Woody Allen i jo hem anat envellint junts. Bé, ell em porta uns quant anys d'avantatge, però no tants com perquè no pugui recordar les seves primeres pel·lícules (i si no les recordo totes es per un problema de memòria, no d'edat). Més de quaranta pel·lícules en prop de 40 anys, déu n'hi do. Al llarg d'aquests anys ell ha evolucionat i nosaltres també, i ho hem fet d'una manera mútua: nosaltres sota la seva influència i ell sota la nostra. Per això, sense voler abusar del llenguatge, m'agrada pensar que hi ha hagut una veritable relació entre nosaltres. En aquest cas, entre ell i jo.
Aquesta relació particular es va materialitzar el dia que el vaig conèixer personalment. Jo estava ingressat a l'hospital Clínic i ell, que aquells dies estava per Barcelona buscant exteriors i preparant la seva propera pel·lícula, va tindre el detall de passar un dia a veurem. No us he d'enganyar, m'agradaria poder dir que varem tindre una llarga conversa sobre tots aquells temes el interès pels quals havíem compartit tant de temps (el sentit de la vida, el perquè de tot plegat, o com trobar un lampista un cap de setmana) però, si he de fer honor a la veritat -i de cap manera voldria faltar-hi per una infantil vanitat- la conversa va ser breu i bastant anodina. Vaig intentar xampurrejar alguna cosa en anglès, però em va semblar que, o bé no m'entenia o no estava massa interessat en el que jo li deia. Semblava una mica absent, com si estigués preocupat per alguna cosa o com si es sentís incòmode a l'hospital. El cas és que em dir alguna cosa, que no vaig acabar d'entendre, a manera d'excusa i es va acomiadar. Bé, ja sabeu com son els genis, però, tot i així, qui no guardaria un entranyable record d'aquella trobada?
Jo havia fer un shock sèptic concomitant a la neutropènia derivada d'un autotrasplant de cèl·lules mare (vaig ingressar per 15 dies però la cosa es va complicar i m'hi vaig acabar passant un mes i mig) i, segons vaig saber més tard, vaig estar vorejant la línia de no retorn. No vaig veure, però, cap túnel amb una llum al final, ni a mi mateix des d'un angle superior, ni cap d'aquestes bajanades que es diuen. Ben al contrari, a més a més de la visita de Woody Allen, vaig tindre tot una serie d'experiències força interessants. Vaig saber, per exemple, que darrera de les parets de les habitacions hi ha una mena de tramoies, per on és mouen uns individus misteriosos que experimenten amb avançades tècniques de control. Aquells dies, en particular, estaven provant un sistema que els permetia fer-se invisibles als pacients. El meu metge, sense anar més lluny, a la nit es transmutava en el pal amb rodes que aguantava les ampolles de sèrum i medicació. Les plaques del sostre i les parets es movien a voluntat dels tramoistes, cosa que els permetia observar-me quan ho creien oportú. De vegades la pared del davant esdevenia el terra i el llit quedava vertical però, curiosament, jo no queia: quedava suspès contra el llit com en aquestes atraccions de fira on la gent s'aguanta, per mor de la força centrífuga, contra les parets d'un cilindre. També vaig patir un segrest a càrrec d'un grup d'alliberament de no recordo on, i, en fi, moltes altres experiències que fora llarg i tediós d'explicar.
No us penseu, però, que estava desorientat, com semblaven pensar les dues joves metgesses residents que em visitaven cada dia. Resultava curiós, i fins i tot còmic, quan em preguntaven com em deia, quants anys tenia, on vivia, etc. etc., i els contestava de forma absolutament precisa, fent-les-hi veure que sabia qui era i on estava (la planta, l'escala i el número de la habitació), i que també em podia tocar la punta del nas amb els ulls clucs. Resultava curiós, deia, perquè les que llavors semblaven desorientades eren elles. No em va semblar prudent explicar-els-hi totes les experiències extraordinàries que havia viscut quan elles no hi eren, sobre tot a les nits, per no augmentar la seva confusió.
Però me'n he anat del tema, perquè del que volia parlar-vos sobre tot era de Woody Allen. Tots aquests records em venien a la ment l'altre dia en sortir de veure la seva última pel·lícula "Coneixeràs l'home dels teus somnis". Érem unes 15 o 20 persones en una sala de 250 butaques. No vaig poder evitar el pensament de que es començava a tancar aquest llarg cicle de la mateixa manera que havia començat: amb sales mig vuides, audiència escassa, crítiques poc favorables i indiferència general. Efectivament, comença a ser generalitzada la impressió de que el seu moment ja ha passat i les crítiques desfavorables comencen a superar les favorables (que encara n'hi ha, però).
