9 de desembre del 2010

Estat fallit 2.— Treball, vaga i sindicats

Deia John K. Galbraith que la paraula "treball" descriu quelcom que per a uns és font de satisfacció personal, prestigi social i benestar, mentre que per a uns altres és esgotador, tediós o frustrant (naturalment, entre aquests extrems hi ha totes les gradacions possibles). I afegia que utilitzar el mateix terme per a ambdós casos suposa un frau. Però si això ha estat sempre així, al llarg dels temps, no és pot dir el mateix de les relacions entre treball i capital. Aquest concepte va començar a canviar amb la revolució industrial, que a Espanya va arribar a mitjans del XIX, i les conseqüències socials de la qual es manifestaren, sobretot, a principis del XX.

Durant la primera meitat del XX, sobretot en zones industrials com ara Barcelona i la seva àrea de influència, l'esmentada relació entre treball i capital va adquirir la forma més clàssica de lluita de classes, amb les eines de que disposaven cadascun (més o menys ortodoxes segons el moment i circumstància): lock-out i repressió per part d'uns; vaga i sindicació per part dels altres. I negociació col·lectiva entre ambdues parts. Així es varen anar consolidant els drets bàsics dels treballadors: jornada de vuit hores, seguretat social, subsidi en l'atur, seguretat i higiene en el lloc de treball, etc.

A l'últim quart de segle XX, però, amb la explosió de la revolució tecnològica i la globalització, el panorama va començar a canviar de forma accelerada. Per no allargar-nos, podríem resumir els canvis principals, i la situació actual resultant, en els següents:
  • Pèrdua de pes dels sectors primari i secundari, en benefici del terciari i quaternari (serveis, comerç i administració) amb exportació de llocs de treball a països en desenvolupament.
  • Emergència de sindicats sectorials i corporatius, adreçats a funcionaris, treballadors especialitzats i quadres, en resposta a la transformació de la estructura laboral abans esmentada.
  • Desplaçament dels sindicats tradicionals, que es veuen obligats a competir amb els anteriors pel nou "mercat" de potencials afiliats: funcionariat, empreses públiques i parapúbliques de serveis, i grans empresses industrials (automòbil i similars).
  • Situació de debilitat dels treballadors que no formen part dels anteriors col·lectius: temporals, discontinus, autònoms, empleats de empreses petites o familiars, immigrants, aturats, etc.
  • Treballadors o funcionaris de sectors estratègics que tenen una força de coacció desproporcionada respecte de la seva importància numèrica: controladors aeris, pilots, conductors de transports públics, serveis de neteja, etc., per no parlar de jutges i policies, amb estatus especials.
Les conseqüències de tot això han estat, d'una banda, un creixement de les distàncies entre classes socials treballadores, que s'han polaritzat entre una mena de "aristocràcies" de les classes treballadores i la resta (com abans, també aquí podem establir gradacions) i, d'un altre, la desnaturalització dels conceptes associats a les relacions treball-capital de que parlàvem al principi. Així, per exemple, el "dret de vaga" te molt poc a veure amb el que tenia fa cinquanta anys. ¿Qui exerceix el dret de vaga?: òbviament els col·lectius que s'ho poden permetre, els de les aristocràcies obreres. I el més important: ¿contra qui l'exerceixen? No contra les empresses, evidentment, sinó contra la ciutadania. Saben que tenen poc a pelar en front d'una multinacional de l'automòbil, que si l'emprenyen gaire deriva les línies de muntatge a un altre país. De manera que a qui cal pressionar és a l'Estat; es a dir, a la ciutadania: tallar autopistes, paralitzar els transports públics, escanyar els serveis.

El desideràtum d'aquest despropòsit és el que en podríem dir "vagues a hores convingudes". A dies alterns, els matins de cada dilluns o ja, arrissant el rinxol, el darrer invent dels treballadors dels "ferrocates" (FGC): acollint-se a no sé quin article del conveni, vaga de 10h a 16h, fora d'hores punta, amb lo qual s'estalvien els serveis mínims. Això no és fer vaga, això és fotre's del mort i de qui el vetlla.

