4 de juliol de 2010

Solstici d'estiu a Edinburgh

Com més va més mandrós soc per sortir, però aquest cop em vaig deixar convèncer. Tampoc tenia grans argument per oposar: quatre nits fora de casa no donen per a masses escarafalls i apel·lar al mal moment econòmic només hauria servit per augmentar la meva injusta fama de garrepa (la meva dona quan vol ser sarcàstica em diu Mr. Scrooge). Total, que ja em teniu embarcat en una línia low cost i arribant a l'hora de les bruixes de la nit del solstici d'estiu, a l'hotel "First at Edinburgh University". Es un hibrid entre residencia i hotel, format per una serie de edificis moderns que envolten la casa de la foto, i pertany al "braç comercial" de la Universitat.

Temperatura entre 14 i 20 ºC, temps agradable però fresc. De fet massa "agradable", perquè, en contra del que manaria el tòpic, estan patín sequera i si no plou es veuran obligats ben aviat a fer restriccions.

L'Edinburgh turística (en tres dies no em demaneu més) està formada per la Old Town i la New Town; ambdues declarades el 1995 patrimoni de la humanitat per la Unesco. La Old Town, o casc antic em suggereix una mena de dragó que tingués per cap la gran mola del castell sobre un turó de roques escarpades, i una espina dorsal que s'estén al llarg de la Royal Mile, en pendent llarga i constant, fins arribar a la plana on s'hi assenta el palau de Holyrood i l'edifici del nou Parlament Escocès. A banda i banda de l'esquena del dragó (crag and tail en diuen d'aquestes formacions d'origen glacial), davallen escales i carrers costeruts, i un munt de portalades que menen a closes o patis interiors, més o menys públics, on si pot trobar qualsevol cosa, des de pubs i paradetes de roba, fins a cementiris. O, simplement, el que hi ha en qualsevol pati: finestres, canonades i xemeneies.

 Una gran clotada, que antigament havia estat una llacuna, separa la Old Town de la New Town. La clotada que va resultar de dessecar el llac, i que és travessada per un parell de ponts, és ara la ubicació de l'estació de tren, i de parcs i museus. 

Al nord-oest hi corre un riuet d'aspecte bucòlic, el Water of Leith, que va resseguit per un camí, entre arbres i arbusts. Em va suggerir el que podria haver estat la Sèquia Comtal (o el Bogatell) si en lloc d'haver-se convertit en clavegueres s'hagueren preservat en espais verds. Aquests detalls marquen la direfència entre civilitzacions.

A la dreta una de les figures cabals de la Il·lustració escocesa: David Hume, representat —val a dir que de forma força improbable, donat el fred que fa per aquelles terres— a la manera d'un filòsof de l'antiguitat. Segurament l'artista va voler evocar l'àlies amb que era coneguda la Edinburgh de la Il·lustració: "Atenes del nord". Darrera d'ell la catedral de Sant Giles. Altres figures senyeres, nascudes a la mateixa ciutat de Edinburgh, son R. L. Stevenson, J. C. Maxwell o Alexander G. Bell; per no mencionar escocesos d'altres indrets com Adam Smith,  Alexander Fleming o James Watt.

La New Town. es va dissenyar i construir a l'últim terç del segle XVIII, i forma un conjunt imponent i harmònic de cases d'estil georgià. Aquesta nova ciutat es va convertir enseguida en la residencia de la burgesia, que fins a les hores es veia obligada a viure als estrets i insalubres edificis del casc antic o be a anar-se'n a Londres. Actualment, com tots els eixamples de primera generació, ha esdevingut un districte comercial, mentre la gent s'ha desplaçat a d'altres districtes residencials.

