La gent d'ordre.
Els brètols
Els opinion makers
Aquests son els mes llefiscosos. Son els que ja tenien escrit l'article o l'editorial des de feia dies i només esperaven la oportunitat per posar-el al dia i publicar-el. Son els del "nosaltres ja ho vam dir". Els de la profecia autoacomplerta. Per no allargar massa aquest apunt, només un parell de mostres:
De l'editorial d'avui, dia 17, de La Vanguardia:
La Vanguardia habló desde el primer día de "movimiento antipolítico" y algunos en Barcelona cayeron en la tentación de querer darnos lecciones de periodismo y de moral. Desgraciadamente, los hechos nos han dado la razón. El movimiento antipolítico ha intentado secuestrar el Parlament de Catalunya, agrediendo a sus diputados y escarneciendo a la institución básica de la nación catalana.
La corrent ha estat tant forta que fins i tot ha arrossegat gent, altres vegades tant raonable i ponderada com el periodista i ex director de El Periódico, Rafael Nadal, que avui escometia contra els intel·lectuals que s'han mostrat excessivament comprensius amb els indignats, com per exemple —citava concretament— Josep Ramoneda. I, ¿què havia dit en Ramoneda?, us preguntareu. Doncs coses tan forassenyades com aquestes:Como además hemos proyectado un paternalismo acrítico hacia el movimiento, los hemos presentado como simpáticos hijos de Quico el Progre, los hemos mimado mediáticamente y hemos criminalizado a la policía hasta el delirio, entonces, ¿de qué nos sorprendemos? Durante todo este tiempo hemos confundido el Twitter con un programa electoral, hemos considerado que convertir una plaza pública en un camping era muy guay y hemos otorgado la razón política a la fuerza de una ocupación.
Francamente, me ha resultado deprimente la sobreactuación de la clase política y de buena parte de los medios de comunicación contra los llamados indignados. Había muchas ganas de criminalizar a un movimiento que interpelaba demasiado a la política institucional, y se ha aprovechado la actuación de los dos centenares de personas de siempre —no olviden que también las celebraciones del Barça terminan a palos y con mayores destrozos— para descalificar a todo el movimiento del 15-M. Me ha apenado la imagen de una clase política actuando como un oligopolio que no quiere que nadie le dispute la exclusiva de la democracia. Ni un brin de autocrítica, ni un brin de reconocimiento de que hay cosas que generan profundo malestar. La exhibición de impotencia del poder político ante el económico, la puesta en duda permanente del estado social sin ofrecer motivo alguno de confianza a la ciudadanía, y la escasa diversidad de opciones que el espectro parlamentario ofrece.
Josep Ramoneda
+18.20.50.png)
ESCOLTAR l'altre dia la tertualia de Rac1 feia pena, i llegir avui a Monzo o Rahola, cagati lorito. Han trobat o han forçat el que buscaven per desprestigiar el moviment.
ResponEliminaTenim més de quatre milions d'aturats i no se sap si ens tindrant que rescatar com a Grècia i no hi ha gaires aldarulls. Els polítics senten una mica l'alé al clatell i ja parlan de gravetat. No es prou greu la situació económica? Només es greu quan perilla el seu escó. I tots s'apoien uns a altres: medis, polítics, escriptors. No volen perdre el seu status. Ara, als aturats sense prestacions que els bombin.
ResponEliminaBrian, el teu post supura lucidesa pels quatre costats. Aquest matí, anant cap a la feia, escoltava diverses emissores de ràdio i la meua indignació -i no em considero un "indignat"- creixia i creixia. Em sento cada cop més manipulat, i ja començo a pensar en conspiracions d'en Puig i cia per justificar l'injustificable, recolzats evidentment pel grup Godó al complet.
ResponEliminaHe sentit pena en veure que en lloc d'apuntar i assenyalar als culpables reals s'ha acabat convertint en cap de turc a un moviment que apenes despuntava en les seues crítiques.
La paraula democràcia s'ha prostituit en mans i boca d'El Mundo o Libertad digital, i han estat capaç de treure-li uns beneficis increibles de cara als seus propòsits. En nom de la llibertat i la democràcia sento cada dia autèntiques animalades. I aquesta estratègia és la que estan aprenent amb grans resultats alguns dels nostres periodistes més famosos -Rahola és un dels màxims exponents- i polítics -el cas de Puig o l'article de Mas d'ahir a la Vanguardia.
