 |
| Photo : AP |
"Están delante de mí, abriendo los ojos enormemente, y yo me veo de golpe en esa mirada de espanto: en su pavor.
Desde hacía dos años, yo vivía sin rostro. No hay espejos en Buchenwald. Veía mi cuerpo, su delgadez creciente, una vez por semana, en las duchas. Ningún rostro, sobre este cuerpo irrisorio."
Així arrenca el llibre "
La escritura o la vida" (1994), de
Jorge Semprún Maura (Madrid, 10 de diciembre de 1923 - París, 7 de junio de 2011). (Canviats temps verbals i afegint la data de la mort, la Wikipedia està actualitzada). Els qui el miren espantats son tres oficials britànics que acaben d'arribar al camp de Buchenwald amb les forces del general Patton, i el que els horroritza no és l'aspecte de Semprún, com ell creu interpretar en un primer moment, sinó la olor de carn humana cremada, que ho impregna tot. "Anar-s'en per la xemeneia" era una de les expressions d'argot del camp. Quan un diumenge Semprún va a visitar un agonitzant Maurice Halbwachs, que havia estat professor seu a La Sorbona, el jove rus que li facilita l'accés al barracó li diu: "
tu señor profesor se va por la chimenea hoy mismo".
Escriure —i descriure— aquesta experiència li devia resultar a Semprún més terrible que l'experiència mateixa, per això va abandonar un primer intent el 1946:
La escritura me encerraba en la clausura de la muerte, me asfixiaba en ella, implacablemente. Había que escoger entre la escritura y la vida, y escogí esta última (...) Así me convertí en otra persona, en Federico Sánchez, para poder continuar siendo alguien. ("Federico Sánchez se despide de ustedes").
"
Federico Sánchez se despide de ustedes" (1993) gira principalment en torn del període en que Jorge Semprún va esdevenir ministre de Cultura al govern de Felipe González, entre 1988 i 1991. Això no l'impedeix, molt en seu estil, estirar els
flashbacks fins el 1934 o congelar seqüències de pocs segons per intercalar-hi excursions fins a Praga, Moscou o París. Tot i que ho fa amb capteniment, no s'amaga de dir que la proposta de esdevenir ministre de Cultura li va fer il·lusió. Sobre tot perquè representava la possibilitat de tornar a Madrid per la porta gran i tancar definitivament un període de exili interior i exterior. D'aquí el títol. És també, en certa manera, la conclusió d'un ajust de comptes amb el passat, que ja va iniciar amb la "
Autobiografía de Federico Sánchez" (1977).
D'entre els personatges que en surten més malparats cal destacar Alfonso Guerra:
"una imagen llena de suficiencia, megalomanía, intelectualismo kitsh". "
Quería meter miedo. Así era sin duda como Alfonso Guerra había bolchevizado el PSOE. Para su desgracia yo había conocido bolcheviques de verdad". També Enrique Múgica, que havia passat de
bon vivant a "vividor". En canvi deixa en bon lloc a Carlos Solchaga, Javier Solana, Joaquín Almunia i, per descomptat, a Felipe González. També al rei Joan Carles, que, en una entrevista que li va fer unes setmanes abans del cop d'Estat, el va convèncer de que estava inequívocament per la democràcia.
+18.20.50.png)
Semprún havia viscut i era un home de cultura i intel•ligència excepcional. La seva visió de la vida s’hauria afinat amb els horrors de Buchenwald, fet que en esperits més obscurs hauria portat al camí contrari, el del ressentiment i l’oclusió intel•lectual.
ResponEliminaSe’n va un dels meus referents –un altre- i el món anirà trobant a faltar aquesta mena de personatges que del pitjor de l’espècie humana en van treure lliçons de positiva agudesa i fina sensibilitat vers el món.
Salut.
Alberich,
ResponEliminaUn dels eslògans (potser no el més popular) del maig del 68 deia: "Assez d'actes, des mots" (N'hi ha prou fets: paraules). Semprún va ser un home d'acció quan va caldre, però va fer de la paraula la seva eina més potent. La llengua era la seva pàtria, però no una o altre llengua, sinó la llengua, en abstracte, com a vehicle de la idea i de la cultura.
