De populisme, Ortega, Azaña i altres herbes.

Havia donat la serie de "Estat fallit" per tancada, però un comentari de l'Apañó al darrer apunt m'ha motivat a fer-ne un epíleg. Em pregunta, en primer lloc, que què entenc per "populisme", i jo, pensant-me enllestir la qüestió amb un cop de ratolí, me'n vaig de cap als diccionaris. Però vet-ho aquí que el DRAE diu que la paraula no existeix (?), i el que diu la GEC no em convenç ni poc ni gaire. La Wikipedia, potser? Doncs no: malauradament, tant la Wikipedia en espanyol com en català (simple traducció escapçada, en aquest cas) quan es tracte de termes polítics solen ser poc objectives. Tampoc em convencen. Ja em disposava a improvisar quan, finalment, he trobat un document en pdf, de la Universitat de Guadalajara, a Mexic, que m'ha semblat molt recomanable per la seva claredat i rigor. El prenc com a guió.

Partint, a mode de introducció, de la enumeració d'alguns règims qualificats com a populistes, com els de Hugo Chávez a Veneçuela;  Alberto Fujimori al Perú; Carlos Menem a l'Argentina; Silvio Berlusconi a Itàlia o Mahmoud Ahmadinejad a l'Iran, o de lideratges polítics com els de Jean Marie Le Pen a França, Jörg Haider a Àustria, Umberto Bossi a Itàlia o Pat Buchanan als Estats Units, intenta trobar el denominador comú a sistemes i situacions tant diferents. No sembla que aquest denominador comú passi per l'eix dreta/esquerra, la ubicació geogràfica o històrica, o la base social: en alguns casos ho és la classe més baixa, en d'altres les classes mitges o una amplia amalgama, o inclús, de vegades, amaga la hegemonia d'una classe diferent de la que assumeix com exemplar.

Quins serien, doncs, els trets característics del populisme?  En primer lloc la apel·lació al "poble" per part d'un líder carismàtic amb un discurs directe, "antipolític", que apunta a la regeneració i a una comunitat idealitzada. “El populisme assumeix el poble com a mite, proclama la seva innocència eterna i suprema”. Poble que:

    "Es una comunidad orgánica cohesiva, superior a los individuos, que descansa sobre los resortes tradicionales de la etnia, la religión, la nación y la familia. Este ideal comunitario organicista es un elemento central de lo que podríamos definir como la “ideología” populista. Contiene, en efecto, la promesa de cortar la distancia entre “los de arriba” y “los de abajo”, de fortalecer las raíces históricas o ancestrales, de reunir a la “familia” popular dividida, devolver a la autenticidad de una vida purificada de todo vicio y discordancia."

El populisme te una concepció de la democràcia, alternativa a la liberal. Una democràcia imaginada com a expressió directa de la voluntat del poble, per mitjà dels líders que sorgeixen directament del propi poble. Aquest mode de concebre la democràcia recorda no només als populismes clàssics llatinoamericans, sinó també el feixisme de Mussolini i el nacionalsocialisme de Hitler. Cal anar en compte, però: si bé tot feixisme és populista, no tots els populismes son feixistes.

Conclou que el populisme es manifesta quan "el poble", que és invocat pel líder carismàtic, percep una situació insostenible de crisi que no troba solució en els canals de la política formal i institucional. La seva aparició mostra els límits del model liberal, la seva tendència a l'anquilosament i l'elitisme oligàrquic. Fins aquí, i simplificant molt (el document té 19 pàgines), la síntesi de l'article.

L'últim paràgraf enllaça amb les meves reflexions sobre "l'Estat fallit". A parer meu la situació actual a Espanya (també a Europa, en menor mesura) te alguns elements que podrien generar el brou de cultiu apropiat per el sorgiment del populisme. No estic en absolut d'acord amb l'Apañó quan diu que "estamos como en los albores del 36"; ni la situació política, ni social, ni, sobre tot, el context històric-polític, tenen res a veure. Però sí que és donen alguns elements: descrèdit de la classe política, crisi econòmica, incertesa, falta de perspectives o, com diu el document, percepció dels límits del model liberal. D'aquí que digués a l'anterior apunt que "les seqüeles d'aquest desprestigi [de la classe política i les institucions] poden portar a una cosa terrible: el populisme, que és l'avantsala dels salvadors de pàtries". I aquí entro a contestar directament les objeccions que em posa l'Apañó.

