1 de novembre del 2011

Les cinc etapes del dol... econòmic.

Cliff Gorman a "All That Jazz"
Elisabeth Kübler-Ross, psiquiatra d'origen suís que es va establir als Estats Units, va ser coneguda sobre tot pel seu llibre "On Death and Dying" (1969) i pels seus estudis sobre la mort i les cures pal·liatives. En l'esmenat llibre, la doctora Kübler-Ross descriu les cinc etapes per les que, segons ella, passa un pacient que s'enfronta amb la realitat inexorable de la mort: Negació ("no passa res"). Ràbia ("¿per què a mi?"). Negociació ("¿què puc fer per aplaçar-ho?"). Depressió ("no hi ha res a fer; això s'ha acabat"). Acceptació ("el món seguirà girant sense mi"). Un procés similar es podria viuria també davant de fets traumàtics com un divorci, quedar-se a l'atur, perdre una persona estimada, etcètera.

Bob Fosse va incloure una parodia sobre aquest tema, interpretada per Cliff Gorman (imatge), a la pel·lícula "All That Jazz" (1979). No he trobat cap vídeo doblat o subtitulat d'aquesta seqüència, però n'he trobat una en versió animal que resulta fins i tot més simpàtica:





No sembla gaire difícil fer una analogia entre el trauma individual i l'estat de xoc col·lectiu que viu la nostra societat en aquests moments:

1. Negació. "No estamos en una crísis económica". "Hemos superado a Italia en renta per cápita y superaremos a Francia en 2013" (ZP).

2. Ràbia. "Que paguin la crisi els que l'han creat: que la paguin els rics, que la paguin els bancs, que la pagui Wall Street" (La ciutadania). "Que Alemanya sigui més solidaria; si no ens ajuda no li comprarem" (els patriotes de la solidaritat aliena).   

3. Negociació. D'acord, ens estrenyerem el cinturó. Aquí està el "Plan E" (o era Ñ?), el "Fondo Estatal para el Empleo y la Sostenibilidad local", la eliminació del Impost sobre el Patrimoni (abaixar impostos és d'esquerres), la deducció de 400€ lineal al IRPF, i altres mesures no menys revolucionaries. (No comentarem els resultats per no ofendre la intel·ligència del lector).

4. Depressió. Res ha funcionat: l'atur segueix pujant i la borsa baixant. "Per primer cop en molts anys les noves generacions viuran pitjor que les dels seus pares" :-( 

5. Acceptació. Encara no hem arribat a aquest estadi, no al menys de forma generalitzada, però alguns alguns economistes (no sé si els més lúcids o els més resignats) ens comencen a parlar clar: serà llarg i penós, i no hi ha dreceres.

La meva interpretació és que la verdadera acceptació implica entendre que no només hem viscut per damunt de les nostres possibilitats les últimes generacions, sinó els últims segles. De fet, des de l'època de les conquestes i del colonialisme. L'Occident ha viscut "per sobre de les seves possibilitats" a espatlles de la reste del món. Ara, i cada cop més, els països dits emergents reclamen la seva part del pastís. Aquests serà el sentit últim de l'acceptació. I no sembla que ningú estigui disposat a entendre-ho ni, molt menys, a acceptar-ho.


9 comentaris:

  1. un retrat exacte de la situació, sobretot aplicat més a Espanya que és un país parasitari..

    ResponElimina
  2. Un apunt molt adequat pel Dia dels Difunts.

    ResponElimina
  3. Francesc,
    Espanya és el paradigma. Hi ha tres crisi superposades, la mundial, la europea i la espanyola, i a Espanya es sumen totes tres.

    Allau,
    Això dels "dies de" em repel una mica, però, efectivament, potser li escau.

    ResponElimina
  4. Sembla que els grecs no ho volen acceptar i volen seguir el cami d'Islandia...tot està per veure...

    ResponElimina
  5. És una situació kafkiana, perquè, per estrany que pugui semblar, quan es va crear la zona euro no es va preveure cap mecanisme per sortir-ne ni per expulsar-ne cap país. He sentit dir que a Grècia la gent comença a retirar els diners dels bancs per por a que, si tornen al dracma, es quedin a menys de la meitat del seu valor actual.

    ResponElimina
  6. M'ha agradat molt que algú digui que "viure per sobre de les nostres possibilitats" no és de fa deu anys, sinó que és la història del capitalisme i del seu germà el colonialisme. Ara vès per on hem arribat al punt del col·lapse, i ja era hora.
    També penso que les properes generacions viuran per sota del nivell que van viure els seus pares, però jo crec que a canvi es racionalitzaran unes quantes coses, i és possible que el planeta hi surti guanyant. Potser aquest punt de vista formaria part del punt 5...

    ResponElimina
  7. Algú ho havia de dir, que diria el Tardà :) Jo no crec que ningú hi surti guanyant. Ni tant sols la biosfera, si per "planeta" entenem això. Altre cosa seria si la humanitat fos capaç de fer els ajustos de forma racional, però això està del seu abast.

    ResponElimina
  8. L'apunt del Centpeus sobre la superpoblació ens ho feia veure gràficament. M'ha semblat un paral·lelisme molt interessant.

    ResponElimina
  9. Ara m'adono que la última frase m'ha quedat esguerrada: volia dir que "això està fora del seu abast".

    És un tema, Clidice, que em sensibilitza bastant. Mentre deixava el comentari a can Centpeus pensava en reprendre-el un dia d'aquests. I és que és força paradoxal que l'home sigui capaç de grans fites intel·lectuals i no sigui capaç, en canvi, de prendre el control de la seva pròpia espècie.

    ResponElimina