24 de maig de 2011

Indignats

A la Pl. Catalunya
Una de les consignes del maig de 68 va ser: Soyez réalistes, demandez l'impossible. Vist en retrospectiva, no ens va anar malament als d'aquella generació. Però no pas per demanar l'impossible, sinó per una raó molt més prosaica: varem pujar a la muntanya russa al moment que anava amunt. Ara la muntanya russa va avall, i no te pinta d'aturar-es en bastant de temps. Això no vol dir que no hi hagi res a fer —sempre hi ha quelcom a fer— però res, segurament, que sigui impossible. Perquè, com deia un amic meu: "el que no pot ser, no pot ser, i a més a més és impossible".

Ve aquesta disquisició arran dels "indignats" i la seva peripècia. (El nom no m'acaba de fer el pes, però si serveix per entendre'ns, no en farem qüestió). Com sol passar en tota mena de moviments socials, sembla que la primera amenaça d'escissió ja està a la vista i, com no podia ser d'altre manera, la línia divisòria passa entre els radicals i els moderats; els que volen l'impossible i els que estan disposats a reivindicar el que és possible. Res de nou sota el Sol. Els primers estan en contra del sistema; volen carregar-se els partits polítics i els bancs. En vaig veure una mostra divendres passat, en una mena de assemblea a la Pl. Catalunya, on els més demonitzats (gaire bé literalment: la gent aplaudia com els nens als putxinel·lis quan el dimoni rep bastonades), van ser els polítics i els bancs. Els segons es conformarien de moment —que no és poc— amb "Democràcia Real, Ja!".

Si he de ser sincer, no he aconseguit orientar-me del tot en el magma de moviments i convocatòries. Tot i que els de Madrid semblen tenir-ho un xic més madurat, aquest paràgraf del text enllaçat més amunt és prou significatiu: 
DRY quiere aclarar también que las reivindicaciones de las acampadas no tienen porque coincidir con las suyas. Como convocatorias autónomas e independientes que son, cada acampada ha elaborado su propio manifiesto y sus reivindicaciones, que en ocasiones coinciden con las consensuadas por los miembros de DRY y en otras no...
(DRY és l'acrònim de "Democracia Real Ya". En quan a les acampades, vegeu acampadaBCN, tomalaplaza, Twiter, Facebook, etc.).

No caldrà que digui que jo estic amb els que demanen el que (en teoria?) és possible. Com ja va quedar dit fa molt de temps, de democràcia només n'hi ha una, i tots els altres sistemes son molt pitjors. Les propostes de Acampada Sol, que com deia semblen més elaborades que les de BCN, però que tot i així "no deben entenderse como definitivas sino como un trabajo en curso..." poden veure's aquí. Com no podia ser d'altre manera, donat que és producte d'un procés assembleari, aquesta proposta té una càrrega important de utopia, fins i tot de  ingenuïtat. Però, esporgat de la inevitable retòrica, hi ha uns quants punts que molta gent sembla coincidir en que val la pena de prendre en consideració. De forma molt sintètica:
  • Reforma del sistema electoral i de partits. Participació ciutadana.
  • Reforma del sistema financer. Sostenir els impositors, no els bancs.
  • Reforma del mercat de treball: precarietat, atur, economia submergida.
  • Reforma del teixit econòmic espanyol, basant-lo sobre fonaments més sòlits.
  • Reforma del sistema hipotecari.
  • Reforma del sistema educatiu.
Tot això, i algunes coses més, haurien de formar part fonamental del programa de qualsevol partit de esquerra que aspiri a recollir les aspiracions de tota la gent que, des de ja fa temps de fet, però d'una manera palmària després de la desfeta dels partits que en teoria la representaven, s'ha quedat orfe davant el tsunami de la dreta.   

15 comentaris:

  1. demanem l'impossible, tot i que no ho aconseguirem. Potser el terme correcte seria Indignadets temporalment, via twitter. Recorda que sota les llambordes no hi havia la platja, sinó les clavegueres de l'Estat, i encara hi són.

    ResponElimina
  2. Puigcarbó,
    Ja sé que hi ha sota les llambordes (per cert, a París encara n'hi ha). No cal demanar l'impossible, el que cal és no deixar-se entabanar per els que volen fer passar per impossible el que, per a ells és inconvenient.