Caldria convèncer a molts d'aquests manipuladors i tergiversadors per que llegeixin J. S. Mill, i descobrissin que allà on ells anatemitzen i veuen marxisme i anarquisme en realitat no hi ha més que la defensa d'un sistema liberal capitalista amb les llibertats bàsiques.
Però es veu que ni això: un exemple és la darrera proposta de l'infame Camps, qui en nom de la democràcia preten reformar el sistema electoral valencià per evitar que partits com EUPV o Compromís puguin tenir representació parlamentària, fent obligatori per llei el bipartidisme. I això per no parlar del cas Bildu. El respecte a les minories és un dels pilars centrals de les democràcies liberals, però es veu que fins i tot això ens volen treure.
A mi em passa com a en Leblansky, quan més va, més insultada em sento. I comprensiva, com en Ramoneda. I ara començo a pensar que els indignats aquests molesten més del que molts volien creure. Encara recordo aquell socialista que els volia convidar a l'escola d'estiu. Llavors si davant el fenómen, uns proven d'absorbir-lo i d'altres de criminalitzar-lo (això és més vell que el cagar arrupit), jo començo a sospitar que fan nosa i que potser el càmping de la Plaça Catalunya no és tan tan tan bajanada com ens volen fer creure. Serà qüestió de mantenir-se amb els ulls ben oberts.
ResponEliminaLeblansky, la Rahola i el seu passat es el màxim exponent del que dius, una persona que va fer-se d'ERC i després d'aconseguir el seu propósit a l'Ajuntament, va abandonar l'escó. El seu excompany Colom li han trobat un taló del Millet...Mentrestan, la Rahola s'ha convertit en l'adalid de la virtut...
ResponEliminaUn apunt lúcid i clar. Jo també penso com la matilde ue el moviment fa més nosa del que ells mateixos volen fer creure: en realitat estan desconcertats i acollonits. Pe`ro què esperen si la gent fa temps que els va advertint amb bones paraules que cal que es posin les piles i ell no fan ni cas.
ResponEliminaLa crispació va en augment i esà lluny d'acabar-se. Jo crec que aquest intent de ciminialitzar el moviment els va dnar un bon resultat el primer dia. Va ser patètic.
La falta de respuesta callejera en relación con el número de parados se explica, a mi entender, por el hecho de la economía sumergida. No hay otra razón de mayor peso, además de que la mayoría de parados son inmigrantes, lo que les frena a la hora de lanzarse a la protesta, para comprender una falta de respuesta que se ve inevitable cuando la situación, como en el caso de los desahuciados, se vuelve dramática. El movimiento de apoyo a los desahuciados sí que me parece un auténtico movimiento de indignados.
ResponEliminaPor otro lado, Mas y compañía ponen ahora el grito en el cielo y en la fiscalía contra la respuesta violenta de los jóvenes -y mozos infiltrados-, pero cuando sus "cadells soberanistes" agredían a Arcadi Espada en su gira de presentación de un partido político hoy parlamentario, no decían ni esta boca es mía: dejaban amedrentar, dejaban que los matones les quitaran posible competencia, poca o mucha, la que fuere; cuando esos mismos cachorros impidieron a Rosa Díez, representante de un partido parlamentario, ejercer la libertad de expresión, ¡y en la universidad!, tampoco se tuvo noticia de ninguna indignación por parte de CiU y adláteres. Ahora, sin embargo, la cosa ha cambiado. Me parece que el disparate de Carod resume a la perfección la indignación del President. Tot plegat, patètic!
Puigcarbó, Aris, Leb, Matilde, Eulàlia: si m'ho permeteu, i donat que els vostres comentaris giren tots, més o menys, en torn de la indignació que provoca la manipulació per part dels mitjans de comunicació, faré una resposta conjunta que a aquests comentaris.
ResponEliminaEl grup Godó ve a ser a CiU el que El Mundo és al PP: una mena de cuirassat que s'emporta el que li posin per davant. Però, al ser tan gran, pot permetre's el luxe de tindre algunes firmes de prestigi no exactament coincidents (i alguna, com Gregorio Morán, estridentment discrepats) amb la línia ideològica dels amos. Una d'aquestes firmes, reincorporada des de no fa gaire, és la de Juan-José López Burniol. En Leb diu que caldria convèncer-els per que llegissin John Stuart Mill. Bé, si més no en López Burniol ha llegit, i ens en parla en un article força recomanable, d'un personatge una mica més proper, Hannah Arendt, que tampoc està malament.
