14 de juny del 2011

Decadència espanyola: La història interminable

Es coneix com a decadència espanyola, per antonomàsia, la que es va produir entre finals del segle XVI i principis del XVIII. Cap el 1600 la monarquia espanyola estava en fallida crònica. El deute acumulat per Carles V i Felip II, principalment amb els banquers italians i alemanys, es va fer insostenible al minvar el flux de metalls preciosos provinents de les Índies. La caiguda demogràfica (deguda en part a la pesta), l'efecte de bola de neu de la inflació, i el que Pierre Vilar anomena "soluciones de vida demogràfica y económicamente estériles: «iglesia, mar, casa real»" varen fer la resta. Montesquieu va comparar aquella caiguda amb la decadència romana.

Però més enllà d'aquell període de la història, la decadència espanyola sembla un mal endèmic que rebrota fatídicament ara i adés. Xavier Bru de Sala va escriure l'altre dia un interessant article, "Espanya com a problema", en el que relaciona l'actual conjuntura amb aquella decadència:
Leonard Beard
Els diners europeus han regat el sòl hispànic com en altre temps l’or d’Amèrica. Ara s’han acabat. A sobre cal tornar els préstecs. Felip II va fer fallida, ara ni ens deixen ni ens ho podem permetre. De la primeríssima a la penúltima fila. ¿Com hem arribat fins aquí mentre anàvem tan enllà? Silenci. A Espanya és impossible preguntar-se sobre les males perspectives. Està molt mal vist...
Els intellectuals obsedits per la pulsió nacional com al segle XIX no experimenten la necessitat de diagnosticar els mals d’Espanya. Fan veure que el problema és circumstancial. S’equivoquen. (...) Torna el complex de hidalgos empobrits.
Val la pena fer una incursió en el temps per veure quina va ser aquella obsessió dels intel·lectuals espanyols del segle XIX. I una bona eina per fer-ho és el llibre de Santos Juliá, "Històrias de las dos Españas" (Taurus, 2004). En el recorregut pels intel·lectuals del XIX Santos Juliá s'atura primer en els liberals i després en els catòlics i, curiosament, n'extreu un patró comú que vindria a ser el següent: Espanya era una nació beneïda per totes les gràcies i adornada de totes les virtuts, però la seva història es va torcí per culpa de elements externs i per l'enveja i malvolença de les altres nacions. Aquest patró general agafava formes particulars en cada cas. Així, per els liberals, el mite perdut es remuntava a les Corts i institucions democràtiques de l'Espanya gòtica medieval, i les desgràcies van començar amb el despotisme d'una dinastia estrangera: la casa d'Àustria. Per els catòlics, en canvi, el moment més esplendorós es correspon amb el regnat dels Àustries majors (Carles V i Felip II), l'absolutisme i la unitat en la fe catòlica, mentre que la ruïna arribaria amb els Borbons. En paraules de Jaume Balmes: «Permanecía España en sosiego y tranquila hasta que la muerte de Carlos II y la extinción de la dinastía austriaca la convirtió en arena donde dirimieron las potencias europeas sus rivalidades».

¿I quins serien avui els intel·lectuals "obsedits per la pulsió nacional"? N'hi ha per triar i remenar tans com vulgueu, però a mi, al llegir l'article, em van vindre al cap els tertulians de la Cadena Ser que havia sentit uns dies abans:


Una de les tertulianes, Milagros Pérez Oliva, que per mi és una de les (i dels) periodistes més rigoroses i competents, i que sempre parla amb coneixement de causa, va encetar una discussió sobre el descontentament dels alemanys i altres ciutadans de la Europa del Nord respecte de nosaltres, els de la Europa del Sud. L'argument dels alemanys, més o menys, era el següent:

