13 de juliol de 2010

El dia després (i resposta als comentaris).

Els comentaris a l'anterior apunt m'han animat a fer alguna reflexió sobre la manifestació i les seves derivades.


Diu l'Apañó que no hi ha una sobirania popular catalana perquè el dipositari de la sobirania, segons la Constitució Espanyola (CE), es el poble espanyol. Ens trobaríem, per tant, davant d'una aporia (problema la solució del qual presenta una dificultat lògica insuperable). Penso que la aporia només és tal des d'una concepció adamista en la que la CE fos el principi i fi de totes les coses. L'Alberich, en el seu apunt mostra com aquest no és necessàriament el cas. Poques secessions s'haurien produït si per fer-les hagués calgut el vist i plau de la metròpoli o estat matriu. El volàtil dret d'autodeterminació es, per definició, un meta-dret anterior a qualsevol estat de dret: primer es constitueix un estat i després s'atorga a sí mateix un cos legal. És veritat, però, que cal trencar aquest "llucet que es mossega la cua", que diu l'Apañó; i trencar-el significa fer un "acte de violència", per utilitzar el terme de Pedrolo. Només així es pot constituir una legalitat aliena a la primera. Òbviament, acte de violència no vol dir, en el context del qual parlem, violència física; vol dir que el poble català hauria de plantejar a l'Estat la exigència d'un procés pactat de secessió. Això és viable avui per avui? A parer meu no, però aquí ja entraríem en el camp de les especulacions, i d'especulacions n'hi ha per a tots els gustos.

Però he lliscat cap un terreny al que no tenia la intenció d'anar. (I en qualsevol cas, és un altre debat). La meva indignació amb el procés de reforma de l'Estatut no ve de que el seu contingut em sembli poc ni massa, ni de que com a català em senti oprimit per Espanya. Ve de que tot el procés —des del seu fonament legal fins a la seva culminació, passant per totes les etapes intermèdies— és el nyap i és la vergonya més grans per la qual he passat des de la instauració de la democràcia. A mi, com a ciutadà, no em pertoca saber res de dret constitucional, ni sobre recursos previs o posteriors, ni sobre sobiranies parcials, totals o compartides. Hi ha tot un entremat de institucions i lleis, tant estatals com autonòmiques. I es sota l'empara d'aquest entremat que es decideix un bon dia obrir un procés de reforma de l'Estatut. S'elabora una ponència, es debat, s'aprova, es porta a Les Corts, es modifica, etc., etc. En tot això no tinc perquè entrar-hi ni entendre-hi. Però quan el que en resulta es sotmet a referèndum del cos censal que en determina la llei (en aquest cas el de Catalunya) el text referendat per les urnes és sagrat. Ni el TC, ni Crist beneit pot tocar-ne ni una coma. I si hi ha una Constitució, o unes lleis que se'n deriven, que diuen el contrari, aquesta constitució, o aquestes lleis, son un frau, els qui les varen redactar uns ineptes i els qui les apliquen uns inútils.


Però, com deia en el darrer apunt, que el nyap sigui un obra coral no vol dir que tots tinguin les mateixes responsabilitats. Si el TC s'hagués limitat a dir que aquest Estatut no era constitucional s'hauria armat el mateix sidral, però, si més no, sabríem on érem: altre cop a la casella de sortida. Però el que han fet (el TC amb la complaença dels partits i poders fàctics de Espanya) ha esta molt pitjor: han dinamitat l'estructura legal de Catalunya amb una sentencia de més de 900 fulls que no només esbotza el nou Estatut sinó que deixa en la alegalitat l'anterior. Qualsevol nova llei o qualsevol recurs a les vigents pot quedar atrapat en un veritable procés kafkià de interpretacions d'aquells 900 folis.

En el seu comentari Juan Poz es desvincula del tema perquè no va amb ell, diu, i es lamenta de que no hi hagués cap menció als casos de corrupció. (Efectivamente, Juan, yo creo que como tu mismo dices, no tocaba). Es plany també de que era una manifestació que anava, per elevació, contra Espanya. L'entenc perfectament i no seré jo qui vingui a posar cataplasmes ni a fer-se l'orni. Sí, la majoria, o si més no, els que més cridaven, ho feien en contra Espanya; s'ha entrat en un procés de desafecció mútua en el que tots els mals que afecten a Catalunya semblen tindre la seva causa a Espanya i viceversa. I aquests processos, que com més s'embalen més creix la component visceral i més es difumina la racional, son molt fàcils de accelerar i molt difícils de parar. Amb tot, no em preocupa tant la desafecció entre Espanya i Catalunya com entre catalans. I aquí ve a tomb un altre tema que apuntava en Juan: el recompte de manifestants.