Diu López Burniol, en un article titulat indignados con causa, que "lo que importa no es lo que piden, sino lo que rechazan". I a continuació fa un extracte de les idees que va exposar Hannah Arendt en una conferència sobre la desobediència civil on, entre d'altres coses, deia: "La desobediencia civil surge cuando un grupo significativo de ciudadanos se convence de que los canales para conseguir cambios están obturados".
Molts repeteixen com a lloros que els indignats no donen alternatives. Com diu Burniol, lo important no és les alternatives que puguin donar, que no els correspon, sinó el que rebutgen. I això és el que, com diuen la Eulàlia i la Matilde els posa nerviosos, que siguin una constant pedra a la sabata del sistema. I, per tant, aquí és no hem de afluixar. De manera que demà cal anar a fer-els costat a la Plaça Catalunya a les 5h de la tarda, amb o sense permís de la autoritat i encara que el temps intenti impedir-ho.
Juan,
ResponEliminaTu comentario ha entrado mientras respondía a los otros.
Sí, la economía sumergida debe ser parte de explicación a los más de cuatro millones de parados que, de otra manera, serían muy difíciles de explicar. También estoy de acuerdo en que el apoyo a los desahuciados es un genuino movimiento ciudadano. Sobre las coacciones y agresiones no hay mucho más que decir: hay que rechazarlas y denunciarlas siempre, a Rosa Díez, a Arcadi Espada, a Fernando Savater o al lucero del alba. Lo de Carod es otra historia, pero bien está que se haya retratado. A mí me encanta que la gente hable claro y diga lo que piensa, así nadie se puede llamar a engaño.
Estic d'acord amb vosaltres. Fot fàstic sentir parlar la gent i llegir segons quins articles d'opinió. Sembla que tothom té una idea molt ben formada d'un moviment i uns fets que encara està per veure on aniran a parar; d'un fenomen que és marxa i que tots els que parlen es miren des de la butaca de casa seva.
ResponEliminaÉs evident que hi ha molt a criticar, tant d'un costat com de l'altre. Dels que governen ja sabem què en podem esperar; dels altres encara està tot per fer i tots hi haurem de posar, com a mínim, una actitud. Indignes, també als dos bàndols: sempre cal saber amb qui t'ajuntes. Espero que els que han votat també s'adonin de a qui han votat.
Enric,
ResponEliminaEstic d'acord amb el que dius. Ahir vaig anar a donar suport als indignats i, mentre constava que "som molts més dels que ells volen i diuen..." (Raimon), em feia algunes reflexions. Segurament en faré algun apunt, però, molt telegràficament, alguna d'elles seria:
—Per els que s'ho miren des de la butaca de casa: la cosa pot prendre més volada que no penseu; allà hi havia molta gent i molt diversa.
—Per els antisistema i alternatius de tota mena (altrament dits "perroflautas): enhorabona per fer de punta de llança, però no us enganyeu, la immensa majoria érem gent "normal" que volem regenerar el sistema, no destruir-el. Sense nosaltres, no sou res.
—Per els que arronsen el nas perquè el moviment no és prou català: aquesta és la Catalunya real (no la que veieu per TV3), si no us agrada uniu-vos-hi i ajudeu a canviar-la.
A mi també em reocupen més que ningú els mitjans oficials, pel tractament que donen a la situació. Entenc que el poder està seriosament preocupat per la situació, i que ha enviat instruccions als periodistes. El problema és que els periodistes han obeït. En Josep Cuní fa venir ganes de vomitar, però no moltes més que d'altres. Viuen de les subvencions? Podria ser.
ResponEliminaDes de fa uns dies he canviat Catalunya Ràdio per Radio Nacional, i em sento més ben informat dins del que cap. Vès qui m'ho havia de dir. Avui hn informat sobre la situació social a Grècia i he començat a entendre cap on anem.
Efectivament, amb RNE i TVE tens més probabilitats d'estar ben informat que amb la corpo. Aprofita-ho, però, perquè quan entri el PP Goebbels semblarà ressuscitat com un nou Llàtzar.
ResponEliminaVal la pena llegir aquest article de Josep Mª Vallès en el que parla de "un joc de bons i dolents, resultat de la complicitat entre una part important dels professionals de la política i dels mitjans de comunicació. És un joc que ha fet perdre credibilitat als actors que el protagonitzen".