30 de novembre del 2011

Max Weber vs Rosa Luxemburg (1)

De Wikipedia
El 28 de gener de 1919, als tres mesos escassos del final de la Primera Guerra Mundial, Max Weber, convidat per la Associació Lliure de Estudiants de Munich, va pronunciar una conferència sota el títol de: "La política com a professió". En aquesta conferència Weber introdueix una de les seves idees clau: la distinció entre la ètica de la convicció i la ètica de la responsabilitat. Segons la ètica de convicció els principis han de ser, per sobre de qualsevol altre consideració, la guia dels nostres actes, mentre que la ètica de la responsabilitat ens obliga a tenir en compte, abans que res, les conseqüències d'aquells actes. Weber postula d'entrada que "son dues màximes fonamentalment diferents entre sí i irremeiablement oposades". No seria difícil rastrejar a Kant darrera del primer principi i a Maquiavel o Hobbes darrere del segon.

Però seria difícil entendre l'assaig de Weber al marge del context històric. El mes de gener de 1919 una onada revolucionaria a Berlín va ser brutalment reprimida per les Freikorps (una mena de policia política formada per mercenaris provinents del dissolt exèrcit alemany), i els líders del Partit Comunista Alemany, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, van ser assassinats. Això passava el 15 del mateix mes de gener, 13 dies abans de la conferència de Weber.

De Wikipedia
Rosa Luxemburg, polonesa de naixement (1871), que va adquirir la nacionalitat alemanya el 1898, no va deixar de lluitar per la revolució de la classe treballadora des que als 16 anys es va afiliar al Partit del Proletariat polonès fins a la seva mort als 47. La seva va ser una militància heterodoxa i sense cap mena de concessió al revisionisme. Contraria a qualsevol nacionalisme, es va oposar al Partit Socialista polonès, que defensava la independència de Polònia, perquè creia que una Polònia independent només era possible en el context de la revolució socialista conjunta a Rússia, Alemanya i Àustria. En això (i en altres coses) va tindre series discrepàncies amb Lenin, doncs aquest defensava que la lluita per la democràcia i l'autodeterminació anaven en la direcció de l'alliberament de classe del proletariat. Sembla, no obstant, que en el curs de la Revolució russa i posterior Guerra civil (1917-1923) les conviccions de Lenin pel que fa a aquests punts es van diluir.

Les divergències amb Lenin varen anar a més: mentre Lenin i Trotky consideran que prolongar la guerra (la Primera Guerra Mundial) era el preu a pagar pel portar la revolució a Russia, Luxemburg sosté que la guerra serà un desastre per a l'esquerra i portarà un retràs de varis anys al moviment obrer:
“La present guerra, amb independència de qui la guanyi o la perdi, només pot suposar una desfeta del socialisme i la democràcia”
Tampoc, tot i defensar tan Lenin com Luxemburg la dictadura del proletariat, entenien el concepte de la mateixa manera: per a Lenin aquesta dictadura passava per una estructura forta de partit que es concretava en el centralisme democràtic, mentre que Luxemburg, des de una perspectiva gaire bé anarquista, defensa la democràcia de base. Més encara, va preveure de forma lúcida que la Revolució Russa podia degenerar en una dictadura de partit únic:
"Aquesta dictadura [la del proletariat] consisteix en la manera d'aplicar la democràcia, no en la seva eliminació. Aquesta dictadura ha de ser obra de la classe obrera, i no la d'una petita minoria en nom de la classe obrera. És a dir, s'ha de procedir pas a pas a partir de la participació activa de les masses; ha d'estar sota la seva influència directa i sotmesa al control de l'activitat pública; ha de sorgir a partir d'una formació política creixent de la massa del poble". — La Revolució Russa (1916)
Max Weber, víctima d'un temperament turmentat i inestable, coincidia en alguna cosa amb Luxemburg —les conseqüències negatives de la guerra per a la classe obrera— però en discrepava en moltes altres: era nacionalista, de conviccions imperialista-germàniques, simpatitzant de la socialdemocràcia i, en sintonia amb aquesta, partidari de recolzar el govern d'Alemanya en la guerra. Era partidari, a més a més, d'un parlamentarisme dèbil emparat en una presidència autoritària i carismàtica. Per a Weber, amb independència de la forma d'accés al poder, aquests es legitima en el carisma:
"Lo que hoy nos interesa aquí —diu en aquesta conferènciaes el segundo de estos tipos: la dominación producida por la entrega de los sometidos al «carisma» puramente personal del «caudillo»"
D'aquí que les seves aportacions a la Constitució de la República de Weimar s'han pogut considerar com l'avantsala de l'accés de Hitler al poder. És d'altre banda famosa la seva teoria de que l'Estat és defineix com aquella comunitat humana que, dintre de un territori, reclama (amb èxit) el monopoli de la violència física legítima.

