Corrupció innocent: de John K. Galbraith a Antón Costas

De aquí

John Kenneth Galbraith no va viure l'actual crisi —quan va començar ja feia un parell d'anys que era mort— però no l'hauria sorprès ni poc ni gens. De fet es va passar la major part de la seva llarga i prolífica vida advertint (val a dir que amb no massa èxit) de la recursivitat de les crisis financeres. En el seu llibre "Breve historia de la euforia financiera ("A Short History of Financial Euphoria", 1990) ho deia una vegada més:

...el redescubrimiento del apalanca-miento, que ya dió sus frutos en otros tiempos, ahora se presenta como el milagro de los bonos de alto riesgo o bonos basura.
(...)   
El mundo de las finanzas aclama la invención de la rueda una i otra vez, a menudo en una versión algo más inestable.
(...)
Todas las crisis, en efecto, han implicado una deuda que, de una u otra manera, se ha vuelto peligrosamente desproporcionada con respecto a los medios de pago subyacentes.

L'últim llibre que va escriure, ja amb 96 anys, el va titular "La economía del fraude inocente" ("The Economics of Innocent Fraud", 2006). En aquest llibre denuncia que els que participen d'aquest "frau innocent" no experimenten sentiment de culpa o responsabilitat. I no ho l'experimenten perquè "una part d'aquest frau és conseqüència de la economia tradicional i de la manera com aquesta s'ensenya". Aquest frau —en realitat gens innocent— es forja a les direccions de les grans companyies, que s'apropien d'un poder del qual només n'haurien de ser, dret a llei, administradors. Així, segrestant una autoritat que en realitat correspon als accionistes (i per delegació, al Consell d'Administració) determinen la seva pròpia remuneració en forma de sous, prebendes, stock options, bons, pensions, etc., amb independència —i sovint malgrat la caiguda— del valor de les accions de les seves pròpies companyies. I el que és pitjor: aquests gurus de la economia no només dominen la empresa privada, sinó, i sobre tot, la empresa pública i la Administració. Perquè, com diu Galbraith, la distinció entre el sector privat i el sector públic és un mite i, ni en termes socials ni polítics, aquest mite es pot considerar un frau innocent.

De aquí

El proppassats dies 17 i 18 d'aquest mes, Antón Costas, catedràtic de Política Econòmica a la Universitat de Barcelona, va publicar sengles articles a El País titulats "Corrupción inocente" (suplement econòmic del diumenge) i "Quiebra moral de la economía de mercado". Compareu el que diu Galbraith a "La economía del fraude inocente" amb aquests paràgrafs del primer dels articles de Antón Costas:

Utilizo el adjetivo inocente no en sentido exculpatorio, sino para señalar que los que la practican lo hacen sin tener conciencia de estar haciendo nada ilegal; ni tampoco algo que, sin ser ilegal, sea, sin embargo, moralmente censurable. Creen, simplemente, estar actuando de acuerdo con las leyes del mercado.
(...)
¿De dónde les viene a los financieros esta ética lúgubre del mercado? ¿Quién les ha llevado a creer que actuando de forma corrupta solo hacen seguir las leyes del mercado? Los economistas.
(...)
La teoría financiera y de la empresa que se ha enseñado a lo largo de las últimas décadas en las escuelas de negocios y universidades es, además de pura soberbia analítica, una verdadera  bancarrota moral. [Negretes meves]

Frau o corrupció, la semblança és evident. I es molt possible que Costas, conscient o inconscientment, s'inspirés en Galbraith. Però no és això el que vull destacar, sinó el fet de que hi ha economistes honrats —ara Costas, com abans Galbraith, (i molts d'altres, ara i abans)— amb un alt sentit de la ètica, que s'esgargamellen fins enronquir, com qui predica al desert.

En el segon article Antón Costas és, si cap, més contundent i més precís: "Si la política no recobra su autonomía frente a los mercados financieros —diu— y la sociedad no es capaz de manifestar su indignación, no habrá límites a la especulación, la volatilidad financiera y la desigualdad".

Costas fa un repas a les suposades causes econòmiques que, segons els analistes, varen desencadenar la crisi (bombolla del crèdit, desregulació financera, tipus de interès baix, desequilibris globals, etc.), però el primer que posa de manifest, i el que li resulta més intrigant, és "la quiebra moral del nuevo capitalismo que emergió en los años ochenta del siglo pasado". I insisteix: "Si no se toma en consideración esa quiebra moral es imposible comprender la crisis financiera de 2008". No es pot dir més clar. És gaire bé impossible resumir l'essència d'aquest article, perquè tot ell és essencial, de manera que l'únic que puc fer és recomanar vivament la lectura de l'article complert. (Potser havia d'haver començat per aquí i us hauria estalviat feina).

L'article té una segona intenció: donar a conèixer un assaig col·lectiu, coordinat pel propi autor i suportat per la Fundación Cajamar: "La crisis de 2008. De la economía a la política y más allá". En aquest treball 25 autors de diferents disciplines analitzen, cada un des de la seva òptica i la seva especialitat, les diferents vessants de la crisi: econòmica, social, política i, sobre tot, ètica. Aquesta última és, per mi, la mare dels ous.

El llibre es pot descarregar en pdf (també es pot comprar). Encara no he tingut temps de fullejar-el (quan ho faci, de ben segur, en tornarem a parlar), però, si feu un cop d'ull a l'index, és impressionant la categoria dels participants. Entre d'altres, i a més del citat Antón Costas: Rafael Argullol, Lluís Bassets, Fermín Bouza, Adela Cortina, Josep Ramoneda, David Vegara, Xavier Vidal-Folch, Xavier Vives... i així fins a vint-i-cinc.

En definitiva: si us havíeu indignat amb el llibret de Stéphane Hessel, amb el dels "Economistas aterrados" o amb la pel·lícula "Inside Job", ara teniu la possibilitat, no solament de indignar-vos, sinó també de documentar-vos i fonamentar la vostra indignació amb gent propera (de casa, com aquell que diu) i seriosa. I un cop indignats, cal fer quelcom. Perquè si no, això no té aturador.