Un cicle que va començar els primers anys setanta amb la lenta ascensió d'un còmic, una mica excèntric, que ningú es prenia gaire seriosament fins que el 1977 Annie Hall va guanyar 3 oscars. (Que no va anar a recollir per no espatllar aquella reputació d'excèntric que tant li havia costat guanyar). A partir d'ací, i durant uns bons vint anys, ningú li va discutir -sobre tot a la Costa Est i a Europa- un lloc entre els més grans de la història del cinema. Se'l podia veure en sales grans i no calia anar-hi a corre cuita abans no el traguessin de cartell. Després van vindre (sobre tot en aquest país de papanates) doctorats honoris causa, premis Príncep d'Astúries, estàtues, concerts al Palau de la Música, homenatges de tota mena i badoqueria general: el pallasso havia esdevingut geni. Els últims 10 o 12 anys han sigut d'alts i baixos: esgotament de la fórmula, diuen alguns, cansament del públic (i potser d'ell mateix), dificultats per trobar productora, la irregular experiència europea... i la biologia que inevitablement ens marca els límits: a ell i als que hem envellit amb ell. L'altre dia ho deia a cal Damien: potser s'ho hauria de prendre amb més calma i deslliurar-se d'aquest autoexigència de voler fer una pel·lícula cada any tant si plou com si neva. A certes edats val més menjar poc i pair bé. Tant de bo encara ens duri forces anys -que repapiejar, encara no repapieja- i jo, per descomptat, l'aniré a veure, l'encerti més o l'encerti menys, mentre a ell -i a mi- ens quedi corda.
30 de setembre del 2010
23 de setembre del 2010
Pedofilia: caça de bruixes?
Signandsight es una web alemanya que fa un recull periòdic d'articles publicats a Europa -sobre tot del centre- i els tradueix a l'anglès. El seu lema es: Let's talk European. (Normalment veureu l'enllaç en el meu blogroll). Avui hi he vist un article sobre el tema dels sacerdots pederastes que m'ha semblat interessant. Tant és així que, amb l'ajuda del Google, m'he animat a traduir-el. No puc respondre de la qualitat de la traducció, de la traducció; a qui pugui llegir-el en anglès l'animo a que ho faci, i qui ho pugui fer en alemany, millor que millor. Però a falta d'una o altre, si més no, el sentit de l'article crec que s'entén.
El que li he trobat de interessant és que l'articulista, que és confessa víctima d'abusos de pederàstia quan tenia entre 12 i 14 anys, fuig de l'habitual to condemnatori sense pal·liatius dels pederastes, per adoptar una visió molt més comprensiva, gaire bé contemporitzadora (res a veure, però, amb la síndrome d'Estocolm). Com que l'article ja és prou extens, no en faig més introducció. Jutgeu vosaltres mateixos i, si fa al cas, ja hi diré la meva als comentaris.
"No deixem que això es converteixi en una caça de bruixes"
L'escriptor austríac Josef Haslinger, que va ser abusat sexualment per sacerdots pederastes en la seva joventut, defensa un enfocament més matisat i prudent d'aquest problema.
A Àustria, cada vegada que transcendeix que un altre sacerdot catòlic ha estat incapaç de contenir els seus impulsos sexuals, sona el meu telèfon. S'ha convertit gairebé en una tradició. És com si jo fos un expert en tot el relacionat amb la pedofília o pedosexualitat. De petit, en efecte, vaig tindre una sèrie d'experiències en aquest àmbit, i, de fet, vaig escriure sobre les mateixes.
Jo tenia dotze anys quan un sacerdot, llavors professor meu d'estudis religiosos, es va mostrar per primera vegada interessat en el meu petit penis. Una situació que resultarà desconeguda per la majoria dels nois de dotze anys, llevat que tinguin la classe de pares que no es molesten a mantenir la seva sexualitat en la intimitat. Va passar un cert temps abans que el meu professor d'estudis religiosos s'atrevís a intimar més. Després d'haver observat la meva falta de protesta, aviat va començar a buscar oportunitats per repetir el nostre petit joc, i portar les coses una mica més enllà. Vaig seguir-li el joc en diverses ocasions. Ni tan sols se'm va ocórrer de fer alguna cosa seriosa sobre l'assumpte. És per això que jo no estava en condicions de posar-hi fi.
Els incidents em varen trasbalsar, no sabia què pensar, i no en vaig dir res a ningú durant molt de temps. Altres nois, però, sí que van parlar. I així vaig perdre la meva primera parella eròtica sagrada, si ho puc anomenar així, mentre era al internat. Ell va ser enviat a un altre monestir que no tenia alumnes.
Vaig pensar que els meus companys de classe eren molt valents per parlar als seus pares sobre aquestes experiències. En certa manera, però, també ho vaig sentir com una traïció. Però a partir d'aquest moment, vaig saber que podia ser capaç d'utilitzar aquests incidents per fer xantatge a la gent que els havia iniciat, tenia una defensa a la meva mà. I també vaig veure com de fàcil podia ser. Només calia parlar i l'home havia begut oli. Quan ets un nen, i particularment un nen en un internat, desenvolupes un sentit de l'estratègia. Un aprèn a ser cruel. Vaig aprendre aquest tipus de coses, i les havia utilitzat amb força freqüència. Però mai en contra de sacerdots que jugaven jocs de sexe amb mi.
No es va produir gran escàndol. Un sacerdot va ser enviat a un altre monestir. Però la comunitat no va ser descoberta. Cap mitjà de comunicació se'n va fer ressò. I pel que fa a la meva sexualitat, de desenvolupament lent, altres aviat van ocupar la posició vacant. Jo era l'elecció perfecta per a ells. Mantenia la boca tancada.