¿Per què dic que això és un símptoma d'Estat fallit? Doncs perquè la evolució de les relacions entre treball i capital, de la qual he començat parlant i n'he desgranat algunes de les conseqüències, no te cap correspondència amb una evolució paral·lela o similar en les estructures de l'Estat. Com vaig dir al darrer apunt, en referència a la vaga salvatge dels controladors, o com hem vist i seguirem veient en situacions semblants, els governs i institucions de torn no poden reaccionar davant d'aquest tipus de desafiaments més que cedint —a costa del ciutadà, no ho oblidem— o militaritzant. Cosa, aquesta última, que, òbviament, només és pot fer en un cas límit. És el peix que es mossega la cua: com més cedeix l'Estat als col·lectius privilegiats més s'eixampla el gap social, més oprimits se senten els menys afavorits i més reforçats els privilegiats. Afegiu-hi la crisi, i ja tenim la tempesta perfecte.

11 comentaris:

  1. una lúcida analisi de la situació de l'antigament dita classe obrera o treballadors.
    La situació dels sindicats és delicada, de fet no pinten gairebé res, entre altres coses perqué qui els paga cada més el sou és el Papa Estat i així, ja em diràs.

    ResponElimina
  2. Has fet una anàlisi exhaustiva i molt completa amb la que coincideixo. Els sindicats –i t’ho dic des de dintre, doncs pertanyo a un sindicat de classe- no s’han adaptat a aquesta nova realitat fruit dels canvis. La figura de l’empresari patró s’ha diluït i apareix la del grup corporatiu amb possibilitat de coaccionar a la ciutadania. Com amb moltes coses que darrerament hem comentat per aquests blogs, talment la política, la partitocràcia i d’altres anacronismes, manca el impuls imaginatiu que permeti adequar les velles lluites a les noves realitats.

    ResponElimina
  3. Es interesant com síndicats dits comunistes, no podrien funcionar amb païssos comunistes com Xina on no hi ha dret de vaga. Només el capitalisme democràtic els hi permet. Tots aquests drets (que jo estic a favor) no existeixen en un país comunista -mira cuba- i l'individu es sacrifica't per la majoria.

    ResponElimina
  4. Puigcarbó,
    Tenir els sindicats dins del sistema certament els condiciona, però, des de el meu punt de vista, més els condiciona que la immensa majoria dels afiliats pertanyin a el que he denominat "aristocràcies" obreres. Per més que diguin preocupar-se pels més desvalguts, els que acaben marquen la seva línia de acció son els afiliats i els alliberats, que constitueixen la seva mà d'obra interna gratuïta; tant o mes important que la subvenció de l'Estat.

    Alberich,
    La partitocràcia, i el seu equivalent dels sindicats (que no sé com l'hauríem de denominar) junt amb el clientelisme i l'amiguisme, que recorren la societat de baix a dalt, es mereixen un apunt apart. No sé si me'n sortiré perquè tot plegat forma un garbuix indestriable. Fa falta imaginació, però potser també ens falta saber reconèixer i admetre quins son els mecanismes de la naturalesa humana.

    Aris,
    Fora de la democràcia cap model de societat justa no és possible. Això ho vam aprendre al llarg del segle passat i tant de bo triguem molt a oblidar-ho. Lo qual no vol dir que tota societat democràtica sigui necessàriament justa: la democràcia és necessària però no suficient. El perill, sobretot en temps de vaques magres, és el populisme.

    ResponElimina
  5. A mi no em cal llegir la Constitució per tenir clar el que és o hauria de ser un sindicat.. Els sindicats dels policies, dels guàrdies civils o dels controladors no són equiparables a CCOO o UGT i constitueixen petits oximorons democràtics.. pot fer vaga el Govern? Poden fer vaga els que tenen les bombes i les pistoles? Els responsables de la seguretat aèria? El CNI? Per altra banda, crec en el lligam profund entre ètica i estètica i veient el portaveu dels controladors no em caldria llegir ni una sola línia del tema per fer-me una idea aproximada de qui te la raó i qui hauria de picar pedra durant uns quants anys abans d'obrir la boca per queixar-se del que fos..

