8 de gener de 2011

Urgències

De la peli-cula Something's gotta give
Dia de Reis a les 8h del matí. Admissió d'Urgències del Clínic. Després de identificar-me a la finestreta passo a una saleta on una senyora (metgessa o infermera) filtre les entrades de pacients. Li allargo un informe d'assistència que m'ha fet el metge de guàrdia de l'ambulatori a les 4h de la matinada i contesto a les preguntes de rigor.
—Però aquí no veig que l'hagin derivat a l'hospital...
—No, no m'ha derivat, només m'ha dit que si amb els calmants el dolor no minvava només em quedava anar a l'hospital perquè ell no tenia més mitjans a mà.
—Així ve de "muto propi"— remarca.
—Sí.
Mentre introdueix les dades a l'ordinador mantenim un breu diàleg. És correcte i educada però de forma subliminal intenta fer-me entendre que s'està fent un ús indiscriminat de la sanitat i que de ben segur rebran aviat noves directrius sobre criteris d'admissió de pacients; i fa referència a les declaracions del nou Conseller de Salut. Li dic que les conec, i també les del Conseller Mas-Cullell.
—No sap el que arriba a costar tot això.
—No, però ho puc imaginar.

El moment no dona per més, però després, mentre m'estic a la sala d'espera, penso que m'hauria agradat fer-la petar una mica més i fer-li avinent que estava d'acord amb el seu punt de vista però que, per un elemental sentit del decòrum, em negava a fer gemecs i ganyotes de patiment per demostrar lo malament que em trobava. Li hauria dit que fins i tot seria partidari d'un cert grau de co-pagament aplicat amb racionalitat, no tan, potser, pels diners que reportaria com per l'efecte de filtre de la demanda. I també m'hauria agradat dir-li que els serveis de urgència dels grans hospitals es col·lapsen per mor d'una estructura pobre i ineficaç dels serveis de urgència als centres de assistència primaria, que estan infrautilitzats per manca de mitjans i que per aquest motiu no poden fer la funció de veritables filtres dels hospitals. tot això, és clar, més que a n'aquella bona senyora m'hauria agradat explicar-ho als responsables de Salut del país.

Hi ha dues estones, a Urgències, que es fan terriblement llargues i pesades. La primera és la de espera de torn per ser visitat (aquesta vegada no va ser gaire llarga pel fet de que era dia de Reis: miraculosament els dies de festa, o quan hi ha partit de futbol, molt poca gent es posa malalta). La segona és, un cop visitat, quan cal esperar resultats de proves o la resposta a la teràpia o primeres cures. Aquesta segona, però, ho és menys per dues raons: et deixen més o menys sedat i sota control, i és rica en anècdotes. (Hi he estat més cops que no voldria i ja hi tinc una certa experiència).

D'antuvi el paio que tenia al costat (els box hi caben dues lliteres) no parava de remugar i queixar-se. En mitja hora o tres quarts li va preguntar 7 o 8 vegades a la infermera que quan sabrien els resultats de l'analítica. La noi, amb més paciència que un sant, li responia cada vegada que els resultats els rebia el metge i tot seguit es s'adreçava al pacient. Però l'anècdota, més que per graciosa per il·lustrativa, va vindre de l'altre banda de l'envà. A una senyora (que no podia veure, però sentia) el metge li diu que li dona l'alta, li fa avinant les instruccions que fan al cas, i li diu que es pot vestir i anar-se'n.
—Avisaran a l'ambulància...— fa la pacient.
—No —explica el metge amb veu calmosa— vostè pot caminar i no li correspon.
—És que he vingut sense un cèntim.
—Però no te cap familiar?
Va seguir una mena de situació "de enredo", que diuen en l'argot teatral, que us estalviaré, perquè l'apunt s'està allargant massa. En definitiva: la senyora tenia un fill que estava a casa seva i que va costar Déu i ajuda localitzar; i quan el fill (de sa mare) va arribar, va muntar un ciri perquè no "els havia donat la gana" d'avisar a una ambulància.

Deia que la anècdota és il·lustrativa perquè ens retorna a l'inici d'aquest -i de mots altres- problemes: l'Estat del benestar i del subsidi és contraproduent i perniciós si no s'aplica amb criteris de racionalitat. A Espanya no solament s'ha viscut pel damunt de les nostres possibilitats, sinó que a més a més s'ha volgut -com a novel·la al·legòrica de l'Orwell- que fóssim "més iguals" que els altres.  Sempre em ve al cap un ministre anglès que li vaig llegir, no deu fer ni tres d'anys, que ells no es podien permetre un sistema sanitari totalment gratuït com l'espanyol.

12 comentaris:

  1. Tens raó, noi, que ens volen fer sentir culpables per utilitzar la sanitat pública. Suposo que els que n'abusen són els que no senten cap remordiment.

