14 d’abril de 2011

El Republicanisme i Catalunya (1 de 2)

Pau Claris (Wikipedia)
Recentment Salvador Giner, un dels nostres més preeminents teòrics del republicanisme, amb motiu del 600 aniversari de la mort de Francesc Eiximinis va glossar en un assaig (enllaç a la pàgina web de Ramon Alcoberro) les aportacions del frare minoret al pensament democràtic republicà. Pensament del qual, diu, en fou un dels fundadors. El seu Regiment de la cosa pública, lliurat als regidors o jurats de la ciutat de València el 1383, es un text "que respon en gran mesura als principis del que hom ha de considerar com a filosofia política republicana i com a teoria republicana de la llibertat civil".

Comença Giner, a tall de introducció, diferenciant entre les tres grans filosofies polítiques: el liberalisme, el comunitarisme i el republicanisme, que, tot i que sovint s’interpenetren, cadascuna emfasitza dimensions prou distintes de l’ordre polític. El liberalisme, acceptat en gran mesura com a doctrina compartida per totes les democràcies contemporànies, es vincula estretament amb l’individualisme i la no interferència de l'Estat. El comunitarisme gira en torn de la consciència col·lectiva, la cultura, la llengua i el desig compartit de viure plegats, com a poble i nació sobirans. El republicanisme recolze la responsabilitat compartida, la convicció de que la societat és cosa de tothom i que la sobirania de les normes, unida a la participació dels ciutadans per a prendre cura del comú —la virtut cívica no és altra cosa— és l’essència del bon regiment de la societat humana.

Qualifica Lo regiment de Eiximinis, com l’expressió teòrica més acomplida del pactisme català clàssic.
 La noció de pacte convertit en llei de convivència —a tots els nivells— condueix a un concepte que esdevindria fonamental en el republicanisme ulterior: el de la sobirania de la llei. No és necessàriament el poble qui detenta la sobirania, sinó —en formulació eiximeniana i, posteriorment, republicana— és la llei que "natura, raó, seny i Déu mateix totpoderós, ensems, han concedit a la comunitat".

Eiximenis vol una ciutat possible en què cadascú vetlli pels seus interessos però tot tenint en compte el bé de tothom, sense haver d’obeir cegament la voluntat arbitrària de cap tirà. Lo regiment és un tractat de moral pública des d’aquesta doble perspectiva.

La praxi republicana
Els intents de portar la República a Catalunya —tant en quan Estat federal d'una hipotètica República Federal Espanyola, con en quan Estat Català— han estat històricament poc reeixits, per dir-ho de forma pietosa.

El primer d'aquests intents va ser portat a terme per Pau Claris, diputat del Braç eclesiàstic de la Generalitat, el 16 de gener de 1641. La llarga tensió acumulada arran de de la decadència de l'Imperi Espanyol, i la negativa de Catalunya, emparada en les Constitucions, a implicar-se en el sosteniment de l'exercit i les seves campanyes, va esclatar en la Guerra dels Segadors quan el comte-duc d'Olivares va forçar-ne el desenllaç al escollir Catalunya com a camp de batalla. Després de més de mig any de revoltes i resistència contra les tropes espanyoles, el 23 de gener de 1641 Catalunya es posava sota la obediència de Lluís XIII. En el millor dels casos la República Catalana va durar una setmana, i en el pitjor ni tan sols es va arribar a proclamar. La opinió de l'historiador Ferran Soldevila es de que tot plegat va ser una mena de paripé: el govern francès, amb Richelieu al capdavant, no volia aparèixer com a usurpador de la sobirania espanyola sobre Catalunya, de manera que calia fer el pas intermedi d'una Catalunya independent. Però els esdeveniments es van precipitar i aquesta "República Catalana" va ser vista i no vista.

