Crim i castic

Aquest apunt no fa referència al gran clàssic rus (les meves disculpes si algú ha entrat induït a error) sinó als conceptes del crim i el castic des del punt de vista social i pràctic.

Andreas B. Breivik

La reflexió que proposo ve arran d’una noticia que està aquests dies als diaris: un segon informe psiquiàtric, fet públic el dia 10 d'aquest mes, arriba a la conclusió que Andreas Behring Breivik, el judici al qual va començar el passat dia 16, estava en plena possessió de les seves facultats mentals i, per tant, pot ser penalment responsable dels seus actes i condemnat a presó. El novembre passat una comissió mèdica havia confirmat un diagnòstic psiquiàtric segons el qual Breivik patia esquizofrènia paranoide. En aquest cas, i d'acord amb la llei, podria ser ingressat en un manicomi però no en una presó. Els jutges, a la vista dels dos informes, i de tot el que s’aporti en el judici oral, hauran de decidir quina opció prenen.

Paradoxalment la condemna podria ser més dura (més segura, des del punt de vista de la protecció en vers la societat) si se’l considera malalt mental, doncs en aquests cas podria ser internat de per vida, mentre que la pena màxima de presó a Noruega és de 21 anys. Si més no això és el que ha transcendit de moment. La qüestió que els dos informes posen de manifest és quelcom que ja sabíem però que tendim a oblidar, i és que, contràriament al que van voler creure els positivistes de principis de segle XX, ni la criminologia ni la psicologia (ni moltes altres) son ciències objectivables en el sentit en que ho son les ciències físiques.

Del segle XVIII ençà els filòsofs del dret han discutit abastament sobre la raó de ser de la pena i s’han formulat un munt de teories, però bàsicament es poden reduir a dues tendències oposades: les retributives i les preventives (i entre mig totes les variants possibles). La teoria retributiva o absoluta, que va trobar en Kant un aferrissat defensor, es basa en que la pena és un fi en ella mateixa: el criminal ha de ser castigat amb una pena proporcional al dany causat. És la venjança de la societat sobre el criminal. A la mateixa època Cesare Beccaria, amb una visió oposada a la de Kant, va escriure De los delitos y las penas, que va constituir una veritable revolució i va assentar la base de les teories preventives o relatives. Aquestes atorguen a les penes la finalitat de prevenir futurs delictes. De fet els codis penals moderns europeus (continentals, per ser més precisos) intenten refondre els principis que inspiren les diverses teories per tal de aconseguir diverses finalitats: retribuir (en el sentit de castigar), exemplificar, reinserir i, en últim terme, protegir a la societat del criminal. Inevitablement, no obstant, la teoria retributiva o absoluta continua essent, malgrat tot, el tronc principal dels codis penals. La raó és senzilla: és la més objectivable; a cada delicte correspon una pena i el jutge s’ha de limitar a aplicar el codi amb els atenuants, agreujants o eximents corresponents.

Feta aquest digressió tornem al tema. I al fer-ho em sorgeixen diverses preguntes: Si la ciència psiquiàtrica no pot determinar amb precisió si un individu és responsable dels seus actes o pateix esquizofrènia paranoide (o qualsevol altre incapacitat), ¿pot la justícia dependre d’una ciència inexacte? I, si pugues, ¿podríem tancar un individu diagnosticat com a altament perillós, inclús abans de que cometés cap crim? ¿És realment transcendent la distinció entre criminal i desequilibrat? Si del que es tracta és de aïllar l'inadaptat social de la societat i, en tot cas intentar la seva reeducació, ¿té sentit la distinció entre presó i manicomi? Podríem seguir fent-nos preguntes i cada una ens en obriria a unes altres. No ho faré: només he apuntat el tema i ja m'he menjat l'espai que considero raonable per a un apunt. Citaré només una reflexió inquietant que vaig llegir una vegada en una interessant entrevista al biòleg Ginés Morata:

"El genetista Herbert Stern decía que no somos moralmente autónomos. Lo que pasa es que aunque algunos miembros de la sociedad lo comprendan, una sociedad donde nadie es moralmente responsable no sobreviviría. O sea, lo que él llamó fraude piadoso: a pesar de que no es justo que a alguien se le castigue por sus actos, la supervivencia de la sociedad obliga a ello."