¿Com lliga tot això amb la ètica de la responsabilitat? Intentaré explicar com ho veig en el següent apunt, perquè se'm acaba el paper i no em veig en cor de ventilar-ho amb un parell de frases.

25 de novembre del 2011

Pagar per parlar, o per fornicar

La mort de Onàn, de Franc Lanjšček
En algun moment de la meva vida he anat al psicòleg. Psicòleg, que no psicoanalista, perquè no crec en el mètode del doctor Freud (vull dir que no crec que tingui cap base científica, com pretenia el doctor), però sí crec que pot ser útil que un professional t'ajudi a endreçar la ment. Quan ho he fet —dos o tres cops a la meva vida— les sessions no s'han allargat gaire; el temps just per analitzar alguns sentiments, alguna frustració, i reprendre el camí tot solt. Però cal admetre que la experiència no deixa de ser gratificant, fins i tot addictiva, i de vegades he pensat que si tingués temps i calers sobrers, com en Woody Allen, posem pel cas, potser hauria allargat, qui sap si indefinidament, aquelles sessions pel plaer de xerrar amb algú que t'entén, o que et dona a entendre que t'entén, o que et fas la iŀlusió de que t'entén. D'alguna manera, comprar temps per conversar és com comprar temps per fornicar: hom recorre a les/els professionals del sexe quan no té, en el seu entorn proper, persones que el puguin ajudar a satisfer aquests tipus de urgències. Semblantment hom pot recórrer als professionals de la introspecció quan tampoc té un entorn on sentir-se còmode intercanviant pensaments. Encara podríem portar l'analogia una mica més lluny: el que escriu per a sí mateix i acaba deixant l'escrit en un calaix de l'escriptori (o en un directori del disc dur) amb la íntima convicció de que difícilment ho llegirà mai ningú, ¿no s'assemblaria al que es masturba en soledat? I, encara: el bloc personal que es perd en el l'hiperespai, ¿no ens recorda el semen de Onàn que es perd en la terra? Raó per la qual, tot sigui dit de passada, va patir el càstig de Déu. I és que aquell déu tenia molt males puces.

Tot això anava rumiant fa un moment, arran de llegir la crítica de cinema de "Un método peligroso" (A dangerous method), de David Cronenberg. Res a veure, però, entre les meves cabòries i la pel·lícula més enllà del leitmotiv de la psicoanàlisi; no en traguéssiu una idea equivocada de les unes o de l'altre. En Quim Casas (El Periódico) li posa 5 estrelletes; veurem que diuen els nostres entesos assidus del Verdi.

15 de novembre del 2011

Puritanisme (d'estar per casa) i democràcia

Arran dels canvis de govern a Grècia i Itàlia s'han sentit i s'han llegit tota classe de desqualificacions i de exageracions: des que s'ha posat al cap dels governs a persones que no han sigut escollides pel poble fins a que s'ha segrestat la democràcia, s'ha cedit al xantatge de "Merkozy" (Merkel+Sarkozy) —els nous papus de la progressia— o, fins i tot, que Alemanya imposa la seva dictadura als països del Sud. Anem a pams. És cert que ni Papademos ni Monti han estat escollits pels electors, però tampoc ho van estar, en tant que caps de govern, Belusconi ni Papandreu ni Zapatero. Van ser els respectius parlaments els qui els van donar l'encàrrec de formar govern (amb la preceptiva sanció del Cap d'Estat si feia al cas). Ens han bombardejat tant amb la propaganda electoral que ens em acabat creient que escollim cap de Govern, i no és cert: les nostres democràcies son representatives, no directes. Cert que ni Papademos ni Monti eren diputats, però han estat referendats pels parlaments respectius i en cap cas s'han violentat les normes democràtiques respectives de Grècia o Itàlia. Tot això ho analitzava avui Fernando González Urbaneja, en un article breu però ben ponderat.

Peró si els puritans de la democràcia em semblen una mica beneïts (que no se'm ofengui ningú, després diré el perquè), els que s'esquincen les vestimentes perquè els estats de la UE estan perdent la seva sobirania davant de Brussel·les (últimament surten sobiranistes de sota les pedres) senzillament no fan altre cosa que ensenyar el llautó. Així es lamentava un tal Pablo Sebastián abans d'ahir:
«Estamos asistiendo a una nueva versión del “rapto de Europa”, pero esta vez a manos de “los mercados” y bajo la batuta de la nueva y hegemónica Alemania de Ángela Merkel. Todo ello en menoscabo de la Democracia, la Política y la Soberanía (con mayúsculas) de los países de la eurozona...» 
"La Soberanía con mayúsculas", vet aquí el problema: volem una Europa "solidaria" (ja sabem com entenen alguns la solidaritat) però que no ens toqui un bri de sobirania. Davant d'això jo hi diria dues coses: primera, que la sobirania la varem perdre quan ens varem començar a hipotecar fins a les pestanyes; quina sobirania volem si tenim el cul llogat! Segona, que jo, particularment, no tinc cap ànsia de sobirania, ni en tant que català ni en tant que espanyol. Posats a dependre, em refio més dels alemanys que dels catalans o els espanyols.

