8 de novembre del 2010

Bellesa russa

Grúixinka (A. Perri) i Katerina (C. D'Antona)
M'he embrancat a llegir tres o quatre llibres d'un gruix considerable a l'hora, cosa que no acostumo a fer. Vull dir que no acostumo a llegir llibres d'un gruix considerable (lo meu son més aviat els llibre de butxaca), no que no en llegeixi diversos simultàniament. I menys encara que no els deixi i els reprengui un munt de vegades, o que no acabin dormint el somni dels justos amb un punt al mig que va engroguint al mateix temps que el llibre.

Un d'aquest llibrots —l'últim que va escriure Dostoievski— es diu "Els germans Karamàzov". El vaig agafar un dia d'aquests que un te una mica tontos, amb la indefinida intenció de fullejar-el i tornar-el a deixar (com faig tantes vegades), i vet-ho aquí que vaig anar a topar amb un paràgraf que em va enganxar. Però, és clar, una noveŀ la no es pot començar per la meitat, de manera que, no sé ben bé com, em vaig trobar començant pel principi, que és com se solen llegir les noveŀ les. He de dir d'antuvi que l'amic Fiòdor m'ha impactat. I també que més d'una i de dues vegades m'han vingut ganes d'estampar-el contra la paret. Però poc a poc hi he anat agafant una reŀació d'això que se'n diu amor-odi; a cada impuls d'estampar-el contra la paret ha seguit un impuls, no menys viu, de comprendre i entrar dins d'una mentalitat per a mi tant estranya.

Però no us volia parlar del, per mi encara massa desconegut, Dostoievski (potser més endavant, si arribo a copsar una mica millor el que m'amaga) sinó només deixar-vos-en una mostra. (El context no és rellevant):
Tenia vint-i-dos anys i la seva cara representava exactament aquesta edat. La seva pell era molt blanca, amb reflexos rosa pàŀlid; l'oval de la cara una mica ample, la mandíbula inferior una mica sortint. El llavi superior era prim, l'inferior —que avançava— dues vegades mes gruixut i com inflat. Una cabellera magnífica, molt abundosa, castanya, unes celles fosques, uns ulls admirables, gris-blau, amb llargues pestanyes: l'home mes indiferent i mes distret, esgarriat entre la multitud, al passeig, no hauria deixat d'aturar la mirada en aquella cara i recordar-la molt de temps.
 Segueixen unes línies que no fan al cas i reprèn la descripció de la Grúixinka:
El seu xal dibuixava unes espatlles fornides, un pit ferm de dona jove. Aquell cos prometia potser les formes de la Venus de Milo, però ja amb unes proporcions una mica exagerades, això s'endevinava. Els bons coneixedors de la bellesa russa, examinant-la, haurien predit amb tota certesa que prop de la trentena aquella bellesa, tan fresca encara, perdria la seva harmonia, s'alteraria, que la cara es faria pastosa; es formarien ràpidament arrugues sobre el front i al voltant dels ulls, la pell es marciria, potser es tornaria de color de porpra; en una paraula, era la "bellesa del diable", bellesa efímera, tant freqüent en la dona russa.
 Deia més amunt que l'hi he agafat una mena de amor-odi. Potser no son paraules apropiades cap a una persona que fa cent trenta anys que és morta. És més aviat com un repte. Repte a entendre una mentalitat que m'és estranya. Estranya en el temps, estranya en l'espai (no m'havia imaginat a mi mateix tant lluny de la mentalitat russa), estranya, fins el paroxisme, en el fet religiós, estranya, en fi, filosòficament i moralment. I diuen que, a més a més, escrivia bé; això, en tot cas, ho deixo per a els lletraferits.

16 comentaris:

  1. es la meva asignatura pendent, llegir a Dostoievski. Fa poc vaig llegir "El caso kurílov" d'Irène Némirovsky, i també em va agafar una relació amor-odi. Amor, perquè té descripcions bonísimes, odi perquè el llibre finalment, després d'intrigar-te, no arriba a desenllaç, et deixa amb l'intriga.

    ResponElimina
  2. Ai, ai, ai, Brian, però tu ja saps el que et fas?
    Llegir quatre llibres -voluminosos- a l'hora -i un d'ells un Dostoievski- és com a mínim agossarat! Que la força sigui amb tu, company! Ánims, que jo no he pogut mai amb cap Dostoievski...

    ResponElimina
  3. Ai, que recordo, perfectament, el dia tonto que vas agafar Dostoievski, i te'l vas endur al vàter i et vas llegir el capítol aquell d'El gran inquisidor. Així, doncs, era veritat. I el que és pitjor, hi has tornat! Mos anem pel pedregar, Brian.

    [Entre tu i jo, a mi m'agrada en Dosto; justament quan més m'agrada és quan em provoca aquest desig d'estampar-lo contra la paret. S'ha d'anar amb compte amb ell, que et sotmet a una mena de tortura, com si tingués un pla: fer-te parar boig a veure si després ets capaç de trobar una mica de sentit a tot plegat. Un gran cabró, si em permets el cultisme.
    I no sabria dir-te si escriu bé. Crec que no, que té un fer confús, obssessiu, histèric, malaltís. Poc curós. La seva gràcia no rau tant en com escriu, sinó en el torbament d'ànim que provoca, diria. En fi, què sé jo. Que no sigui re, Brian!]