Jo confesso: a la recerca del mal

Estem altre cop a Bebenhausen. L'Adrià, que està fent el doctorat a la Universitat de Tübingen, ha rebut la visita del seu amic Bernat i l'ha portat a visitar el monestir.

   —Quina cosa mes bonica —va dir en Bernat, admirat.
   —M’agrada molt, el lloc. Hi he vingut sis o set vegades, primavera, estiu, tardor... Es relaxant.
   En Bernat va respirar, satisfet, i va dir com pots no creure veient la bellesa i la pau d'aquest claustre.
   —Els que vivien aquí adoraven un Déu venjatiu i rancuniós.
   —Una mica de respecte.
   —Ho dic mol dolgut, Bernat; no faig broma.
Si callaven, només se sentia el glaç fet a bocins pels seus trepigs. Cap ocell no tenia interès a congelar-se. En Bernat va respirar fondo i va treure un núvol espès com si fos una locomotora. L'Adrià va reprendre la conversa:

Monestir de Bebenhausen

—El Déu cristià es rancuniós i venjatiu. Si comets una falta i no te'n penedeixes, et castiga amb l’infern etern. Em sembla una reacció tan desproporcionada que amb aquest Déu no hi vull tractes.
   —Però...
   —Però què.
   —Doncs que és el Déu de l’amor.
   —Puja aquí dalt i balla: a rostir-te eternament per­què no has anat a missa o has robat al veí. No hi veig amor per enlloc.
   —En fas una visió parcial.
   —No et dic que no: no en sóc especialista. —Es va aturar en sec:— Hi ha coses que em corsequen mes.
   —Com ara què?
   —El mal.
   —Què?
   —El mal. Per que el permet el teu Déu? No evita el mal: es limita a castigar el malvat amb el foc etern. Per que no evita el mal? Tens una resposta?
   —No... Be... Déu respecta la llibertat humana,
   —Això t'ho fan creure els sacerdots astuts; per a ells també es inexplicable la deixadesa de funcions de Déu davant del mal.

(pag. 421, 422)

Deia a l'anterior apunt que el mal, la culpa, el penediment i l'expiació constitueixen un dels eixos en torn del qual giren les confessions de l'Adrià. El mal en sí mateix no té per què anar associat necessàriament als altres conceptes, que pertanyen més aviat al regne de la religió, però l'Adrià en el seu relat en manté quasi sempre la vinculació: el mal genera culpa, aquesta porta al penediment i aquest a l'expiació. L'excepció és quan parla del Mal absolut (en majúscula); llavors no li calen additaments. "Ja sé on és el Mal. Fins i tot el Mal absolut. —llegeix en una carta datada el 1941 que Drago Gradnik, antic company a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Fèlix Ardèvol, pare de l'Adrià, adreçà a aquest— Es diu Himmler. Es diu Hitler. Es diu Pavelic. Es diu Luburić i el seu invent macabre de Jasenovac". I continua: "La guerra posa en relleu la part més bestial de la naturalesa humana. Però el Mal existeix abans de la guerra i no depèn de cap entelèquia sinó de les persones".

La qüestió de l'origen del mal obsessiona l'Adrià, però com més hi pensa més esmunyedissa se li fa. Quan se sent segur es diu no creient, però a estones és agnòstic, i fins això sembla trontollar quan es pregunta per què Déu (que hem quedat que no existeix) permet el mal. Donat que sobre la naturalesa del mal l'Adrià (i el propi Cabré) admeten la influència de Hannah Arendt, no estarà de més fer-ne una referència.

Arendt es coneguda, sobre tot més enllà dels cercles acadèmics, per la controvèrsia que va generar amb les cròniques del judici contra Eichmann, que posteriorment es van ampliar en forma de llibre, 'Eichmann a Jerusalem', i el concepte que va encunyar com a banalitat del mal. Segons el seu punt de vista Eichmann no era era conscientment culpable perquè, al marge de la seva intel·ligència o erudició, no tenia la capacitat de pensar entesa com a capacitat de distingir entre el bé i el mal. Es limitava a complir amb la llei i l'ordre establerts. Òbviament Arendt va tindre mols crítics, sobre tot entre els jueus. Sense anar més lluny el mateix Isaiah Berlin, que també té un lloc a la noveŀla, va dir: "Debo admitir que no respeto demasiado las ideas de la dama. Muchas personas notables admiraron su obra. Yo no puedo." I afegeix: "Yo no estoy dispuesto a tragarme esa idea suya de la banalidad del mal. Me parece falsa. Los nazis no eran «banales». Eichmann creía profundamente en lo que hacía."

