16 d’octubre del 2010

Mr. Brooks

Mr. Brooks (Kevin Costner) i el seu alter ego (William Hurt)
Ja fa més d'un mes que estan reformant un habitatge dos pisos més avall del meu. Sento la fressa que fan pel cel obert i sento com parlen i com ressonen les parets. És una quadrilla d'un nombre indeterminat de llatinoamericans. (Peruans, equatorians... no ho sé). Sovint parlant, discuteixen o canten, al mateix temps que piquen, trepanen i enderroquen, i aixequen una polseguera de no dir. No entenc el que diuen, tampoc els veig, però me'ls imagino: baixets, rabassuts, d'espatlles amples i malucs prominents, com solen ser els de la mateixa raça que veig pel meu barri abastament. De vegades me'ls imagino ballant danses rituals al voltant d'un tòtem o celebrant l'arribada de la primavera guarnits amb garlandes de flors i brandant llances a la mà.

   —I, és clar, et preguntes què coi han vingut a fer al teu país.
   —Doncs mira, entre tu i jo: sí. Probablement provenen d'un entorn urbà, o més aviat suburbà, segurament fills de camperols desarrelats; no ho sé, ni m'interessa. Però, per què han hagut de vindre a destorbar la meva pau? I perquè -posats a preguntar-se- els que han comprat aquest pis necessiten refer-el de cap a peus? Polls ressuscitats! si volien un pis nou, haver-se'l comprat nou. I per què tans llatins han vingut a viure al meu barri?, i tants àrabs, i tants xinesos? Per què m'agredeixen amb la seva presencia, a la que no hi estava fet? I per què munten pícnics sobre la gespa dels meus parcs i juguen a futbol a la sorra de les meves platges?
   Que potser hi he anat jo a destorbar-els al seu país? I doncs?! Estic a casa meva, al meu barri, al meu país de tota la vida i només demano que em deixin tranquil; que em deixin viure sense ensurts, sense soroll, en el meu entorn de sempre. Sense luxes, tampoc -valguem el dimoni- de manera modesta. No necessito gaire: l'ordinador, la connexió a internet, els meus llibres, la radio, la tele, un petit equip de música... i para de comptar. És demanar massa?

   —Ets un brètol. Ho saps, oi? Sota la teva disfressa de persona enraonada i tolerant s'hi amaga un reaccionari de cal déu. Gaire bé diria, un racista. Tota la vida fent la viu viu i no t'has enterat de res, que dirien els teus fills.
   —Ep tu, para el carro! a veure si ara ens posarem en pla auto-destructiu. Només cal sortir a carrer per veure que som del més civilitzat que corre per aquí.
   —Ara parlem en plural?
   —No fugis d'estudi, què hi fa si parlem en plural o singular; o és que pretens que la cosa no va amb tu? Si t'agrada fer de Dr. Jekyll, hauràs de carregar també amb Mr. Hyde.
   —Ets tu qui vol fer tots els papers de l'auca. Però deixem aquesta discussió surrealista. Estàvem analitzant com l'anècdota dels sudaques ens ha llevat la disfressa, t'hi atreveixes, o no?
   —Vinga.
   —No és cert que et pensaves que el mon era una mena de foto fixe tal com varem aprendre a l'escola? Vam néixer tot just acabada la Guerra Mundial, i la Guerra Civil era només un mal son dels grans; a casa en prou feines en parlaven. El mon s'havia aturat a l'Espanya de Franco, i a fora... qui en sabia gaire res del que passava fora? Al NO-DO de vegades s'hi veien conflictes llunyans, en països exòtics, però només de manera fugissera i per contrastar amb els veinticinco años de paz. Les barraques...? Bé, sí, n'havíem sentit a parlar, fins i tot de vegades les havíem vist de lluny: a La Perona, al Camp de la Bota, a Montjuïc, al Bogatell, al Carmel... Però tampoc eren gaire visibles, sobre tot si no t'hi acostaves. Què se'ns hi havia perdut enmig d'aquella gentussa? I si et fotien un mal tanto i et prenien la cartera? I ells ja se'n guardaven ben bé prou, quan aconseguien conviure entre mig de la gent normal, de dir que eren barraquistes.
   —On vols anar a parar?
   —Ho saps prou bé: és fàcil anar de progre quan ningú et destorba la pau interior. Vas fer una carrereta, vas adquirir la teva cultureta... tot plegat poc i no res, certament, però lo suficient com per mirar-te el mon des d'una petita talaia de superioritat moral i intel·lectual. Estas instal·lat en la minoria que parla i pensa en català, culturalment hegemònica, que vota a les eleccions i se sent representada per un govern i unes institucions. I -què caram!- si som a Catalunya, qui ens n'ha de discutir la legitimitat? Si ells no es volen integrar i no voten és el seu problema.
   —Què hi has de dir? Què potser em sortiràs ara amb que tan dret tenen els espanyols que viuen a Catalunya a sentir-se a casa seva -Espanya- com nosaltres a sentir-nos a casa nostre -Catalunya-? I els moros? I els sudaques? I els subsaharians, els xinesos, els romanesos... Tots estan a casa seva?!
   —Calma, calma. Jo no he dit que tots estiguin a casa seva, però no veig per quins set sous haver arribat abans ha de donar més drets.
   —Jo no he "arribat" abans; jo vaig néixer aquí!
   —Ergo ets nacionalista.
   —NO SOC nacionalista!
   —No cal que cridis que no ens sent ningú. Diguem de que presumeixes i et diré que et manca. Si no ets nacionalista, perquè creus que el fet d'haver nascut aquí et dona un plus de legitimitat? Els avis -aquest que estan a la foto del cavall (de la que tan orgullós estàs) amb la mare, la tieta i l'oncle- no van néixer aquí; tenien per això menys drets que els nadius de Catalunya?
   —No em siguis botifler, eren del Maestrat, Països Catalans.
   —Tan hi fa. Podien haver sigut del Bierzo o de La Alpujarra: haurien tingut menys drets?

