La portada de la imatge del costat és una de tantes que inundaran els quioscs els propers dies. Després (però no gaire més tard, perquè en aquest negoci la immediatesa és vital) vindran els llibres. A dotzenes. Uns i altres ens explicaran els
coms i
perquès de la revolta al món àrab. Els analistes polítics —com els economistes i els meteoròlegs— son experts en predir el passat, és a dir, en explicar perquè les coses han anat com han anat i no de cap altre manera. No em mal interpreteu, no pretenc pas carregar-me l'ofici del analista polític (ni econòmic, ni climàtic). De entre l'allau de anàlisis i assaigs que en sortiran en els dies, mesos i anys a venir, n'hi haurà de força assenyats i erudits. El que vull dir és que una cosa és explicar i analitzar el que ha passat, i un altre pretendre —com alguns voldran fer— estar en possessió de les claus històriques que explicarien com aquests esdeveniments eren inevitables. "Jo ja ho vaig dir", diran fins i tot alguns.
D'això, de trobar (o pretendre trobar) les lleis de la evolució de la societat que ens haurien de permetre predir el seu futur, se'n diu
historicisme. Doctrina de pensament que el filòsof Karl Popper va atacar de manera contundent en el llibre (i més enllà del llibre) "La misèria de l'historicisme". La dedicatòria que encapçala el llibre és demostrativa d'aquesta contundència:
"En memòria dels innombrables homes i dones de tots els credos, nacions o races que van caure víctimes de la creença feixista i comunista en les Lleis Inexorables del Destí Històric."
No és que del passat no se'n puguin extreure lliçons de futur, ni que la història, o determinats fets històrics, mai és repeteixin en certes pautes, sinó que d'aquells fets i d'aquella història no se'n poden extreure
lleis. Com a molt, ens diu Popper,
tendències. Per posar un exemple tòpic: tothom sap que després d'una eufòria borsària, tard o d'hora, ve la davallada (tot el que puja, baixa), el que ningú ha estat mai capaç de predir és el moment en que el
crack es produirà o qui el desencadenarà. De la mateixa manera, tots hem dit alguna vegada que les desigualtats, la corrupció i el nepotisme arriba un moment que fan esclatar els pobles. Però ningú sap dir el com i el perquè això ha passat ara, i no fa 10 anys; o el perquè les dictadures de l'Est varen caure a finals dels 80s i no 5 anys abans o 5 després.
Tot això te molt a veure amb l'indeterminisme dels sistemes complexes. I res és més complexe que una societat humana, on l'atzar és omnipresent. Popper ho argumenta d'una manera molt sofisticada i molt filosòfica, però per a la gent de a peu un raonament molt senzill és suficient: a priori hi ha una infinitat de maneres diferents de que un fet determinat succeeixi, però una sola i única manera en que acaba succeint. Cadascun de nosaltres en som una mostra: som l'individu reeixit entre milions de hipotètics germans nostres que mai van ser. La vida ens va tocar en una tómbola on teníem una possibilitat infinitesimal. Infinitèsims que es multipliquen per cada generació que tirem enrere...
La penúltima versió de l'historicisme no ens va vindre, però, dels marxistes ni dels feixistes, sinó d'un
liberal amb nom de ressonàncies volcàniques: Francis Fukoyama i la seva "
Fi de la història":
"El que podem estar presenciant no és només el final de la Guerra Freda, o el pas d'un període particular de la història de la postguerra, sinó la fi de la història com a tal: és a dir, el punt final de l'evolució ideològica de la humanitat i la universalització de la democràcia occidental liberal com la forma final de govern humà."
