28 de maig de 2011

La dreta ha tornat per quedar-se (Actualitzat)


"Jo fins ara he donat suport als indignats, ara em sento indignada: per això he vingut"

Aquest testimoni d'una senyora davant les càmeres de TV1, en aquest vídeo que enllaço aquí (Telediari del vespre de 27/5/2011), sintetitza el pensament de molts dels van anar ahir a la plaça Catalunya.

A efectes de il·lustrar l'apunt, però, he substituït el vídeo de TV1 per aquest altre que em sembla molt més impactant i definitori dels fets viscuts.


La majoria dels comentaris als mitjans, després dels esdeveniments d'ahir, posen l'accent en la barroeria de la estratègia policial: "tirar benzina sobre les brases" és la imatge més utilitzada per il·lustrar els efectes que va tenir la desproporcionada actuació policial, al multiplicar de forma exponencial la presencia de gent a la plaça.

Però és pitjor que barroeria o poca traça: és que no han entès res. Com diu Jorge Giacobbe, un convidat del programa de l'Àngels Barceló a la "Hora 25 global", en referència als fets de Barcelona: "el hombre destruye lo que no entiende; terminan apaleando a la gente porqué no saben como relacionarse con ella"


La mateixa Àngels Barceló va donar el to exacte de la situació en el comentari de entrada del programa, que va titular "Tiempos en blanco y negro", al referir-se a la roda de premsa de Felip Puig:  
"No era un desalojo, ha insistido, solo una operación de limpieza. Y que los Mossos d'esquadra se han visto obligados a actuar ante la violencia de los manifestantes, a los que por cierto, se ha dedicado a desacreditar durante su comparecencia. Ninguna autocritica a la actuación policial, todas las críticas a los manifestantes.
(...)
Afortunadamente, en los tiempos que corren donde hay una porra hay también una cámara y hoy las imágenes que nos deja nos recuerdan tiempos en blanco y negro y la policía de gris."
No és hora de descobrir aquest sinistre personatge, el Felip Puig, que ja fa anys que sabem de quin peu calça. Si més no, no enganya a ningú, va de cara: des de fa temps ja va anunciar que tenia la proa enfilada a tot el que havia fet l'equip del conseller Saura (càmeres a les comissaries, els 80km/h, reglament dels Mossos, etc). Tampoc és hora de lamentar-se per la pèrdua del poder per part de la, diguem-ne esquerra, per ser piadosos, que representava el Tripartit: s'ho van guanyar ben bé a pols tots tres. Seria difícil de dir quin dels tres partits que varen formar govern aquest 7 anys va ser més maldestre.

Però tot això és aigua passada. El que no ha passat, ni passarà en molt de temps, és la dreta, no només política, sinó sociològica, que ha vingut per quedar-se. Els mitjans de comunicació fan feredat. El vídeo de la pilar Rahola que he penjat a la dreta n'és una mostra; un altre en pot ser la intervenció de la inefable Maria de la Pau Gener a la tertulià d'en Cuní d'ahir (minut 5). La "gent d'ordre" se sent forta i sense complexes. Tant el Govern espanyol com el de la Generalitat, fent potser de necessitat virtut, han mantingut els mitjans públics —la "Corpo" i la RTVE—dins d'una certa objectivitat. Més encara: la Corpo ha sigut inclús visiblement pro convergent, perquè en Pujol ho va deixar tot lligat i ben lligat. Però això no és res comparat amb el que veurem a partir d'ara: el Canal 9 i Telemadrid seran els models per a tot l'estat. És hora de l'exili interior... ¡o de la indignació! Difícil elecció, quan un se sent ja molt fatigat.  



16 comentaris:

  1. Bé, ha arribat el relleu, amic Brian. Els cicles sempre funcionen així i l'alternança també. No oblidem que Zapatero no hauria guanyat si no fos per l'11-M. Aznar va nombra a Rajoy convençuts de que escombrarien Zapatero, i, oh, sorpresa. Aquell dia em vaig donar compte que l'important son els vots. Quan la gent d'esquerra s'absten, guanya la dreta. Jo estic indignat i crec que l'acampada es tindria que fer davant del parlament.

    ResponElimina
  2. potser ha arribat el temps de fer la revolta d'una punyetera vegada, que ja anem tard.

    ResponElimina
  3. Aris,
    Sí, això és l'alternança. Només té un petit inconvenient: els més desfavorits no tenen mai alternança ni alternativa.

    Puigcarbó,
    Revolta és una paraula molt gruixuda, però potser la força dels fets ens porti a adonar-nos de que anem tots a mateix vaixell i que només remant tots junts ens en sortirem.