    ResponElimina
  3. Ú: obliden que els obrers voten a la dreta en cas de crisi.
    Dos: em sembla perfecte que reformem tot el que calgui, el que em xoca més és que ningú no diu el com.
    Per la resta trobo engrescador que, per fi, una pila de gent desmobilitzada i despolititzada hagin fet un pas endavant.

    ResponElimina
  4. ¡Cuándo se manifestarán los auténticamente desposeídos para poder, marchando con ellos codo con codo, amplificar su protesta y amedrentar al capital y a sus gestores! Son muchos los mensajes que han emitido los acampados estos días, pero, desgraciadamente, se han contentado con la visión publicitaria del asunto, los eslóganes, sin profundizar en un discurso crítico sólido. Por otra parte, he percibido una suerte de sumisión al poder establecido que se contradecía fuertemente con su supuesta arrogancia (producto, sin duda, de su ingenuidad e inexperiencia): Que les escuchen, que les tengan en cuenta, que les den trabajo, que les arreglen lo de su hipoteca (libremente contratada, por cierto), que les den ayudas, etc., pedían, o exigían, en algunos casos. En fin, pasé por la PL. de Cataluña y no vi sino un simulacro de lo ya vivido, las protestas norteamericanas de la época de Viet-Nam y el mayo del 68, sobre todo. Pero no sólo de simulacros se ha de nutrir el ser humano.
    En cuanto a los puntos de "consenso", nada que objetar salvo que ese consenso salta por los aires en cuanto, desde las diferentes ideologías, definimos el sistema educativo, por ejemplo, que es el que más de cerca conozco. Y no hablemos ya del miedo cerval de los partidos a las listas abiertas o la aplicación democrática esencial: una persona, un voto que, de aplicarse estrictamente, provocaría un auténtico caos sistémico. ¡Volvamos a los orígenes de la democracia, pues, para que el sistema salte por los aires!

    ResponElimina
  5. Clidice,
    A mi no em sembla que pertoqui als "indignats", i als que es senten estafats pel sistema en general, donar alternatives. Estic absolutament en contra de les veus que suggereixen que d'aquest moviment hauria de sorgir un partit polític. En aquest sentit estic bastant d'acord amb un un article de'n Terricabres que li he llegit avui a El Periódico on, entre d'altres coses, diu:

    "Alguns benpensants -poc tocats per la crisi- diuen que la indignació no solucionarà res. Estaria bé que també diguessin qui soluciona avui dia alguna cosa, de qui ens hem de refiar(...). És clar que els indignats no resoldran res. Tampoc no els correspon. La qüestió és una altra: els que ho haurien de fer, ¿ho faran? ¿Escoltaran el clam dels maltractats, dels ofesos? Si no ho fan, que no esperin mostres de comprensió i simpatia."

    ResponElimina
  6. Juan,
    Abundando en la respuesta a Clidice, yo creo que la lectura que tenemos que dar a estas protestas -¡incluso a pesar de lo que algunos de ellos puedan decir!- no es la de exigirles alternativas, sino la de que hay que regenerar el sistema. Cada vez que ha surgido un movimiento, generalmente en forma de partido, (UPyD, Ciudadanos, independentistas de cualquier ralea, etc. -el signo y tendencia me da igual-) han acabado igual: fagocitados por el sistema que querían reformar. No, no se trata de reformar el sistema desde dentro ni de dinamitarlo; ambas cosas son igual de utópicas: lo que hay que hacer es denunciarlo y obligar a que quienes tienen la obligación y los medios para hacerlo, lo regeneren.

    Está todo inventado: la democracia es el peor de los sistemas políticos con exclusión de todos los demás. De manera que no hay sustituto posible. Pero sí se puede, y se debe, regenerar y restituir a su legítimo dueño, que es el pueblo.

    ResponElimina
  7. Ahir no vaig poder comentar. No sé què passava. ës igual. En les acampades està la gent de bé, la gent altrusita, algun porro, algun oportunista, algun i alguna el que sigui. Però el món es canvia així. Ni més ni menys. Totes les teories del canvi social diuen que així es canvia el món. I el que veig és que la majoria de les crítiques són del "funcionaris al servei del que hi ha", que són els pitjors funcionaris no funcionaris que existeixen. Amunt. Salut i justícia.

    ResponElimina
  8. Evo,
    De gent de bé n'hi ha de pertot. Si hem de canviar el món ens caldrà molta gent; milions; i a les acampades només n'hi han uns poc milers.