Segurament, per mor d'aquesta incapacitat de pensar que atribuïa a moltes persones ("no hi ha un Eichmann en tots nosaltres, però hi ha un bon nombre de Eichmanns") Arendt lamentava la mor de Déu: "Estoy perfectamente convencida de que toda la catástrofe totalitaria no se habría dado si la gente siguiera creyendo en Dios o, mejor, en el infierno; es decir, si todavia existieran absolutos [ultimates]." (Ed. Paidós-1995). D'alguna manera Arendt reconeix que el vuit deixat per Déu no es pot omplir amb la raó: la metafísica és qüestionable, però pot ser extraordinàriament útil socialment. Aquest lligam entre Déu (o la seva mort) i el mal ens retorna a la noveŀla. Cap al final, un Adrià que està fent ja els últims moviment de la partida d'escacs contra la dama de la dalla, admet el seu fracàs com a pensador en el que ha estat l'afany de la seva vida: entendre la naturalesa del mal.     

"He perdut tot el gas. Em falten eines de filòsof per prosseguir l'itinerari. M'entesto en buscar el lloc on resideix el mal i sé que no és a l'interior d'una persona. A l'interior de moltes persones? El mal és fruït d'una voluntat humana perversa? O no: prové del Diable, que l'inocula a les persones que ell creu convenient (...)"

(pag. 954)

No està sol: Salvador Giner, un dels pensadors més reconeguts a casa nostra, que va ser alumne de Hannah Arendt i estudiós de la seva obra filosòfica, reconeix trobar-se en un atzucac semblant a l'hora de elaborar una noció teòrica y argumentativament viable del mal :

     La cuestión filosóficopolítica del mal es hoy una cuestión abierta (...) No estoy en condiciones para salir del atolladero teórico. Siento la desazón de quien invoca una necesidad intelectual a sabiendas de que no tiene la fórmula para satisfacerla convincentemente.

En primera lectura aquest reconeixement del desconcert de l'Adrià —i de retruc d'en Cabre perquè, si bé es tracta d'una noveŀla i no d'un assaig, és, em sembla, un dels moments en que el personatge es fa transparent a l'autor— a l'hora de donar-nos pistes sobre el mal ho vaig veure com un punt feble; com una certa inconsistència del personatge: entre el primer i l'ultim fragment citats representa que han passat més de trenta anys, i no ha estat capaç de elaborar res substantiu sobre allò que l'obsessiona. Després de repassar Arendt i Giner ho puc entendre millor: no ha anat més lluny perquè no hi havia gaire més lluny on anar.

El triomf de la mort (Pieter Brueghel el Vell)

  PS: Informació prou complerta sobre Hannah Arendt i sobre mols altres personatges i corrents filosòfics a l'excel·lent i didàctica web de Ramon Alcoberro, d'on he tret part del material.

  

Jo confesso (Confiteor)

 “Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions..."

Sant Pere del Burgal (F. Carles ebrenc)

Així comença Jo confesso. L'Adrià Ardèvol, l'home que confessa, neix el 30 d'abril de 1946; Jaume Cabré, el seu creador, el mateix dia de 1947, i jo soc del maig del 45. No m'ha costat gaire, doncs, de seguir la cronologia dels quasi 60 anys que rememora l'Adrià en la seva confessió. Des dels tramvies baixant pel carrer del Bruc i pujant pel de Llúria, la nevada del 62 o la tètrica comissaria central de Via Laietana, fins un viatge oníric en la línia 5 del metro del Clínic a La Sagrera. Però l'Eixample és només el punt de partida i arribada de les innombrables expansions que fa aquesta història en l'espai i el temps. Del Vic de Torras i Bages al Vaticà de Benet XV, a l'època de la Gran Guerra; de la Girona de l'Inquisidor general de la Corona d'Aragó, Nicolau Eimeric, al monestir de Sant Pere del Burgal, al segle XIV; d'aquí als camps d'exterminació nazis, a la Eslovènia envaïda per les divisions de la Waffen-SS, a la ciutat de Tübingen als anys setanta o, en fi, a la Cremona dels Stradivari i els Storioni al XVIII, per citar-ne només uns quants. 