Una agencia que es dedica a avaluar el nombre d'assistents a les manifestacions —Lynce— calcula que a la mani del dissabte hi vam assistir 62.000 persones. Naturalment ha estat objecte de befa i escarni per part de tothom —on vas a parar, si fins i tot la Guardia Urbana diu que érem més d'un milió!—. Però resulta que aquest senyors de Lynce —com en altres moments havien fet "Contrastant" o "Manifestómetro"— expliquen el mètode de càlcul que utilitzen. ¿S'ha vist mai que les "guardies urbanes" o els organitzadors de manifestacions expliquin el mètode que utilitzen per calcular les assistencies? ¿Algú es creu que hi ha hagut mai una manifestació d'un milió de persones? Jo, no. Ni aquí ni a Madrid ni en lloc d'Espanya. De fet només cal agafar un mapa, una regle, i una calculadora per veure que és impossible. Però resulta que un dia, fa més de 30 anys, es va dir que érem un milió i, des de aquell dia qualsevol manifestació que no arribi a un milió és un fracàs. Portem 30 anys instalats en la ficció (una més) perquè, com la canalla, si la realitat no s'avé amb els nostres desitjos, simplement la neguem. (I si a sobre ho ha dit la premsa de Madrid, doble motiu per negar-la).


Doncs bé, deia que el que em preocupa es la desafecció entre catalans perquè, si resulta que no érem un milió i mig sinó 62.000 (posem que la xifre està esbiaixada i que en realitat érem 120.000 o 200.000 si m'apureu, m'és igual), vol dir que ja no estem parlant d'un clam de milions de persones, sinó d'una petita fracció del 3 o 3,5% dels catalans. "Menos lobos", que diria un castís. El que vull dir, i potser m'he embolicat massa per dir-ho, és que és molt diferent que a Catalunya hi hagués una majoria aclaparadora de independentistes —amb la qual cosa la independència seria bufar i fer ampolles, per més constitucions i sentencies que diguin allò de la "unidad indivisible etc."— a que siguem una comunitat dividida en dues meitats més o menys del mateix ordre de magnitud. Això últim és molt més preocupant, per moltes raons.

---------
La il·lustració de dalt és del primer número del Cu-Cut, del 2/1/1902, i diu: "La Feyna de la Prempsa Catalana" 
.

28 comentaris:

  1. Me entendiste muy bien, Brian.
    La aporía a la que me refería sólo puede "salvarse", evidentemente y como bien señalas, cortando el nudo gordiano de un tajo, es decir, subversión violenta mediante, o dicho en román paladino: a través de una acción directa que vulnere la legalidad establecida. No hay otra.
    Todas las secesiones que en la historia se han materializado se han servido del arbitrio de "la madre de todas las cosas" (la guerra, en el parecer del poético Heráclito)
    Sucede, pero, que ambas partes, temiendo un hipótetico enfrentamiento armado futuro, optan por MENTIR, MANIPULAR la realidad y condicionar a las masas.
    Al cabo, eso es la democracia: conseguir joder al contrario talanteramente, sin que corra la sangre ¡por Dios, que somos muy "civilizados"!

    Saludos

    ResponElimina
  2. Tant s’hi val que fossin 65.000 o un milió i mig. Hi ha un sentiment generalitzat de que alguna cosa no acaba de funcionar bé, si no, no en parlaria ningú.
    Si la pretensió és que ens dotem d’un estat democràtic de dret, com diu la mateixa constitució, no hi ha cap altra solució que anar a un procés constitucional per consensuar per fi un estat espanyol, atenent que un estat, des de les troballes de la Il•lustració, és un compromís i una delegació popular de sobirania. Quan aquest compromís no s’ajusta a un col•lectiu important, sigui quin sigui, cal seure i cercar els mecanismes per conciliar els diferents punts de vista. L’altra via no m’agrada gens, i tot i que la veig improbable i utòpica, és la que ha portat a que les colònies es desenganxin de les metròpolis, tot i que a l’Europa Comunitària soni a ranci, tal com aquests dies s’ha pogut llegir a la premsa internacional, especialment la francesa.