Quinze anys més tard, en els primers anys vuitanta, vaig publicar un conte curt anomenat "Die plötzlichen Geschenke des Himmels" (regals inesperats del cel). En el conte el narrador en primera persona descriu com un alumne en una escola del monestir va ser violat pel seu mestre religiós, un tal Pare G. Les paraules que vaig fer servir van ser les següents: «Ell va posar el seu voluminós tros de carn sobre la meva llengua com una hòstia santa i, somrient-me, em va dir: au, vinga, tu saps que pots fer-ho. Un sabor vell, insípid, lleugerament desagradable. Després me'l va ficar a la boca, fent contraccions, i ja no me'n podia escapar. El meu cap estava sent pressionat pel clatell contra la mata de pèl, el meu mestre d'estudis religiosos, pressionant contra el meu paladar, intentava obrir-se pas cap el meu esòfag."
Quan vaig escriure aquestes paraules, jo ja estava familiaritzat amb les pel·lícules porno. Aquesta escena en particular no tenia la menor semblança amb els fets reals. En el relat, el narrador en primera persona es va escapar de la seva escola catòlica, sense ser capaç de fer comprendre a ningú el per què no volia tornar. Ficció moralment irreprotxable. Encaixaria perfectament en el debat d'avui. I és per això, precisament, per que és fals.
El Pare G. era un híbrid de tres persones amb les que vaig tenir contacte sexual entre els 12 i els 14anys. Després hi va haver un quart mentor que no encaixava a la foto per que m'havia mostrat com una dona i un nombre sorprenentment gran dels fills, no era suficient per fer oblidar a un home de família el seu interès pels petits jocs eròtics amb nois joves. A diferència del protagonista del meu conte, però, mai em vaig escapar de la meva escola del monestir, només somiava amb fer-ho. Però això no té res a veure amb els incidents sexuals.
El conte va ser una denúncia moral, no, una descàrrega. En aquells temps jo ja havia deixat l'església i volia prendre'm la meva venjança de la forma més dràstica possible. Mirant enrere, jo crec que va ser sobre tot la humiliació constant i el càstig corporal, el que va disparar els meus sentiments d'odi. En un temps en que la gent de murs en fora del monestir estava parlant sobre l'educació antiautoritària, nosaltres érem colpejats amb pals pels protagonistes de la religió de l'amor. En aquell àmbit de la violència monàstica, els pedòfils van ser un oasi de tendresa. El monestir va ser excessiu en ambdues direccions.
He d'admetre que hi havia un munt d'oportunitats a l'hora d'evitar aquestes trobades sexuals, i per acabar amb elles. Jo no les vaig aprofitar. Exactament jo no m'oferia, era massa tímid per fer-ho, però després dels inesperats avenços inicial aviat em vaig adonar qui, per mor de certes inclinacions, estava a l'aguait. I jo no vaig evitar els progressos, en certa manera em vaig sentir honorat.
Estava sent iniciat en el emocionant mon de la sexualitat. Un penis, que ejacula!. Quan arribes als dotze anys et mores de ganes per veure'n un. Potser sigui inusual que fossin els sacerdots catòlics els que em van obrir aquest món. Però no van ser els únics. Jo tenia tants contactes amb nois de la meva edat (i més grans) com els altres. Jo no era un nen pertorbat socialment a mercè dels sants impulsos sexuals pedòfils. Jo estava molest perquè en aquell moment era profundament religiós i volia ser jo mateix un sacerdot. El sofriment moral era molt pitjor que la confusió eròtica.
Ara, quan tot el món està de sobte en peu de guerra sobre aquests temes, com si fossin aliens a aquesta tradició, em sento obligat a parlar a la gent, no només sobre l'angoixa, sinó sobre tot l'espectre de sentiments. Els sentiments hi eren, i no han de ser només sacsejats en retrospectiva, en nom de la indignació moral, com si mai haguessin existit. Tindre un secret com aquest no era només una càrrega, també era alguna cosa especial.
Recentment, mentre mirava fotos antigues, vaig descobrir una carta del monestir, una carta d'amor tímid que m'havia estat enviada, a l'edat de dotze anys, per un sacerdot ordenat. I ell havia inclòs una foto de si mateix. Sembla sorprenent avui dia, però no ho era tant llavors. Li vaig explicar a la meva mare que un sacerdot ordenat intimava amb mi, i li vaig ensenyar la foto. Ella no va sospitar res de cap manera. I quan el sacerdot em va convidar de nou al monestir, durant les vacances, hi vaig anar.
