6 de juny de 2011

El mirall

Pel cap baix em miro al mirall un cop al dia, quan m'afaito. Però em miro sense mirar-me, de forma mecànica i absent. Alguna vegada, però, molt de tard en tard i sense saber perquè, em quedo mirant-me una estona i em sembla descobrir un individu desconegut: envellit, amb berrugues a les parpelles, el nas tort, la pell resseca... I m'adono de que, sense ser-ne conscient, m'havia anat fent una imatge més amable, més edulcorada, de mi mateix. De cop i volta el mirall en retorna a la crua realitat. ¿Què deu pensar —penso llavors— aquest que m'està mirant?

Una sensació semblant vaig tindre l'altre dia quan em vaig quedar sol amb aquest llibre a les mans. Resulta que els meus fills —que degut al meu caràcter introvertit i una mica esquerp suen quan m'han de fer un regal— se'ls va ocórrer regalar-me el meu bloc editat en paper. Va ser emocionant, no cal dir-ho, però va tindre conseqüències semblants a la mirada del mirall: ¿qui és aquest paio?, ¿per què té la gosadia de escriure en públic?, ¿no té sentit del ridícul?

¿Per què mantinc el bloc? No sé donar-me una resposta convincent a aquesta pregunta. Ni tant sols una mala excusa, una justificació... Hi ha gent que escriu bé. N'hi ha que tenen coses interessants a dir; n'hi ha que mantenen un bloc temàtic al voltant d'un tema que dominen; n'hi ha que fins i tot poden oferir totes aquestes coses a l'hora. Cap d'ells és el meu cas. Segurament la millor contribució que podria fer a la blocosfera seria la de deixar de fer nosa, contribuint així a millorar la reŀlació senyal/soroll. I no obstant, tinc la impressió de que no seré capaç de fer aquest servei a la societat, i que de tant en tant (això sí, sense presses) continuaré donat la tabarra i fent perdre una mica del seu valuós temps a gent de bona fe que es deixar caure per aquí. Temps que podrien esmerçar de manera força més profitosa, per exemple, llegint a Claudio Magris, com ens recomanava ("recomanable és poc") el David, o el "Gat del Rabí", com ens apressava amb entusiasme en Leblansky o, en fi, la bona literatura i el bon cine que no es cansa de diseccionar-nos l'Allau.

Dic que segurament no seré capaç de fer aquest servei, perquè a estones sento la irreprimible necessitat de buidar el pap, però vosaltres sí que us podeu fer aquest favor a vosaltres mateixos: dediqueu el vostre temps a coses més profitoses i no passeu ànsia, que no us ho retrauré :)

13 comentaris:

  1. Nosa? I ara, quins acudits! I mira que n'és de gran la Xarxa perquè hi càpiga tothom :)

    ResponElimina
  2. Quina bona pensada, la dels teus fills.
    Un mirall és un gran regal. Ara ja en tens dos i et pots mirar el clatell, que es el que estàs fent quan dius tot això de contribuir a la relació senyal/soroll etcètera etcètera. És molt higiènic.
    Si no et fa res, jo continuaré passant per casa teva. Espero que no m'ho retreguis.

    ResponElimina
  3. Brian, el teu bloc es el més autèntic dels que coneixo, només en el teu bloc veig comentaris de gent com Pañol i de'n LLuis Bosch, dos persones molt allunyades entre si. Això no ho he vist a cap bloc. Molts que se les donen de tenir blogs amb molts seguidors no atreuen a tanta diversitat d'opinions. Tindries que està orgullos.

    ResponElimina
  4. volia dir Apañó, es que escric massa depressa...

    ResponElimina
  5. Si tot el "soroll" fos aquest! Més sovint hauries d'esciure, si em permets.

