6 d’abril de 2011

Mirant-nos al mirall de "The Guardian"

Tafanejant per la web del The Guardian vaig ensopegar amb una serie d'articles dedicats a Espanya, entre els que em varen cridar la atenció alguns que feien referència a Catalunya. En concret un de Josep Ramoneda (cedit per El País) i un de Julian Glover . Aquest últim fa un intent d'aproximació a la política de Catalunya al voltant, sobre tot, del nacionalisme i les relacions amb l'Estat. També firma un altre article, centrat a Olot, en torn a la problemàtica de la immigració.

Ramoneda, recolzant-se en la popular imatge de Guardiola, intenta explicar als lectors anglesos la diferència entre la Gran Bretanya —formada per tres nacions reconegudes i diferenciades— i el poti-poti de les 17 nacionalitats i regions: "molt bé; l'equip català i l'equip basc, —cita al futbolista— fantàstic, però ¿com en direm de l'altre equip?". Els explica que som un Estat molt descentralitzat econòmicament, però molt centralitzat políticament; que Zapatero, per raons de tàctica electoral, va aixecar la bandera de "l'Espanya plural" per oblidar-se'n l'endemà; que després de 30 anys l'Estat autonòmic ha esdevingut frustrant i inadequat per a les "nacions" perifèriques, i que, una vegada més, Europa apareixeria com una hipotètica solució si estigués políticament desenvolupada, però que no és el cas. Bé, no cal anar al The Guardian per conèixer les opinions de'n Ramoneda, però no deixa de ser interessant veure com les presenta de cara en fora.

El punt de vista d'un cronista estranger, com Julian Glover, és també interessant, però per altres raons. Lògicament no es pot sostreure a la visió típica de qui té un coneixement superficial de la nostra realitat. Però això, al meu entendre, no només no ens hauria de empènyer a veure les seves opinions amb displicència o condescendència, sinó tot el contrari: la pràctica totalitat dels observadors estrangers —tant si ho son de manera accidental com si son hispanistes o corresponsals més o menys establerts— ens veuen sota una òptica aliena, i és precisament aquesta òptica la que ens ha de interessar si volem veure la imatge que ens retorna el mirall. Diria més: crec que la opinió pública (i sobre tot la publicada) a Catalunya ha caigut en un procés agut de introspecció que ens està portant a la melancolia, al victimisme i, finalment, a perdre el contacte amb la realitat que ens envolta. No fos cas que, com la madrastra de la Blancaneu, acabem descarregant la nostra frustració contra el mirall màgic.

Doncs bé, una de les impressions que treu Julian Glover és que els polítics catalans (o la majoria dels polítics catalans) viuen en una mena de realitat virtual. Al aterrar a Barcelona va anar a raure a la seu de ERC i el primer que li va xocar va ser un mapa dels "Països Catalans"

"Els Països Catalans s'estenen, com la cama d'una ballarina, des de la costa francesa fins molt al sud d'Espanya. En un edifici d'oficines inteŀligents, a Barcelona, em vaig trobar amb un mapa d'un estat que no existeix. Un país que té unes llargues fronteres imaginàries i moltes províncies. Té història i un idioma antic, una famosa capital i alguns dels millors xefs del món. Una assolellada ciutat, muntanyes nevades i unes illes atractives. La gent ve de tot arreu del món per visitar-el. Tot aquest esplèndid país està mancat de realitat."
A l'ERC es va trobar amb un jove i simpàtic parlamentari —Pere Aragonès— que intentava emfatitzar que el nacionalisme català, a diferència del basc, és pragmàtic i pacífic, i un inquietant veterà —Josep Huget— amb un nacionalisme que semblava basar-se en l'hostilitat en vers els demés: "jo espero de la gent que parli en català". Cosa que a l'articulista li sembla absurda tenint en compte que a Barcelona, ciutat de immigració, la majoria de la gent no el parla. 

¿Per què —es pregunta— els polítics catalans estan tant preocupats per la política de identitat nacional? La resposta creu que cal buscar-la, si més no en part, en els esdeveniments de l'últim estiu quan una gran gernació va sortir al carrer a protestar contra el rebuig del TC al nou Estatut d'Autonomia.

Després d'un breu recorregut per les opinions de Pilar Rahola ("els catalans estan en una fase de perplexitata i desencís; Espanya està drenant més recursos dels que els catalans poden donar"), Albert Ribera, el jove líder del petit partit dels Ciutadans que s'ha proposat resistir la marea nacionalista ("Catalunya s'ha tancat més que mai. Jo no vull viure a Kosovo") i Dolors Camat, del partit Verd ("els partits grans utilitzen el debat nacionalista per amagar altres problemes") acaba mostrant-se decebut:
 "Tot això em va deprimir. La crisi financera ha fet que els catalans es sentint comprensiblement angoixats. Però hi ha ingenuïtat en el desig de sortir d'Espanya per fer-se rics. La ciutadania, en la seva major part, no està implicada: la participació en les eleccions és baixa. Però els polítics estan en una deriva cap a un enfrontament artificial."
El diari ha afegit més continguts, i s'hi poden llegir des de articles dedicats a Javier Cercas o Javier Marías fins a una recepta de Crema Catalana.

