23 de febrer de 2011

L'origen de les espècies


De Wikipedia
"El darwinismo son dos cosas, y sólo una es un dogma". Així comença el llibre de Javier Sampedro, "Deconstruyendo a Darwin". Les dues coses a que es refereix Sampedro son la evolució i la selecció natural. La primera, la evolució, és la teoria que postula que tots els éssers vius provenim d'un únic ancestre, i és una teoria demostrada per damunt de qualsevol dubte raonable: un dogma, com diu Sampedro. Llavors, ¿és la selecció natural el que està en qüestió? Sí i no: no està en qüestió la selecció natural entesa com a mecanisme de supervivència dels més aptes; sí ho està entesa com a principal font de origen de noves espècies.

El cavall de batalla és el gradualisme vs l'equilibri puntuat o saltacionisme. És bastant coneguda la controvèrsia que va enfrontar Richard Dawkins i Stephen Jay Gould com a portaveus més mediàtics de les dues tendències: Dawkins defensa que les noves espècies son originades per la selecció natural al operar de forma gradual sobre els petits canvis que representen un avantatge adaptatiu de les especies en el seu nínxol ecològic, mentre que Gould (que va morír el 2002) defensava la idea dels salts o "equilibri puntuat" perquè —deia— el gradualisme i la adaptació no poden explicar, ni la gran diversitat de espècies, ni la absència de fòssils de espècimens intermedis entre les espècies observades. (La especialitat de Gould era la paleontologia).

Lamentablement, el debat ha estat, i continua estant, contaminat per la qüestió del creacionisme. Com és sabut, aquest camp de la ciència està dominat pel mon anglosaxó, on els creacionistes tenen una presència important. Això fa que els científics —sobre tot els divulgadors— hagin de malgastar una quantitat important de energies combatent mites i pseudociències i, el que és pitjor, filtrant de les seves teories tot allò que pugui ser utilitzat com a munició pels creacionistes. Així Gould, per exemple, agnòstic reconegut, que amb el seu testimoni va fer una contribució important en el famós cas d'un grup de pares de Arkansas que volien que el creacionisme s'ensenyés a les escoles, no va poder evitar que la seva teoria fos utilitzada com a argument de la intervenció divina en la aparició de noves espècies. El mateix Ricard Dawkins se'n fa ressò en el seu llibre "Escalando el monte improbable" amb aquesta cita de Gould:
"Dado que propusimos el equilibrio puntuado para explicar las tendencias, resulta enfurecedor ser citado una y otra vez por los creacionistas (no sabría decir si intencionadamente o por estupidez) como si admitiéramos que el registro fósil no incluye formas de transición".
Llàstima que no es va saber estar de posar-li el dit a l'ull amb aquest afegitó:
"El doctor Gould reduciría el riesgo de tal malinterpretación si subrayara con más claridad la distinción radical entre gradualismo rápido y saltación".
Picabaralles apart, la teoria defensada pels neodarwinistes sembla haver-se erigit en la corrent principal. Tot i que cap dels dos grups ha pogut falsar la teoria contraria, l'actual consens científic considera establert el que se'n diu síntesi evolutiva moderna que, segons la Wikipedia en Català, es pot resumir així:
"... la variació genètica de les poblacions sorgeix per atzar mitjançant la mutació (ara se sap que esta causada per errors en la replicació del ADN) i la recombinació (la barreja de cromosomes homòlegs durant la meiosi). L'evolució consisteix bàsicament en els canvis en la freqüència dels al·lels entre les generacions, com a resultat de la deriva genètica, el flux genètic i la selecció natural. L'especiació es dóna gradualment quan les poblacions estan aïllades reproductivament, per exemple per barreres geogràfiques."
La Wikipedia en Espanyol no diu gaire més, però m'ha semblat particularment interessant la francesa. En deixo constància per si algú hi vol aprofundir.