    ResponElimina
  3. És cert: els números de veritat es veuran a les urnes. Només cal esperar uns mesos.

    ResponElimina
  4. Brian, els teus comentaris als comentaris són d'una lucidesa tal que, amb el teu permís, vaig a recomanar la lectura del teu post a una colla d'amics que porten dies donant voltes al tema del nombre d'assistents a la mani.

    ResponElimina
  5. Clídice,
    Hi ha un estat que te la paella pel mànec i que diu que la pàtria és una i indivisible. Per forçar un trencament d'aquesta legalitat es necessita una força i una determinació molt majoritària que Catalunya no te. Si malgrat tot es pogués superar aquest escull (i cal tindre en compte que Europa tampoc està per la labor) no seria un camí de roses com els independentistes semblen creure; Catalunya dista molt de ser un poble homogeni i la independència no en seria la solució màgica.

    ResponElimina
  6. "cortando el nudo gordiano de un tajo, es decir, subversión violenta mediante, o dicho en román paladino: a través de una acción directa que vulnere la legalidad establecida." definitivament, Apañó i suposo que altres no volen acceptar la deriva del país cada vegada més cap el sobiranisme. Escolteu, no tantes espases ni mogudes...per a canviar la legalitat ploma i tinta.

    ResponElimina
  7. Apañó,
    Poco a añadir. Aunque desde trincheras opuestas (¿o quizá no tanto?) creo que nos entendemos.

    ResponElimina
  8. Alberich,
    A parer meu la solució més sensata seria un estat federal o confederal. (Per suposat entre les 3 o 4 nacions de la península, que lo de les 15 autonomies és una ficció i una pressa de pel). El problema és que a Espanya no hi han federalistes, i ja no diguem confederalistes. I, és clar, per federar-te necessites fer-ho amb algú més...

    ResponElimina
  9. SM,
    Em temo que la gent està tan cremada que l'únic partit que creix és el del vot en blanc.

    ResponElimina
  10. Leb,
    Gràcies. Si els teus amics estan interessats en el assumpte del recompte potser trobin interessant aquest article de Ramon Folch, sociòleg i ecòleg de prestigi i gens sospitós de està venut a l'enemic :)

    ResponElimina
  11. Criteri,
    Per canviar la legalitat amb ploma i tinta cal un interlocutor. Ja he dit més amunt quin és el problema.

    ResponElimina
  12. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  13. Estic d'acord amb el que exposes (sobretot pel que fa a l'absurda xifra de milions de manifestants). El que ja no veig tan clar és això de reduir-ho tot a legalitat/il·legalitat. Ho veig com si acceptéssim que una persona no és persona fins que no té DNI (els anglesos no ho serien, doncs), que és, per començar, una conclusió basada en la subordinació a lleis espanyoles (com si el món es reduís a Espanya, -encara que ja n'hi ha que diuen que Déu és espanyol). Una nació és nació perquè una majoria de gent (aquí per mi és on encara falla el cas català) considera que té una sèrie de condicions que la fan pertànyer a aquesta nació, i això no ho determina ni un estatut ni una constitució (si no els anglesos, repeteixo, tampoc no serien cap nació). El problema dels catalans i dels espanyols és que ens/ els han dit que som/ són una nació des de d'alt i aquestes coses es construeixen des de baix.

    ResponElimina
  14. a mi això dels números em fa gràcia, perquè ningú gosa baixar del milió per no fer "quedar malament" d'altres mítiques manifestacions, com si tocar les mentides de la història fos improcedent per antipatriota. D'altra banda, a poc que s'hi hagués anat, la xifra que donen els de Lynce és per pixar-se de riure. Proposo que, a partir d'ara, fem un manifestòdrom amb un torn per anar comptant el personal, que sembla molt més important això que no pas l'evidència que Passeig de Gràcia, Gran Via, Rambla Catalunya i carrers del voltant estessin plens de gent cridant Independència.

    Per cert, de casa en vam baixar 2 i de votants per la independència en som 10. No sé si això pot servir a algú per començar a fer càbales d'aquestes que tan agraden als que no en volen sentir a parlar. I mira que s'acabaria fàcil: que ens ho preguntin legalment i així tots ho sabrem.