Fukuyama reivindica l'historicisme de Hegel —"el primer filòsof que va parlar el llenguatge de la ciència social moderna"— diu, i només lamenta que els treballs d'aquest no ens arribessin de forma directe, sinó "distorsionats per la lent del marxisme". A Popper el va agafar ja molt gran, però en una entrevista que li van fer el 1992, quan en tenia 90, encara va tindre temps de dir, sobre les teories de Fukuyama:
“These are but senseless statements”. No sé si la Història acabarà com va profetitzar Fukoyama, però una cosa sí és segura: la història de la seva compte corrent va, des aleshores, com un coet gracies als pallussos que varen comprar el seu llibre encuriosits per saber "com acabarà la història".
+18.20.50.png)
No he llegit Popper –un més a la meva llarga llista d’autors pendents- i pel que dius, pot tenir bones raons per les seves tesis anti-historicistes; també penso que el historicisme pot arribar a ser una metafísica més, doncs perquè es repeteixin uns fets històrics, caldria que es donessin unes circumstàncies semblants, i aquestes sempre són irrepetibles.
ResponEliminaJo penso que l’anàlisi de la història per les societats té el mateix valor que el psicoanàlisi pels individus: permet analitzar els errors que es van produir, i potser també permet fer les catarsis de culpes, amors i odis que evitin repetir-ne, però pocs cosa més.
D’altra banda coincideixo amb tu amb que per la via de la història no es pot preveure el futur. Si a la majoria de nosaltres, incloent els més afinats analistes, ens haguessin dit als anys setanta que la Unió Soviètica es fondria com un sucre, la Xina esdevindria la potència capitalista i Occident entraria en un procés crepuscular que sembla ser definitiu, l’hauríem engegat a pastar fang als paradís dels il•lusos.
És ben clar que a dreta i a esquerra està farcit de gent que viu nomes mirant el darrere con els d’aquell conte dels llebrers i els podencs.
Salut.
Según Popper:
ResponElimina"Popper ho argumenta d'una manera molt sofisticada i molt filosòfica, però per a la gent de a peu un raonament molt senzill és suficient: a priori hi ha una infinitat de maneres diferents de que un fet determinat succeeixi, però una sola i única manera en que acaba succeint."
Es lo mismo que tantas veces nos explicara Julián Marías para hacernos entender que la vida es un constante quehacer y, por tanto, una continua necesidad de ELEGIR ante la incertidumbre.
Las personas, como las naciones o las sociedades, son proyectos de vida insertos en un tiempo y un espacio; proyectos predeterminados a priori por la herencia histórica (Ortega y Heidegger). Esto es INNEGABLE.
Ahora bien, la historia, como la vida de cada uno de nosotros, siempre es un proceso dinámico "que se construye continuamente", ante un abanico de posibilidades o de trayectorias históricas posibles.
Las personas, como los pueblos, evolucionamos cada vez que, de entre un amplio abanico de trayectorias históricas posibles, escogemos la opción o alternativa que habrá de convertirse en Trayectoria histórica REAL.
El historicismo, es decir, tener diseñado o esbozado un proyecto de vida colectivo futuro, es necesario, aunque después de los oportunos análisis y predicciones éstas últimas no se cumplan (marxismo y nacionalsocialismo principalmente)
Vivimos siempre de acuerdo a unos planes trazados previamente y estamos OBLIGADOS a minimizar el impacto de las futuras incontingencias circunstanciales. No hay tu tía.
Los economistas analizan y preveen, predicen a la postre, como lo hacen los sociólogos, los historiadores y cualquier hijo de vecino obligado a enfrentarse al siempre incierto futuro.
¿Acaso por incierto y azarístico que sea el devenir histórico deberíamos olvidarnos de aspirar a un fin último absoluto y cruzarnos de brazos, viéndolas pasar, hasta ver qué nos han deparado los hados? ¿?
¿Por qué será que la crítica de Popper al historicismo me huele, de nuevo, a estéril relativismo?
Saludos
No he llegit Popper, pero si he après que la història es una llarga reiteració d'errors i horrors de la que no aprenem. Potser si la història s'expliqués al revés, començant pel final i anar enrere, seria més entenedora. No ho sé! Aquesta d'Egipte ca començar a la xarxa i ha acabat a cops de roc. Pura incongruència, que és el que és la història.
