11 de juny del 2010

Reflexions entorn de "Sense comentaris"

Alguna vegada ja n'he fet esment: vaig arribar al mon dels blocs quan ja feia anys que anava per Internet, i mai m'hi he acabat d'acostumar. Al principi no hi havia gaire per escollir, la connexió via mòdem no donava per gaire més que les llistes de correu i els newsgroups de Usenet. I quan va arribar la banda ample jo ja estava fet als fòrums i així vaig continuar. Amb ninotets i text "enriquit", o amb el simple text pla, l'essència del fòrum sempre ha estat la mateixa: discussions agrupades per temes, que s'inicien a instàncies de qualsevol, i que s'allarguen en el temps i en l'espai fins que s'extingeixen per elles mateixes.

El mon dels blocs es tot un altre cosa. Un apunt enterra l'anterior, i, apunts i comentaris, es perden en la immensitat del ciberespai mentre s'allunyen a la velocitat de la llum. La principal diferencia, però, no és tan la suara esmentada com la forma de interrelació. Els fòrums son una mena de tertúlia entre iguals; en el bloc n'hi ha un que parla —com aquell que està enfilat dalt un tamboret al Speaker's corner— i els altres escolten. Després aplaudeixen, fan un breu comentari o se'n van discretament. (Per descomptat que hi ha molts tipus de blocs, com hi ha molts tipus de fòrums, però això ara no ve al cas).

Doncs be, com deia soc un animal de costums i, tot i ser conscient d'aquestes diferencies, no he sabut evitar escriure al meu bloc —i als blocs dels demés— amb l'esquema mental del fòrum. D'aquí que, llegint l'apunt del dia 9 de l'Allau —i els comentaris que l'hi en fa l'endemà un seu comentarista de nom Uberto— no he pogut evitar tornar a rumiar sobre el tema. I no he pogut evitar-ho, sobretot, perquè tant l'Allau com l'Uberto reflecteixen de forma precisa aquestes meves cabòries.

S'interroga l'Allau sobre el sentit, si algun, dels comentaris als blocs. I, tret de qüestions purament pràctiques o de intendència, conclou que no son més (tampoc menys) que pures fórmules de cortesia. Un breu comentari d'aprovació és com una mena de firma al llibre de visites, diu, i el blocaire respon amb un comentari de similar brevetat:
—Et llegeixo, cada dia et superes.
—Gràcies, en vida teva.
Admet, però, que difícilment seriem capaços de escriure sense aquest feedback. Es més, ens neguiteja si el comentarista passa gaires dies sense visitar-nos, i comencem a rumiar si és que potser es va prendre malament l'últim comentari. S'ha de ser molt fred per conformar-se amb el comptador de visites.

A l'Uberto, en canvi, li estranya que entre els motius per entrar a comentar un bloc, l'Allau no hi vegi "el sentit de pertanyença a un grup". Ho exemplifica dient que  sovint costa començar a fer comentaris i un cop ets dins del grup costa de sortir-ne. Argument que a mi em sembla bastant pertinent. Però l'Allau no hi està gaire d'acord ("m'esgarrifa la pertanyença a un gang") i afegeix que al seu bloc tothom hi es benvingut amb els seus comentaris. I, fidel a la seva tesi del què son i perquè serveixen els comentaris, defuig cortesament entrar en més debat, tot agraint-li el comentari amb una resposta de extensió similar a la utilitzada pel comentarista.

Llavors, ¿hi ha, o no hi ha, una mena de comunitat? Jo crec que sí, que hi és, però no tant entorn d'un bloc concret, com semblaven entendre-ho el blocaire i el comentarista citats, com entorn del que jo en diria un cluster de blocs: un conjunt de blocs, de límits imprecisos, que orbiten al voltant d'un centre de masses, també imprecís, lligats per relacions de visites mútues, el blogroll, i totes aquestes coses que els hostings no paren de inventar per tindre'ns, ells també, cada cop més lligats.

Malgrat tot arribo al final de l'apunt sense haver sabut respondre la pregunta: ¿tenen algun sentit els comentaris, més enllà d'aquest cordial feedback? M'agradaria sentir que n'opina la audiència. Per la meva part suposo que de quan en quan (perquè no sempre, ni molt menys, tinc coses a aportar) continuaré ficant-hi cullerada i dient-hi la meva als blocs que visito. Espero no resultar gaire pesat per el blocaire de torn.