    ResponElimina
  15. Criteri, yo no deseo que se recurra a las espadas, no malinterpretes mi metáfora analógica, pero, como bien vio Brian, a través de la diplomacia de la pluma y la tinta va a ser que no.
    Al contrario de lo que piensa David, el problema sí radica en la legalidad vs ilegalidad.
    La gente olvida que ya hubo una GUERRA, una fratricida guerra civil que arbitró y sentenció con su dictamen histórico cómo quedarían configuradas las Españas.
    ¿Por qué se enfatizó, en la Constitución del 78, en la necesidad de preservar la indivisibilidad de la unidad nacional?
    No, yo no acepto una deriva soberanista que transgreda y vulnere la legalidad institucional que con tanta sangre se estableció (es cierto que condicionada por los intereses del bando vencedor), sería como aceptar la muerte en vano de miles de españoles de uno y otro bando.

    Lo que proponéis algunos, argumentando que es necesario "saltarse" la legalidad institucional en aras de lograr un fin último autolegitimado tan apasionada como irracionalmente, ya lo ensayó Companys con el resultado que todos conocemos.
    Companys dejó a Azaña "con el culo al aire", yendo más allá del federalismo que proponía el inconsciente presidente de la 2ª República y siendo desleal no sólo al conjunto de España sino también a sus avalistas y "aliados".

    ResponElimina
  16. Por último, para David:

    Yo creo, como Julián Marías, que España (las Españas) es una "supernación", es decir, una nación de naciones.
    Ahí queda eso para reflexionar.

    ResponElimina
  17. Però, a veure, Apaño, amb tot el respecte: qui va fer aquestes lleis? I per a què?
    No creguis que tothom que proposa saltar-se el marc legal ho fa des de la rauxa i la irreflexió. Hi ha molt independentista de pandereta (igual que d'espanyolistes), és cert, però cada cop observo discursos més eleborats sobre aquest tema.
    I això de la "nación de naciones" si des d'Espanya s'ho cregués algú (que per exemple considerés que el català és un patrimoni que cal conservar primer i potenciar després), suposo que ja no estaríem parlant d'aquesta situació (per bé que jo tampoc no crec que m'hi sentís còmode).
    Tanmateix t'he de dir se'm fa curiós (i interessant) poder discutir d'això amb algú que no utilitza l'insult com a principal argument. Salutacions!

    ResponElimina
  18. David,
    Las leyes, de toda la vida de Dios, las han hecho las naciones que han ganado guerras: DERECHO de CONQUISTA.
    Nuestra Constitución, sin embargo, pretendió articular un conjunto de leyes reconciliadoras, pues tras nuestra guerra civil hubiese resultado del todo falaz decir que España "conquistó" a España, es decir, que se venció a sí misma. En todo caso, España salvaguardó su razón de ser sempiterna con destino universal, una razón de ser que estuvo a punto de ser destruída por la subversión bolchevique de la 2ª República.

    Me preguntas para qué se hicieron las leyes constitucionales. Pues para legitimar y justificar el dictamen de la guerra, ganada por el bando nacional (no debe olvidarse) que decidió que España debía permanecer unida e indisoluble.
    ¿Para qué se hacen todas las leyes, sino para legitimar "la verdad" de quienes ostentan el poder?

    Yo creo, en la intimidad, que España es una nación de naciones, pero lo NEGARÉ ante cualquier juez o jurado, más aún ante cualquier irracional voluntad popular formada por hombres-masa, que no ciudadanos.
    ¿Hipócrita? mais non, tan sólo sensato (també sóc català al cap i a la fi) y es necesario "seny" ante unas difíciles circunstancias en las que predominan la MENTIRA, la MANIPULACIÓN histórica y el adoctrinamiento más vil y servil por parte de la actual oligarquía catalana.

    Por último, ¿por qué habría de insultar? Sé que mi posicionamiento político está avalado por la razón histórica; sé que mi condición de español es verdadera y que está, por tanto, henchida de realidad.

    Saludos

    ResponElimina
  19. Gràcies Brian: l'article d'en Folch és una reflexió molt encertada sobre el tema; l'afegiré a la recomanació!