    I sento que passessis una diada de Reis tan galdosa. Si estàs escrivint al bloc, senyal que ja estàs millor.

    ResponElimina
  2. Els que hem treballat a l’administració ho hem escoltat moltes vegades” que això ho paguem entre tots”, sempre reivindicant un dret, de vegades arbitrari, i sovint molt car. La irracionalitat de la Sanitat i la seva descoordinació, n’és un dels estels més brillants d’aquesta constel•lació de despropòsits: hi ha gent que s’han fet les proves per una intervenció quirúrgica ( amb el cost respectuós de les analítiques) més d’una vegada, doncs els hi caduquen per estar a una llista d’espera.
    L’altre dia em deien que a un CAP on treballa un parent meu, hi ha una gent embarassada –sense papers- que fa cua a l’Assistent Social i una vegada obtinguda la cartilla d’Assistència Sanitària, van ja a demana hora al Ginecòleg: Fan els tràmits en un sol dia: empadronament, obtenció de targeta i hora de visita. No sé si hi ha gaires països que vagin pel món amb aquesta generositat.
    Espero que estiguis prou bé de salut i hagis superat el tràngol del dia de Reis.
    Salut ( mai més ben dit i desitjat).

    ResponElimina
  3. ja ho he viscut jo, per la meva sogra, sempre t'estàn retreient que vagis a urgències i el que costa curar a una persona. Jo els engego a pastar fant aviat: Costa el que costa i es la seva feina i si la gent va a urgències quan no caldria ( és cert) és perquè els ambulatoris (ara CAPS) NO FUNCIONEN. Fa anys em vaig fer un petit tall a la retina amb una carpeta de plàstic, a la nit em feia molt de mal i vaig anar a urgencies, m'hi varen posar algún coliri i me'l van tapar. A Urgències em varen donar un volant indicant atèncio urgent per anar l'endemà l CAP a que em revisses un oftalmòleg, doncs be, alí em varen mirar (només mirar l'ull) i em varen donar CITA PEL CAP DE QUINZE DÍES.
    Vaig anar al doctor Vilaplana (pagant) i en una setmana el vaig tenir curat. És cert que la Sanitat és cara, sovint has de pagar de la teva butxaca per suplir la ineficiència de la Sanitat Oficial.

    ResponElimina
  4. Clar, home, com que vas anar en motu, la senyora va pensar que tampoc estaves tan i tan malalt.
    Afortunadament, he fet poc ús dels "batablancs", però penso que això nostre amb la sanitat pública és un luxe asiàtic, i pago, contenta. I els planyo, que no em costa gaire d'imaginar els quadres (i no precisament clínics)que es troben, en aquests temps que corren, amb tanta gent carregada de drets i lleis. Això sí, tinc un raconet per si mai m'han de fer una artroscòpia, posem per cas. Doncs res, que hi ha molt burru sueltu. Molt. Però cap sense metge. A tots aquests que n'abusen els hauríem d'enviar una temporadeta a Amèrica, capital Washington.
    I que espero no hagi set res i estiguis del tot refet.

    ResponElimina
  5. Tot i tenir un peu a l'altre costat de la història (la dels metges), també penso que l'excés de feina no e´s excusa per intentar-la fer bé. I, sobretot, no tractar les persones com persones, que és el primer manament de la Medicina.

    ResponElimina
  6. quin mal rotllo anar d'urgències!. Els cops que hi he tingut que anar, son esperes molt llargues fins que finalment t'atenen, normalment sempre molt be, no tinc queixa del clínic. Ara, en el Caps, no tot funciona bé. Un cop vaig anar al dentista del Cap per treurem una dent i me la va deixar a mitges i vaig tenir que acabar pagant un dentista perque acabes la feina. Des de aleshores vaig directament al dentista de pago.

    ResponElimina
  7. El tracte com diu el Salvador és el més important de tot. Bé, no: el més important ara és que et trobis més bé, Brian.

    ResponElimina
  8. Estic d'acord amb el que diu el SM com a metge, ara, com a economista és un fet provat que sempre es donen situacions d'abusos sobre bens (qualsevol servei és un be) quan el consumidor no és conscient del seu cost. Per aquesta raó, crec que el copagament és una bona mesura, no tant per finançar directament el servei sinó per provocar una externalitat positiva com seria el filtre en una demanda del servei, a vegades... moltes, abusiva.

