10 de juliol de 2010

Malgrat tot, hi aniré

Sense pancartes, sense banderes, sense eslògans, sense crits, sense entusiasme... però malgrat tot, hi aniré. Em posaré un capell per guarir-me de la insolació, agafaré una ampolla d'aigua per previndrem de la deshidratació, em carregaré de paciència per escoltar tota mena de bajanades i em plantaré al Passeig de Gràcia a les 6h de la tarda.

Hi aniré sense ganes ni entusiasme perquè en la meva condició, no ja de català o de espanyol, sinó de ciutadà d'un estat de dret, em sento profundament estafat: no es pot convocar a la ciutadania a un referèndum -la màxima expressió de sobirania popular- per validar una llei de marc del màxim rang, sabent -com es sabia- que, en virtut d'uns mecanismes perversos però legals, aquesta sobirania popular pot ser tombada i menystinguda. Els partits i els polítics responsables de les institucions catalanes no son menys ineptes ni menys frívols que els de la resta de Espanya; com tampoc els catalans, en el seu conjunt, hem demostrat ser millors ni més cívics que els espanyols. No hi ha, per tant, cap raó objectiva per suposar que una Catalunya independent (en contra de la qual no hi tinc cap prevenció de principi) hagués de ser millor gestionada de manera més racional i més justa que la Catalunya d'ara integrada dins de l'espanya d'ara; la matèria primera es, malauradament, la mateixa. Per això la independència de Catalunya, considerada en abstracte com a solució màgica dels nostres problemes, em sembla una idea pueril i generadora, a la llarga, de melangia.

Però malgrat tot hi aniré. Perquè si la irresponsabilitat i la immaduresa dels que ens han ficat en aquest embolic és de proporcions gegants, la prepotència i la fatxendaria dels que s'ho miren amb menyspreu tot volent-nos fer passar per l'adreçador és un insult que no puc fer veure que no veig.

 ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
 Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu
----------
La il·lustració de dalt correspon a El Be Negre de 29/1/1936, número amb que es reiniciava la publicació després de ser suspès per l'autoritat competent arrant del número de l'onze de setembre de 1935. El peu diu: «Tornem-hi, que no ha estat res!».

11 comentaris:

  1. Jo també hi aniré, Brian. No te'n penediràs, ja ho veuràs..

    ResponElimina
  2. El post més intel·ligent que he llegit sobre aquest tema.
    Enhorabona!

    ResponElimina
  3. No hagués sabut explicar-ho millor, hi estic d'acord!

    ResponElimina
  4. Ho veig gairebé igual que tu, però malgrat tot he arribat a la conclusió contrària: no hi aniré. No ho proclamo orgullós sinó trist, la veritat. Em sento enredat -col·lectivament enredat- i aquest és un capítol més d'aquella Transició que ens van dir que era modèlica. Modèlica per a qui?
    Em qüestiono quina democràcia tenim, si és que en tenim, i quina idea d'estat hem de suportar.
    Però no hi aniré perquè tampoc no em crec gens el procés de la mani, i perquè sincerament, no se li pot fer creure a la gent que si som molts i molt pacífics i educats canviarem res.

    ResponElimina
  5. Me'n sento feliç de sintonitzar amb gent amb aquest tema perquè al capdavall sembla que els qu ediuen el que has dit siguem idiotes. I no ho som.

    ResponElimina
  6. Estic molt d'acord amb el que dius. La independència no és la solució de tots els mals, però ningú no ha dit que ho hagi de ser. És, més aviat, una qüestió de justícia.
    I jo no hi he anat perquè a mi no em convoca cap partit polític i menys el que governa a Espanya (es digui PSC o com vulguin que es digui). Ara, m'ha encantat que la gent hagi deixat en ridícul els polítics d'aquest país (llàstima que no tinguin sentit del ridícul). Salut!

    ResponElimina
  7. A ver, Brian, que te lías...
    La pretendida soberanía popular catalana (inexistente y por tanto falaz) no ha sido menospreciada ni "tumbada" por mecanismos legales, aunque perversos, como tú señalas.

    No existe una soberanía popular catalana aliena, al menos, a la española. Así, el primer y más importante ENGAÑO, o perversión democrática si lo prefieres, ha nacido en el seno de un puñado de tontilocos que quisieron "colar" un Estatut claramente inconstitucional, que lo era (inconstitucional) en tanto sus "defensores" se arrogaron, conjura de necios mediante, una "soberanía" inexistente.

    El grave error de muchos de vosotros ha sido CREER, tan sólo, en lo que habéis deseado creer, es decir, que sois un pueblo soberano.
    El catalán NO es un pueblo soberano. No, al menos, insisto en ello, alieno a la soberanía española.
    Quienes no quisieron reconocer esta REALIDAD hicieron trampas dialécticas, proclamando, como dijera Montilla, que "la democracia estaba por encima del Estado de Derecho".
    NO, no, y mil veces no: no puede haber democracia sin respeto al Estado de Derecho, sin acatamiento de la legalidad institucional estableciada.
    ¿Una aporía de difícil solución? Tal vez, pero es el pez que se muerde la cola: para abrir la puerta de un hipotético futuro soberano (a través del Estatut) no podéis erigiros en "soberanos" a priori, es decir, no podéis vulnerar la legalidad ya establecida (la Constitución)
    No sé si me he explicado...