   —Estas desbarrant o només vols provocar-me. Tu saps tan bé com jo que Catalunya és petita i finita, i que no pot acollir tothom. Fet i fet el mateix passa a Espanya i a França i a Europa en general, però ells tenen un estat per defensar-se. La marabunta s'ha posat en marxa i no te aturador. I Catalunya, amb la seva cultura i la seva llengua, per mor de ser la més petita i feble, i no tenir estat propi, serà la primera a caure.
   —Ara comences a enraonar una mica amb el cap. La marabunta no te aturador -cert- no serveix de res posar portes al camp ni tanques a les fronteres. Els que fins ara anomenàvem "tercer mon" vindran a buscar la seva part del pastis, que ens hem estat menjant a les seves espatlles i a costa de la seva suor. I reclamaran els seus drets de ciutadania, amb "nació" o sense "nació". Més ben dit, la nació la porten al damunt, i no se'n desempallegaran per abraçar la nostra. Trigarà a passar una, dues o tres generacions, però val més que ens fem a la idea perquè vindran per les bones o per les males, i a més a més...
 
    —Mr. Brooks, el demanen al telèfon per la línia dos.
    —Mr. Brooks?? Què s'empatolla ara?! Jo soc el Brian, el bon jan del Brian. I encara falten 1900 anys perquè s'inventi el telèfon.
    —Ai, disculpi, m'he confós de personatge i de pel·lícula.

9 comentaris:

  1. Molt bo, avui he rebut un pamflet de pxcatalunya, de l'anglada, que diu algunes d'aquestes coses.
    Però abans de tot et dire una cosa: Jo si fos negre de costa de marfil, faria el mateix, vindria aqui.
    I dit això, tinc que dir que bé, de vegades si sembla que potser es tindria que controla l'immigració, perquè això pot acabar malament

    ResponElimina
  2. Un cop més et felicito per tractar temes des d'un punt de vista allunyat d'allò políticament correcte. La lluita interna que exposes som molts els qui la podem arribar a tenir ben sovint, però, és clar, la part "intolerant" no la vol reconèixer ningú.
    És un tema molt complex. Per un cantó qualsevol persona ha de poder anar a viure on li doni la gana (la qüestió és si ho fan de bon grat o obligats per les circumstàncies). Per altra banda, Catalunya la quantitat d'immigrants que ha arribat a Catalunya en els darrers 80 anys deu ser (en percentatge) de les més altes del món i això no és sempre flors i violes. Personalment (per tant és discutible), tinc menys problemes a relacionar-me amb algun marroquí o senegalès que acabi d'arribar que amb un extremeny que dugui 40 anys aquí i que quan li digui "Bon dia" em contesti "Como?"...

    ResponElimina
  3. "No de donde se nace, sino de donde se pace", dice el proverbio; pero ahora se pace hoy aquí y mañana allí, y quienes salen a estudiar al resto de Europa o allende los mares, nunca saben dónde acabarán paciendo. Organizado el mundo en naciones que ejercen un férreo control de los movimientos migratorios, está fuera de toda duda que la inmigración ha de ser regulada, porque es indudable también que donde comen dos no comen tres, cuando esos dos apenas reciben una ración de subsistencia, claro está.
    En este asunto de la inmigracion, la posición ideológica -descontando la demagogia populista, o fascista, que tanto monta- es directamente proporcional a la distancia que se vive de los inmigrantes Cuanto más lejos de ellos, como la izquierda, más buenista es el discurso. La derecha los quiere para explotarlos y, en tiempos de crisis, los convierte en chivos expiatorios de la misma.
    Otra discusión entreverada es la de la amenaza antiidentitaria que supone la inmigración masiva, lo que lleva a posiciones francamente lindantes con el racismo puro y duro. Nunca he entendido cómo Sabino Arana, racista y xenófobo militante, tiene dedicada una calle en Barcelona. Nunca lo entenderé.

