15 d’abril de 2011

El Republicanisme i Catalunya (2 de 2)

Companys, el 6 d'octubre de 1934 (© La Gaia Ciència)

Continuem amb la praxi republicana a Catalunya. Al segle XX, en paral·lel amb la Segona República Espanyola, van haver-hi dos intents més de proclamar la República Catalana: el de Macià i el Companys. Per referir-me a aquests episodis recuperaré alguns paràgraf d'un apunt de tres anys enrere, de la meva anterior vida blocaire.

Lluís Companys va ser (no sé si exactament per aquest ordre) advocat, periodista, sindicalista, federalista i revolucionari. Però no era separatista i ni tan sols, diria jo, nacionalista. ¿Perquè, llavors, es va avançar a Macià a proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament?:
"Poble de Barcelona! Els homes triomfants a les eleccions acabem de pendre possesió de l'Ajuntament i proclamem la República, que es el règim que havíem promès al poble"
Doncs segurament per por de que Macià fes el que de totes va acabar fent: sortir al mateix balcó i proclamar, no la República, sinó l'Estat Català:
"En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de les Repúbliques Ibériques".
A continuació es va dirigir al Palau de la Generalitat on va fer una proclama similar però més complerta i solemne, que és la que ha passat a la història, document sonor inclòs. Tres ministres del Govern Espanyol es van afanyar a desplaçar-se a Barcelona, segons explica Gabriel Jackson, per "recordar a l'exaltat avi Macià que la nova Constitució encara no havia estat redactada", aconseguint que donés la seva aprovació a sotmetre el projecte d'estatut a les Corts. I continua dient Jackson: "Per aconseguir aquest acord temporal els ministres de Madrid van comptar amb els bons oficis de Lluís Companys ... [que] era un autonomista més que un separatista".

El segon i més controvertit episodi, va succeir durant els anomenats "fets del 6 d'octubre" de 1934. Arran de l'entrada de la CEDA al govern de Madrid, es va desencadenar una revolució que va sacsejar el Govern de la Generalitat de Lluís Companys. Aquest, desbordat per la violència dels anarquistes de la FAI, els revolucionaris rabassaires i els independentistes d'Estat Català o, com sosté l'historiador Raymond Carr, "atrapat per la seva pròpia violència retòrica", "va creure que o bé havia de fer servir la força contra aquests extremistes o bé havia de dirigir el moviment ell mateix". Sembla que va optar per la segona opció. Reprenent la versió de Gabriel Jackson:
 "El día 6 de octubre a las 7,30h de la tarde una enorme multitud llenaba la plaça de Sant Jaume... Los nacionalistas exaltados esperaban la proclamación de la plena independencia de Cataluña. Los liberales aguardaban una declaración de resistencia al fascismo de Madrid. Dencàs planeaba por su cuenta la proclamación del Estat Català. Companys, en medio de tantos fuegos cruzados tomó el micrófono de manos de Dencàs y proclamó l'Estat Català de la República Federal Espanyola"

Acte seguit, i ja off the record, com diríem avui, se li atribueix la frase: "Ja està fet. Ja veurem com acabarà. A veure si ara també direu que no soc catalanista". (Va acabar malament, com és ben sabut). El document que encapçala aquest apunt és el requeriment que va fer al general Batet per que es posés a les seves ordres, al servei de la República Federal. 


10 comentaris:

  1. Bona segona radiografia del que va passar amb les proclamacions republicanes...

    ResponElimina
  2. la veritat es que hi havien mases ideologies oposades al voltant de la república, mentre que els reaccionaris eren més uniformes. La imatge companys es controvertida, però li van tocar moments molt dificils

    ResponElimina
  3. Galderich,
    Gràcies. googlejant m'he assabentat de que Minoria absoluta està rodant un telefilm de reportatge-ficció anomenat "14 d'abril: Macià contra Companys" on suposadament mostraran les discrepàncies internes a l'hora de proclamar la República. Tinc curiositat per saber què dona de sí. No deixa de ser curiós que després de 80 anys encara sigui un tema tabú.

    Aris,
    És exactament com dius. Tots els processos revolucionaris (tot i que la República va vindre de forma pacífica, no deixava de ser una revolució) solen tindre aquest punt feble: cada grup té la seva ideologia i la seva recepta de com s'ha de fer la revolució.

    ResponElimina
  4. Una bona segona part del resum històric de les dues fallides repúbliques que hem hagut en aquest país nostre.
    L’itinerari incert de la deriva política d’en Companys, és la d’un home, potser, sempre ultrapassat pels esdeveniments. Els fets de l’octubre de 1934 van ser per la reacció popular ( per l’estil de la d’ara fa un any del TC davant de l’Estatut) que hi va haver per la desautorització de la Llei de Contractes de Conreu ( una reforma agrària en tota regla) promulgada pel Parlament de Catalunya i anul•lada pel Tribunal de Garanties Constitucionals, dintre d’un escenari d’una greu crisis econòmica i un garbuix d’interessos polítics. Estar al davant i no liderar res va ser l’estigma que l’hi va tocar patir a en Companys, la qual cosa guarda un cert paral•lelisme amb situacions conjunturals d’avui dia, salvant les distàncies sociològiques i d’escenari internacional.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Jo també tinc la sensació de que Companys va estar ultrapassat pels esdeveniments, però és que no sé qui no hauria estat ultrapassat pels esdeveniments en les circumstàncies que li va tocar patir. També estic d'acord en paral·lelisme que estableixes entre la situació creada per l'anulació de la llei de Contractes de Conreus i la mutilació de l'Estatut per part del TC, salvant les distàncies, que son moltes; la primera i principal que de moment no hi ha hagut morts i tot s'ha reduït a manifestacions i consultes festives. Ara bé, si la situació econòmica continua empitjorant -i continuarà- ningú pot saber com acabarà la cosa.

    ResponElimina
  6. Tenint en compte les circumstàncies i la complexitat del moment, crec que Lluís Companys és el president de la generalitat més digne i més notable de tota la llista de presidents.
    Hi ha força bibliografia sobre els fets de què parles. Un libre breu i clar és "Complot contra Companys", E. Puigventós, Ed. Societat catalana d'estudis històrics, 2008.

    ResponElimina
  7. No conec el llibre que cites; jo tinc el de Josep Mª Poblet, "Vida i mort de Lluís Companys". Efectivament, hi ha molta bibliografia, el problema és destriar el blat de la palla ideològica-pamfletària. Detectem molt fàcilment el biaix quan ve de Espanya, però ens costa molt de veure i reconèixer quan ve d'aquí.

    ResponElimina
  8. la percepció, o el que m'ha arrivat, és que Companys era un homenet dèbil, just de caràcter que es va veure clarament sobrepassat per les circumstàncies.

    ResponElimina
  9. Que es va veure sobrepassat per les circumstàncies gaire bé tots hi estem d'acord. Que fos un homenet dèbil, no m'atreviria a afirmar-ho. Sincerament, no en tinc prou coneixement.

    ResponElimina
  10. Són importants aquestes crosses per iniciar la reflexió. Gràcies :)

    ResponElimina