   —Nosaltres (els alemanys) amb els nostres impostos hem contribuït a uns fons estructurals que han beneficiat el Sud, però ells (els del Sud) han defraudat les nostres expectatives perquè part d'aquest diner ha anat a parar a la economia no productiva i a una bombolla immobiliària que ha enriquit a unes petites elits. Després la bombolla ha esclatat i ara nosaltres hem de rescatar aquests paísos. A més a més, tenen una política impositiva inferior a la nostre i un percentatge important de la seva economia no paga impostos.
I acabava dient la Milagros: "en això crec que tenen raó". La reacció de la reste dels tertulians us la podeu imaginar (o la podeu sentir; tot plegat no dura més de 10 minuts). Va des de la incoherència a la barra, passant pel nacionalisme més tronat o el pur nonsens. Això sí, acusant precisament de nacionalistes als alemanys perquè, a última hora, els diners que ens han transferit ens hem gastat en comprar productes alemanys! Els arguments son més difícils de resumir, com dic, per la falta coherència, però més o menys, els del primer que replica, Carlos Carnicero, venen a dir:
   —No, no tenen raó. Alemanya no es pot posar com exemple de pulcritud financera perquè els bancs espanyols han passat millor les proves d'estrès que els alemanys i a Espanya no hem gastat diners en rescatar bancs. No és veritat que s'hagin gastat malament els diners: "Ahí estan las autovias, ahí está el Ave, ahí estan las infraestructuras..." "Aquí los ciudadanos españoles se han matado de trabajar" [sic]. A partir d'aquí comença a desbarrar acusant als alemanys d'un nacionalisme polític que relaciona amb el de la Alemanya nazi de entreguerres: “la catástrofe a la que les condujo su espíritu germánico de superioridad... cuando empezaron a mirar con recelo a los que les venían a trabajar desde fuera".
La reste per un estil o pitjor. La pobra Milagros quasi bé va haver d'acabar demanant perdó. En fi, no sé que us pot haver semblat, però jo vaig sentir això que se'n diu vergonya aliena. Diu Bru de Sala que torna el complex de hidalgos empobrits. Em temo que és molt pitjor: el que torna és el complex de leyenda negra.

   

9 comentaris:

  1. No creo que "vuelva". Para mí no nos ha abandonado nunca. Sólo hace falta ver las imágenes solanescas de Rita Barberá y Camps, por ejemplo, para darse cuenta de que la peor versión de España sigue vivita y coleando. Lo peor de todo ha sido que a la izquierda moderada se le ha "encomanat" buena parte de esa ranciedumbre y no han sabido construir un discurso alternativo a esa "españolidad" casposa que rezuman los dirigentes y los votantes del PP. Hace un día que me he asomado, con horror, al fanatismo de los almonteños y me ha venido un olor inquisitorial a las narices que me ha dejado descompuesto... ¡Qué hubiera sido de nuestro simulacro de estado del bienestar si no lo hubiera sufragado Alemania! Aún estaríamos llevando los tochos a la obra con burros...
    Luego se reclama mucha memoria histórica, pero la del corto plazo, casi la inmediata, se desfigura ccon dos brochazos demagógicos.
    ¿Volvemos a la generación del 98, El problema de España? NO hemos salido de ella, por lo que se ve. Incluso estamos más cerca de los regeneracionistas, porque un libro como "Los males de la patria", de Lucas Mallada, podr´´ia ser un best-seller actualmente.

    ResponElimina
  2. Sería fácil criticar (e incluso ridiculizar) a la derecha política y mediática. Pero como ya dije hace poco, es un tema que ni me interesa ni me preocupa. Mucho más me inquieta que, donde debería aparecer ese regeneracionismo que mencionas, quienes más se hacen oír son los voceros de esa supuesta socialdemocracia anquilosada que, en cuanto a nacionalismo y falta de sensibilidad por la democracia real, poco se diferencian de la derecha reaccionaria. Quizá en los modos y poco más, pero no, desde luego, en el fondo.

    ResponElimina
  3. Aquest tema se les porta. Està clar que si no estiguessim a Europa, estariem en caiguda lliure...ara bé, els fons europeus no han financiat la bombolla...els fons han servit perque tots els jubilats europeus que viuen a les nostres costes (no a la nostra costa) es sentin com a casa: bones carreteres, infraestructures. La bombolla l'han fet uns que ara o estan als paisos de l'Est construint de nou o en "paradero desconocido".

