Estat fallit 4 (i últim).— Garantisme o populisme?

(Imatge del diari Público)

En els tres anteriors apunts sota el títol genèric de "Estat fallit", vaig parlar de les incapacitats del poders executiu i legislatiu (que davant del xantatge dels controladors aeris no troba més eines que la militarització), de les fal·làcies del mon del treball, on trobem que els sindicats defensen sobre tot els treballadors més privilegiats i afavorits, i dels vicis del sistema de partits o "partitocràcia". En aquest últim apunt, a més de fer una mica de síntesi, vull referir-me, ni que sigui tangencialment, a un dels mandarinats per excel·lència: el Poder Judicial i el mon que l'envolta. Em servirà de introducció la tertúlia de Catalunya Radio del divendres 14/01/2011.

Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB, sembla una persona progressista (i realment crec que ho és), però no pot evitar un tic corporativista quan es toquen temes de l'àmbit de la justícia. Així, per exemple, (min. 26) recorre al tòpic de la falta de mitjans per justificar les mancances de la Administració de Justícia i li sembla que això justifica que al Jutjat No1 no sàpiguen què entra al jutjat No2 (que estan porta per porta). O bé li sembla que el jutge Solaz (cas Millet i Montull) "bé te dret a canviar de lloc" (min. 29) i no acaba d'entendre l'argument que li posa en Puigverd de que l'interès públic ha d'estar per damunt de l'interès o les prerrogatives del funcionari. Inclús quan algú esmenta l'escàndol de Carlos Fabra, al que li han prescrit quatre dels cinc delictes dels que és acusat, o que la justícia deixa de ser-ho quan arriba massa tard, ho relativitza dient que el plet per l'accident del Concorde ha trigat 10 anys a fallar-se.

La lentitud i la burocràcia que paralitzen el sistema judicial espanyol queden il·lustrades en un càustic article que va escriure Martin Pallín: "Si Madoff fuera español". Però seria una ingenuïtat pensar que el sistema és simplement lent, burocràtic i ineficaç. I ho seria, perquè això pot donar la falsa sensació de que aquestes mancances afecten per igual a tothom. No, aquestes mancances van a favor d'uns i en contra de uns altres. Com Cassi, ens podem preguntar cui bono (a qui beneficia), i la resposta és obvia: a aquells que tenen el poder, els diners i la influència per poder allargar els processos fins a convertir-els en inútils i inoperants. En López Burniol sol resumir la situació de anquilosament de l'Estat Espanyol amb aquestes paraules, que ha inclòs en més d'un article:

En efecto, la política española es hoy elusiva. Se eluden los problemas planteados por la crisis económica, y también se eluden, legislatura tras legislatura, ciertas reformas políticas –ley electoral y ley de financiación de partidos– y constitucionales –Senado y mecanismos de colaboración–, que resultan imprescindibles para culminar, en sentido federal, el inevitable desarrollo del Estado autonómico. Esta elusión se produce por temor a las negativas repercusiones electorales que generarían –para el partido que las respaldase– cualesquiera decisiones que lesionasen los intereses particulares de alguno de los mandarinatos –grupos de interés– que, parafraseando a Azaña, llevan siglos acampados sobre el Estado.

És a dir, aquests mandarinats, aquests grups de interès (que no queden reduïts només al mon de la judicatura) formen un entramat, una mena de teixit de interessos, que te mig paralitzat al país. La frase de Azaña "que llevan siglos acampados sobre el estado" no pot ser més definitòria perquè, efectivament, després del període de transició a un Estat formalment democràtic i constitucional, en que les oligarquies es varen mantindre discretament a l'ombre, ara tornen a donar la cara cada vegada de forma més desacomplexada i insolent. I els que en teoria haurien de ser els portaveus de la sobirania popular els veiem cada vegada més arronsats i més servils amb els que realment exerceixen el poder. Això sí, amb molt de tarannà.

La conseqüència d'aquest debilitament de l'estat, per manca de coratge polític dels representants de la sobirania popular, pot desembocar -de fet ja ho està fent- en el desprestigi total dels polítics, i les seqüeles d'aquest desprestigi poden portar a una cosa terrible: el populisme, que és l'avantsala dels salvadors de pàtries. L'altre dia li vaig sentir dir al president de les càmeres de comerç (cito de memòria): "els italians van escollir Berlusconi perquè estaven cansats de polítics ineficaços i inútils. Van escollir un no-polític perquè estaven cansats dels polítics". Si heu sentit les últimes bravates de l'Aznar, no cal que us digui res més.