Segurament el que més haureu llegit o sentit comentar de la noveŀla, a més a més de la extensió i els anys que hi va esmerçar l'autor, és la diversitat de històries que hi nien i les tècniques narratives que Cabré hi utilitza: el canvi continu entre primera i tercera persona, l'estalvi gasiu de puntuació en el diàleg, els flashback (més que de flashback s'hauria de parlar d'un salt continu endavant, en darrera, i més en darrera i més endavant...), la imbricació entre personatges de diferents èpoques que es confonen en un mateix rol i moltes altres. Algunes d'aquestes tècniques m'han fet pensar en el llenguatge audiovisual; segurament no n'és aliè el fet de que Cabre és professor de Narrativa de l'Audiovisual. Alternar la tercera i la primera persona, per exemple, ve a ser com alternar la càmera objectiva i la subjectiva. La diferència és que en el món de la imatge et situes de forma instantània, mentre que en el llenguatge escrit trigues uns segons a copsar el nou context. I en certa manera aquest és el joc que proposa Cabré: convida al lector a seguir-el per els nous escenaris que es va inventant i els personatges que els habiten, mantenint un subtil equilibri: demanar un petit esforç al lector, que l'esperona a seguir la cursa, sense arribar a fatigar-el. A parer meu se'n surt absolutament. Fer-ho al llarg de mil pàgines, mantenint al mateix temps la tensió narrativa, i sense caure en l'auto-imitació no ha de ser gens fàcil: estic convençut de que aquestes tècniques Cabré les ha depurat a base de molt de treball i de que qualsevol que les vulgui imitar caurà fàcilment en la caricatura o el nyap. Una mostra:

Ego te absolvo a peccatis tuis, in nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti, Obersturmbannfürer.
   —Amen —va respondre fra Nicolau mentre besava amb humilitat la creu de fil d'or de l'estola del venerable pare confessor, amb l'ànima benauradament alleujada pel sagrament de la confessió.
   —Els catòlics ho teniu molt bé, amb això de la confessió —va fer la Kornelia, al mig del clautre, amb els braços estesos, deixant-se banyar pel sol de primavera.

(pag. 395)

Aquest breu paràgraf superposa el camp de Auschwitz-Birkenau (1944), la Girona de la Santa Inquisició (1367) i el monestir de Bebenhausen (1975). No tota la noveŀla segueix aquest ritme, és clar, seria insuportable, però exemplifica lo dels canvis de pla i de temps.

I, quin és el fil conductor de la noveŀla, ens podem preguntar? No sabria donar una resposta unívoca. La més trillada deu ser la que diu que és la història de "un home i un violí", o la que diu que és "un gran fresc literari sobre l'agitada història d'Europa". La primera és ofensivament simplista; la segona senzillament falsa: no és una noveŀla històrica. Més encertats van els que diuen que l'eix en torn del qual gira la noveŀla és el mal, la culpa, el penediment, l'expiació. O la banalització del mal, per dir-ho en la expressió de Hannah Arendt, que també hi apareix. (Vull dedicar un segon apunt a aquest tema en concret). Però hi ha més elements que travessen el llibre de principi a fi: l'amistat insubornable, l'amor i el desamor, la soledat, l'afany de perfecció, l'art, i molt en concret la música, l'afany de posseir el tangible i l'intangible, Déu, la mort... Hi ha fins i tot un punt (només un puntet dels pocs que assenyalaria com una mica febles) de melodrama, quan les mares de l'Adrià i la Sara es conxorxen per allunyar l'un de l'altre, una mica a l'estil dels Capuleti i Montecchi. Potser també aquí a en Cabré li va sortir la vena de guionista de series televisives.

Al principi, la noveŀla se'ns apareix com un puzle de difícil resolució. Van apareixent nous escenaris i hom tem perdre el fil, però a mesura que els escenaris es van revisitant, i els personatges ens mostren les diferents facetes, les peces del puzle, com si flotessin entre dues aigües d'un líquid amniòtic i es sentissin atretes per forces d'afinitat, es van encaixant soles. Finalment el gran quadre queda composat.

El jardí de les delícies (El Bosch)

(Cap relació entre el Jardí de les delícies i la noveŀla, l'he triat només com a metàfora de composició múltiple).

