La història del Monzó, "El apasionante mundo del libro", és, com ell mateix diu, "una noticia ideal per a les persones a qui els agrada emocionar-se amb les petites heroïcitats col·lectives".
 |
| La biblioteca de Stony Stratford amb les lleixes buides |
"Yo vivo básicamente en Barcelona y la última vez que cambié de piso –a principios de los noventa– aproveché para poner orden en mi librería y escoger qué libros me llevaría al nuevo piso y qué libros no. Seleccioné los que consideré que algún día volveré a leer y deseché los que no: unos dos mil. Telefoneé a diversas bibliotecas públicas, a ver si les interesaban. A cada una le explicaba que tenía libros de tales y cuales características, interesantes y en buen estado. Al otro lado de la línea telefónica, las respuestas oscilaban entre el silencio incómodo y el “¿Dos mil libros...? Es que...” (...) De modo que finalmente bajé de la higuera, cogí los libros, me fui a la calle y los tiré todos al contenedor."
La història de l'Argullol, "La biblioteca que escapó del fuego", te, com deia, tot un altre to. Ens explica com una bona combinació de sort i reflexes per part d'els hereus -materials i intel·lectuals- de l'historiador de l'art Aby Warburg, varen salvar de les imminents flames hitlerianes els 60.000 llibre de la heterogènia i bigarrada biblioteca de l'historiador del Renaixement italià i estudiós de la iconografia antiga, i de la seva obra cabdal, el Atlas Mnemosyne.
"El 12 de diciembre de 1933, dos barcos de vapor, el Hermia y el Jessica, remontaron el río Elba con un cargamento de 531 cajas. Abandonaban el puerto de Hamburgo con el propósito de dirigirse a los muelles del Támesis, en Londres. En las cajas, además de miles de fotografías y diapositivas, estaban depositados 60.000 libros. En principio, se trataba de un préstamo que debía prolongarse a lo largo de tres años. La realidad es que los libros ya no emprendieron el viaje de regreso a su lugar de origen, consumándose, así, el traslado definitivo, desde Alemania a Inglaterra, de la Biblioteca Warburg, una de las empresas culturales más fascinantes del siglo pasado y quizá la que resulta más enigmática desde un punto de vista bibliófilo."
 |
| Warburg-Haus (de flickr) |
La seu londinenca de la biblioteca va esdevindre la institució de recerca Warburg Institute, associada a la Universitat de Londres, mentre que la seu original de la biblioteca Hamburg, amb la seva forma elíptica, que segons ens diu Argullol vol recordar la orbita dels planetes, és ara l'institut de recerca Warburg-Haus Hamburg. Ens diu també l'Argullol que en el centre d'aquesta teranyina l'home -Aby Warburg- continua essent un misteri. Fill de l'alta burgesia de Hamburg, als tretze any va renunciar a la seva primogenitura a canvi de poder disposar sempre dels fons necessaris per comprar tants llibres com volgués.
"Las estanterías de la Biblioteca Warburg reunían volúmenes que guardaban entre sí "afinidades electivas", lo cual suponía extraños alineamientos de arte, medicina, filosofía, astrología o ciencias naturales alrededor de unas imágenes simbólicas que, aisladas en cada especialidad, perdían su fuerza genealógica. Así, por ejemplo, y para horror de los historiadores ortodoxos, en los paneles del Atlas Mnemosyne Warburg juntaba motivos alegóricos, fragmentos de cuadros, emblemas esotéricos, fórmulas matemáticas o grabados sobre la circulación sanguínea en un solo plano de múltiples relaciones."
+18.20.50.png)
Una gran idea, endur-se'n tots els llibres en prèstec. Els britànics a vegades en tenen de bones.
ResponEliminaQuan alque explica el Monzó dels llibres que volia donar a la biblioteca i passàven d'ell, em vaig trobar en la mateixa situació fa quinze anys i vaig acabar donant-los als drapaires d'Emaüs.
Salut
Algú dirà que amb això de les biblioteques virtuals el problema dels habitants anglesos de l'article del Monzó no passaria. Tanmateix, la digitalització no sé si serà capaç de fer que s'esdevinguin històries tan emotives com la que explica Argullol.