------------

P.S. 15/6/2010: L'he vist avui i m'ha semblat un bon colofó. Per cert, és un bloc sense comentaris.
  
 Vist aquí:  http://xkcd.com/741/

4 de juny del 2010

La feina mal feta...

"La feina mal feta no te futur" deia l'eslògan inspirat pel President Pujol mentre els del seu entorn anaven per feina. Però no vull parlar del particular concepte que dels fins i els mitjans tenia el President, sinó del rerefons del malaguanyat eslògan regeneracionista.

En temps de vaques magres (ara) tothom es lamenta per la llet vessada i pel que s'hauria pogut fer i no es va fer. Els analistes econòmics semblen estar d'acord en el el remei: ens cal augmentar la competitivitat, i per aconseguir-ho ens cal un "canvi de model productiu". Canvi de model que passa per un major valor afegit, innovació tecnològica, investigació, un millor sistema educatiu, etcètera. Tots ens sabem la lletania de memòria. Però també sabem que posar-se a discutir sobre com evitar els incendis mentre tot crema, es una bajanada. Està molt be extreure lliçons de futur sobre els canvis de model que calen, però, ¿en què es sustenta la ranquejant economia d'ara mateix?: doncs, en molt bona mesura, en la construcció (pública i privada) i el turisme. I, quina es la qualificació laboral de la ma d'obra d'aquests dos (i d'altres) sectors?: baixíssima!

Tornem a l'eslògan de'n Pujol. He posat al principi la foto d'un paviment malmès (piqueu-hi amb el ratolí) perquè em sembla l'exemple paradigmàtic del que intento dir. Els que teniu una certa edat recordareu haver vist posar les rajoles de les voreres fa 25 o 30 anys: a mesure que es reomplia el terreny s'anava compactant amb unes màquines saltirones o ranas (si us remunteu més enrere encara, amb uns feixucs pilons que s'aixecaven a ma i es deixaven caure), es posava la corresponent capa de morter, les rajoles —"panot", se'n deia d'aquelles rajoles gruixudes, de 20x20 cm, com les de la foto— i finalment se li tirava per damunt la "borada" ciment molt líquid que es ficava per entremig de les rajoles reomplint tots els forats que havien quedat al dessota, fent una capa impermeable que impedia les filtracions d'aigua. Si tot s'havia fet com calia podíem tindre vorera per anys i panys. Per contra només cal veure com estan les voreres i passejos fets en els darrers anys (de les Olimpíades ençà, per posar una data): l'aigua es va escolant per entre mig les rajoles, desfà i soscava el terreny i les rajoles, mal assentades, belluguen i s'acaben trenquen. En temps sec repiquen com xilofons i, quan plou, el fanguet que hi ha quedat al dessota salta com un sortidor esquitxant-nos cames i pantalons.

M'he recreat una mica en el detall per posar de manifest que no és tant un problema de model productiu com d'ofici: per inaudit que pugui semblar en 20 o 25 anys s'ha perdut l'ofici de paleta. I el mateix
podríem dir del dels cambrers, mecànics, electricistes o lampistes. Però no només d'oficials o operaris, i això es el més greu, sinó de mestres, encarregats i tècnics intermedis. Quan els dits analistes ens parlen de competitivitat semblen tenir al cap només els llicenciats, i professionals de ocupacions amb una component tecnològica elevada probablement perquè és la realitat que els resulta més propera— i s'obliden, o menystenen, els oficis. Estar be, no dic que no, pensar en canviar el model productiu, però first thing first el primer i principal es que el model que tenim funcioni! ¿Cal tenir la canalla, que ni vol, ni l'interessa ni te aptituds, a l'escola fins els 16 o 18 anys destorbant als que sí podrien i voldrien estudiar, per acabar al final sense ofici ni benefici?

I el mateix podríem dir de la hoteleria o el comerç; la Barcelona industrial que varem conèixer a la nostra joventut se'n va anar en orris, però es que si continuem maltractant els turistes amb cambrers maldestres i maleducats, i preus desproporcionats al servei que els oferim ( i al damunt els hi fotem la cartera quan agafen l'autobús per anar al Parc Guell) matarem la gallina dels ous d'or i perdrem bous i esquelles: ni industria ni turisme, ni "nou model productiu".