    Saludos.

    ResponElimina
  8. Estic molt d'acord amb el que dius, Brian i comprenc el teu argument de plantar cara. I avui a toro passat me'n congratulo, tot i que no vaig formar part del milió i escaiog de persones que es van manifestar.
    M'emprenya la lectura que se'n fa fora d'aquí. Ahir els telenoticies no catalans, cercant l'incident i magnificant les escasses bajanades d'uns pocs, menystenint l'actitud del milers que es van comportar amb un civisme exemplar.
    Estic d'acord amb tu i amb l'Espriu.
    Salut.

    ResponElimina
  9. Tinc que reconèixer que la manifestació va ser un èxit...però crec que la gent cadascú anava amb una idea...uns en contra del tribunal constitucional (de fet això era la idea), d'altres per la independència, d'altres perquè estaven enfadats...

    ResponElimina
  10. No fui porque no iba conmigo, como los peticionarios de la declaración del Estado Catalán se encargaron de dejar bien claro, propuesta política que me parece absolutamente respetable, honesta y, al mismo tiempo, una catastrofe, de conseguirse, todo sea dicho. Pero en el pandemonio de ayer cada uno iba con un enemigo diferente en la mirilla de su odio, y más de dos iban a pescar en el famoso río revuelto. Demasiada heterogeneidad para que de ese totum revolutum pueda salir algo como lo que el discurso religioso se empeña en usar: "Cataluña" pide, exige, reclama, denuncia, etc. Las palabras son inocentes, pero no la intención de quienes las "lanzan", porque la palabra también es un arma arrojadiza, un manto espeso de tinta de calamar (o de pulpo, ya puestos en las horas avant match), una deturpadora de lo real o una justificación embozada del yo. Poca claridad, mucha ambigüedad, mucho Calderón: dignidad, honor, etc.,y, al final, el rizo rizado: El máximo representante legítimo de los convocados ha de salir por piernas y escoltado; un poco más y casi le pasa como a Bono cuando le arrearon también con su bandera....
    He tenido la impresión de que, con la complicidad de quienes no saben ni a quién representan, se ha representado la segunda versión de aquel fiasco que fue lo del "català emprenyat". Debe de ser que estamos especializados en buscar la viga en el ajeno.
    ¿Alguna crítica, ayer, al expolio de Millet en comandita con CiU? ¿No tocaba? ¿Alguna crítica contra la malversacion de fondos públicos, el trafico de influencias -Bragado, etc.-, los famosos y auríferos informes de "recorta y pega", el nepotismo gubernamental: mujeres, hermanos, hijos, cuñados a sueldo de los dineros públicos...? No tocaba. ¿Alguna crítica contra el PP? No tocaba. Ayer, por elevación, se trataba de ir contra España o de intentar irse de ella, que probablemente sean una y la misma cosa. Y por allí andaban muchos bendiciendo, caso sin quererlo,el único mensaje que, sin excesiva distorsión de la caverna, ha llegado al resto de España, insisto, al resto de España.
    Y, finalmente, los números. ¿Soy yo al único a quien le ha sorprendido que ningún periódico del Oasis se haya atrevido a poner una cifra de manifestantes en la portada? ¿Y por qué, esa habitual falta de rigor y de demagogia? Porque ya hay una empresa especializada en recontar, ¡uno a uno!, los asistentes a las manifestaciones. Con un error de un 15%, que bien se puede entender. Y claro, ni el populista el Periódico se ha atrevido a que el recuento de Lynce lo dejara en ridículo, como hubiera pasado si se hubieran dejado llevgar por esa adulación al lector que les caracteriza. ¿Manifestantes? 56.000 mil arriba mil abajo. Como en la multitudinaria manifestación del orgullo Gay en Madrid. O como medio Camp Nou, tot plegat.
    Somos un paisanaje muy curiooso el de este rincón de España, desde luego.
    En fin...

    ResponElimina
  11. Amics Jordi, Arbredefoc, Lolita, Lluís, Evo, David, apañó, Alberich, Aristofeles, Juan:

    Gràcies pels comentaris. La pregunta que ara flota en el ambient és: ¿i ara què? Doncs veurem. Veurem com tots plegats interpreten i gestionen els esdeveniments. La primera impressió, vistos el quiosc i els mitjans audiovisuals catalans (els de Espanya estan en estat de xoc catatònic per la roja) no pot ser més que de escepticisme: no veig altre cosa que la política de curta volada de cada dia. És a dir, el dia després és com el dia abans. Tot i així crec que, després de tota la moguda, l'assumpte bé és mereix una reflexió.

    Estava escrivint respostes personalitzades però la cosa se'm ha anat allargant de tal manera -degut, sobre tot a que els comentaris vostres son també llargs i complexes- que finalment he decidit fer un mix i contestar-vos amb un nou apunt. A veure si mi poso a no massa trigar.

    ResponElimina