    ResponElimina
  4. No, no, del exilio interior nada de nada, es hora de la acción política contundente, de dejar en evidencia, precisamente, la actuación de esa derecha del orden a bastonazos y de los recortes a quienes pueden, funcionarios y contratados de la administración, pero no en forma de más impuestos a quienes más tienen. Es hora, insisto de involucrarnos cada día más en desnudar a quienes se envuelven en la senyera y dan el asta a la policía para que les limpie la calle de chusma; a quienes se hartan de reclamar el derecho a decidir, pero nos lo niegan, por activa y por pasiva, a los ciudadanos cuando está en su mano favorecer que tal cosa sea una realidad. CiU le tiene un miedo feroz a que los ciudadanos decidamos de entre todos los candidatos quienes queremos que formen el Parlament: cagarrines, les provoca tal eventualidad!
    Lo de Rahola, ejemplo máximo de servilismo y de autoritarismo, es de cajón: ¿quién ha olvidado su ramalazo franquista en Badalona: ¡Usted no sabe con quién está hablando!? Nadie. Y todos sabemos con quién hablaba aquel funcionario: con una pesebrista del poder, ni más ni menos. Pero eso tiene nuestro "establishment", es el único en el que no hay voces discordantes. Y la que había, Boadella, sí que se exilió, por cierto.

    ResponElimina
  5. A mi m'agradaria anar a can Felip Puig (al seu domicili particular, vull dir) el dia que fan dissabte. Ha de ser cosa homèrica. Ai, Brian, ens insulten. I com.

    ResponElimina
  6. Brian, espero que, si la dreta s'ha de quedar, ho faci el mínim de temps possible. Tu creus que genialitats com la de Felip Puig guanyarà vots per la dreta?

    ResponElimina
  7. Si la Mari Pau s'acosta per la Plaça després sí que s'haurà de fumigar!

    ResponElimina
  8. Lo sé, Juan, que no es hora de tirar la toalla, pero uno también tiene derecho de vez en cuando a dar rienda suelta al desánimo.

    Con las banderas hay que ser prudentes y procurar no pisar muchos callos; la gente se envuelve en ellas aquí, allí y en todo el mundo. Uno de los aciertos de los indignados (en todas las plazas) es que no han querido saber nada de banderas, de partidos ni de sindicatos. Ha habido quién lo ha entendido y quién no: allá cada cual.

    Respecto de la derecha, voy a ser un poco provocador: dejemos de preocuparnos por la derecha, que no la cambiaremos, y empecemos a preocuparnos de una puñetera vez por la ausencia de una izquierda de verdad, con discurso y con proyecto. Ahí estoy con los indignados: democracia (e izquierda) real ya! (Ah, y sobre Boadella, lo siento, pero con su pan se lo coma).

    ResponElimina
  9. Matilde,
    Normalment intento escriure amb moderació i temprança, però individus com aquests em treuen de polleguera. És el prototipus del polític fred i insensible capaç de perseguir els fins que s'ha proposat sense que li importin els medis. A sobre, en aquest cas ha fet un pa com unes hòsties, perquè ha aconseguit tot el contrari del que es proposava.

    ResponElimina
  10. Allau,
    Sobre això soc pessimista, ho sento. Una gran majoria de la gent (aquí i a la resta d'Espanya) viu en una bombolla sociomediàtica i no sent ni veu res més que el que li diuen els gurús en els que té confiança cega. És gaire bé com les religions: no importa les bestieses que diguin o facin; la fe està per damunt de tot.

    ResponElimina
  11. Òscar,
    M'has recordat uns comentaris que vaig llegir ahir en un fòrum (que no diré per no ferir sensibilitats) on el més suau que és deia dels acampats era "pollosos".

    ResponElimina
  12. Home, aquesta idea que tots els que no poden pagar la hipoteca i que els autònoms i petit empresaris escanyats ocupin les places és molt bona... aquesta Rahola és un filó!

    ResponElimina
  13. Tens raó: del que tenim que preocupar-nos és de l'esquerra. De la dreta, en tot cas, no permetre que es radicalitze. D'alguna manera els indignats de les places son els orfes d'una esquerra totalment perduda per les lleis del mercat que acaten sense discussió com si foren els nous manaments.

    Vicicle

    ResponElimina
  14. Gemma Sara,
    Sentir la Rahola seria còmic si no fos tràgic.

    Vicicle,
    La dreta ja està radicalitzada (i a més a més no li cal dissimular). La esquerra ens ha de preocupar perquè l'única esperança que tenim és que reaccioni i evolucioni; altrament no hi ha sortida.

    ResponElimina
  15. Ara no vull entrar en un tema del que no tinc clares algunes coses, però t'agraeixo el vídeo que has penjat de la Rahola: el seu discurs entra cada cop més de ple en el populisme; i feia temps que no sentia a un personatge de dretes mostrar tan obertament el seu "servilismo y autoritarismo", citant el comentari de Juan Poz. Certament, és un personatge digne de Canal 9 (i és clar, per això és una de les més preuades tertulianes del grup Godó)

    ResponElimina
  16. Leb,
    El populisme no havia deixat mai de cultivar-el, però ara ja no té cap escrúpol a mostrar-se tal com és: reaccionaria pura i dura.

    ResponElimina