Així estan les coses. O, més ben dit, així estaven fins no fa gaire, perquè segons ens explica Sampedro, els  espectaculars i continuats avenços que s'estan produint en el camp de la biologia molecular, sobre tot en les dues últimes dècades, podrien aportar les proves per resoldre la disjuntiva. I podrien fer-ho donant la raó als heterodoxes. En aquest sentit és il·lustratiu veure com el mateix Dawkins, campió del gradualisme, ha anat modulant el discurs els últims anys. Si en el ja mencionat "Escalando el monte improbable" (1996) deia: "existen razones generales para dudar que las macromutaciones o los monstruos sean importantes para la evolución" (es refereix a la teoria del monstre esperançat de Richard Goldschmidt), en el seu penúltim llibre "El Cuento del antepasado" (2005) admet implícitament la macromutació com un fet cabdal de la evolució:

"Un linaje que consiga desarrollar un plan corporal segmentado serà inmediatamente capaz de generar toda una gama de nuevos animales  sólo con alterar módulos a lo largo del cuerpo."
(...)
Cuando surgió la segmentación tuvo que darse una transición mutacional directa desde unos padres no segmentados a una cria con, al menos, dos segmentos. Cuesta creer que semejante engendro pudiera sobrevivir, no digamos ya aparearse, pero está claro que esto es lo que sucedió. (...) Es más que probable que la mutación tuvo que ver con los genes Hox...
Potser algú es preguntarà què caram és això de la segmentació, els mòduls i els gens Hox? Doncs probablement, com deia, el descobriment més important fet en els últims anys en el camp de la embriologia i la biologia del desenvolupament. Però caldrà deixar-ho per el proper apunt, que no és cosa que es pugui resumir en dues línies.

6 comentaris:

  1. Jay Gould és un dels autors que més m'ha fascinat, avui m'has donat més aliment per a la reflexió. Esperaré la propera entrada.

    ResponElimina
  2. Clidice,
    Jo, apassionat lector del primer "El gen egoista" (1976) vaig estar molt de temps un incondicional de Richard Dawkins, però poc a poc, amb altres lectures, he anat modulant la meva visió. Ara penso que les intuïcions de Gould potser anaven més ben dirigides que les de Dawkins. Aquest últim ha tingut la fortuna de viure més anys i, per tant, la oportunitat de conèixer els últims avenços.

    ResponElimina
  3. Hola Brian, només afegir un parell de coses a la teva excel.lent exposició.. A Biologia sempre ens deien que només hi ha 2 grans teories majúscules, la Teoria Cel.lular i la Teoria de l'Evolució, ambdues no són qüestionables com a teoria, però admeten matisos. El que no són segur és dogmes, ja que ciència i dogma són oxímorons.
    Sempre vaig entendre que la diferència entre Dawkins i Darwin era que mentre que un havia centrat la selecció natural en l'individu com a unitat evolutiva i de supervivència, l'altre ho havia fet en els gens. Això havia permès matisar els buits de la teoria Darwiniana amb els casos, per exemple, dels comporatments altruïstes -tot un desafiament de l'instint de supervivència de l'individu-, per exemple, el més notori, el de les abelles.
    Respecte aquesta polèmica que desconeixia, la deriba gènica i l'aïllament contribueixen a justificar la variabilitat genètica actual, però mai no ens la van explicar com una força equiparable a les condicions de l'entorn.
    Diumenge, al Cosmocaixa, a banda de disfrutar més que el meu fill de l'espectacular col.lecció de dinosaures de Mongòlia, em vaig quedar amb la definició molt Wagensbergiana de la "incertesa" de l'entorn, absolut motor de tot allò que som i del que ens convertirem..
    Felicitats per l'article!

    ResponElimina
  4. Gràcies, Jordi. Per a un xafarder de la ciència com soc jo, l'elogi d'un biòleg només pot ser motiu de satisfacció.

    Lo del "dogma" de Sampedro cal entendre-ho com una llicència literària, és clar. La gran diferència entre Darwin (de qui varem celebrar l'any passat els 200 anys del seu naixement i els 150 de la publicació de "On the Origin of Species") i Dawkins, son 132 anys, que en la ciència d'avui en dia son una eternitat. S'ha criticat Dawkins, i fins i tot se'n ha fet befa, per la seva teoria del gen egoista, però a mi em va semblar sempre d'una gran potència explicativa. És, a més a més, i per sobre de tot, un excel·lent divulgador -catedràtic de Difusió de la Ciència- i un apassionat combatent contra les pseudociències i tota classe de creences (en particular les religioses).

    I un gran paio en Wagensberg i la seva teoria de la complexitat i l'atzar. I una gran labor la que ha fet al front del museu i de la editorial; he gaudit moltes hores amb els llibres de la col·lecció "Metatemas".

    ResponElimina
  5. Excel·lent artícle, Brian. El gen egoista és d'aquells llibres que deixen empremta

    ResponElimina
  6. Gràcies, Quim. Efectivament, jo crec que "El gen egoista" és un dels llibres de divulgació de la ciència de més impacte dels darrers temps. I per mi, (opinió molt subjectiva) de lectura obligatòria.

    ResponElimina