6 comentaris:

  1. Julian Glover debia sortir esperitat amb les respostes d'aquest museu dels horrors de polítics nostrats als qui va entrevistar. Oi tant que viuen en una altra realitat, en la dimensió Masconeguda, diria jo.

    ResponElimina
  2. Per contra, Rogoff, ex economista ec cap del FMI i professor de Harvard diu a Expansión: ""España es un país con numerosas fortalezas y no se puede comparar con otros países. Tiene multinacionales que son excelentes, tiene regiones como Cataluña que, aislada, sería uno de los países más ricos del mundo... ".

    Cal treballar la imatge exterior.

    ResponElimina
  3. je, perquè no va parlar amb el Laporta...la veritat es que el nacionalisme està dividit i son tots uns somiatruites...està clar que Espanya son una colla de nacions, però potser cal fer una federació de nacions com la república...

    ResponElimina
  4. Els miralls sempre poden tornar una imatge distorsionada. A nosaltres ens passa quan viatgem, que ens sembla pintoresc i grotesc el que per els autòctons és habitual.
    Quan es parlava del incipient Estat de les Autonomies ja es veia venir que la tendència era una federació amb tres estats ( bascos, catalans i “la resta”) i ho deia en petit comitè un eminent catedràtic de Dret Constitucional, basant-se amb la realitat i la vocació autonomista. Ara el poti-poti és monumental i el caos immens i insostenible econòmicament.
    Comprenc l’estupefacció –sense compartir-la- d’en Julian Glover. Potser cal un plus afegit de convivència per pontificar des de fora i aquesta visió panoràmica dels fets pot portar a algunes conclusions paradoxals o lectures pintoresques, tot i que no estem en el millor dels móns possibles.
    Salut i una bona entrada, com sempre.

    ResponElimina
  5. Puigcarbó,
    El problema és que es fa difícil, a mi, al menys, imaginar quins polítics haurien pogut transmetre al periodista una imatge més ponderada de la realitat catalana i espanyola.

    Tirantlobloc,
    Particularment no crec que calgui treballar la imatge, sinó la realitat. Fa trenta anys que sento dir que "no hem sabut explicar-nos" i que "fa falta més pedagogia". Si no sabem explicar-nos, potser que tornem a anar a escola.

    Respecte del que diu el senyor Rogoff, em podràs dir, amb tota la raó de món, que la (meva) ignorància (en economia) és atrevida, però soc molt escèptic respecte de l'autoritat del FMI, i tots els que comparteixen els seus models, a l'hora de fer pronòstics i donar receptes. ¿Créixer és un fi en sí mateix, com ve a dir aquest senyor?: ¿com?, ¿cap a on? ¿Quina és la economia de base de Catalunya que li permetria ser una de les nacions més riques del món?

    Aris,
    Ja m'agradaria pensar que només és un problema dels nacionalistes... Respecte de federar-nos: ¿amb qui? ¿on son els federalistes?

    Alberich,
    Ja he començat admetent de entrada que els cronistes estrangers tenen forçosament una visió superficial, i que, sovint, la seva visió parcial o esbiaixada ens provoca un somriure fàcil. El que vull dir és que cal evitar quedar-nos en aquestes anècdotes i retindre la part substancial, que per a mi serien una serie de trets que a nosaltres, per quotidians, ens passen desapercebuts i a un forà li criden la atenció. Una imatge sola segur que és distorsionada, però del conjunt de moltes imatges distorsionades en pot sortir una composició molt útil.

    Com bé dius, a hores d'ara tothom amb dos dits de front compren que l'Estat de les autonomies va ser un nyap de dimensions descomunals; el problema és com redreçar-el. A mi no s'hem acut ni de lluny.

    ResponElimina
  6. NO deja de ser curioso que un extranjero, supuestamente no "contaminado" de nuestros debates nativos, lo primero en que se haya fijado es en la vertiente de ficción de nuestra realidad política. ¡Qué hubiera escrito si se hubiera visto en el brete de tener que hacer un reportaje sobre un presidente de la generalidad -lo pongo con las minúsculas a que ha reducido la institución Mas, el anglicizado "Àrtur"- que vota a escondidas en un referéndum sin efectos ni garantías y que a la semana siguiente votará lo contrario en sede parlamentaria, pero que amenaza con no nunca se sabe qué secesiones y que meadas sobre el territorio! La pista la tendría en Pitarra, en quien sin duda se basaría para tratar de darle un barniz literario a esta propensión sainetesca que se ha apoderado de la clase política catalana... ¡Ay, Serafí, i com et trobem a faltar!

    ResponElimina