ResponEliminaAlberich,
ResponEliminaJo diria que no és un autor imprescindible a menys que tinguis una particular curiositat per la filosofia de la ciència. I de vegades es pot fer una mica pesat per reiteratiu. És curiós que facis referència al psicoanàlisi perquè, junt amb el marxisme, son els dos exemples recurrents que posa com a pseudociències (pràctiques o creences que es presenten com a científiques però que no compleixen els requisits de la metodologia científica).
Apañó,
Efectivamente, el matiz -importante- está en si admitimos que la evolución de una sociedad puede estar abierta -bien sea por elección o por azar- o viene condicionada por las leyes de la historia. Marx creía que era lo segundo, y que todo lo más que cabía hacer era "acortar y disminuir los dolores del parto".
Sobre tu sentido del olfato lo único que puedo decirte es que Popper rechaza el relativismo.
Puigcarbó,
En certa manera es pot dir que sí aprenem de la història; per exemple, la construcció de la Comunitat Europea és deutora de la història del segle XX. Però la racionalitat, tant dels individus com de les societats, queda limitada per la pròpia naturalesa humana, que és essencialment egoista. (I no dono a la paraula "egoista" cap connotació negativa; és la simple constatació d'un fet biològic).
Brian,
ResponEliminaEl marxismo no sólo es una pseudociencia (Popper), sino también una pseudomoral (Russell y Ortega)
Señalado y aceptado el carácter de "pseudo" del marxismo, pienso que siempre debemos creer en un predeterminismo o fin último (historicismo, religión...)
No debemos olvidar que las "leyes" que creyó descubrir Marx en la historia eran "sus" leyes. Bien le matizó Weber que no sólo las variables económicas condicionaban el devenir histórico, sino también las espirituales y vitales.
Marx creyó que la historia llevaba inexorablemente a un fin último: el utópico socialismo. De la misma manera, el III Reich creyó en una sociedad futura "superior" y aria.
Quizás no sea cierto que la historia tenga un fin predeterminado, pero es PRÁCTICO, humano y vital, creerlo.
De hecho, tanto marxistas como nacionalsocialistas tuvieron que ACTUAR y HACER, crear alternativas para superar las circunstancias del momento (Ortega) y poder aspirar a sociedades mejores.
Quiero decir, y no sé si lo logro, que lo importante no es que el historicismo se demuestre pseudocientífico, que lo es, sino que éste es necesario como "punto de partida" para, como bien dices, poder OPTAR y elegir las mejores trayectorias o proyectos de vida.
Sucede lo mismo que con la religión, la cual muchos consideran irracional (yo no, porque la considero producto de la razón)
Muchos atacan la religión o se mofan de ella en tanto la consideran irracional, cuando lo importante de la religión, como del historicismo, es su función como GUÍA y revulsivo VITAl.
No sé si me expliqué bien, pero cuando señalé el olorcillo relativista de Popper me referí a que si no creía en predeterminismos... ¿entonces en qué creía? ??
Saludos
L'11-S va acabar de ridiculitzar les tesis de Fukuyama. No conec gaire Popper, però em sembla que el que diu és ben assenyat. La incertesa molesta els qui viuen de predir, però és l'única certesa.
ResponEliminael factor humà, que és el que sempre acaba fallant.
ResponEliminaI, tanmateix, la quantitat de cales que s'han gastat des de l'antic Egipte per a predir el que faria el veí, el riu, el cel… o la faraona. Que potser aquesta última siga la menys previsible.
ResponEliminaDavid,
ResponEliminaAixí és, però és que les tesis de Fukuyama es refutaven per sí mateixes des del primer moment: s'ha de ser bastant ingenu per suposar que la història havia estat deu mil anys esperant l'adveniment d'un senyor per donar-se per acabada.