ResponEliminaPotser ja els coneixes però hi ha dos llibres que encaixen perfectamet amb el teu post: Historia universal de la destrucción de libros (de Fernando Baez) i Bibliofrenia (de Joaquín Rodríguez). Salutacions!
Ay, el apasionante mundo de las bibliotecas!
ResponEliminaAra sembla que amb la crisi la gent ja no es canvia tant de casa, afortunadament. Ho dic perquè fa cosa de tres o quatre anys rebiem un o dos grans donatius (quantitat, no qualitat) per setmana. "Em sap tant greu haver-los de llençar".
De vegades (poques, molt poques) són autèntics regals que si bé tu no pots aprofitar (perquè ja els tens, per exemple) resulta molt fàcil trobar-los un lloc on puguin fer servei.
Hi ha donatius entranyables, constituïts, en la seva totalitat, pels llibres de text (ensenyament obligatori i alguns manuals universitaris de fa trenta anys) de tota una familia i algunes novel·les d'aquelles que regalava "La Caixa" per Sant Jordi. "Em sap tant greu haver-los de llençar", que per això s'estimen més portar-los a una biblioteca i que un altre se n'encarregui de la feina bruta. Fins i tot ens ha arribat a passar que una pro-dona de la ciutat ens muntés un pollo pel fet que la biblioteca no oferís un servei de recollida a domicili, que per això paguem impostos, coi (el coi és meu, ella no se'l pot permetre). Era el primer cop en sa vida que trepitjava la biblioteca.
Al costat d'això, hi ha un lector magnífic, obsessionat amb els escacs, que es compra tot el que s'edita del tema, i un cop llegit, ens ho porta. Sí, la secció d'escacs fa molta patxoca, la veritat.
Desafortunadament, la sala no creix al ritme que convindria per a acceptar els donatius de tots el ciutadans que es veuen obligats a desfer-se de les seves biblioteques. No creix ni tan sols per encabir les novetats que hi arriben cada mes ( i això és una bona notícia: malgrat la crisi, encara rebem llibres nous).
Justament porto una setmana buidant les prestatgeries de novel·la. Cada mes ens n'arriben de noves, però fa 14 anys que no es compra cap prestatgeria. S'admeten miracles, gràcies. I què toca? Doncs triar les que han d'anar a viure al magatzem (el qual, per cert, tampoc és infinit), un lloc increïble que té un jenesequà de cementiri. Em sap molt greu, haver-les de portar allà dalt.
uala, sorry, se me n'ha anat la mà!
ResponEliminaBrillant la iniciativa dels anglesos!
ResponEliminaQuina pena això del Monzó... Això de llençar llibres és com llençar el menjar... hauria d'estar prohibit!
Puigcarbó,
ResponEliminaCertament una idea enginyosa, i un poble conscienciat. No m'imagino la gent del meu barri fent el mateix. Sense anar més lluny, fa quatre dies varen tancar un cassal d'avis per fer-ne una dependència municipal i em prou feines va protestar ningú.
David,
Doncs no, no coneixia aquests llibres. Lo de la bibliofrenia, portat al extrem, sembla més aviat una addició, de la que no em considero del tot lliure. Per sort no disposo ni de espai ni de cales per caure-hi de ple, però quan veig la desproporció entre els llibres que tinc i els que he llegit (no només fullejat), no puc evitar una certa mala consciència.
Sobre això de les biblioteques virtuals hi ha una cosa que em crida la atenció quan vaig a la biblioteca: veig bastant més gent als ordinadors que llegint llibres.
Matilde,
Gràcies. Si les visites i comentaris al bloc sempre son agraïts i ben vinguts, encara que siguin pures fórmules de cortesia, quan algú s'esplaia perquè li he tocat la fibra sensible em fa una especial il·lusió. (I esperava que en aquest cas alguna cosa hi diries :) )
Una vegada que ja no sabia on posar els llibres (el pis és petit i encara tenia tots els fills a casa) vaig carregar el maleter del cotxe i els vaig portar a un llibreter de vell que no me'ls va pagar ni a pes de paper, però em semblava una heretgia portar-els al drapaire o llençar-els contenidor.