Quan va ser ministre, que es quan el vaig conèixer, perquè abans només n'havia sentit parlat, ja vaig veure que estava incomode. Ell volia fer les coses ben fetes, però tot l'aparell que l'envoltava li feia la traveta. En una entrevista estava molt nerviós i va deixar escapar "Me parece que estaba mejor en Paris" potser no van ser aquestes paraules però crec que estava una mica fart. Es tindria que buscar a l'hemeroteca.
ResponEliminaAris,
ResponEliminaEs va haver de enfrontar no només amb Guerra, sinó amb tot el sector guerrista i medis afins. Tot i que tenia bona sintonia personal amb Felipe González, sembla que qui finalment el va defenestrar va ser Guerra. Ara, això sí, en el llibre que comento es va despatxar a gust. Podia permetre's aquest luxe: inteŀlectualment parlant ell era un gegant i en Guerra, al seu costat, un pigmeu.
Del llibre que cites, si n'hagués de recordar una sola frase, seria també aquesta de la olor de carn cremada.. és l'única cosa seva que he llegit i encara no l'he oblidat, que ja és molt.
ResponEliminaÉs un paràgraf difícil d'oblidar. I a més a més està al principi del llibre.
ResponEliminaA mi em el que em passa és que quan penso que Semprún va ser ministre m'envaeix una sensació com de mentida, d'irrealita. No em quadra. No sé perquè, haver estat a Buchenwald i ministre.... Tu que has llegit més que jo sobre ell, li trobes explicació?
ResponEliminaPer dir-ho ras i curt, Semprún era un intel·lectual de esquerres, però de cap manera era un antisistema.
ResponEliminaBrian, ¿has leído acerca de la visión "diferente" que tienen de Semprún Hessel y Antelme? Cambia mucho la visión del personaje, desde luego. Margueritte Duras también fue víctima suya y, en el plano literario, su actuación contra Nada de Carmen Laforet fue decisiva para cerrarle las puertas del reconocimiento internacional. En fin, que no hay luces sin sombras, por lo que parece. El tic autoritario del confeso comunista (y stalinista en su momento claro) no acabó de desaparecerle nunca del todo. Quizás es que estoy muy hecho a las dudas compulsivas de Woody Allen y cualquier atisbo de seguridad ya me produce un repelús...
ResponEliminaJuan,
ResponEliminaSí, leí algo al respecto en Wikipedia, pero me pareció que tenía poca base. Concretamente se citaba como fuente un bloc que, a su vez, no citaba ninguna fuente. Ahora he vuelto y veo que el artículo ha sido modificado y ha desaparecido aquella referencia. Queda, no obstante, el rastro de la polémica en la página de discusión del artículo. Puedes echarle un vistazo y juzgar por ti mismo.
Por otra parte parece que la controversia tuvo su origen en su hermano Carlos Semprún que -oh! casualidad- es colaborador de Libertad Digital...
La fuente primera es, al parecer, el libro de memorias de Robert Antelme y otros escritos de Hessel. He leído al respecto en el blog de Juan Pedro Quiñonero. En cualquier caso, no son pocas las voces que lo acusan de actuar como Kapo en el campo de concentración. Sí, todo este asunto merecería una aclaración lo más objetiva posible. ¿Te acuerdas de Marco, el impostor? No deja de ser una tendencia muy arraigada en los humanos, la de reescribir nuestra biografía. En el caso de Stalin pasó de la biografía a la Historia ccomo si tal cosa.
ResponEliminaLo de Marco fue simple y llanamente una impostura. El caso de Semprún, si hubiera que creer a Quiñonero, habría que calificarlo más bien de maquillaje autobiográfico, en la línea de Günter Grass y tantos otros. Para ser honrado, no estoy en posición de abonar ni rebatir las acusaciones de Quiñonero, pero tiendo a ser escéptico ante estas inquinas tan personalizadas.
ResponElimina