Puigcarbó,
És que si traiem el factor humà, què ens queda? :)
Vicicle,
La faraona? Connais pas :)
És una mena de gallina d'origen africà. Tot i que ací aspira a ser quelcom més transcendental, ja que els egipcis veien certs animals, gairebé ocells, com auguris. A més del femení pocasolta de faraó. :)
ResponEliminaJa em semblava a mi que no et referies a la Lola Flores... :)
ResponEliminaVaig llegir que temps endarrera, al Mubarack li feia molta por el "germans musulmans" que podien ser capaços de fer un altre estat islamista. Però un dels seus caps de policia li va dir "Tranquil, sap a que tenen por els Germans Musulmans? A uns salons recreatius on la gent jove va a jugar a Video-Jocs quan surten de l'escola o de treballar" Perque mentres han tingut ocupat als joves no ha passat res, però he llegit que la revolta vé de que van confiscar carros d'aquest de vendre menjar pel carrer
ResponEliminaAris,
ResponElimina"Los hermanos musulmanes" nos la están metiendo bien dobladita y con mucha vaselina, pero que no te quepa duda de que ya tenemos la verga del Islam bien metidita y calentita en nuestras entrañas.
Cuando caiga Israel, que en ello están los talanteros y "demócratas" hermanos musulmanes, a Occidente le quedarán dos telediarios a lo sumo.
¿Y que ha hecho nuestra progresía talantera?
Pues lo mejor que sabe hacer: ejercer de mamporrera por tal de encular mejor a quienes advertimos y señalamos los peligros del Islam impositor.
Apañó, tienes razón en que mientras seamos tan democratas y salvaguardemos las libertades de todo el mundo, estos sectores, como los radicales islamistas, se aprovechan de nuestra debilidad para financiarse y atentar contra nosotros. Es un dilema. Pero lamento esta situación, porque significa, como la ley que sacaron los americanos despues del 11-S que recortaba las libertades de los estadounidenses y pueden detener a quien sea y hacer lo que quieran con él. Es posible que el precio de la seguridad sea la perdida de ciertas libertades. ¿Porque siempre se repite la historia?
ResponEliminaNo tinc gaire temps ara per a disquisicions. Pregunto, no obstant: No ens haurem confós entre historicisme i messianisme històric? O els hem barrejat?. Sobre democràcia i Islam: no podem pensar amb un pensament instrumental, només, perquè aquest pensament ens porta a la barbarie. La llibertat està renyida amb la seguretat? o és una excusa, la seguretat, per a reduir interessadament (i no democràticament) la llibertat.
ResponEliminaBrian, a Popper no l'he tragat mai, però el teu post arriba en el moment oportú per a fer una bona reflexió sobre l'historicisme (i també sobre el que no ho és, però que se'l confon sovint: la pregunta d'Evocacions diria jo que va per aquest camí).
ResponEliminaLeb, m'has deixat amb la mel a la boca :), esperava sentir la teua reflexió sobre l'historicisme. Espero que el teu problema amb Popper no vingui del famós encontre amb Wittgenstein i l'atiador del foc. Si és pel seu caràcter presumptuós i egocèntric ho entenc, tot i que crec que va fer importants contribucions al camp de la epistemologia i el liberalisme polític.
ResponEliminaNo sé si estarem confonen els termes com diu l'Evo, jo en tot cas parlava (o intentava fer-ho) de historicisme; sobre messianisme en vaig parlar en un apunt anterior. A veure si torna per aquí amb una mica més de temps i ens ho pot aclarir.
Totalment d’acord amb l’oportunisme de l’analista polític que sovint és més polític que analista, veritat? Avui quan es fa un llibre tan ràpid sobre un tema el que es cerca és la venda, no l’anàlisi que per força ha de ser més llarg i amb més perspectiva. Crec.