    ResponElimina
  20. Lo del aproximado número de manifestantes era una metáfora del estado de ficción al que han llegado las cosas en este rincón de España. Nos hemos creído la ficción del estado independiente y nuestro estatut pretendía ser una constitución dentro de otra, y en ese choque de legitimidades el TC, como quienes votaron la constitución española del 78 deben saber, ha dicho la última palabra. A la ficción se añade el infantilismo, por parte de nuestros diriigentes, pero eso sería tema de otro debate. El referéndum no anula la posible actuación del TC, y, Brian, yo no creo que haya nada sagrado en democracia, ni siquiera una votación popular. De hecho, tú mismo has defendido con excelentes razones el cambio de la ley electoral, porque si hay algo radicalmente injusto es que el voto de las personas no valga lo mismo en función de donde hayan nacido o les haya toado vivir. ¿Cómo puede ser sagrado que un 30% de los catalanes con dereho a voto nos impongan al 70% restante su estatuto? Estoy dispuesto a aditir que lo que la mayoría establece va a misa y hay que acatarlo, faltaría más, pero una cosa es lo legal y otra lo legítimo.
    Como cualquier persona aficionada al uso de la razón le doy vueltas a lo del dia 10, y también a lo del 11, claro, y me acerco a lo que es obvio y la ficción política quiere esconder: la cada vez más profunda división entre nosotros. Ayer Javier Pérez Andújar escribió en El País un articulo titulado "Química de la desafeccion" muy ilustrativo de esto que estamos diciendo. Lo suscrbo de punta a cabo. Decía que reflexionaba sobre el asunto y me preguntaba qué ocurriría si la sociedad catalana fuera gobernada por quienes quisieron correr a gorrazos a Montilla porque no es "uno de los nuestros" -sí, sí, la referencia cinematografica es obligada para el típo de organización de la que hablamos- ¿saldría ganando o perdiendo la democracia? ¿Era esa manifestación una imagen de la Cataluña real? Si lo era la cosa es más que preocupante, porque la falta de pluralidad es el primer índice de las sociedades autoritarias, ¿o no? Las homogeneidades que allí se "decretaban": un pueblo, un nación, una lengua, no me parece que anden muy lejos de autoritarismos que en este país, en España, conocemos la mar de bien, para nuestra desgracia. La otra reflexión que me hacía era de orden más modesto, pero tenía laa virtud de poner de relieve el doble lenguaje político que es el verdadero mottor de la desafección: "Derecho a decidir" se pedía a gritos y vuvucelazos, pero ¿Y nuestro derecho individual a decidir, mediante las listas abiertas, quiénes han de gobernarnos mediante las listas abiertas? No es que miren todos hacia otro lado, haciéndose los holandeses en quienes tenían puestas todas sus esperanzas de que las banderas del 11 no compitieran con las del 10, sino que se burlan de nosotros: "T'has begut l'enteniment, oi?"
    Con todo ello quiero decir que, más allá de las críticas al proceso que ha seguido la denuncia del PP ante el TC, que comparto contigo, Brian, hasta la última coma,lo que ha ocurrido es que, como otras vees en la Historia, se ha escogido mal, en este caso el enemigo. Si la manifestación hubiera sido contra la perversa e interesada política de enfrentamiento entre comunidades del PP,sin duda hubiera sido uno más de los manifestantes. Pero como era un río revuelto para la ganancia de otros pescadores, los que no se atreven a "tirar pel dret", salir al balcón de Sant Jaume y proclamar "L'Estat Català", lliure i sobirà, pues por eso decía que no iba conmigo. No sé si soy muy viejo, pero sí sé que, por suerte, no soy un niño.
    Finalmente, y a título anecdótico, ¿alguien ha visto la multitud que toma la salida en el maratón de Nueva York? Pues no hay más de 40.000 personas. Los aficionados a las carreras de fondo -y el triunfo de la razón frente a la superstición es una de ellas-, sabemos no poco de multitudes...

    ResponElimina
  21. Algú potser ho considererà incorrecte i antipàtic -plantejar la veritat...ja se sap-.
    però una cosa que penso caldria valorar és saber quin percentatge dels catalans d'origen que no van anar a la manifestació hi estaven d'acord, i així mateix també saber-ho dels immigrants o fills de la immigració -d'arreu-.

    Només pregunto...amb tota la inocència. Si més no pregunto si la pregunta, si valorar aquest serrell és pertinent.