Entenc que la societat no pot donar carta blanca als pedòfils. Però també sé que aquestes persones són amables, que tenen afecte, estima i que son molt menys egoistes del que imagina tot el món. I no necessiten ser-ho, perquè hi ha prou nens, amb prou curiositat per participar. Aquells adults sens dubte es van aprofitar de mi, però jo sentia que m'estaven prenent seriosament. No només parlàvem de sexualitat. Un dels tres homes escrivia poesia. Encara recordo un dels seus poemes de memòria. Una vegada vam parlar sobre el tema d'un assaig que m'havien donat per escriure. I la propera vegada que ens vam trobar ell em va donar un tros de paper on hi havia escrit els seus pensaments sobre el tema. Eren els pensaments d'un adult. Els vaig fer servir en el meu assaig i, de sobte, es van convertir en els meus pensaments. Es va aguditzar el meu pensament. L'home després es va casar i va tenir fills. Del meu primer company, el que va ser enviat a un altre monestir, puc dir amb confiança que no hauria estat capaç de casar-se i tindre família.
Després de parlar sobre les meves experiències en el monestir per la televisió austríaca, arran dels debats recents sobre abús infantil, vaig rebre un email d'una dona que em deia que un parent seu, un mestre, acabava de cometre suïcidi. Havia sigut (amb raó) trobat culpable de tocaments indecents a un alumne.
No hem de permetre que això es converteixi en una caça de bruixes. Per descomptat, hem de protegir els nens. I les víctimes tenen dret a ser escoltades. Però, què hem de fer amb els culpables? No és sense raó que la llei té un estatut de limitacions. Això va néixer d'una sensibilitat per la justícia. No podem simplement abrandar-nos sobre els autors de crims que estan sota l'estatut de limitacions. Tothom hauria de tenir l'oportunitat d'aprendre a mantenir el seu comportament dins dels límits legals. I si ells han après això, vol dir que han fet un esforç considerablement més gran que molts que estan fingint indignació moral, tot i no saber res dels perills d'aquestes inclinacions.
L'objectiu principal de l'enfocament actual sobre la pedofília i pedosexualitat ha de ser el de descobrir els casos que estan passant ara i evitar els del futur. És important per a les víctimes treballar des del passat. Tenen un dret il·limitat a que es faci. Però i la societat? No oblidem que això afecte l'àmbit més privat de la gent. Això va tant per les víctimes com pels autors. Les persones, siguin com siguin, estan protegits per la Constitució. No vull veure a aquestes persones posades a la picota.
La millor manera de protegir els nens és ajudar els pedòfils a fer front a les seves inclinacions socialment inacceptables d'una manera que no violin la llei. Però la actual campanya de criminalització va en una direcció molt diferent i no és útil de cap manera. Ha de ser possible oferir a una persona, que òbviament no es pot gestionar per si sola, alguna manera d'ajut per mantenir sota control el seu comportament -sense negar-li immediatament els seus drets humans.
Els polítics, pressionats obsessivament pels mitjans de comunicació, estan fent suggeriments de com reforçar la legislació i llevar el termini legal de prescripció. Si equiparem els pedòfils amb els abusadors de menors i els delinqüents sexuals inflarem l'espectacle mediàtic, però haurem perdut un punt de referència per a l'acció sensata. Als meus ulls, que no tenen formació en aquesta matèria, aquests vénen en diferents apartats legals.
*)
Josef Haslinger va neixer el 1955 a Zwettl, Baixa Àustria i és un dels escriptors més prominents d'Àustria. La seva novel·la "Opernball" va ser un best-seller el 1995. El seu llibre més recent, "Phi Phi Island" (2007), descriu la seva experiència en el tsunami del 26 de desembre el 2004. Josef Haslinger ensenya estètica literària a l'Institut Literari a Leipzig.
------------------------------------------------------------------------------------
Ara és el vostre torn. Animeu-vos a fer comentaris sense por; no cal ser políticament correcte. Ben entès, però, que tampoc hi ha cap obligació de no ser-ho.
18 de setembre del 2010
I acabant pel final.
Tot el que comença acaba (ja us ho devíeu imaginar) i per tant aquest apunt és la continuació lògica de l'anterior. Una vegada que un tenia a ma els llibres ja tenia mitja feina feta.
Si es cert que l'autor intentarà començar d'una manera potent, que atrapi el lector, no ho és menys que li agradaria acabar deixant una empremta el més duradora possible. En aquest cas, però, nosaltres, lectors tafaners que només mirem la primera i la última pàgina, es previsible que tinguem més dificultats amb aquesta darrera que en la primera. La raó és obvia: l'autor dona per fet que qui arriba al final ha llegit tot, o gaire bé tot, el llibre, mentre que qui comença el llibre te dret a esperar que no es doni res per sabut. Fetes aquestes observacions, anem, sense més preàmbuls als finals dels llibres. Son els mateixos, i en el mateix ordre, que en l'apunt anterior:
*) Es refereix metafòricament a una hipotètica germana de Shakespeare que hauria sigut tant gran poeta com el seu germà si el rol de la dona no hagués estat sempre subaltern i de submissió.