ResponEliminaHistoricisme:
1. la realitat humana com el producte d'un esdevenir històric
1 La veritat està lligada al context històric. No existeix la veritat com una categoria absoluta
L'historicisme, “tal com és sovint entès en els debats” [cometes meves, és la idea que la història pugui permetre predir els esdeveniments futurs.
Ara bé, Herder, Hegel, el Romanticisme, Les ciències de l’esperit, amb Dilthey al capdavant, l’esperit nacional de Francesc Llorens i Barba no incidia tant en la perspectiva que li donà Popper sobre la predicció històrica, més aviat intentaren mostrar, entre d’altres aspectes, que son el resultat del context històric que ens fa ser com som. Ës una visió “patriòtica” que centra el seu nucli en la identitat dels pobles. L’historicisme, en la reducció de Popper, té més a veure amb el marxisme, per influència de l’evolucionisme (positivisme inclós); la societat evoluciona seguint unes lleis i,per tant, es pot predir. Entenc que una cosa és la prediccó (messianisme) i altra l’historicisme (la manera en que l’esperit objectiu –societat, cultura.- es fa present en l’esperit subjectiu).
El que dic només és pertinent per tal de no oblidar que sovint som historicistes en el primer sentit i no en el segon.
Fukuyama, que després es va mig rectractar, bàsicament se situa en una perspectiva postmoderna. En aquest sentit, es lliga a l'historicisme, però només en aquest, perquè el que indica Fukuyama (penso que va ser assessor del sherif)és que no existeix alternativa al capitalisme, situant-se en una perspectiva nova, no obstant, el neoliberalisme. ës el fin de les ideologies el que ell anomena el fi de la història: no podem guiar-nos per els gran relats (religió inclosa).
ResponEliminaUn post ben interessant (per a mi)
Anava a enrrollar-me i fer una llarga resposta, però després de la reflexió de l'Evo, penso que el millor és callar i aprendre.
ResponEliminaPerò puntualitzo en una qüestió totalment secundària i al marge: tens raó quan presuposes que el meu anti-popperianisme ve de lluny i va lligat també a la seua personalitat, però n'hi ha més: tampoc aguanto el seu principi de falsació (que és la única cosa de valor filosòfic que va fer), que és d'una ingenuitat (per utilitzar un terme suau) que repugna. I el més trist és que s'ensenya als instituts (jo mateix l'explico) com el punt clau de la metodologia científica. Haw, haw i rehaw!
Admeto que podem entrar en les diferents accepcions de "historicisme" (jo, com deia vaig partir de la de Popper), però em sembla que, apart de que ens portaria a unes disquisicions interminables, no és el moll de la qüestió. Bé, enteneu-me, vull dir que no és el moll de la qüestió que jo plantejava; per descomptat que pot ser un debat molt interessant.
ResponEliminaLa idea central de la meva argumentació està basada, com ja deia, en que l'indeterminisme es una propietat intrínseca i inevitable de sistemes complexes, tals com les societats humanes. És evident que som el resultat del conjunt de esdeveniments històrics que ens han precedit; i és evident que així seguirà sent en el futur. El que jo dic és que aquests esdeveniments -passats, presents i futurs- son contingents, mentre que el que diu l'historicisme -de Hegel i de tots els que l'han seguit- és que hi ha una lògica subjacent -una dialèctica- entre passat, present i futur. En podem dir destí, construcció nacional, o com és vulgui; la distinció fonamental és: ¿la historia és contingent, o bé obeïx a una lògica (humana, divina o natural)?
Evocacions,
ResponEliminaBien explicado y matizado.
Efectivamente, somos el resultado de un contexto histórico y de su legado cultural, ergo estamos inevitablemente determinados por la historia (somos historia, dijo Ortega)
Somos el producto del devenir histórico, desde luego, y estamos obligados a INTEGRAR nuestro pasado en nuestro presente para poder proyectarnos hacia el futuro.
El marxismo, sin embargo, lejos de integrar e incorporar el legado histórico del que somos herederos y RESPONSABLES, pretendió una transformación social desde la RUPTURA y "eliminación" del mismo. He ahí su carácter pseudomoral.