    ResponElimina
  6. tots en fem una imatge més amable de nosaltres mateixos.. però, sempre en tenim més d'una de mirades, i segons com res del que som o fem ens sembla bé..
    si et serveix de res, el teu blog me'l miro amb molt bons ulls :)

    ResponElimina
  7. Brian, deixa d'escriure el dia que sàpigues del cert que darrere teu deixes el buit perfecte. Mentrestant, des de la capçalera del teu bloc tens el cap més amunt que la majoria, i millor vista.

    ResponElimina
  8. Brian, si mai deixo de seguir el teu blog probablement que no serà per fer coses més profitoses.... Jo he volgut deixar definitivament vàries vegades el meu, però renoi, sembla que tingui vida pròpia! Actualment ja en vull seguir masses de blogs, però el teu és dels que ara per ara em ve més de gust, mira, digue'm indocumentat...

    ResponElimina
  9. Apa, que dius! Tu escrius bé i tens coses interessants a dir, sinó ja pots comptar que jo (i molts d'altres) no perdria el temps llegint-te. Les teves anàlisis solen ser detallades i ben meditades. No es pot demanar més.

    ResponElimina
  10. M'he fet molts cops aquestes mateixes preguntes. No he trobat una resposta que no sigui el meu impuls. Els que cites no són millors que tu, això és important saber-ho: només tenen més barra, més autostima. I ja està. No diuen res de l'altre món. Escriure és una necessitat, i com és autèntica sigui millor. Segueix fent-ho.

    ResponElimina
  11. Genial!

    Com ens identifiquem amb el que dius. Ah, per cert, felicita els teus fills pel regal perquè és una bona punyalada trapera a la virtualitat!

    ResponElimina
  12. El regal em sembla magnífic. De l'espill sempre m'ha intrigat que tot i no notar mai la més mínima diferència en el dia a dia, me'n faig gran, envelleixo. Què hi farem?

    ResponElimina
  13. Poca cosa puc afegir aquesta vegada, més enllà d'agrair els comentaris i àdhuc la voluntat de segui passant per aquesta casa, que vol ser la tots. També el temps que hi han esmerçat els meus fills, per descomptat. Els agradarà saber que a molts us ha semblat una bona pensada —o una punyalada trapera a la virtualitat, com diu en Galderich—. Val a dir que només és factible en casos de blocs de dimensió modesta: n'hi ha que ocuparien més que la Enciclopèdia Britannica :)

    A vegades em pregunto, Clidice, com n'és de gran aquesta inaprehensible Xarxa. Tot plegat és com un gran joc de miralls que, com diu la Matilde, ens permet de mirar-nos els uns als altres, i a nosaltres mateixos, el clatell la cara o el perfil. Cert, Lolita, que tendim a mostrar la cara més amable, però de quan en quan, sense que arribi a ser malaltís, jo crec que és bo fer una mica de catarsis per no perdre el món de vista.

    L'Aris troba meritori que en aquest mirall s'hi pugin emmirallar gent tant allunyada entre sí com l'Apañó o en Lluís Bosch. Només puc dir que m'esforço a reflectir la realitat tal com la veig, intentant —no sempre ho aconsegueixo, ho sé— no condicionar com ho han de veure els demés. Precisament en el cas dels dos blocaires esmentats cal agrair-els-hi que no vagin amb embuts i diguin les coses tal com les pensen.

    L'Òscar Roig i en Lluís posen el dit a la nafra quan diu, l'un, que arriba un moment que vols seguir masses blocs i, l'altre, que molts cops ens fem les mateixes preguntes. I és que, al mateix ritme que augmenta de forma exponencial la informació i les possibilitats de accedir i de interactuar, augmenta la sensació de impotència davant la impossibilitat de ser a tot arreu. Tret, és clar, que un sigui hiperactiu i en tingui prou amb 4 0 5 hores per dormir, com el doctor SM.

    En fi, Vicicle, Tirant, Enric... gràcies a tots. Quan us toqui el passar per la teràpia de grup (es veu que en aquest gremi no se'n escapa ningú) compteu amb mi :)

    ResponElimina