Al final, però, hi ha un parell de minuts en que es recullen les impressions de les fundacions del PSOE i el PP que em varen semblar particularment interessants. Els he tallat i els posat en aquest vídeo:
Aquesta és la transcripció:
Fundación Ideas (PSOE)
Director —. Yo creo que tenemos que invitarles en realidad a a que vengan a la fundación y nos lo cuenten, lo que pasa es que no se muy bien como vamos a identificar a los cabecillas...
Ella —. Una jornada de puertas abiertas, quizá...
D. —. No, pero un curso de verano yo creo que no estaría mal... a lo mejor alguno de los cursos de verano dedicarlo precisamente a esto, por que lo... lo interesante de esto es que, en mi opinión, el movimiento dure más o menos, la sensación está ahí, tiene recorrido, ¿no?
E. —. Hay algunos que tienen claro cual es el objeto de la reivindicación y hay otros que han aprovechado la ola para sumarse a un “y a mí me falta esto” o “esta es mi carta a los reyes magos”... “no tengo trabajo, no tengo no sé qué, no tengo no sé cuanto...”
D. —. Es más importante la situación económica que el distanciamiento entre los políticos y los ciudadanos. El hecho de que los ciudadanos normalmente van a trabajar, vuelven a sus casas, están con sus familias... si habían delegado precisamente... ¡incluso voluntariamente! Durante un tiempo la profesionalización de la actividad política en sus representantes y no querían que els molestaran. Esto lo veíamos... En las épocas de crecimiento la gente se dedicaba a su trabajo, a su familia, a sus vacaciones, a su ocio, sin preocupación... y sin preocupación de las actividades políticas.
Fundación FAES (PP)
Secretari general—. Hay que por un lado tener los ojos bien abiertos y prestar atención a sus reivindicaciones, pero al mismo tiempo intentar hacer una labor de pedagogía para explicar que de esta crisis no tiene la culpa la economía de libre mercado en general, o como ellos llaman, “el capitalismo” ¿no? Muchas de las reivindicaciones o muchas de las críticas que se formulan por estos colectivos están en una línea ideológiga my próxima al comunismo, al altermundismo y a los fenómenos antiglobalización y anticapitalistas ¿no? Digamos la izquierda extrema ¿hm?
¿Cal comentar els comentaris? Potser no, però no m'hi puc resistir. Si més no els del PSOE. Com ja deia l'altre dia, si alguna cosa ens ha de preocupar no és la dreta, de la que ja sabem el què en podem esperar, sinó l'esquerra.
Mig en broma, mig en serio parlen de convidar-els perquè s'expliquin; el problema és com identificar els "cabecillas". El director de la fundació té una idea brillant: "podríem dedicar un curs d'estiu al tema" No hi dubte de que aquests nois —els indignats, vull dir— van una mica despistats i algú els hi ha de donar un cop de mà.
La noia que va de sobrada frivolitza: "esta és mi carta a los reyes: no tengo no sé qué, no tengo no sé cuanto..." Finalment, però, el director, fa el diagnostic precís: el problema no son els polítics, el problema és la crisi. Mentre la cosa anava rutllant, poc que emprenyaven: la família, les vacances, la feina, l'oci... i la política pels professionals, com ha de ser. Si fins i tot ho feien voluntàriament! exclama, sense poder amagar la desorientació que tot plegat li provoca.
Definitivament no han entès res, i no veig cap possibilitat de que ho entenguin.
+18.20.50.png)
El que més esgarrifa, tot plegat, és la visió corporativa que tenen de l'activitat política. Un poc més i els acusen d'intrusisme als indignats, com es fa amb qualsevol que es dedica a curar sense el títol acadèmic de metge. Doncs quan a la gent normal se la considera una intrusa en l'activitat política el que tenim són les dictadures. Jo també hi vaig veure el documental i lo de "cabecillas" i lo de la noia aquesta -que de segur a fet moltes oposicions per a estar de pensadora socialista- em semblà més que impresentable.
ResponEliminaquan els comentaris són tan obtusos .. et desarmen, no hi ha paraules per fer-los entrar en raó..
ResponEliminaEn lo únic que coincideixo es que mentre no hi havia crisi, es veritat, ningú es manifestava, com sempre, es l'economica que mou a la gent...
ResponEliminaara, que el de la Faes tingui el morro de dir que el capitalisme no te la culpa...doncs qui? l'esperit sant? (.....!!!!)
¡Ah, las inercias del sistema! La profesionalización de la política se muestra en esas respuestas como lo que ha acabado siendo: una excusa para ni pensar ni hacer, sino el mero desempeño del sobrevivir. El movimiento ha tenido, al menos, la virtud de extender la convicción de que el divorcio entre muchos ciudadanos y la actividad política no es accidental ni transitorio. Con todo, la dispersión ideológica y el método dialectico-asambleario de los movidos también ha alejado de ellos a quienes aún esán convencidos de que en nuestro siistema cabe la acción política seria, contundente y satisfactoria. Tras la convocatoria mundial hecha desde Sol, se me ha venido a la pantalla de la mente la parte de Forrest Gump en que se le van añadiendo seguidores a su actividad maratoniana hasta que los deja colgados cuando un buen dice, sin explicación alguna, decide que ya está, que se acabó el correr por correr y que regresa a casa.