Un altre història que potser ja he explicat alguna vegada és la de la fi que fan alguns dels llibres que subvenciona la Generalitat. Sempre que passo a la vora del "Punt verd" del barri (la deixalleria) miro si veig algun llibre que m'interessi dels que la gent ha llençat. Doncs bé, la sorpresa que m'he trobat més d'un i de dos cops és la de trobar-hi llibres nous amb un segell estampat a les pàgines interiors que diu: "Generalitat de Catalunya, Departament de cultura, Serveis territorials de Barcelona" (en tinc uns quants). La explicació és clara: a alguns casals i llocs similars els arriben llibres de manera sistemàtica i no tenen cap tipus de lloc o estructura per encabir-los. La reflexió inevitable és: a curt plaç això és oxigen per a la feble edició en català, però, és una política sostenible? Ens estem enganyant nosaltres mateixos?
Això de que no es poden llençar o fins i tot cremar llibres ho trobo uns bestiesa. Molts dels llibres que es publiquen estarien molt millor cremats o llençats enlloc d'ocupant lleixes que només heurien d'ocupar els bons llibres. Passa que hi ha una superstició de le lletra impresa que no ens la treiem de sobre. O, és que ho feien els nazis... Sí, i el Hitler portava bigoti, això vol dir que cap home pot portar bigoti? En fi, la història que explica en Monzó em sembla molt maca. Salutacions, Brian.
ResponEliminaBrian, el títol de l'apunt era prou esquer per a aquesta pobra dona. ;) Gràcies a tu.
ResponElimina[l'Òscar té una mica de raó. S'edita molta porqueria que no val ni per a cremar. Però jo en aquest cas m'acullo a la doctrina de Bartleby: m'estimaria més no fer-ho. Em fa cosa, de veres]
Hi ha una sèrie de components en el llibre ‘físic’ que no hi són en el virtual: Obrir-lo, flairar-lo, acaronar-lo, acotxar-lo, bressolar-lo...Ja ens hi anirem acostumant a la virtualitat, però els que hem ‘encetat’ llibres obrint les pàgines amb un estilet d’obrir cartes, ningú ens podrà fer oblidar aquest plaer...
ResponEliminaTiranlobloc,
ResponEliminaÉs una gran iniciativa, però sobretot és una mostra de que hi ha un teixit social cohesionat. Posar-se d'acord tot un poble per demanar tots els llibres en préstec, fins a deixar buida la biblioteca, te el seu merit.
Òscar,
És cert que hi ha una mena de mitificació del llibre en tant que objecte al marge de la seva vàlua, i els mites sempre son perillosos, però què vols fer-hi, el mite forma part de la naturalesa humana.
D'altre banda una cosa és cremar llibres com qui fa un foc de Sant Joan, o per escalfar-se a la llar de foc, i un altre en pla inquisitorial, com substitutiu de la crema de l'autor.
Però sí, com diu la Matilde, s'edita molta porqueria
Alberich,
Jo he de admetre que vaig créixer amb aquesta actitud una mica reverencial i, cal dir-ho, una mica irracional, en vers els llibres. Recordo una irlandesa que m'ensenyava anglès (ja adult, perquè aquest país qui més qui menys ha intentat aprendre l'anglès de adult) que quan em veia refractari a doblegar un llibre com si fos un bloc em deia "però si només és un llibre!". De tota manera, el llibre digital te un avantatge: no es floreix i no acumula àcars.
Doncs jo no em veig en cor d'abandonar els meus llibres, tot i que alguns no els pense tornar a llegir. Potser siga massa sentimental, és possible, però guarden per a mi part del plaer que em varen donar. Sé d'alguns, a més, que potser mai seran a les meues mans, però els vaig comprar creient amb la seua vàlua i ningú em canviarà l'opinió. Sóc fidel. Ells mai ho farien amb mi. O sí?
ResponEliminaJo no sé si és sentimentalisme, pragmatisme o el que se'n diu "síndrome de Diògenes" —segurament una barreja de tot plegat— però cada cop que miro algun llibre amb ànim de desprendre-me'n, sempre trobo algun argument per no fer-ho: em pot fer servei més endavant, puc voler consultar-hi alguna dada, o simplement per la nostàlgia de quan el vaig llegir.
