no arribi a un milió és un fracàs. Portem 30 anys instalats en la ficció (una més) perquè, com la canalla, si la realitat no s'avé amb els nostres desitjos, simplement la neguem. (I si a sobre ho ha dit la premsa de Madrid, doble motiu per negar-la).


Doncs bé, deia que el que em preocupa es la desafecció entre catalans perquè, si resulta que no érem un milió i mig sinó 62.000 (posem que la xifre està esbiaixada i que en realitat érem 120.000 o 200.000 si m'apureu, m'és igual), vol dir que ja no estem parlant d'un clam de milions de persones, sinó d'una petita fracció del 3 o 3,5% dels catalans. "Menos lobos", que diria un castís. El que vull dir, i potser m'he embolicat massa per dir-ho, és que és molt diferent que a Catalunya hi hagués una majoria aclaparadora de independentistes —amb la qual cosa la independència seria bufar i fer ampolles, per més constitucions i sentencies que diguin allò de la "unidad indivisible etc."— a que siguem una comunitat dividida en dues meitats més o menys del mateix ordre de magnitud. Això últim és molt més preocupant, per moltes raons.

---------
La il·lustració de dalt és del primer número del Cu-Cut, del 2/1/1902, i diu: "La Feyna de la Prempsa Catalana" 
.