El següent intent d'Estat Català encara va tindre una vida més breu. És va produir entre el 5 i el 7 de març de 1873, i va ser tan anecdòtic que no valdria la pena esmentar-el si no s'hagués produït en el context d'uns esdeveniments una mica més rellevants: els que van envoltar la Primera República Espanyola. La República va vindre precedida pel breu regnat de Amadeu de Savoia, que mentre era camí de Madrid s'assabentava de que el seu mentor, el general Prim, havia estat assassinat. Això, i un poble que estava per civilitzar varen poder més que la bona voluntat del bon rei, i després de dos anys i escaig, el 10 de febrer de 1873,  abdicà. Estanislau Figueras es va fer càrrec del Govern de la República amb el mandat de convocar eleccions a Corts Constituents, però allò va ser un olla de grills i Figueras va acabar fugint a França, no sense abans haver pronunciat la seva famosa frase: «Senyors, ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres!». Davant del buit de poder es va fer càrrec de la presidència del Govern Francesc Pi i Margall.

Pi i Margall era un home honrat que estava carregat de bones intencions, i volia portar a terme un programa legalista i formal que havia de culminar amb la República Federal. Però als federals catalans de llavors, entre ells Valentí Almirall, els va passar el mateix que als d'ara: es van trobar que fora de Catalunya no hi havien federals; a molt estirar hi havia "cantonalistas". Pi va dimitir i el va substituir Salmerón; i Salmerón el substituí Castelar. I el 3 de gener de 1874 Castelar perdé una moció de confiança i el general Pavia, que estava esperant a la porta del Congrés, va fer entrar la Guàrdia Civil i s'acaba la Primera República. (Al contrari de Tejero, va tindre la delicadesa de deixar acabar les votacions i no va disparar cap tret). 

[Aquest post havia de sortir a les 6h del matí, però quelcom ha fallat]

14 comentaris:

  1. És evident que aquesta és una anàlisi vàlida que explica els fracassos per dur Espanya a un model republicà, però jo diria que també cal tenir en compte la tradició ultraviolenta dels sectors conservadors. Només cal veure com es mobilitzen avui encara els anti-avortistes per fer-se'n una idea.
    Segurament, a Espanya necessitem molta més paciència, pedagogia i diàleg, i esperar que passi el temps. Jo sóc optimista, i penso que avui ens apropem altre cop a un model més igualitari i més just, encara que fem una passa endavant i dues enrere.

    ResponSuprimeix
  2. Lluís,
    Com ja he dit al bloc de'n Puigcarbó, la gran assignatura pendent de Espanya, inclosa Catalunya, és assumir de forma civilitzada la seva història i acceptar la seva diversitat. Potser sí que la dreta és més feréstec, però si no tallem el cercle viciós del "i tu més", no sortirem del forat.

    ResponSuprimeix
  3. Ens has regalat una molt bona primera part del fet republicà i dels mseus brindis al sol i les més bones intencions fallides. Aquell iusnaturalisme d’Eiximenis s’ha quedat en un pactisme social, on el bé comú és sociològic i emana de la voluntat popular, i d’aquell discurs del vell federalisme que nomes s’entenia en una de las bandes, s’ha difós en un discurs europeista, on no sabem ben bé si encara hauran de manar les regions, els estats (federats o no) o el FMI...
    Comparteixo el teu discurs de la concòrdia, tot i que sovint es fa molt costa amunt, i no tant pels traumes del passat, sinó pel cercle viciós dels del present, com en una maleïda cinta de Moebius que no té principi ni final.

    ResponSuprimeix
  4. Brian, estic d'acord en què aquí sembla que ens haguem encallat en aquesta postura infantil del "i tu més", i costa trencar-ho. El nou govern català també hi ha caigut, potser perquè és la fórmula fàcil de fer confrontació enlloc de debat. Actualment coexisteixen dues tendències molt oposades: una ens vol educar en participar, dialogar i conviure i l'altra pretén anar apujant el to crispat per veure on arribem. Desgraciadament, els polítics dels partits majoritaris s'han apuntat a la segona opció. El Psoe va picant una mica d'aquí i d'allà, però no gosa trencar amb els mals hàbits, i PP i CiU no hen pensat mai en cap altra tàctica. Ho tenim una mica pelut: caldrà que treballem "des de baix".