"Immortals, sans i perfectes" -Salvador Macip- 2008
Si es cert que l'autor intentarà començar d'una manera potent, que atrapi el lector, no ho és menys que li agradaria acabar deixant una empremta el més duradora possible. En aquest cas, però, nosaltres, lectors tafaners que només mirem la primera i la última pàgina, es previsible que tinguem més dificultats amb aquesta darrera que en la primera. La raó és obvia: l'autor dona per fet que qui arriba al final ha llegit tot, o gaire bé tot, el llibre, mentre que qui comença el llibre te dret a esperar que no es doni res per sabut. Fetes aquestes observacions, anem, sense més preàmbuls als finals dels llibres. Son els mateixos, i en el mateix ordre, que en l'apunt anterior:
Debemos mejorar en calidad, más que en simple cantidad. Si lo hacemos así, podremos seguir progresando tecnológicamente, de manera impresionante y dramática, sin negar nuestra herencia evolutiva. Si no lo hacemos, nuestros impulsos biológicos reprimidos se irán hinchando más y más hasta reventar los diques, y toda nuestra complicada existencia será barrida por la riada."El mono desnudo" -Desmond Morris- 1967
Alcé la mirada. En la cresta del Ettersberg, unas llamas anaranjadas sobresalían de lo alto de la maciza chimenea del crematorio."La escritura o la vida" -Jorge Seprún- 1994
Proletaris de tots els països, uniu-vos!"El manifest comunista" -Karl Marx, Frederic Engels- 1872
Mai vaig tornar a veure el milicià italià, ni vaig saber com es deia. Es pot tindre per quasi bé segur que és mort. Gairebé dos anys després, quan la guerra estava pràcticament perduda, vaig escriure aquests versos en la seva memòria."Homage to Catalonia" -George Orwell- 1938
7. Sobre el que no podem parlar hem de guardar silenci."Tractatus logico-philosophicus" -Ludwig Wittgenstein- 1921
Sils María, 13-VIII-55"Hermann Hesse y Thomas Mann" -Correspondencia- 1968
Con profundo pesar me despido aquí de Thomas Mann, del amigo querido y gran compañero, del maestro de la prosa alemana, de un hombre a quien pese a todos los honores y éxitos muchos desconocieron. Toda la ternura, fidelidad, responsabilidad y capacidad de amar que se ocultaban bajo su ironía y virtuosismo -cualidades totalmente incomprendidas por el gran público alemán durante decenios-, habrán de mantener vivos su obra y su memoria mucho más allá de nuestra confusa época.
Hermann Hesse
Nene Zürcher Zeiíung, 16 de agosto de 1955.
El universo que alberga la vida es creativo en el mejor sentido: creativo en el sentido en que lo han sido los grandes poetas, los grandes artistas, los grandes músicos, y también los grandes matemáticos, los grandes científicos y los grandes inventores."El universo abierto" -Karl R. Popper- 1952
Deixo Sísif al capdavall de la muntanya. Sempre torna a trobar la seva càrrega. Peró Sísif ensenya la fidelitat superior que nega els déus i aixeca les roques. També ell considera que tot està bé. Aquest univers sense amo per sempre més no li sembla estèril ni fútil. Cada un dels grans d'aquesta pedra, cada fragment mineral d'aquella muntanya plena de nit, forma per ell mateix un món. La mateixa lluita per aconseguir els cims basta per a omplir un cor d'home. Sísif, cal imaginar-lo feliç."El mite de Sísif" -Albert Camus- 1942
15 de novembre. Els preparatius del viatge. El passaport estarà demà. L'ordinari em porta el paquet de jerseis i els diners per a l'abric i la maleta. A la tarda, anem, amb Alexandre Plana, a comprar-ho. La maleta es realment important."El quadern gris" -Josep Pla- 1966
El viatge a París es produirà demà passat.
Però jo sostinc que vindrà si treballem per ella, (*) i que treballar d'aquesta manera, fins i tot en la pobresa i la foscor, val la pena."A Room of One's Own" -Virginia Woolf- 1928
*) Es refereix metafòricament a una hipotètica germana de Shakespeare que hauria sigut tant gran poeta com el seu germà si el rol de la dona no hagués estat sempre subaltern i de submissió.