El marxismo también pretendió hacernos creer (predijo) que el fin último de la historia sería la utópica sociedad comunista. He ahí su carácter pseudocientífico.
Sí, hemos estado confundiendo historicismo (influencia de la historia en la realidad humana) con "mesianismo" (marxista o religioso, tanto dan), y aunque pretendí diferenciarlos, témome que no lo logré.
Brian, perdona la disquisició anterior. Sobre el que planteges tinc una opinió que penso que és la bona. La societat és contingent, però respon a una lògica; és a dir, podem tenir la societat que anem construint. A més a més, fins a cert punt, és possible dir cap a on anem, com serà la societat d'aquí uns anys sempre que no canviem el rumb. Perquè? Doncs perquè la socioloiga és una ciència. Ara bé, les Ciències Socials contemplen moltes variables, tantes, que fan que les prediccions siguin enormement difícils. No entenc que això sigui historicisme, però, ni messianisme. El messianisme afirma que la societat esdevindrà insoslaiablement ... la que sigui. Jo dic que no, que pot ser d'una altra manera, depén com la construim. ESpero explicar-me perquè són més tema de café, de rèplica i matís...
ResponEliminaEvo,
ResponEliminaRes a perdonar, al contrari, com diu el perfil el debat en aquest bloc és ben vingut.
Com tu dius, potser seria possible dir cap on anem si hi hagués un rumb i no el canviéssim. Però aquí rau la dificultat: la societat no és un ens monolític -com podria ser un vaixell per seguir amb el teu símil- on un capità fixa un rumb i un pilot el manté, sinó un conjunt de individus on cadascun te el seu propi projecte, o el seu propi rumb. (A part de molts que van a la deriva). Llavors, el rumb que pren el conjunt és, en cada moment, la resultant de milers de forces en les que l'atzar hi juga un paper molt important. Per això dic que és contingent. Si això sempre ha estat així, ara, per reblar el clau, afegeixi el fet de la globalització: el que abans eren diferents societats relativament aïllades, ara ha esdevingut una xarxa de societats que s'influencien mútuament.
No nego que la sociologia sigui una ciència, però cal distingir entre ciències "dures" i ciències socials: no és pot predir una revolta o una crisi econòmica de la mateixa manera com es prediu un eclipsi.
Totalment d'acord, Brian. Només volia destacar que no és TOTALMENT i ABSOLUTAMENT impredecible; és a dir, l'acció humana és la que va dirigint el vaixell (amb una bona dosi d'atzar, cert) i que es pot dirigir cap a diverses direccions. I que sovint la direcció la marquen només alguns grups.
ResponEliminaEm sembla que "L'home que censura" en encertada definició de l'Evo,ens va llegir -o i et llegeix- al post del populisme. Com que Evo i jo no li caiem bé:) podries escriure-li alguna cosa al seu post sobre el populisme, on parla, com aqui de:"intèrpret privilegiat de l’ànima del poble. És el blog L'home que mira
ResponEliminaSi el profe Leblatsky calla, imagin't jo
Em sembla poc provable que l'Alcoberro hagi llegit el meu apunt, però en qualsevol cas el que diu no té massa relació amb el que deia jo. Es mou en el terreny de les generalitats. Dir que "El populisme com a tal no existeix. Hi haurà, en tot cas, populismes en plural, molt diferents i cadascun amb els seus matisos", és no dir res.
ResponEliminaEn el document que jo esmentava (del qual no vaig poder fer una ressenya complerta perquè hauria excedit els límits de l'apunt) es partia del fet de hi ha una gran diversitat de populismes, però s'intentava -i s'aconseguia- extreure'n i caracteritzar el mínim comú denominador del populisme. D'això es tracta quan s'analitza un fenomen. (Cosa que ni fa ni pretén l'Alcoberro).