    ResponSuprimeix
  5. Lluís,
    L'altre dia sentia dir a Eulalia Vintró (a parer meu, una de les poques persones series que ha passat per la política) que, a propòsit de la política de la confrontació i del baix nivell del debat, s'havia cansat de dir als "amics del PSOE": «deixeu als del PP que gesticulin i cridin; a la tercera vegada que ningú els segueixi el corrent i es posin ells mateixos en ridícul ja se'n adonaran i hauran de canviar de tàctica». ¿És de sentit comú, oi? Doncs, com per altre banda és ben evident, ningú li va fer cas. En aquest moment, em sap greu dir-ho, però cada cop més la línia entra dreta i esquerra està més difuminada i ja la única distinció que m'interessa és la que separa la gent seria del mediocres i els populistes.

    ResponSuprimeix
  6. Alberich,
    La apel·lació de Eiximinis a llei natural, de la raó i de "Deu tot poderós" cal situar-la en el context històric, tributària de Tomàs d'Aquino però més d'un segle anterior a Maquiavel. Tal com ho veig jo, la doctrina que recull Eiximinis i que està en la tradició medieval catalana, és la preeminència de la llei pactada i l'equilibri de forces entre els diferents estaments. Com diu Salvador Giner: «Hom acceptava la distribució feudal de senyors i vassalls –no podria ser d’altre manera- però ni el senyoriu ni el vassallatge són lliures de jurisdiccions, normes i espais distints de competència, tingudes per inviolables».

    ResponSuprimeix
  7. Si, efectivament, ningú vol el federalisme. I amb la crisi, tot es més dificil d'aconseguir encara. Però un ocellet em va dir que l'Aznar volia convertir Espanya en una república...

    ResponSuprimeix
  8. Aris,
    No he sentit a dir que Aznar volgués convertir Espanya en una república. De tota manera, com he dit en algun altre lloc, el republicanisme és una filosofia política de la que probablement estan més lluny la majoria de les repúbliques que moltes monarquies.

    ResponSuprimeix
  9. Què ho deu fer que hi ha paraules que sonen tan bé?

    Visca la República!

    ResponSuprimeix
  10. La praxi republicana ha tingut aquí, i en especial a la segona república, una càrrega ideològica que va molt més lluny del dir no a la monarquia. Potser per això ha rebut i ha estat escapçada en cada ocasió. I potser per això cal reivindicar-la.

    ResponSuprimeix
  11. me'l llegiré amb calma demà, he estat fora tot el sant dia. Hi ha escrits que no es poden llegir a la lleugera.

    ResponSuprimeix
  12. Leb,
    Suposo que quan dius carga ideològica et refereixes a al fet nacional. A Catalunya sempre hi ha hagut la percepció de que l'esquerra (i en particular la de inspiració republicana) havia de ser més receptiva al reconeixement de la nostre nacionalitat que la dreta, i això explica el fet de que cada vegada que la història de Espanya ha girat cap a l'esquerra, Catalunya ha intentat afirmar el seu caràcter nacional. Però la mateixa història ha demostrat que aquesta percepció ha pecat de voluntarista: no hi ha una esquerra espanyola (amb un pes significatiu) amb vocació realment federal.

    Puig,
    Tranquil, ja saps que aquí sempre anem sense presses. :)

    ResponSuprimeix
  13. Brian,
    Finalment he pogut llegir el teu apunt. M'he guardat els més complexos per a la tranquil·litat de la nit i els bons aliments ja digerits.
    Una bona repassada aquesta de parlar de temps antics i, alerta, de la Primera República catalana!
    Com molt be dius, tot va ser un joc diplomàtic...
    Esperarem la segona part de l'apunt

    ResponSuprimeix
  14. Galderich,
    Jo també m'he tornat a passar pel teu bloc, que requereix un parell de repassades ben bones. Bé, doncs, ja he penjat la inevitable conclusió, que gira en torn dels fets més recents. (Si se'n pot dir així de coses que van passar fa 80 anys).

    ResponSuprimeix