    ResponElimina
  9. L'última volta que varem ser al servei d'urgències de l'Hospital Clínic de València, l'estada va allargar-se fins a les dotze hores, tot només per a confirmar que la meua sogra -que va passar-se la totalitat del temps estirada en una llitera infame, la pobre- no havia patit un infart -diagnosticat apressadament per un metge incompetent- o una ombra d'infart, sinó un refredat lleu. Va coincidir amb el Halloween. El caos va ser descomunal. No et cansaré amb el fum de fets desagradables que hi vaig viure, sols deixaré constància del que no és sinó el pitjor símptoma de la sanitat pública valenciana: una dona en pancreatitis no podia ser ingressada per manca de llits. Jo no sé si el servei públic de salut és massa car o no, però crec que només quan els diners públics siguen ben aprofitats i no dilapidats en bajanades i corrupcions de tot tipus, podran els polítics d'aquest país demanar-nos un esforç econòmic per sufragar directament part de les despeses que genera. I quan el servei d'especialistes estiga actualitzat a les necessitats socials, llavors podran dir que n'hi ha qui abusa de les urgències mèdiques. Fins aleshores, i llevats els quatre cretins de torn, no més fem que sobreviure. Espero que t'hagis refet del teu ensurt.

    ResponElimina
  10. Allau,
    Gràcies. Ahir no vaig poder entrar però, sí, ja estic millor. Em temo molt que la inevitable retallada de despesa (perquè el forat és important i no sembla que es puguin augmentar ela ingressos) provocarà tensions i situacions força desagradables entre els usuaris i el personal sanitari que, malgrat ells mateixos, hauran d'aplicar les restriccions.

    Alberich,
    No hi ha dubte de que una part important del problema és la ineficàcia que es deriva de la estructura funcionarial del sistema. L'exemple de les proves preoperatòries que cal repetir per mor d'unes llistes de espera que escapen a totes les previsions és paradigmàtic. Sobre la sangria, deguda en part a el desfàs entre targes sanitàries i cotitzants, l'editorial de El Periódico d'avui titulat "Un pou sense fons"era prou il·lustratiu.

    Puigcarbó,
    És gaire bé de consens general que el coll d'ampolla son els CAPs o centres d'assistència primària i que els usuaris fan servir la via de Urgències, com a porta falsa per saltar-se llistes d'espera i la burocràcia associada als ambulatoris. Però em sembla que errem el tret si ho plantegem com un problema entre ells (el personal sanitari) i nosaltres (els usuaris). El problema és que el sistema sanitari s'ha convertit en un monstre de dimensions gegantines impossible de gestionar amb criteris de eficàcia. Mentre eren temps de vaques grasses els responsables polítics amagaven el cap sota l'ala a base de populisme i tirà de veta; ara la realitat s'imposarà de forma crua i cruenta.

    Matilde,
    M'has fet recordar d'un (que s'escorava cap a la dreta, tot cal dir-ho) que, en els temps del tardo-franquisme, deia que als sindicalistes abrandats els enviaria una temporada al paradís soviètic. Enviar, a tots aquests que es creuen haver nascut amb tots els drets adquirits, al paradís americà del liberalisme, seria el contrapunt perfecte d'aquell altre paradís. I és que com deia el clàssic, in medio veritas.

    Salvador,
    D'acord. En realitat tots estem a la mateixa banda de la història. Si bé dels metges cal esperar una sensibilitat més gran, tots tenim la obligació de ser professionals i responsables.

    Aris,
    No sé com va ara això dels dentistes, però tinc entès que la pública només cobreix les extraccions, i jo he de conservar el que em queda al preu que sigui.

    David,
    El tracte és molt important; si et trobes un poca solta (que també n'hi han) la sensació de desempar és tremenda.

    Tirantlobloc,
    Absolutament d'acord. La oferta crea la demanda, i cal trobar l'espiral pot créixer fins a l'infinit.

    Vicicle,
    Tens molta raó al dir que els gestors polítics, amb les seves ineficàcies, corrupteles i demagògies, no estan legitimats per demanar-nos un esforç, ni econòmic ni de cap altre indole. El drama és que s'estan carregant el país i els qui pagarem les conseqüències serem nosaltres, el poble. No n'hi ha prou de blasmar-n'he, els hem de fotre fora.

    ResponElimina
  11. Brian, me'n alegro que ja estiguis millor. Llegint el teu post he rememorat els cops que he hagut d'anar a urgències: sempre intento no anar per molt fotut que em trobi, i quan ho haig de fer, es converteix en un episodi terrorífic. La darrera vegada va ser pitjor que un malson.
    I el que més em dol de tot això és el que comentes al principì del teu post: sembla que si vas d'urgències hagis d'actuar fent cara de fet pols i gemegant, explicant-li a tothom que estas a punt de morir-te. Si et comportes racionalment i de manera assenyada, et miren amb mala cara i sempre pots trobar a algú que fins i tot posi en dubte que no et trobes bé.

    ResponElimina
  12. Gràcies Leb. Com han anat aquestes vacances a Xàbia?

    Certament, anar a Urgències sol ser una experiència desagradable en el millor dels casos (una vegada em vaig passar tres dies en una llitera fins que hi va haver un llit disponible a planta); no cal dir quan a sobre les coses es torcen o ensopegues amb personal poca solta o indolent.

    ResponElimina