El Republicanisme i Catalunya (1 de 2)

Pau Claris (Wikipedia)

Recentment Salvador Giner, un dels nostres més preeminents teòrics del republicanisme, amb motiu del 600 aniversari de la mort de Francesc Eiximinis va glossar en un assaig (enllaç a la pàgina web de Ramon Alcoberro) les aportacions del frare minoret al pensament democràtic republicà. Pensament del qual, diu, en fou un dels fundadors. El seu Regiment de la cosa pública, lliurat als regidors o jurats de la ciutat de València el 1383, es un text "que respon en gran mesura als principis del que hom ha de considerar com a filosofia política republicana i com a teoria republicana de la llibertat civil".

Comença Giner, a tall de introducció, diferenciant entre les tres grans filosofies polítiques: el liberalisme, el comunitarisme i el republicanisme, que, tot i que sovint s’interpenetren, cadascuna emfasitza dimensions prou distintes de l’ordre polític. El liberalisme, acceptat en gran mesura com a doctrina compartida per totes les democràcies contemporànies, es vincula estretament amb l’individualisme i la no interferència de l'Estat. El comunitarisme gira en torn de la consciència col·lectiva, la cultura, la llengua i el desig compartit de viure plegats, com a poble i nació sobirans. El republicanisme recolze la responsabilitat compartida, la convicció de que la societat és cosa de tothom i que la sobirania de les normes, unida a la participació dels ciutadans per a prendre cura del comú —la virtut cívica no és altra cosa— és l’essència del bon regiment de la societat humana.

Qualifica Lo regiment de Eiximinis, com l’expressió teòrica més acomplida del pactisme català clàssic.

 La noció de pacte convertit en llei de convivència —a tots els nivells— condueix a un concepte que esdevindria fonamental en el republicanisme ulterior: el de la sobirania de la llei. No és necessàriament el poble qui detenta la sobirania, sinó —en formulació eiximeniana i, posteriorment, republicana— és la llei que "natura, raó, seny i Déu mateix totpoderós, ensems, han concedit a la comunitat".

Eiximenis vol una ciutat possible en què cadascú vetlli pels seus interessos però tot tenint en compte el bé de tothom, sense haver d’obeir cegament la voluntat arbitrària de cap tirà. Lo regiment és un tractat de moral pública des d’aquesta doble perspectiva.

La praxi republicana
Els intents de portar la República a Catalunya —tant en quan Estat federal d'una hipotètica República Federal Espanyola, con en quan Estat Català— han estat històricament poc reeixits, per dir-ho de forma pietosa.

El primer d'aquests intents va ser portat a terme per Pau Claris, diputat del Braç eclesiàstic de la Generalitat, el 16 de gener de 1641. La llarga tensió acumulada arran de de la decadència de l'Imperi Espanyol, i la negativa de Catalunya, emparada en les Constitucions, a implicar-se en el sosteniment de l'exercit i les seves campanyes, va esclatar en la Guerra dels Segadors quan el comte-duc d'Olivares va forçar-ne el desenllaç al escollir Catalunya com a camp de batalla. Després de més de mig any de revoltes i resistència contra les tropes espanyoles, el 23 de gener de 1641 Catalunya es posava sota la obediència de Lluís XIII. En el millor dels casos la República Catalana va durar una setmana, i en el pitjor ni tan sols es va arribar a proclamar. La opinió de l'historiador Ferran Soldevila es de que tot plegat va ser una mena de paripé: el govern francès, amb Richelieu al capdavant, no volia aparèixer com a usurpador de la sobirania espanyola sobre Catalunya, de manera que calia fer el pas intermedi d'una Catalunya independent. Però els esdeveniments es van precipitar i aquesta "República Catalana" va ser vista i no vista.

El següent intent d'Estat Català encara va tindre una vida més breu. És va produir entre el 5 i el 7 de març de 1873, i va ser tan anecdòtic que no valdria la pena esmentar-el si no s'hagués produït en el context d'uns esdeveniments una mica més rellevants: els que van envoltar la Primera República Espanyola. La República va vindre precedida pel breu regnat de Amadeu de Savoia, que mentre era camí de Madrid s'assabentava de que el seu mentor, el general Prim, havia estat assassinat. Això, i un poble que estava per civilitzar varen poder més que la bona voluntat del bon rei, i després de dos anys i escaig, el 10 de febrer de 1873,  abdicà. Estanislau Figueras es va fer càrrec del Govern de la República amb el mandat de convocar eleccions a Corts Constituents, però allò va ser un olla de grills i Figueras va acabar fugint a França, no sense abans haver pronunciat la seva famosa frase: «Senyors, ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres!». Davant del buit de poder es va fer càrrec de la presidència del Govern Francesc Pi i Margall.

Pi i Margall era un home honrat que estava carregat de bones intencions, i volia portar a terme un programa legalista i formal que havia de culminar amb la República Federal. Però als federals catalans de llavors, entre ells Valentí Almirall, els va passar el mateix que als d'ara: es van trobar que fora de Catalunya no hi havien federals; a molt estirar hi havia "cantonalistas". Pi va dimitir i el va substituir Salmerón; i Salmerón el substituí Castelar. I el 3 de gener de 1874 Castelar perdé una moció de confiança i el general Pavia, que estava esperant a la porta del Congrés, va fer entrar la Guàrdia Civil i s'acaba la Primera República. (Al contrari de Tejero, va tindre la delicadesa de deixar acabar les votacions i no va disparar cap tret). 

[Aquest post havia de sortir a les 6h del matí, però quelcom ha fallat]