Arribats al final i rememorat el Dramatis Personae (molt útil), hom sent la temptació de recomençar de bell nou, ara ja sense la impaciència de saber quin nou esquer ens prepara en Cabré, quina nova peça del puzle afegirà o quin recurs s'inventarà. Ans al contrari, per recórrer tranquil·lament un paisatge ja conegut i gaudir de cada racó i de cada nova perspectiva des de les giragonses del camí. Com aquests llocs que cada cop que hi tornem ens els estimem més. Oscar Wilde li fa dir a un personatge de "La decadència de la mentida" que un llibre que no es rellegeix no caldria haver-el llegit mai. Jo confesso és un llibre per rellegir.          

Jo i la política (per a la Bet)

Aristòtil (Viquipèdia)

Sempre m'ha interessat, a voltes més, a voltes menys, la política. Quan érem en dictadura la idealitzava des de la distància, i quan va començar la transició vaig començar, també jo, una transició des de l'ideal al real. Res de particular: com milers i milers de espanyols que ens movíem entre la il·lusió i l'expectativa. Esperonat pels vents de canvi vaig voler participar-hi, i ho vaig fer, d'antuvi, a través de la Associació de Veïns del Clot i Camp de l'Arpa i poc després afiliant-me al PSC que havien fundat Joan Reventós i altres.

Va ser una experiència relativament breu, el temps necessari per veure de la vora què era un partit. El grupuscle (o agrupació, que ja no recordo com em dèiem) del barri s'havia format al voltant d'una colla una mica cumbaià (ara que no em senten) provinents de moviments de cristians de base progressistes. (Cal esmentar, ni que sigui de passada, el refugi que aquest sector de l'església va representar per als sectors progressistes durant la dictadura. Després cada cosa va tornar al seu lloc natural). Doncs bé, com deia, més que una cèl·lula política érem una colla d'amics que discutíem, teoritzàvem i, quan calia enganxàvem cartells o muntàvem actes de sensibilització ciutadana.

Amb la fusió amb el PSOE va arribar també, per a mi, l'encontre amb la realitat: jo no era un home de partit ni res que se li semblés. No perquè el PSOE em provoqués un especial rebuig, sinó perquè ells sí eren un partit "de veritat", i la disciplina de partit no estava feta per a mi. Amb tot, el partit socialista sempre, o quasi, ha estat la meva opció, tot i que ocasionalment l'he traït en benefici de l'antic PSUC o els seus successors. Més per rebequeria que per convenciment, perquè de vegades tampoc entenc certes extravagàncies dels ICV Verds o com es diguin ara.

Aquesta llarga introducció (que esgarrapava aquest matí sobre un tros de paper assegut en un banc del carrer Casanova mentre feia temps per una cita) ve a conte, o és per explicar, el perquè em sembla que seria molt negatiu, a mig plaç, que el partit socialista recuperés cotes significatives de poder si se li posen les coses de cara a Andalusia, Astúries i Extremadura. I m'ha vingut al cap quan llegia al diari (*) que al PSOE van a la grenya entre rubalcabistes i chaconistes. Un twitter de Elena Valenciano no podia ser més explícit: «Con la que está cayendo en el país, hay gente que solo concibe la política en términos de lucha interna». Si ho diuen ells mateixos, no cal que hi afegim res des de fora: "a confesión de parte, relevo de pruebas" diu un aforisme jurídic. Potser a algú li pot sonar estrany que, declarant-me proper al partit socialista, consideri negatiu el fet de que mantingui cotes de poder que li puguin estalviar una llarga travessa del desert amb catarsi inclosa. No serà el cas, segurament, dels que m'hagin llegit darrerament formular judicis molt crítics amb els partits polítics i m'hagin sentit repetir que no em dol la dreta, de la que no n'espero res més que desgràcies, sinó l'esquerra, que veig enfonsar-se més i més en el forat negre de la misèria del no discurs i la no acció.

Per un moment ens varem fer la il·lusió de que moviments com el del 15M podien ser el revulsiu que l'esquerra necessitava per adonar-se que havia perdut el contacte amb el món real. (En cap moment vaig pensar, ni penso, que aquests moviments puguin ser una alternativa —no és el seu paper— però sí que en podien ser el revulsiu). Debades. I és que de fet —m'ho he repetit mil vegades i mil vegades ho he oblidat— posar els interessos dels demés per sobre dels propis va en contra de la naturalesa humana. I l'interès dels partits —de tots— no son els ciutadans, sinó realimentar la estructura que els alimenta.

--------------------------
*) L'accés als continguts de El Periódico solen ser oberts l'endemà de la publicació.