    ResponElimina
  6. Estic trobant la sèrie que tens en marxa molt interessant, especialment la segona entrega.
    Sóc partidari que l'Estat sigui fort i disposi d'infraestructures productives, així com plena autoritat d'intervenció. Crec que així una societat esdevé justa i equitativa, ja que al capdavall l'Estat hauria de ser l'expressió del poder de tots damunt de tots. Però aquest plantejament sempre topa amb el factor humà, com tu apuntaves. I ara ve la volta a la truita: amb aquest factor humà degudament "sanejat" l'estatalisme com a filosofia funcionaria segur... però no és possible que també funcionés el plantejament contrari?

    Volia comentar fa dies, però la finestra dels comentaris no estava operativa. Ara em trobo que al meu blog passa el mateix i no puc respondre a un comentarista. Alguna llum pel que fa a aquest misteri?

    Salut, Brian.

    ResponElimina
  7. Jordi,
    La Constitució no diu, lògicament, com han de ser els sindicats, però estableix el dret a sindicar-se i a la vaga. El problema és que, després de més de trenta anys, la llei que ha de regular la vaga encara està per fer. Per altre banda hi ha una serie de llacunes legals respecte de les limitacions al dret de sindicació i vaga de les "Fuerzas y Cuerpos de Seguridad" precisament per la manca de la llei que ha de desenvolupar el dret de vaga.

    Damien,
    És la contradicció que intentava posar de relleu en l'anterior apunt. En teoria l'Estat de dret ha de garantir els drets constitucionals de tots els ciutadans, però en la pràctica els drets dels ciutadans entren en conflicte entre sí. Si a les hores, sota el pretext del famós garantisme de l'Estat de dret aquests conflictes entre ciutadans queden a l'empara de la feixuga, lenta (i de vegades arbitraria) maquinaria jurídic-administrativa, el que de fet s'està fent és afavorir el fort en front del dèbil, doncs a base de temps i diners el contenciosos es poden allargar tant com calgui, i el temps sempre corre a favor del fort. Si arribats al cas, l'única eina que te l'Estat de dret per evitar la paràlisi és el recurs a la declaració de emergència i al la militarització -és a dir, justament a renunciar a la seva raó de ser- és aclaríssim que l'Estat ha fallat.

    ResponElimina
  8. Bona lliçó d'història contemporània! Com és que encara no coneixia aquest blog? M'agrada. Hi he arribat a partir d'un enllaç de l' "Evocacions"... T'afegeixo a la llista per anar-te llegint. Com apunteu, crec que l'Estat hauria de fer-se càrrec de l'economia entrant-hi amb més poder des dels sectors estratègics, però d'una manera tecnocràtica i competint en igualtat de condicions amb l'empresa privada, i localitzant, federalitzant.

    ResponElimina
  9. Ben vingut, Efrem. El format dels blocs fa poc visibles els comentaris a apunts antics (n'hi ha dos afegits després d'aquest).

    Jo crec que l'Estat, més que competir amb l'empresa privada, s'ha de reservar per els sectors estratègics i les infraestructures i, sobre tot, vetllar per que les empreses juguin net i sense caure en el monopoli o l'oligopoli. I, és clar, el primer que ha de jugar net és el propi Estat, no deixant-se corrompre pels grups de pressió.

    ResponElimina
  10. Recordem un detall: un sindicat ha de vetllar pels interessos dels seus afiliats, no del conjunt de la "classe obrera".
    Quanta gent a l'atur està afiliada a UGT i la CCOO-CONC? I quants funcionaris tenen carnet d'un d'aquests sindicats?
    Doncs ja està dit.

    ResponElimina
  11. Jo no poso en qüestió el dret de qualsevol col·lectiu a formar un sindicat, sigui de "classe" o corporatiu. Només estic dient que la evolució de l'Estat que coneixem va en la direcció de afavorir els privilegiats i de augmentar les desigualtats socials. I això està passant amb independència (i amb la indiferència) de les forces polítiques presents en cada moment.

    ResponElimina