Més que taxar directament a ningú (a l'Aznar hay que darle de comer aparte) alerto —i m'angoixo— davant la situació de brou de cultiu que esmentava abans. El tret més característic del "salva pàtries" populista és que es sap com arriba però no com se'n va. L'accés al poder pot ser totalment compatible amb la legalitat vigent, però, un cop ocupat aquest, la tendència del "salva pàtries" és a perpetuar-s'hi: amb argúcies legals, forçant la legalitat o, si cal, canviant-la al seu gust. I és que, com diu l'article, el líder no representa, expressa directament la voluntat popular. Aquesta és la clau de l'assumpte: per principi no podem dir que el governant escollit democràticament hagi de ser més competent, més honrat o menys corrupte que el líder carismàtic o que el dictador. La diferencia, com deia Karl Popper, és que el que caracteritza la democràcia no és tant la elecció dels governants com la possibilitat de descavalcar-els del govern per mitjans pacífics i ordenats, i de controlar el poder de les elits.

Hi ha moltes raons —totes elles segurament discutibles— per les que penso que Aznar és el personatge més nefast de l'actual era democràtica (el segon en el meu ranking personal potser seria en Zapatero, tot i que per raons diferents). Però n'hi ha una que l'inhabilita a perpetuïtat i sense discussió (a parer meu, és clar): la gestió infame que va fer de l'atemptat del 11-M a Madrid, mentint desacaradament i premeditadament a la ciutadania —amb l'inestimable ajuda dels seus palanganers Acebes i Zaplana; tots ells sota la direcció de l'inefable Pedro J.— per beneficiar-se electoralment dels morts endossan-los a ETA.

Finalment caldrà dir alguna cosa de Ortega, Azaña i José Antonio. Amalgama difícil, perquè son personatges, no només heterogenis, sinó que, com tothom, varen evolucionar al llarg de la seva vida (sobre tot els dos primers, el tercer va morir jove) i no ens hi podem referir d'una manera intemporal. Ortega sempre va anar per lliure, no crei en el poble ni en les "masses" i pensava que la política l'havien de fer les elits. Durant la Dictadura de Primo de Rivera va mantenir una sintonia moderada amb Azaña, però poc a poc es varen anar distanciant i cap a l'any 23 varen trencar peres definitivament. Es va retirar a casa seva i només a la caiguda de la Dictadura, al 1930, va tornat a entrar en política per que creia que, com a intel·lectual, havia de prestar aquest servei a la societat. Azaña no va renegar mai dels partits polítics —una part de la seva vida política la va fer des del Partit Reformista i la resta creant o aglutinant grups polítics— però es considerava sobre tot un home pragmàtic, de Estat, però per damunt de tot republicà i laic. José Antonio és el més inqualificable dels tres (i he de admetre que mai ha sigut una figura que m'hagi interessat). Es reclamava seguidor de Ortega, però en certa mesura n'era l'antítesi: Ortega era un home de pensament i José Antonio un home d'acció, sense gaires més idees que la defensa de la dictadura del seu pare i la inspiració en el feixisme de Mussolini. Per ideologia (si podem emprar el terme) José Antonio bevia de la font del populisme feixista i del nacionalisme orteguià ("la unidad de destino en lo universal'), però per tarannà era més un conspirador que un populista.

I encara un apunt més sobre Ortega i Catalunya. Diu Ortega en el famós discurs del debat sobre l'Estatut: "...significo con ello no sólo que los demás españoles tenemos que conllevarnos con los catalanes, sino que los catalanes también tienen que conllevarse con los demás españoles". Doncs bé, dit així encara ens podriem entendre. Catalunya es pot entendre —i conllevar— amb Espanya si admetem un relació de respecte mutu. Si us entesteu a asimilar-nos a la Rioja (amb tots els respectes per la Rioja) esteu perdent el temps.    

Bé, si algú ha arribat fins aquí, la meva enhorabona ;-) En qualsevol cas jo m'ho he passat bé escrivint-t'ho.