    ResponElimina
  4. Aristofeles,
    És un problema que no te solucions canòniques. Si ens deixem portar pel reduccionisme hem d'arribar a formular-ho en termes de ecosistema: tenim un hàbitat que és la Terra, que dona pel que dona (i no per més) i tenim un població que no para de créixer. Suposant que fóssim capaços de resoldre aquest primer problema (que no ho som) el següent seria com repartim la riquesa que podem generar. Hi ha dues maneres, de forma equitativa o segons la llei de la selva. En el que portem de història de la humanitat el primer problema no hem sigut capaços ni tan sols de plantejar-el, i el segon sempre s'ha resolt per la llei del més fort, es a dir, a base de guerres. No sembla que hi hagi cap esperança de les coses vagin a canviar.

    ResponElimina
  5. David,
    Efectivament és un tema molt complex. El comentari amb que contesto al Aristofeles, tot i que molt sintèticament, resumeix el problema de fons; els animals socials -i nosaltres no deixem de ser-ho- no tenen cap problema mentre hi ha territori i recursos de sobres per tots.

    La principal diferencia amb els animals irracionals és que nosaltres som capaços de reflexionar i tindre auto-consciència, i aquí és quan apareix el conflicte entre els instints primaris i el tret cultural que ens permet posar-nos en el lloc de l'altre i formular problemes ètics. O, per dir-ho amb llenguatge més dramàtic, quan surt "la bestia que portem dintre". No podem, però, renegar d'aquesta bestia perquè és, fins i tot, molt anterior a la capa cultural, que és una adquisició, a tot estirar,de uns pocs milions d'anys, mentre que el substrat "animal" de mils de milions d'anys. De manera que a tot lo més que podem aspirar és a intentar comprendre-la i conviure-hi.

    ResponElimina
  6. Juan,
    No tengo más remedio, para no repetirme, que remitirme a las anteriores respuestas.

    Tal como yo lo veo, tan ingenua es la posición del que se proclama "ciudadano del mundo" o "Juan sin tierra" (no es ninguna alegoría a tu nombre), como la del nacionalista primitivo y simplón que va meando sus señas de identidad por todos los árboles y farolas para marcar territorio. Como decía mas arriba somos animales sociales y estamos atados y organizados mediante unos círculos de solidaridad que empiezan en la familia y se van expandiendo al clan, el barrio, la ciudad, la nación o estado y, mas allá, la civilización occidental. Solo hay que hacer el pequeño ejercicio mental de imaginarse viviendo en Francia, en Rusia o en Pakistán para ver como nos sentimos mas desamparados cuanto mas nos alejamos de nuestra cultura de origen.

    Pero si la solidaridad nos ata en círculos concéntricos, el sentido de la justicia y la igualdad nos recuerda que cualquier ser humano es acreedor de los mismos derechos que para nosotros pretendemos. Y la historia, por si queremos mas argumentos, nos enseña que todos éramos trashumantes hace unas decenas de miles de años. Parece pues que un enfoque racional pasaría por tratar de equilibrar ese sentimiento de pertenencia a un pueblo o nación -que no pasa necesariamente por la posesión de un territorio en exclusiva- con una filosofía humanista basada en el concepto de ciudadanía republicana de valores compartidos. Un verdadero encaje de bolillos, como ves.

    ResponElimina
  7. Molt bo l'analisi i el joc dual de pros i contres, molt currat i assenyat. Tots som immigrants i estrangers dels altres.

    ResponElimina
  8. Quin joc mes bo, el d’aquest relat que posa en evidència les nostres contradiccions.
    Aquest cap de setmana, jo era a Tarifa per un casament i veia la costa africana a tocar. Pensava amb els que des de l’altra banda veuen la nostra costa il•luminada com una terra de promissió i es deuen delir per venir. Les nostres pors d’aquest costat del balneari son el territorialisme d’uns primats amb por de que ens facin fora del bosquet carregat de fruits on fa temps que pasturem.
    Salut.

    ResponElimina
  9. Puigcarbó,
    Sí, estranger -estrany- és un terme relatiu del qui parla en primera persona respecte dels demés. És així de senzill. (I de complicat).

    Alberich,
    Té més por qui té més a perdre. Ja ho deia el meu pare: amb l'estomac ple no es fan revolucions. Contradiccions?: qui no en té? La contradicció és pròpia del raonament; qui no en té, és perquè ja ho té tot raonat: s'ha de ser, o molt savi o molt ximplet.

    ResponElimina