También enseñan los viajes un poco a desconfiar, pero permiten descubrir que hay en el mundo muchas personas de corazón excelente, dispuestas siempre a serviros aun cuando no se las haya visto jamás ni deban volverse a encontrar nunca."El viaje del Beagle" -Charles Darwin- 1845
Durant algunes hores, va estar-se ajagut al llit de matrimoni, amb la cara enganxada al paper escrivint a ma el guió per a una nova pel-lícula."Woody Allen, La Biografia" -Eric Lax- 1992
Els arbres dels boscos tropicals estan murmurant entre sí, esperant que nosaltres acabem la nostra arrogant desforestació per tornar als seu ritme habitual de creixement. Ells continuaran les seves cacofonies i harmonies molt després que nosaltres haguem desaparegut."The Symbiotic Planet" -Linn Margulis- 1998
Mas esa gran cuestión [¿qué insuficiencias radicales padece la gran cultura europea moderna?] tiene que permanecer fuera de estas páginas, porque es excesiva. Obligaría a desarrollar con plenitud la doctrina sobre la vida humana que, como un contrapunto, queda entrelazada, insinuada, musitada en ellas. Tal vez pronto pueda ser gritada."La rebelión de las masas" -José Ortega y Gasset- 1937
Faig aqui una declaració que sé que no es pot utilitzar per donar-me importància a tot el món, però tampoc tinc cap desig de tindre-la, i sempre em consideraré més obligat amb els que em fan el favor de gaudir sense obstacle del meu oci que amb els que m'ofereixin els treballs més honorables de la terra."El discurs del mètode" -René Descartes- 1637
... el robot/ordinador no ens reemplaçarà però ens servirà com un amic i un aliat en la marxa cap a un futur gloriós —si no ens destruïm a nosaltres mateixos abans de que la marxa pugui començar—."Asimov's New Guide to Science" -Isaac Asimov- 1960
La filosofía debe ser estudiada, no por las respuestas concretas a los problemas que plantea, puesto que, por lo general, ninguna respuesta precisa puede ser conocida como verdadera, sino más bien por el valor de los problemas mismos; porque estos problemas amplían nuestra concepción de lo posible, enriquecen nuestra imaginación intelectual y disminuyen la seguridad dogmática que cierra el espíritu a la investigación; pero, ante todo, porque por la grandeza del Universo que la filosofía contempla, el espíritu se hace a su vez grande, y llega a ser capaz de la unión con el Universo que constituye su supremo bien."Los problemas de la filosofía" -Bertrand Russell- 1912
...uno de los enunciados fundamentales de la teoría de la información, a saber que la transmisión de un mensaje se acompaña necesariamente de una cierta disipación de la información que contiene, es el equivalente, en informática, del segundo principio en termodinámica."El Azar y la necesidad" -Jacques Monod- 1970
La raó per la que és diu que Enric IV va abraçar la religió romana hauria de fer que la abandonés tot home honrat, i, més que res, qualsevol príncep que sabés raonar."El contracte social" -Jean Jacques Rousseau- 1762
També creu [el doctor Guarente] que podríem augmentar el límit màxim d'edat de la raça humana almenys en un 50%, tal com s'observa en alguns animals de laboratori. Els anys vinents veurem si les seves prediccions son encertades.
I de l'epíleg:
Formar part d'aquesta revolució és tot un privilegi. Jo no en tinc cap dubte: no hi ha hagut mai un moment millor per dedicar-se a la biomedicina. Després de llegir aquest llibre espero que molts pensin el mateix.
"Immortals, sans i perfectes" -Salvador Macip- 2008
15 de setembre del 2010
Començant pel principi...
Farà cosa d'un mes en Salvador Macip va dedicar un apunt a parlar-nos de la importància que poden tenir les primeres línies d'un llibre (o un bloc) de cara a captar la atenció del lector. La idea se'm devia quedar per la rebotiga del magí i l'altre dia, tot remenant llibres, me'n vaig recordar i hi vaig començar a jugar. Amb la idea i amb els llibres. Total, que vaig fer el petit recull de inicis de llibre que penjo aquí sota. Son llibres dels anomenats de "no ficció". El motiu d'aquesta acotació és doble: d'una banda el mateix Salvador ja es va encarregar de enllaçar-nos les 100 Best First Lines of Novels, de manera que, per aquesta banda, em quedava poc marge de maniobra. De l'altre, i vista la afició que pel gènere literari per antonomàsia s'observa a la majoria dels blocs del veïnat, vaig pensar que no estaria de més donar una oportunitat a aquesta mena de parents pobres de les llibreries que son els susdits llibres de "no ficció". De seguida em vaig adonar que l'experiment no és del tot traslladable: aquests llibres solen anar precedits d'una serie de pròlegs, introduccions i advertiments poc engrescadors. En aquests casos he optat per expurgar els prolegòmens i anar directament al gra.
Fet i fet, doncs, aquests son els inicis i aquests els llibres:
Fet i fet, doncs, aquests son els inicis i aquests els llibres:
Hay ciento noventa y tres especies vivientes de simios y monos. Ciento noventa y dos de ellas están cubiertas de pelo. La excepción la constituye un mono desnudo que se ha puesto a sí mismo el nombre de Homo sapiens."El mono desnudo" -Desmond Morris- 1967
"La escritura o la vida" -Jorge Seprún- 1994"Están delante de mí, abriendo los ojos enormemente, y yo me veo de golpe en esa mirada de espanto: en su pavor. Desde hacía dos años, yo vivía sin rostro. No hay espejos en Buchenwald".
Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme."El Manifest comunista" -Karl Marx, FredericEngels- 1872
A les casernes Lenin de Barcelona, el dia abans de ingressar a la milícia, vaig veure un milicià italià dret, davant la taula dels oficials. Tenia un aspecte rude, jove, d'uns vint i cinc o vint i sis anys, amb el cabell groc vermellós i les espatlles poderoses."Homage to Catalonia" -George Orwell- 1938
1. El mon és tot el que és el cas."Tractatus logico-philosophicus" -Ludwig Wittgenstein- 1921
Munich, l-IV-1910"Hermann Hesse y Thomas Mann" -Correspondencia- 1968
Estimado señor Hesse:
Mi salud, de momento bastante quebrantada, es la culpable de que hasta ahora no haya podido agradecerle su amable carta del 24 de marzo, y lamento esta demora tanto más cuanto, en el presente caso, bien podía haber dado origen a un malentendido.
