25 d’abril de 2011

El regal i el seu context

M'incomoda que em facin regals i m'incomoda haver-ne de fer; no sabria dir quina de les dues coses em produeix més desassossec. Però si hi ha alguna cosa en particular que no m'agrada que em regalin, son els llibres. El llibre és una cosa molt personal, almenys per mi, i m'agrada comprar-me'ls jo mateix. Per més d'una raó: la primera, perquè és molt difícil que m'encertin el gust (com es fa evident quan parlo de llibres). Un altre, perquè es podria dir que gaudeixo més al comprar-els que al llegir-els. En la lectura, com en moltes coses a la vida, les expectatives solen superar la realitat. Tendim a projectar els nostres desitjos i les nostres esperances en el que ha de venir: alguna vegada l'encertem, i moltes altres no. Però és en aquest interval, que va del moment de crear-se les expectatives a l'hora de materialitzar-les, on moltes vegades rau la felicitat. Vet-ho aquí.

¿Què soc un vell insociable i egoista? Segurament. ¿Que hi ha molta gent per a la qual aquests petits inconvenients de fer i rebre regals queden àmpliament compensats pel goig de donar i rebre de la persona estimada? Felicitats. (De veritat, cordialment). Però, què voleu, cada u és com el déu que l'ha parit. La meva dona ja ho sap que soc així (i hi està resignada), però ella —i hi té tot el dret— resulta que és tot a l'inrevés. I no és per aquella bajanada de que "ell li regala una rosa i ella li regala un llibre" (Per cert, recordeu-me que l'any que ve li suggereixi al Leblansky que munti una campanya blocaire contra aquest clixé tan estúpid, tant sexista i tan degradant per la dona catalana, que hi surt retratada poc menys que com analfabeta). No, no és això; és que, com deia, a ella sí li agrada fer, i rebre, (uf, va dir ell) regals en general i llibres en particular. ¿Què com ens ho fem? Doncs, mira, com que ja estem una mica de tornada de moltes coses, resulta que, a lo millor, un bon dia estem veient per la tele com el Cuní li fa una entrevista a Javier Solana, amb motiu del llibre que li ha escrit en Lluís Bassets, i jo, com qui no vol la cosa, faig: "aquest llibre ha d'estar bé". I, ves per on, el llibre apareix per Sant Jordi a casa, a l'hora esmorzar. És clar, això no és obvice perquè després ens en anem a patir les apretures de rigor a la Rambla de Catalunya i a badar comme il faut en un dia tant nostrat.

¿I el full del Bloc Maragall? Doncs, a part de la obvietat de la data, que els fulls del bloc del calendari son els millors punts de llibre que mai he provat. ¿No us passa, que els punts convencionals (generalment de cartolina rígida) els heu de deixar a banda per mor de que dins del llibre son un destorb? Ja no cal dir si en feu servir més d'un (un per l'index onomàstic, un altre per les notes finals, etc.) Doncs els fulls del Bloc Maragall son la solució ideal: de paper fi i flexible, no s'escarrassen a fer-te obrir el llibre per allà on ells volen, no; son prou modestos i abnegats com per deixar-te que l'obris per on a tu et convingui. A més a més en pots fer servir diversos al mateix temps, i son abundants i barats: cada dia de l'any un de nou.

Fins aquí el context del llibre del Lluís Bassets i el Javier Solana. El proper dia, el text. Com deia l'Hermano Lobo, qui avisa no és traïdor.

7 comentaris:

  1. A casa ens passa tres quarts del mateix; però encara que sapigueu de quin peu calceu, no està de més fer-li un regal a la dona de tant en tant. Jo sóc partidari de roses i llibres per a tothom, sense distinció de sexes.

    ResponElimina
  2. Això està posat molt en raó. "Roses i llibres per a tothom" podria ser el lema de la campanya del Leblansky.

    ResponElimina
  3. a mi m'agraden els regals, però també soc molt complicat i solen regalar-me llibres que potser mai compraria. En quan al boicot a les roses, no sé si els del maresme i les floristeries els hi faria molta gràcia...encara que es masclista

    ResponElimina
  4. Són ben curiosos aquests rituals. A casa em regalen la rosa, i jo regalo llibres ... que vull llegir jo ;) o sigui que practico un "topamí, topamí" sense complexes :D

    ResponElimina
  5. Aris,
    ¿Boicot a les roses? Està vist que cada dia m'explico pitjor :) Una vegada va coincidir que el dia de Sant Jordi estava internat a l'hospital, i hem van portar una rosa. Ho van fer amb tots els malalts (si més no amb tots els d'aquella planta) i em va fer molta il·lusió. (Suposo que amb la crisi això ja no serà possible). No, cap boicot, simple igualtat. L'Allau ho ha dit molt bé.

    Clidice,
    Evidentment, només volia provocar una mica :) Els rituals son els rituals, però no està de més pensar, de quan en quan, en les implicacions que s'hi amaguen. Per cert, he sentit en algun lloc (alguna radio, em sembla) que la baixada en la venda de roses d'enguany (que no de llibres) te el seu origen, no en els particulars, sinó en les empreses i institucions que estan de retallades.

    ResponElimina
  6. A casa hi ha un racó amb llibres que m’han regalat i que potser no llegiré mai, tot i que com que gasto una mena de fàstic a desprendre-me’n, per allò de que els intolerants sempre han cremat llibres i jo els hi tinc una mena de respecte gairebé màgic, es van envellint i empolsinant i, potser, algun dia, com aquell vi que ma madurant a la bodega, sigui descobert per algú –jo mateix o algun fill meu- com una rara exquisidesa...
    Roses i llibres per tothom!.

    ResponElimina
  7. Llençar-els, no n'he llençat mai cap, però sí que una vegada, per una peremptòria necessitat de espai vital, vaig carregar el maleter del cotxe i en vaig anar a vendre un munt a una d'aquelles paradetes que hi havia (o encara hi ha, no ho sé) darrera del seminari, al carrer Diputació. (No per treure'n cap caler, sinó per aquesta respecte quasi irracional que tenim envers els llibres). El cas és que sempre me'n vaig penedir. I més d'un cop, i més de dos, m'ha passat de agafar un llibre d'aquest que estan al racó d'un altell, condemnats a desaparèixer, i, de cop i volta, redescobrir-ne el valor.

    ResponElimina