    ResponElimina
  9. Brian, jo veig que a PXC li va molt bé, està pujant i ha aconseguit més ajuntaments dels que tenia.
    En l'altre extrem, Bildu ha arrassat, l'esquerra aberzatle ha possat totes les seves forces en tornar als ajuntaments....
    Mentres tant els de la Plaça Catalunya meditant...quan son? més que PXC?
    tu creus que no espanta PXC? Mira l'Albiola Badalona, els partits grosos introdueixen els esquemes que poden ser votats....

    ResponElimina
  10. Aris,
    No és pot comparar numèricament els votants del PxC amb els acampats; introduir una papereta és molt més fàcil que està debatent en les assemblees i passar les nits al ras. També podríem fer un altre lectura: la suma de vots nuls i en blanc (¿indignats?) tripliquen els de PxC. Tot i que els acampats NO propugnaven el vot nul ni en blanc.

    Jo no crec que espanti el PxC ni el García Albiol, però si algú s'espanta i reacciona, ben vingut sigui l'ensurt :)

    ResponElimina
  11. Hola Brian, em semblaria una bestiesa que tot aquest moviment crees un partit polític, partits polítics ja n’hi ha de molta mena, i m’imagino que pot haver vots molt diversos entre els indignats que votem, els hi toca als partits polítics ser permeables a les idees d’aquest moviment. No crec que hi hagi una sola mena de democràcia, cal defensar una democràcia real al servei de les persones i no dels diners, i no l’actual que acaba estan al servei de les oligarquies. Si això és possible o realitzable o no? Ui amic, no ho sé, en tot cas a molts el que ens sembla inviable i insostenible és el sistema actual, però lògicament les forces que volen mantenir els seus privilegis presentaran dura resistència a tot canvi. Salut!

    ResponElimina
  12. Òscar,
    Totalment d'acord. Quan dic que de democràcia només n'hi ha una vull dir que no hi ha dreceres a una societat justa fora de la democràcia, com les que han cregut entreveure els inventors de diverses utopies. Precisament si als indignats els ha calgut etiquetar-la de "real" és perquè els partits l'han degradat a una partitocràcia que, efectivament, ha acabat sent esclava de la oligarquia financera. D'acord també en que el concepte de "possible" és fluid, líquid, com es diu ara. Serà possible el que entre tots fem possible.

    ResponElimina
  13. Tot i amb això em fa l'efecte de que estem fora de joc. Fixeu-vos que el que reclamen als països musulmans, Siria, Algèria, Egipte es...democràcia! poder tenir partits no corrumputs i poder votar.
    Hi ha un poble de catalunya de 130 votants, que el pp els hi va possar de candidat una persona que vivia a Canàries i cap va anar a votar.
    Si l'abstènció fos enorme, valdria la pena.
    Però sempre hi han més afiliats i simpatitzants.
    Es com a una comunitat de veïns que acaben decidin els que van a les reunions i voten.

    ResponElimina
  14. Aris,
    No podem comparar la situació dels països del Nord d'Àfrica amb la nostra. Ells demanen democràcia com demanàvem aquí quan estàvem en una dictadura, nosaltres demanem democràcia "real" perquè la nostra democràcia s'ha anat degradant per causes, més o menys complexes que, tant en aquest apunt com en el que vaig dedicar a la partitocràcia, o la serie que he etiquetat com a estat fallit) he intentat posar de manifest.

    ResponElimina
  15. Més sobre la partitocràcia
    Just quan acabo de citar un antic apunt meu sobre la "partitocràcia", una amiga m'envia copia de l'article Indignats amb la incompetència que Xavier Roig publica avui al diari Ara i que té molts punts de contacte amb el meu apunt citat. Només discreparia, potser, amb l'optimisme de Xavier Roig quan, en la darrera part de l'article, considera que "En el cas de Catalunya, tenim una mica més de sort" perquè "Els membres del govern català són molt més competents que els seus homòlegs espanyols".

    Un dels mals d'arrel, que Roig coincideix a destacar, és que "Tenim que els diputats no representen correctament els votants per raons evidents: es deuen al partit i no pas a l'elector". En el Parlament de Catalunya es va sotmetre a consideració una ILP per fer una llei electoral pròpia i es va rebutjar. No veig en què som més afortunats que la resta de Espanya.

    ResponElimina