(...)
Su atto. y affmo. Thomas Mann
"Quiero exponer aquí las razones que tengo para ser indeterminista. No incluiré entre ellas la idea intuitiva del libre albedrío: como argumento racional en favor del indeterminismo es inútil.""El universo abierto" -Karl R. Popper- 1952
"No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi. Jutjar que la vida val o no val la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia. La resta, si el món té tres dimensions, si l'esperit té nou o dotze categories, ve després.""El mite de Sísif" -Albert Camus- 1942
1918"El quadern gris" -Josep Pla- 1966
8 de març. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats.
Però, podrien dir-me vostès, li varem demanar que ens parlés sobre les dones i la ficció, ¿què té això a veure amb una habitació pròpia? Intentaré explicar-els-hi."A Room of One's Own" -Virginia Woolf- 1928
Después de ser dos veces rechazado por fuertes tempestades del suroeste, el buque de Su Majestad Beagle, brick de diez cañones, al mando del capitán Fitz-Roy, de la marina real, zarpó de Devonport el 27 de diciembre de 1831."El viaje del Beagle" -Charles Darwin- 1845
Woody Alien va néixer a Brooklyn, Nova York, a la primavera de 1952, quan Allan Stewart Konigsberg, el qual havia nascut al Bronx l'l de desembre de 1935, va escollir aquest nom com una tapadora apropiada."Woody Allen, La Biografia" -Eric Lax- 1992
Simbiosi, el sistema en què els membres d'espècies diferents viuen en contacte físic, ens sembla un concepte arcaic i un terme biològic especialitzat. Això és degut a la nostra manca de consciència de la seva omnipresència."The Symbiotic Planet" -Linn Margulis- 1998
Hay un hecho que, para bien o para mal, es el más importante en la vida pública europea de la hora presente. Este hecho es el advenimiento de las masas al pleno poderío social."La rebelión de las masas" -José Ortega y Gasset- 1937
El sentit comú és la cosa del món més ben repartida, doncs tothom pensa estar-ne tan ben provis que fins i tot aquells que són més difícils de satisfer en qualsevol cosa, no solen desitjar-ne més del que ja tenen."El discurs del mètode" -René Descartes- 1637
Casi al principi va ser la curiositat."Asimov's New Guide to Science" -Isaac Asimov- 1960
La curiositat, l'aclaparador desig de saber, no és una característica de la matèria inert.
Apariencia y realidad"Los problemas de la filosofía" -Bertrand Russell- 1912
¿Hay en el mundo algún conocimiento tan cierto que ningún hombre razonable pueda dudar de él? Este problema, que a primera vista podría no parecer difícil, es, en realidad, uno de los más difíciles que cabe plantear.
La distinción entre objetos artificiales y objetos naturales nos parece inmediata y sin ambigüedad."El Azar y la necesidad" -Jacques Monod- 1970
L'home va néixer lliure, però per tot arreu es troba encadenat. Hi ha qui es creu l'amo dels altres, i no deixa de ser més esclau que ells."El contracte social" -Jean Jacques Rousseau- 1762
En el tiempo que se tarda en escribir y publicar un libro como éste, muchos de los conceptos que aparecen en él se habrán quedado anticuados."Inmortales y perfectos" -Salvador Macip- 2008 (contribuït per SM)
11 de setembre del 2010
L'affaire Terry Jones
La paraula que defineix la situació es perplexitat. Ningú se'n sap avenir que un ximple, al que fins fa quatre dies només coneixien 50 grillats, tingui en suspens les més altes instancies dels EE.UU. i, de retruc, tot el mon occidental i part de l'oriental. Deuen ser centenars de milers -potser milions- els articles, editorials, anàlisis, etc, que en tota mena de mitjans s'han ocupat aquests dies de l'affaire Terry Jones. Sense anar més lluny en el meu blogroll hi veig ara mateix dues entrades que se'n ocupen: Francesc Puigcabó i Lluís Foix. En Francesc Puigcarbó, un cop considerat que tant tocat del bolet està el pastor de les 50 ovelles com els integristes islàmics, se'ns posa en plan nihilista i conclou que si aquesta societat se'n ha d'anar en orris res més apropiat que una causa minsa i ridícula com aquesta. Hi estic d'acord, mai m'han agradat els finals wagnerians. En Lluís Foix fa una reflexió més formal, en la línia diguem-ne convencional que hem llegit i sentit abastament en tots els mitjans: que d'una banda cremar l'Alcorà és una ofensa innecessària però que d'un altre hi ha una asimetria en virtut de la qual una cosa així mai seria possible a l'Aràbia Saudita o el Pakistan.
Ja estic sentint la objecció: si mils i mils de persones s'han ocupat ja del tema, ¿què hi puc dir jo de nou? La resposta és: res en absolut. Però, és clar, el mateix raonament seria d'aplicació a qualsevol altre tema: no hi ha res que no hagi estat dit. El qual raonament m'aboca a tancar el bloc ara mateix i anar-me'n a fer quelcom més productiu. Perquè no ho faig? No ho sé, no tinc cap explicació racional, però he començat a parlar de l'affaire Terry Jones i no vull deixar l'apunt a mitges.