    ResponElimina
  4. Dostoiewski ens pinta un món de personatges desmesurats, excessius, torturats. Pinta aquella societat russa des del prisma de les classes més altes, fent acurades descripcions dels escenaris i la psicologia d’una època decadent, gairebé crepuscular, que és aquella Rússia tsarista, supersticiosa, sentimental, de religiositat aferrissada, aristocràtica i medieval. Ell mateix podria ser un dels seus personatges. Tota aquella desmesura ens és molt llunyana, i molt propera a la vegada, comparada amb la nostra concreta etapa crepuscular –la de la actual Europa occidental.
    Acostumats al trapella mediterrani, de rostre reforçat i una barra immensa, de Don Juan, Sancho Panza i “el pícaro” castellà, aquells éssers malalts, depravats, melancòlics i depressius ens poden semblar irreals i propis d’un altre planeta. Ara et queden d’altres obres mestres, com el “Crim i càstig“ i “El idiota”, per anar xalant.

    ResponElimina
  5. Pel que he llegit al post i als comentaris, respecte al Dostoievski em passa quelcom semblant, una mena de sentiments contradictoris. Tant a les seues novel·les com als contes aconsegueix irritar-me i no pel surrealisme "avant la lettre" o el caire esperpèntic, sinó per la manca d'una complicitat que mai trobe a faltar en Tolstoi, Gogol o el gran Chejov.

    ResponElimina
  6. Només per l'expressió "bellesa del diable" ja val la pena llegir la novel·la! Aix que m'hi enganxaré!

    ResponElimina
  7. Aristofeles,
    Jo no anomeno les meves assignatures pendents perquè em faria vergonya. La veritat és que aquesta no estava entre les més peremptòries, però mira, va anar així.

    ResponElimina
  8. Leb,
    No, no sé el que he fet, però diuen que la ignorància és atrevida. Doncs això. Tot és qüestió (sobre tot a certes edats) de prendre-se-ho amb filosofia i anar fent; si arribes al cim, bé, i si no, doncs has fet una bona passejada, t'has distret i has fet salut.

    ResponElimina
  9. Matilde,
    Doncs sí, amb perdó per la vesant escatològica però va anar tal mateix com ho vaig contar. I és que és una mena de mania que tinc: no sé anar al vàter si no porto quelcom per llegir. (Tinc un cunyat -qui no té un cunyat!- que se'n en fot perquè diu que a ell no li cal llegir, que caga de memòria; què hi farem).

    Estic d'acord en lo del torbament d'ànim. No tant perquè em faci trontollar res, que no és el cas, com perquè hi ha moments que sembla que adopti una pose raonable i, de cop i volta, et surt amb un estirabot que... això, que l'esclafiries contra la paret.

    ResponElimina
  10. Alberich,
    Fas una descripció molt ajustada a la impressió que fins al moment n'he tret. Normalment quan llegeixo un autor d'un altre època o d'altres latituds intento, i em sembla que poc o molt ho aconsegueixo, posar-me en situació. Però amb aquest home em costa molt situar-me en les seves coordinades. Com dius, és excessiu en tots els sentits. Respecte de que ell mateix podria ser un dels seus personatges, jo crec que això sol passar amb força freqüència amb molts escriptors: la seva vida sol ser la principal font de inspiració, i, efectivament, aquest home vivia turmentat pels seus propis dimonis. Respecte de continuar amb la resta de les seves obres, ho veig difícil; hi ha més per llegir que temps per fer-ho, i cal optimitzar-el.

    ResponElimina
  11. Vicicle,
    Del tot d'acord; com li deia ara mateix al Alberich, amb Dostoiewski tinc dificultats de sintonia que no tinc amb autors de èpoques o latituds més llunyanes.

    ResponElimina
  12. Tirantlobloc,
    Ves alerta: la expressió "bellesa del diable", en la ploma de Dostoiewski, te les connotacions més dantesques que et puguis imaginar.

    ResponElimina
  13. Quina pila de motius per no llegir (de moment) en Fiodor!

    ResponElimina
  14. Benvingut al club, jo tinc els germans aquests a la tauleta de nit, és com una mena de Biblia.. Dostoievski és inigualable, però per a totxos russos també pots provar amb El Dr. Zhivago o Vida i destí.. ah, i el Mestre i Margarida de Bulkàhov, és per tronxar-se!!! En la meva propera vida, seré rus..

    ResponElimina
  15. Allau,
    Hi ha quasi bé tants motius per llegir-el com per no llegir-el. La noveŀla, en sí, és un culebrot (amb permís dels seus fans) però, com ja he dit més amunt, te, per mi, altres al·licients gairebé diria extra literaris.

    ResponElimina
  16. Jordi,
    Com ja li deia a l'Alberich, no crec que en llegeixi gaires més de l'amic Fiodor (potser "El jugador", que és curteta). No per cap raó especial més enllà de les ja esmentades, simplement per allò que deia de que el temps és poc i "la mies es mucha".

    ResponElimina