15 de maig de 2011

De escèptics i conversos

L'escèptic:
Woody Allen a Cannes
"Crec que vivim en un temps terrible, tots ho son. La vida és un fenomen tràgic, trist i cruel, i el món es troba actualment en una situació terrible. No sé si la humanitat podrà sobreviure 100 o 200 anys més. Estem superpoblant el planeta, l'estem omplint de contaminació, l'hem gestionat de forma desastrosa. però la Belle Époque tampoc va ser un bon moment, patien sífilis i tuberculosi, i als 40 hi va haver els nazis. Totes les èpoques de la història son un fàstic".
És la resposta de Woody Allen a la primera pregunta d'una entrevista que es publica avui a El Periódico (quadern de diumenge). La resta de respostes també tenen una bona dosi de sentit comú, cosa que no està gens malament per algú que ha de suportar més entrevistes que no voldria. Coincideixo en bona mesura amb el que diu: qualsevol temps passat no va ser millor i és molt probable que els temps a venir siguin pitjors. No és una qüestió de optimisme o pessimisme, és que hi ha.

La fe del convers:
"Em van convèncer que només hi hauria justícia el dia que el califat dominés el planeta, i em van donar una missió: guanyar adeptes per la causa".
Al mateix quadern, 3 pàgines més endavant, ens expliquen la història d'una noia britànica de 33 anys —Hadiya Masieh— de pares immigrants (maurità i ugandesa). N'extrec un parell de paràgrafs:

A la universitat va entrar en contacte amb la facció islamista Hizb ut Tahrir i va decidir unir-se al grup. Els atemptats de l'11-S no li van fer pensar en el dolor que hi havia darrera d'aquelles imatges que veia per televisió; aquell dia, a casa seva, a Londres, va ser un jornada de celebració:
"Aquell dia vaig pensar en els nens de l'Afganistan, Palestina i l'Iraq, però no en els morts de Nova York".
El 7 de juliol del 2005 se li va desmuntar el castell que el fonamentalisme havia fet créixer al seu cap:
"Mentre m'atenien a l'hospital per donar a llum al meu tercer fill, a la tele veia les imatges de l'atemptat de Londres i, de sobte, ho vaig veure tot clar. Em vaig sentir horroritzada al pensar que les persones amb qui havia compartit els últims anys de la meva vida tenien relació amb els qui havien posat les bombes".
Ara es membre d'una organització per la pau i promou jornades de diàleg intre religions.

És una història com tantes altres; des que el món és món s'han produït conversions i caigudes del cavall. No només entre faccions o doctrines religioses, sinó també, i sobre tot, entre creients i ateus o viceversa. No en va és justament famosa la fe del convers. ¿Tenen quelcom en comú creients, ateus i conversos? A parer meu, sí: la seguretat en la seva creença o negació de la creença. Crec que en molta gent hi ha una mena de predisposició —no sabria dir si congènita o adquirida, o una barreja d'ambdues— a abraçar una doctrina. Crec, a més a més, que aquesta predisposició es realimenta a si mateixa i és la responsable de que molta gent basculi entre diferents modalitats de creença (o de no creença) i en pocs casos els faci decantar cap a l'escepticisme.

6 comentaris:

  1. Crec que els escèptics i els conversos -aquests últims com a creients de mena- d'alguna manera són les dues vessants d'un mateix cim: la por a la vida. El primer, té por a la il·lusió pel futur pròxim o llunyà, que potser tant li dóna. I la seua pretesa lucidesa pot arribar a extrems còmics, com molt bé ho sap el Woody Allen, que es riu de sí mateix, fins i tot a les entrevistes. El segon, té por a la manca d'il·lusions i s'aplica a qualsevol projecte polític o espiritual amb la inconsciència dels nens, i la crueltat, si és que la violència entra al seu ideari. Potser deuríem ser més modestos, petites il·lusions i creences que ens parlen d'acceptar que al capdavall som ben poca cosa. Però la supèrbia dels micos bípedes és ben curiosa.

    ResponElimina
  2. Pot ser que el Woody Allen es rigui del mort i de qui el vetlla. I també pot ser que digui coses serioses amb un estil exageradament irònic perquè cadascú s'ho agafi com vulgui. Particularment crec que és més aviat això últim.

    Sobre l'escepticisme, és una paraula una mica polisèmica. Rellegida la cita de Woody Allen m'adono que no és ben bé el tipus de escepticisme al que em vull referir quan parlo de les creences. Diguem que l'escèptic no necessita cap creença per donar sentit a la vida (ni, per tant, cap por) perquè no creu que la vida hagi de tindre cap sentit.

    ResponElimina
  3. La veritat es que no som més que animals més desenvolupats que els altres però incapaços de fer res davant d'un terratremol com el de Lorca o el Japó. Per això ens encomanem a Deu o a qui sigui. Sembla que això calma la nostra impotència. Molts malalts abraçant qualsevol creença que els alleugereixi la seva por. Jo mateix ho he fet i després m'he rigut.

    ResponElimina
  4. És un tòpic (aquest de que agafar-sa a una creença alleugerix la por) amb el que no acabo de estar d'acord: he vist no creients molt serens i creients molt acovardits. I a la inversa també, és clar.

    ResponElimina
  5. Ara un altre tòpic: l'ésser humà té la necessitat de creure en alguna cosa. Fins i tot el conforta creure que no hi ha res a creure.

    ResponElimina
  6. Podríem dir que ens incomoda (ens espanta, em sembla excessiu) la incertesa. Però jo crec que és un sentiment -potser instintiu- que es pot educar: el món és incert per naturalesa, per tant el més pràctic seria aprendre a conviure amb la incertesa.

    ResponElimina