    Poz, 40.000 persones...corrent. Crec però, això sí, que la quantitat s'ha de valorar en comparació a altres manis. IC va considerar-la una mani anti PP. Això s'en diu perspicàcia política.

    ResponElimina
  22. Ja sabia que això del nombre de manifestants xocaria. Quan una idea està molt arrelada -i aquesta en fa 30 anys- costa canviar el xip. :) No hi insistiré.

    En David diu que tot no es pot reduir en termes de legalitat/il·legalitat, i ningú, des de fora, pot negar a Catalunya el dret a ser una nació. Ben cert: si Catalunya es considera una nació, la Constitució i el TC poden dir missa en llatí. Però a efectes pràctics una nació es defineix respecte del seu entorn geopolític i es concreta en un estat. Avui en dia aquest entorn es Espanya i Europa, i ni l'una ni l'altre tenen cap interès en que Catalunya sigui un estat independent. No s'hi val a confondre els desitjos amb la realitat.

    En Juan Poz diu que no hi ha res sagrat en democràcia, ni tant sols la votació popular. Anem a pams. La voluntat popular, expressada en referèndum legal, és la expressió màxima de la democràcia, i no hi ha res que hi estigui per sobre. Per això la Constitució es va ratificar en un referèndum. En aquest sentit és "sagrada"; no perquè vingui de Deu, sinó de més amunt: del poble sobirà. El problema rau en l'àmbit de sobirania: un referèndum a Catalunya no pot vincular a tot Espanya. El gran nyap ("chapuza") de que em lamentava en el meu l'apunt -i la raó per la qual desqualificava els polítics responsables d'aquest nyap, amb els termes més durs que en aquell moment en varen vindre al cap- va ser el de superposar i barrejar aquest dos àmbits de legalitat d'una manera tan barroera.

    El senyor Zapatero, (per cert, després d'haver dit l'altre dia: "objetivo cumplido") es despenjava ahir al Parlament dient que, es clar, "el ciutadà no té perquè saber dret constitucional...". No, perdoni, el ciutadà -el d'aquí, i de tot el mon democràtic i civilitzat- sap que quan se li presenta una llei a referèndum -només perquè digui "sí", o "no"- el resultat es final i inapel·lable. Ara bé, si el Parlament català far un Estatut, una Comissió Mixta li passa el ribot, i Les Corts en ple l'aproven, i finalment es presenta a referèndum al poble de Catalunya; i després surt un TC dient que l'Estatut no és constitucional, no és que el ciutadà no tingui perquè saber dret constitucional, es que, com ja vaig dir, tots els actors d'aquest melodrama son uns incompetents i son ells els que no saben de dret ni de democràcia.

    Què s'hauria de fer ara?, tornat a votar com diu Iniciativa, els Verds? Qui és el TC per arrogar-se el dret de interpretar que aquest Estatut retocat continua sent acceptable pel poble de Catalunya? En fi, que ni Kafka ho hagués imaginat millor.

    Finalment, i a tall purament anecdòtic (perquè no ho veig més que com una anècdota) una declaració de intencions: a mi no em faria por la independència; Catalunya se'n podria sortir com se'n surten altres estats de dimensions semblants, a mi el que em faria por son els independentistes. Els que em fan por els guardians de les revolucions i de les essències.

    ResponElimina
  23. Dos apuntes respecto a lo que dice Brian:

    1) "No s'hi val a confondre els desitjos amb la realitat".

    Certísimo. De hecho, creo que el problema es más psicológico (piscología de masas) que político.
    Las masas catalanas han estado manipuladas y condicionadas durante muuuuuucho tiempo (escuelas, medios informativos...) para creer en ficciones y ensoñaciones, para creerse que forman un pueblo soberano (lo siento, pero en REALIDAD no es así)

    2) "no és que el ciutadà no tingui perquè saber dret constitucional, es que, com ja vaig dir, tots els actors d'aquest melodrama son uns incompetents i son ells els que no saben de dret ni de democràcia".