ResponEliminaEso sí, entre los acampados y esos representantes de los "think tank" que no almacenan otra cosa que soberbia, buenos sueldos, viejos conceptos y elitismo, ¡siempre con los primeros! Todo sea por la eterna rebeldia romántica...
L'Aris té raó. I em sembla preocupant. Esperem que de tot plegat en surti alguna cosa positiva.
ResponEliminaI cert també el que diu Vicicle: els partits tenen visió corporativa. Ens hem despreocupat tant de la política que molts polítics es pensen que pertanyen a una mena d'elit.
Crec que la feina l'ha de fer qui està preparat per fer-la, però haurem de reeducar els polítics perquè recordin que estan treballant per a nosaltres. I nosaltres ens haurem de moure una mica més.
No hanentés res ni ho entendran, el problema és que no han entés res ni els uns ni els altres.
ResponEliminaVicicle,
ResponEliminaLa "professionalització" de la política, com diu el director de la fundació, és precisament el mal que està corrompent el sistema democràtic. Per això dic que no han entès res. La dedicació a la política hauria de ser quelcom transitori a la vida d'una persona, mai una "professió". El professional de la política, com qualsevol altre professional, pensa, per sobre de tot, en la seva promoció i en el manteniment del seu lloc de treball.
Lolita,
ResponEliminaAquest és el drama, és com si parléssim idiomes diferents.
Aris,
ResponEliminaLa dita "desafecció" de la gent per la política és molt anterior a la crisi. Les enquestes diuen que la majoria de ciutadans consideren els polítics com un dels principals problemes de Espanya. Les acampades han arribat ara perquè s'ha donat un fenomen de acumulació i massa crítica, però qui pensi que abans de la crisi tothom estava encantat amb el sistema de partits és que viu a la lluna de València.
Juan,
ResponEliminaEl movimiento, por su propia naturaleza, no puede ser estructurado ni dar alternativas; mucho menos convertirse en un partido político o en una especie de embrión de república asamblearia. Su finalidad debería limitarse -que ya es mucho- a denunciar y propiciar la reforma de una democracia amanerada y viciada, en una democracia "real" como el propio movimiento (o una de sus variantes) pregona.
Por supuesto que los campamentos son una especie de poti-poti en los que se pueden oír toda clase de propuestas; esto es inherente a este tipo de movidas asamblearias, pero no se debe caer en la descalificación de la parte por el todo: aunque haya desde hippies a anarquistas, pasando por pescadores en río revuelto, lo que tenemos que hacer es sumarnos a la parte razonable y ayudar a la inercia del movimiento.
Enric,
ResponEliminaPensar que la política és cosa de polítics professionals és un mite que no té una base real; els millors polítics que hem tingut van ser els de la transició, que quasi cap d'ells era professional de la política. Els que sí han de ser professionals son els funcionaris, que son els tècnics de la gestió pública. Però la essència de la democràcia real, de la República consisteix en la participació directa mitjans la elecció de representants del propi poble. Lo altre, lo que tenim ara, és partitocràcia, que és una perversió de la democràcia.
Puigcarbó,
ResponEliminaÉs exactament el que dic, que no han entès res. (Bé, jo em refereixo als partits polítics; no sé qui vols dir, quan dius els "altres").
El problema dels polítics de nivell –no vull generalitzar, doncs hi ha molta bona gent picant ferro pels municipis- és que viuen encastellats en el seu ‘millor dels móns possibles’. Aquesta crisis és el fracàs del capitalisme i de les tebiors socialdemòcrates, i encara del fenomen d’indignació en volen fer un seminari d’estiu... Per analitzar què? El seu propi fracàs ?
ResponEliminaAlberich,
ResponEliminaÉs una actitud molt típica dels partits (fonamentalment dels aparells, doncs estic d'acord en que a nivell local hi ha qui està pencant de forma honesta) la de pensar que quan els ciutadans no els fan costat és perquè estan alienats o no comprenen la essència de la política. Quasi sempre surten amb allò de que: "no ens hem sabut explicar", que és una forma hipòcrita de dir: "és que la gent és tonta i no sap el que li convé". Es creuen per sobre de la massa amorfa i desagraïda, que ni els entén ni se'ls mareix.
Podria signar de cap a peus el que diu en Juan Poz i el que diu n'Alberich també. O sigui que només em resta alegrar-me de veure que vem sentir el mateix al davant d'unes actituds tan prepotents i irresponsables per part d'aquests executius de partit. Em nego a dir-los polítics, perquè fer política és important.
ResponEliminaClidice,
ResponEliminaDiuen que en Franco, quan li semblava que algun col·laborador no seguia una línia prou recta, li donava aquest consell: "haga como yo, no se meta en política". Salvant els temps i les distàncies, als "professionals" els continua semblant que faríem millor no ficant-nos en política.
He cregut sempre en la política com en el mitjà de participació cívica per excel·lència, i he defensat sempre que els polítics, per sé, no son ni pitjor ni millor que la resta de la ciutadania de la qual formen part. Per això m'indigna que els que n'han fet un modus vivendi, en el pitjor sentit de la paraula, hagin aconseguit desprestigiar i degradar un sistema que, ho repeteixo una vegada més, és el menys dolent que s'ha inventat mai.