    ResponElimina
  4. Els fons de cohesió de la UE (com els fons de compensació a Espanya) tenen la finalitat de compensar els desequilibris entre estats rics i pobres, ajudant a aquests últims a acostar-se al nivell dels primers. Els darrers quinze anys podien haver estat particularment favorables per assolir aquests fins degut a que la economia creixia a bon ritme.

    Però en lloc de fer reformes estructurals en la economia de base, en la educació, en el sistema fiscal, etc., ens varem dedicar a viure de la rifeta. Per posar només un exemple: uns mateixos diners es poden gastar en fer TGVs (aka AVEs) o en trens de rodalies i de mercaderies d'ample europeu. Tant en un cas com en l'altre es crea ocupació i s'afavoreix a les grans constructores i els bancs que hi estan al darrera, però les conseqüències per a la economia productiva son molt diferents: pràcticament nul·les en el primer cas (apart d'un sistema deficitari i caríssim de mantenir) i dinamitzadores en el segón.

    ResponElimina
  5. Quina entrada més bona has ofert. Crec que aquesta diagnosis de la nostra història, relacionada amb el nostre present és ben encertada. Espanya no ha perdut els tics del colonialisme tronat i efímer que va gaudir. Ha estat acostumada a viure ‘del que queia del cel’, malgrat que els pagesos ho passaven malament, els menestrals i treballadors malvivien i ningú la brillava tret de quatre. Aquesta Espanya de ‘picaros’ i ‘hidalgos’ segueix vigent, amb pinzellades de democràtica actitud.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Ara que parles dels pagesos, no puc estar-me de reproduir un paràgraf del llibre que he citat de'n Pierre Vilar:

    "Hacia 1600, las inmensas deudas de la monarquía española por sus empresas imperiales, los enormes adelantos hechos por todas las clases de la sociedad con la garantía del dinero de las Indias, hicieron de la sociedad española una pirámide parasitaria donde, por el sistema de censos y juros (rentas sobre los empréstitos privados y públicos), un solo labrador —nos dice un contemporáneo— debía alimentar a treinta no productores. Este es el verdadero sentido de la «decadencia»"

    ResponElimina
  7. Brian,

    La mayoría de las ingentes cantidades de dinero que la UE destinó a España a través de fondos de cohesión, vía FEDER o FSE, fueron dilapidadas o malversadas, bien para enchufar a familiares con carnet sociata en los aytos o bien para crear empresas municipales cuyo único fin fue enriquecer a un puñado de políticos corruptos.
    Te podría hablar largo y tendido sobre PRECSA y CORESSA (empresas municipales de Promoción Económica) o de ADELA (Asociación para el Desarrollo Local y Alternativo) y de cierto sujeto mediocre y miserable que, valiéndose de tales instrumentos, llegó a ser ministrillo y un supuesto y más que cuestionable "Molt Honorable"

    Os engañáis, a España la ha hundido el socialismo clientelista, chanchullero y corrupto, por más que sólo os obliguéis a ver la caspa de la malosa derechona.

    Saludos

    ResponElimina
  8. Estaríamos bastante de acuerdo en que el clientelismo y las corruptelas partidistas es una parte importante, aunque ni mucho menos única (caciquismo, oligopolios, corporativismos, etc.), del porqué España no sale del agujero. (Otra cosa, mucho más compleja, sería explicarnos por qué llevamos más de quinientos en ese agujero, que es de lo que trataba el apunte).

    La diferencia de puntos de vista está en que tu miras solamente a un lado y yo intento mirar a todo alrededor. Intento (y remarco lo de intento, sabiendo que no lo voy a conseguir) que ser de izquierdas no me inhabilite para ver la viga en ojo propio. Es más, como vengo diciendo, me importa más la viga en ojo propio que la paja en el ajeno.

    ResponElimina