    No, no nos engañemos, pues todo el "merder" que padecemos, por mor de satisfacer los deseos de nuestra casta política, no se debe a incompetencia, que también, sino sobre todo al descaro de los políticos a la hora de MENTIR y ENGAÑAR al pueblo por tal de obtener rédito político (poder)
    Y por último, discrepo de zETAp (como no podría ser de otra manera)
    Yo creo que el auténtico ciudadano, no confundir con irresponsable hombre-masa, sí debería tener nociones y conocimientos básicos sobre democracia (derecho, política, historia, sociología...)
    Sería lo mínimo exigible para que su voto fuese realmente representativo y no fruto de la manipulación mediática; lo mínimo para aspirar a lograr una auténtica democracia y no la farsa que padecemos.

    Saludos

    ResponElimina
  24. Només un apunt sobre la polèmica de les xifres. Tan li fa si érem molts o pocs, les manis serveixen per a prendre la temperatura de la societat i el missatge va quedar claríssim. Per mi és tan senzill, Brian, com convocar pel proper dissabte una mani de recolzament a la constitució, tindràs la temperatura real de com sent el país aquest refotut tema. Per altra banda, 60.000 persones és pel cap baix la xifra de persones que surten per Travessera després d'un partit del Barça i tots sabem què ocupen i en quants minuts es dispersen. Si dissabte érem 62.000, jo sóc M.Eugenia Casas!

    ResponElimina
  25. En Ramon Alberich ja abonava la mateixa idea: independentment del nombre de manifestants, érem molts. Hi estic d'acord; va sortir molta gent al carrer, potser més que no n'havia sortit mai, i aquest fet en sí mateix dona una mesura de la pressió (o la temperatura) social. Però dit això -i potser perquè soc una mica maniàtic del rigor en les dades- no acabo d'estar d'acord en que tant se val si érem molts o pocs.

    Tot i que vaig dir que no insistiria, no m'he pogut estar de seguir una mica el tema. D'una banda els de Lynce s'ha sentit obligats a matissar la informació sobre el mètode emprat i les dades donades; d'un altre en mitjans més temperats és considera que una xifra més realista podria estar al voltant dels 300 o 350.000 assistents. Però a l'únic lloc on he vist una dada objectiva es en aquesta informació de El Periódico. De les validacions de tiquets de transport públic es dedueix un increment de 150.000 persones sobre un dissabte qualsevol. Tenint en compte que no tothom va utilitzar el transport públic (o només ho va fer al anar o al tornar), em sembla que el doble d'aquesta xifre, es a dir uns 300.000, seria una dada bastant realista, fins i tot generosa, com a topall a l'alça. Això, com diu El Periódico, desacredita el suposat rigor i precisió dels mètodes de Lynce, però al mateix temps (com calla el mateix diari) no deixa gens bé la Guardia Urbana. (A l'organització ni l'esmento perquè les xifres que donen sistemàticament els organitzador de manis son un insult a la intel·ligència).

    ResponElimina
  26. Ja sé que arribo molt tard al debat, però voldria fer una reflexió amb el tema dels asistents:
    L'estadi de barça fa 105x68 metros i caben sentats 98.772 espectadors.
    Segons lince la diagonal fa 11 km i d'amplada 50 metros i diuen que no poden cabre un mil'lió de persones.
    jo crec que si fan càlculs, a la manifestació de l'altre dia hi havia uns quants camps del barça. En fi, alli queda.

    ResponElimina
  27. La manifestació més gran com a molt ha arribat a 200 mil persones, els del manifestómetro ho calculen d'una manera molt seriosa, la ùltima dels biebs contra l'avortament que deien n'eren un milió, en realitat eren 120.000. Hi ha una manera més simple de comptar a l'alça, el 30% del que diuen els organitzadors, o potser seria més exacte encara el 20%. Que diuen del dissabte passat: un milió, dues-centes-mil si hi arriben, que segueix sent molta gent.

    ResponElimina
  28. En quant al tema de Catalunya, la constitució ens fa ser de l'estat espanyol reconeixen-nos la nostra identitat cultural. "Es lo que hay".
    Ara be, tindrem que seguir d'aprop el tema de Belgica, es separarant els flamencs dels balons?. Podria ser que en un futur ens trobessim amb una situació semblant?. Per què ja se sap, que la història don moltes voltes.
    Un apunt: varem escollir l'onze de setembre com data de revindicació, però allí Catalunya ja era una nacionalitat dins Espanya, allí només es decidia la monarquia Espanyola. Aquest es un engany bastant gros que ens han venut, nosaltres ja varem perdre a la Batalla de Muret.

    ResponElimina