Òbviament el que per a mi te un cert interès d'aquest assumpte no és l'anècdota dels èmuls de Fahrenheit 451d'una i altre banda (tot i que com diu en Puigcarbó, bé es podria acabar en uns grans focs d'artifici), com el com i el perquè de tot plegat. S'ha dit -i és cert- que fanàtics com aquest n'hi han hagut i n'hi hauran sempre; i que, com també s'ha dit, normalment passant desapercebuts. Però també sabem que si una cosa pot passar, acaba passant; la era de la comunicació no te volta enrere, i si en el cas de Salman Rushdie o Ayaan Hirsi Ali va fer falta que els heretges tinguessin una certa rellevància dins el mateix Islam per provocar una reacció dels seus fanàtics, casos trivials com el de les caricatures de Mahoma o el del fonamentalista de torn que ens ocupa ara, seran cada vegada més freqüents. No tinc ni idea de com cal afrontar el problema, però no cal ser gaire intel·ligent per entendre que la solució no passa per una crida del general Petraeus o del president dels EE.UU. en persona, adreçada al boig de torn, demanant-li per favor que no cremi l'Alcorà.
¿He dit que no cal ser gaire intel·ligent per entendre-ho? Doncs bé, jo dec ser ruc de mena, perquè no solament la OTAN i Obama s'han posat en una situació tan ridícula, sinó també els presidents de països tan importants com Pakistan o Indonèsia han fet demandes en el mateix sentit. A mi només se'm acudeixen dues posicions racionals:
A) ens adaptem a les exigències dels països islàmics (no només dels integristes, sinó, com acabo de dir, dels seus governs i institucions) i legislem en contra de "ofendre" l'Islam, de manera que és pugui evitar i/o condemnar legalment al pastor o als dibuixants de les caricatures, o
B) els diem formalment als països de la comunitat islàmica que ens mantenim ferms en el nostre sistema de llibertats i que els convidem a fer el mateix -és dir a implantar un sistema de llibertats similar- en els seus països.
En moments com aquests és quan es fa més gegantina la figura del Venerable Tombarelles: "En política es pot fer tot menys el ridícul".
---------
*) La il·lustració s'ha manllevat a El Be Negre de 15/3/1979
Ja estic sentint la objecció: si mils i mils de persones s'han ocupat ja del tema, ¿què hi puc dir jo de nou? La resposta és: res en absolut. Però, és clar, el mateix raonament seria d'aplicació a qualsevol altre tema: no hi ha res que no hagi estat dit. El qual raonament m'aboca a tancar el bloc ara mateix i anar-me'n a fer quelcom més productiu. Perquè no ho faig? No ho sé, no tinc cap explicació racional, però he començat a parlar de l'affaire Terry Jones i no vull deixar l'apunt a mitges.
Òbviament el que per a mi te un cert interès d'aquest assumpte no és l'anècdota dels èmuls de Fahrenheit 451d'una i altre banda (tot i que com diu en Puigcarbó, bé es podria acabar en uns grans focs d'artifici), com el com i el perquè de tot plegat. S'ha dit -i és cert- que fanàtics com aquest n'hi han hagut i n'hi hauran sempre; i que, com també s'ha dit, normalment passant desapercebuts. Però també sabem que si una cosa pot passar, acaba passant; la era de la comunicació no te volta enrere, i si en el cas de Salman Rushdie o Ayaan Hirsi Ali va fer falta que els heretges tinguessin una certa rellevància dins el mateix Islam per provocar una reacció dels seus fanàtics, casos trivials com el de les caricatures de Mahoma o el del fonamentalista de torn que ens ocupa ara, seran cada vegada més freqüents. No tinc ni idea de com cal afrontar el problema, però no cal ser gaire intel·ligent per entendre que la solució no passa per una crida del general Petraeus o del president dels EE.UU. en persona, adreçada al boig de torn, demanant-li per favor que no cremi l'Alcorà.
¿He dit que no cal ser gaire intel·ligent per entendre-ho? Doncs bé, jo dec ser ruc de mena, perquè no solament la OTAN i Obama s'han posat en una situació tan ridícula, sinó també els presidents de països tan importants com Pakistan o Indonèsia han fet demandes en el mateix sentit. A mi només se'm acudeixen dues posicions racionals:
A) ens adaptem a les exigències dels països islàmics (no només dels integristes, sinó, com acabo de dir, dels seus governs i institucions) i legislem en contra de "ofendre" l'Islam, de manera que és pugui evitar i/o condemnar legalment al pastor o als dibuixants de les caricatures, o
B) els diem formalment als països de la comunitat islàmica que ens mantenim ferms en el nostre sistema de llibertats i que els convidem a fer el mateix -és dir a implantar un sistema de llibertats similar- en els seus països.
En moments com aquests és quan es fa més gegantina la figura del Venerable Tombarelles: "En política es pot fer tot menys el ridícul".
---------
*) La il·lustració s'ha manllevat a El Be Negre de 15/3/1979
Subscriure's a:
Missatges (Atom)