The pub experience i l'assaig del Tattoo
Tot això forma part del previsible, i hom va resseguir-ho, de forma més o menys rutinària, amb la guia a la ma. Potser per això valorem més les petites descobertes que fem de manera accidental. La més gratificant per mi va ser la de viure l'ambient genuí d'un pub, amb una mitja pinta a la mà (a la qual en va seguir un altre) de una excel·lent pale ale, (aquesta cervesa de color torrat i escuma densa). El cas es que, sense proposar-nos, varem aterrar, segons vaig poder escatir a posteriori, en una de les tavernes més conegudes arreu.

Una segona sorpresa divertida va ser la de topar-nos amb un assaig del Tattoo. Això és, de la famosa parada militar-folklòrica que es fa a l'esplanada del Castell durant el Festival de Edinburgh del mes d'agost. No cal dir que no donaria un pas —i la gent en dona molts i si gasta molts cales— per veure-ho, però trobar-nos-ho als nassos de manera informal (bé, la parada de veritat dura 2 o 3 hores, i l'assaig que varem veure en prou feines vint minuts) ens va fer gràcia. I, què caram, sentir una banda de sacs de gemecs interpretant Scotland the Brave en directe no és una cosa que és vegi cada dia :)

7 comentaris:

  1. No saps, Brian, l'enveja que em fas. No he estat a Edimburg en els darrers 35 anys. Que el despatxis amb tanta displicència i velocitat, gairebé m'ofèn. L'Atenes del Nord es mereix una mica més.

    ResponElimina
  2. Quina sort! Edinburg (i Escòcia en general) és una assignatura pendent que tinc des de fa molt de temps. Això de visitar un pub britànic o irlandès és un dels exercicis més gratificants que conec! Salut! (o Cheers!)

    ResponElimina
  3. Me l'apunto com a objectiu per a una propera escapada a les Illes britàniques. De fet conec una mica l'Anglaterra, però a Escòcia no hi he estat mai. M'has fet venir ganes de beure una mitja pinta de pale ale en un pub d'aquells que fan olor de fusta vella!.
    Salut.

    ResponElimina
  4. El tinc a la llista, ara en tinc més ganes. Contràriament a tu, cada dia m'agrada més moure'm, serà que ja he trencat el cordó umbilical i em sento molt lliure :) i que també he après a viatjar amb molt poc equipatge! :)

    ResponElimina
  5. Allau,
    Brevetat potser sí, displicència no. Havia pensat afegir-hi algun apunt més, però sempre em fa por de allargar-me massa i acabar cansant el lector.

    David,
    Jo tampoc hi havia estat mai, i la veritat és que em sap greu no haver-hi anat amb una més de temps. I sí, jo crec que val la pena completar la visita amb la resta d'Escocia.

    Ramon,
    Animat, ara que tens temps és el moment de fer tot allò que sempre havies volgut fer i... :) De fusta vella res, era un pub molt net, i tots els bronzes i els metalls enlluernaven de polits.

    Clídice,
    M'alegra veure't amb tanta energia. Els cordons umbilicals és fan i és desfan, però si ara et sens lliure, aprofita!, no es sap mai quan pot durar :)

    ResponElimina
  6. Benvingut al cluster de los "blogueros viajeros", vull dir cronistes. Tot i que anglòfil -i unionista:)- veig que no t'haurà suggerit cap reflexió el tema -conflicte?-

    Per cert deixem-nos de "parades", són desfilades.

    ResponElimina
  7. Quan deia que era anglòfil, ho deia en un sentit ampli, d'angloparlants; no tinc res en contra de escocesos, irlandesos o gal·lesos. No vaig apreciar cap conflicte (tampoc no vaig tindre temps); no sé realment com viuen el tema. Però tinc la impressió de que si un dia decideixen escindir-se ho faran sense cap trauma. Allà, que jo sàpiga, no hi ha cap "patria común e indivisible" ni cap tribunal que estigui per damunt de la sobirania popular.

    L'assaig va ésser quasi tot el temps una "parada"; només al final es varen posar en moviment per fer una "desfilada".

    ResponElimina