ResponEliminaHola Brian, em sembla molt interessant aquesta relació sentimental que s'estableix amb els llibres. Jo em vaig comprar un llibre electrònic i hi vaig llegir mitja novel·la. No l'he tornat a tocar. Suposo que encara són massa primitius (l'Ipad segurament té més futur) i que anirem trobant altres al·licients (interactivitat, enllaços, etc.) però ara per ara em sembla un aparell fred, pla i sense cos (lògicament), amb el qual encara no he establert cap lligam emocional. Bé, ja veurem, encara ens pot seduir l'invent.
ResponEliminaSara,
ResponEliminaBen vinguda al bloc. Estic d'acord que hi ha una relació sentimental però, a més a més, en el meu cas si més no, s'hi afegeix l'habit adquirit durant molts anys de llegir sobre paper i de fer us de les possibilitats que ofereix: subratllar, fer-hi anotacions, repassar amb un cop d'ull les lleixes de la llibreria (amb les quals hom ja està familiaritzat) i agafar-ne tres o quatre per consultar, etc., que no se trobar en el llibre digital.
Ahir, sense anar més lluny, estava llegint un document en pdf i vaig acabar imprimint-ne unes quantes pàgines per no n'acabava de treure l'entrellat.
Criteri,
ResponEliminaEl "gadget" és un iPod. Havia dit a la família que no volia que me'n regalessin més (ja tinc una PDA, i em vaig negar en rodó al llibre electrònic), però segurament ho vaig dir amb tan poc convenciment que se'm va veure el llautó, com diu l'Apañó :) No soc d'estar sentint música "de fons" tota l'estona (o l'escolto, o em molesta) però en canvi li estic agafant afició a la facilitat (via wi-fi), de sentir o llegir les noticies, o mirar el correu sense haver de engegar l'ordinador.
Salut
Me parece una poca-soltada lo que hizo Monzó con los restos de la biblioteca. Estoy convencido de que si hubiera insistido un poco más, habría encontrado lectores a quienes les hubiera gustado incluso tener un recuerdo suyo autografiado. Soy aficionado a leerlo todo, como uno de los narrador del Quijote, y a la que veo una pila de libros al lado del contenedor de papel, me acerco y hojeo. El 80%, a ojo de buen cubero-lector, de mi biblioteca personal (unos 6.000 volúmenes pel cap baix, cuyo crecimiento ha visto ya dos cambios de casa)es de segunda mano, y no pocos de ellos, subrayados por mano ajena. Jamás me ha importado, todo lo contrario. Se puso de modo hace tiempo el cross-booking o algo así. Monzó podría haber aprovechado la fórmula. Incluso podría haber podido poner un anuncio en su periódico para anunciar que ciertos días y a ciertas horas franqueaba la entrada de su casa a quienes estuvieran dispuestos a llevarse no menos de cinco libros. Hubiera tenido material para alimentar un mes de columnaje. No leo en el ordenador, salvo lo relacionado con el trabajo, y creo que aún me costará iniciarme en los lectores electrónicos, pero lo veo un auxiliar imprescindible para las vacaciones, la verdad. Por otro lado, el ordenador tiene un enorme defecto, para los bibliómanos: la facilidad con que puedes conseguir ciertos libros sólo con meterte en Allibris, en Amazon o en cualquier otra página de las muchas en las que se anuncian ciertos libros incatalogables. ¿El último? "La imitación de Cristo" en traducción de Nieremberg. ¿Dónde? En una almoneda virtual de Oviedo. Eso sí que es un peligro... En fin, para quienes hemos hecho de la creación de una biblioteca personal parte fundamental de nuestra vida, el mero hecho de imaginarnos abriendo la tapa del contenedor de papel para deshacernos de nuestra biografía nos espeluza y nos deprime...
ResponEliminaHermosísimo tema de conversación, ciertamente. Bien podría afirmar que me he gastado más en estanterías para ellos que en comodidades para mí.
Juan,
ResponEliminaHay algo -o un mucho- de romanticismo en el amor por los libros, pero no podemos olvidar que los libros son el medio por el que accedemos a la cultura, y no un fin en sí mismos. Aunque no deja de ser cierto que nos encariñamos con ese medio, como el excursionista a su vieja mochila o el pescador a su caña. Somos animales de costumbres, se suele decir.
Respecto de Monzó, al margen de si la anécdota és, o no, rigurosamente cierta, yo no vería tanto una poca-soltada como un cierto deseo de épater le bourgeois.