Jürgen Habermas
Però tornem al segrest de la democràcia. ¿Que potser no patim un seriós dèficit democràtic a la UE?, em dirà algú, potser mig ofès. I tant que sí! D'aquí plora la criatura, que diria el President Maragall. Fa anys que molta gent, entre ells el prestigiós filòsof Jürgen Habermas, s'hi esgargamellen. Però això no ve d'ara, companys! Europa té un seriós dèficit democràtic des que es va fundar. Però mentre els diners anaven fluint i lligàvem els gossos amb llonganisses ningú semblava gaire amoïnat per la falta de democràcia a Europa. ¿Quanta gent va a votar a les eleccions europees? I al referèndum per aprovar la avortada Constitució, ¿quants hi varen participar? ¿Algú ha vist la gent mobilitzar-se per exigir que les eleccions al Parlament Europeu siguin transnacionals, o per que el Consell de la UE sigui escollit i hagi de donar comptes al Parlament Europeu, etc., etc. No em cal seguir: llegiu l'Habermas que ho explica molt millor que jo.

Fa una estona, a propòsit d'aquest mateix tema, he deixat aquest comentari a can Lluís Foix:
Y no olvidemos a Weber: es la hora de la responsabilidad y de pensar en las consecuencias de los actos. Meter a Grecia o Italia en procesos de referéndum o disolución de parlamentos quizá hubiera satisfecho las convicciones, pero hubiera sido muy irresponsable.
M'agradaria aclarir-ne el significat, però l'apunt s'allargaria massa. En el proper ho faré, i serà una bona excusa per parlar de Max Weber i l'ètica de la responsabilitat.

8 de novembre del 2011

La caixa de cartró o l'American Way of Life

Stanley Tucci a "Margin Call"
Moltes vegades m'he preguntat fins a quin punt la imatge que tenim dels EUA respon a la realitat o més aviat a un clixé. Ja sé, depèn: hi ha moltes imatges (cadascú té la seva), molts clixés i, fins i tot, moltes amèriques. D'acord, però, sense entrar en disquisicions, em refereixo als trets que habitualment atribuïm a la seva idiosincràsia: individualistes, patriotes, religiosos, competitius, amb vincles familiars distesos, lliberals (en el sentit de rebutjar la ingerència de l'Estat), etc. M'ho tornava a preguntar l'altre dia tot veient la peŀlícula "Margin Call".

No en faré la ressenya; només diré que em va semblar fluixeta i que la història que explica en 109 minuts podria explicar-se folgadament en mitja hora. Però, com deia, em va retornar a les cabòries sobre si els americans son realment així. Quan al personatge que interpreta l'Stanley Tucci li donen un parell de caixes de cartró per recollir les seves coses i l'envien directament al carrer, sense ni tant sols acomiadar-se dels companys de oficina (excepte dos que es troba de camí a l'ascensor per necessitats del guió), estaria temptat de dir que estan fent una caricatura... si no fos que fa tres anys tots varem veure gent que sortia de Lehman Brothers exactament així: amb una caixa de cartró a les mans. Més tòpics hi son presents: banderes clavades a les parets de la oficina, triomfadors i fracassats (no sembla haver-hi punt mig), individualisme, fidelitat a la l'empresa fins l'ultim moment, com si fossin una mena de kamikazes...

Però rebobinem un moment. Quan he fet el repàs als tòpics he dit, entre d'altres, individualistes i patriòtics. ¿Son realment compatibles aquests dos trets? A mi no m'ho sembla, i a l'autora d'aquest article tampoc. "En essència, individualisme patriòtic és un oxímoron", ens diu. De fet l'article és una crítica als candidats presidencials, inclòs el propi president actual, que fan enceses proclames de patriotisme, reclamen i esperen la benedicció de Déu per els americans i, pòstumament, homenatgen els joves enviats a morir per la pàtria. Però va més enllà d'aquesta crítica —i aquest és l'aspecte que m'interessa— quan posa de manifest la tensió dialèctica entre l'esperit de patriotisme col·lectiu que els americans esperen uns dels altres i l'individualisme del qual també se senten orgullosos.

¿Com cal interpretar aquesta tensió? Analitzant-ho una mica sembla bastant evident: el patriotisme s'espera de les classes més baixes, que a fi de comptes son els que donen la vida per la pàtria, mentre que la autonomia individual, és exercida per les classes mitges i altes. Aquesta és la faŀlacia: el patriotisme funciona de forma unidireccional a l'hora de demanar sacrificis, però l'Estat, en mans de les classes ben situades, és gasiu quan es tracta assistir els més febles, que en això consisteix el veritable patriotisme. Curiosament aquest "patriotisme asimètric" sembla comptar amb la aquiescència de la majoria de la població. O, potser més ben dit, de la majoria satisfeta que vota. 


Així ho reflecteixen de manera rotunda les enquestes de opinió que cita l'articulista. Segons aquesta, el 59% dels americans exhibeixen la bandera a casa, a la oficina o al cotxe, i el 83% es consideren molt orgullosos o extremadament orgullosos de ser americans. Segons aquest altre, el 90% estan d'acord amb la afirmació "Admiro a la gent que es fa rica treballant dur", el 88% amb la de "Jo soc molt patriota" i un 83% amb la de "Jo mai ha dubtat de la existència de Déu". El mateix comentari a l'enquesta, no obstant, ens adverteix que alguns d'aquests sentiments poden ser considerats "wishful thinking", com per exemple el expressat pel 90% que considera un deure anar a votar, quan a l'hora de la veritat només hi va el 40% ;-|


1 de novembre del 2011

Les cinc etapes del dol... econòmic.

Cliff Gorman a "All That Jazz"
Elisabeth Kübler-Ross, psiquiatra d'origen suís que es va establir als Estats Units, va ser coneguda sobre tot pel seu llibre "On Death and Dying" (1969) i pels seus estudis sobre la mort i les cures pal·liatives. En l'esmenat llibre, la doctora Kübler-Ross descriu les cinc etapes per les que, segons ella, passa un pacient que s'enfronta amb la realitat inexorable de la mort: Negació ("no passa res"). Ràbia ("¿per què a mi?"). Negociació ("¿què puc fer per aplaçar-ho?"). Depressió ("no hi ha res a fer; això s'ha acabat"). Acceptació ("el món seguirà girant sense mi"). Un procés similar es podria viuria també davant de fets traumàtics com un divorci, quedar-se a l'atur, perdre una persona estimada, etcètera.

Bob Fosse va incloure una parodia sobre aquest tema, interpretada per Cliff Gorman (imatge), a la pel·lícula "All That Jazz" (1979). No he trobat cap vídeo doblat o subtitulat d'aquesta seqüència, però n'he trobat una en versió animal que resulta fins i tot més simpàtica:





No sembla gaire difícil fer una analogia entre el trauma individual i l'estat de xoc col·lectiu que viu la nostra societat en aquests moments:

1. Negació. "No estamos en una crísis económica". "Hemos superado a Italia en renta per cápita y superaremos a Francia en 2013" (ZP).

2. Ràbia. "Que paguin la crisi els que l'han creat: que la paguin els rics, que la paguin els bancs, que la pagui Wall Street" (La ciutadania). "Que Alemanya sigui més solidaria; si no ens ajuda no li comprarem" (els patriotes de la solidaritat aliena).   

3. Negociació. D'acord, ens estrenyerem el cinturó. Aquí està el "Plan E" (o era Ñ?), el "Fondo Estatal para el Empleo y la Sostenibilidad local", la eliminació del Impost sobre el Patrimoni (abaixar impostos és d'esquerres), la deducció de 400€ lineal al IRPF, i altres mesures no menys revolucionaries. (No comentarem els resultats per no ofendre la intel·ligència del lector).

4. Depressió. Res ha funcionat: l'atur segueix pujant i la borsa baixant. "Per primer cop en molts anys les noves generacions viuran pitjor que les dels seus pares" :-( 

5. Acceptació. Encara no hem arribat a aquest estadi, no al menys de forma generalitzada, però alguns alguns economistes (no sé si els més lúcids o els més resignats) ens comencen a parlar clar: serà llarg i penós, i no hi ha dreceres.

La meva interpretació és que la verdadera acceptació implica entendre que no només hem viscut per damunt de les nostres possibilitats les últimes generacions, sinó els últims segles. De fet, des de l'època de les conquestes i del colonialisme. L'Occident ha viscut "per sobre de les seves possibilitats" a espatlles de la reste del món. Ara, i cada cop més, els països dits emergents reclamen la seva part del pastís. Aquests serà el sentit últim de l'acceptació. I no sembla que ningú estigui disposat a entendre-ho ni, molt menys, a acceptar-ho.