Malversació de cabals públics

La malversació de cabals públics és un delicte tipificat dins del títol XIX del Codi Penal. Malauradament, i en contra del concepte intuïtiu que podem tenir del que és "malversar", no sembla que aquest tipus delictiu sigui de aplicació en fets com el que publica avui, dia 28, El País en portada. Malgrat que una línia de tren, o un aeroport no es fan mai sense uns estudis previs de viabilitat, rendibilitat i utilitat social, els gestors polítics i administratius que decideixen, amb plena consciència i coneixement de causa, tirar endavant unes obres inevitablement ruïnoses per a l'erari públic, no incorren en cap delicte ni responsabilitat personal o corporativa. És el que, des dels temps dels "Tercios españoles" dels Àustries es coneix com "disparar amb pólvora del Rei". En aquest cas, dels contribuents.

Pot ser una bona ocasió per fer una referència al llibre de Germà Bel "España, capital París" (Destino-2010). En aquest llibre l'economista i ex diputat pel grup socialista al Congrés dels Diputats, Germà Bel, fa un repas a la política de infraestructures de transports i comunicacions a Espanya que, des de fa tres segles, quan Felip V designa les sis "carreras reales", i fins els nostres dies, amb la xarxa de AVEs i aeroports, ha vertebrat la Espanya radial. No hi cabria en aquest espai la ressenya d'un llibre tant dens en dades com aquest; em limitaré a comentar en forma breu, i a propòsit de la noticia esmentada, alguns aspectes del capítol dedicat a l'AVE. El primer que esmenta Bel a títol anecdòtic, però que no deixa de ser significatiu, és que "este tipo de ferrocarril ha sido designado en España como Alta Velocidad Española (AVE), nomenclatura de tipo identitario que no tiene equivalente en los países desarrollados". Però no crieu que el llibre sigui cap jeremiada ni cap memorial de greuges; es limita a bellugar-se en el terreny de la més estricte anàlisi tècnica i econòmica.

Bàsicament el que fa Bel en aquest capítol del llibre és analitzar, en termes de cost/benefici, la rendibilitat econòmica, social, mediambiental i energètica de la xarxa de trens d'alta velocitat. I ho fa comparant d'una banda l'aplicació d'aquesta tecnologia als diversos països on s'ha implementat i d'un altre a Espanya. La dada més rellevant salta a la vista mirant el quadre de sota: Espanya és el país de la UE amb més km de línies en servei després de França i espectacularment per damunt de qualsevol altre en quan a línies en construcció.
 

A nivell mundial només la Xina (país amb una extensió 19 vegades la espanyola i un PIB 7,3 vegades superior) supera aquestes xifres. Hi ha altres criteris, és clar. Un de força interessant és el que relaciona la inversió en línies de alta velocitat amb el desenvolupament econòmic i l'equilibri social del territori. Intuïtivament semblaria que, tot i que aquestes infraestructures son deficitàries, contribueixen al reequilibri territorial, oi? Doncs no. La experiència contrastada demostra que els nodes més potents queden reforçats i els febles més afeblits: és a dir, que els TGV generen un gran flux d'anada i tornada de les ciutats mitjanes a les grans (Madrid, en el cas espanyol) —i per tant fomenten estructures centralitzades de comerç, turisme i gestió a la ciutat receptora— però no en sentit contrari: les ciutats perifèriques perden activitat econòmica, social i cultural perquè la gran metròpoli és ara molt més assequible en temps de desplaçament.

Fora discutible si, com a criteri general, les infraestructures per sí mateixes—tot i deficitàries— generen creixement o bé cal invertir en infraestructures allà on ja hi ha les condicions de desenvolupament industrial i comercial per tal de que la economia de les "locomotores" no col·lapsi. Hi ha arguments en els dos sentits, tot i que en el cas espanyol els fets son tossuts i el reequilibri territorial no s'ha aconseguit per més recursos que, durant anys, s'han avocat a les regions deprimides. Però és que en el cas concret dels TGVs, com queda dit, aquest equilibri no solament no millora, sinó que clarament empitjora. Apart de que l'esforç econòmic és del tot insostenible.


Un altre aspecte analitzat per Germà Bel és el de la compatibilització entre la alta velocitat pura d'una banda i la mitja velocitat i les mercaderies per un altre. En aquest aspecte la estratègia de Alemanya i Itàlia difereix de la de França i Japó. Aquestes diferències, però, estan justificades: Japó és un país amb gran densitat de població i ciutats molt grans, i França te una macro-capital. En tots dos casos la estratègia de la alta velocitat pura per a passatgers pot arribar (i tot i així no està del tot clar) a ser rentable. En canvi Itàlia i Alemanya han apostat per compatibilitzar passatgers i mercaderies modernitzant línies existents que poden assolir velocitats entre 200 i 230 km/h.

En definitiva, la conclusió a que arriba l'autor del llibre, i d'acord amb l'experiència i estudis realitzats en d'altres països, és que l'alta velocitat, degut als elevadíssims costos de inversió de operació, exigeix una densitat de tràfic molt gran i només es justifica quan resol problemes importants de congestió (Japó o França) o quan permet optimitzar connexions industrials (Alemanya o Itàlia). "La conexión con otros corredores con el objetivo de promover el desarrollo regional —diu en Bel— acostumbra a acabar en el fracaso económico del proyecto". En el cas espanyol no solament no s'ha tingut en compte cap d'aquests criteris, sinó que només s'ha atès a criteris de megalomania dels il·luminats de torn. Aznar: connectar Madrid amb totes les capitals de província; Zapatero: convertir España en el país del món amb més kilòmetres de alta velocitat després de Xina.

Aquest fragment de l'article citat de El País és bastant explícit en quan als criteris de l'alta velocitat espanyola (negretes meves):

       

La política de alta velocidad para todos solo se ha cuestionado por parte del PSOE y el PP (Izquierda Unida siempre ha postulado ferrocarriles con velocidades más moderadas, de hasta 250 kilómetros por hora, menos costosos en infraestructura y en consumo eléctrico) con la llegada de la crisis. Pero incluso con unas finanzas públicas demediadas y la determinación del ministro de Fomento, José Blanco, de racionalizar las inversiones en infraestructuras, las presiones políticas siguen siendo claves. El último episodio fue hace un año a cuenta del bautizado como AVE de la anchoa, el AVE a Santander atravesando la Cordillera Cantábrica en vez de conectarse con la red de alta velocidad a través de Bilbao. El entonces presidente de Cantabria, Miguel Ángel Revilla, presionó a José Luis Rodríguez Zapatero y logró el compromiso de que se mantendría el trazado directo con la meseta, con un coste de miles de millones de euros. Eso sí, con la fórmula de colaboración público-privada.

La misma que se utilizará para terminar el AVE a Galicia. Porque lo primero que hizo José Blanco al ser nombrado ministro fue cambiar los planes para que el de su tierra fuese un AVE de verdad, a 300 kilómetros por hora. En diciembre se inaugura el primer tramo entre Ourense y Santiago. Otro AVE regional.

Manifest contra la criminalització de la democràcia i en suport de la indignació

Trobava a faltar la veu dels inteŀlectuals, com a col·lectiu, en el moviment dels indignats. Finalment s'ha produït. Esperem que sigui el principi d'una implicació més ferma i d'una aportació en forma de idees que el moviment necessita de manera peremptòria.

   

Contra la persecució i criminalització de la democràcia

En suport de la dignitat de la indignació

Les protestes col·lectives viscudes al llarg d'aquests últims mesos, encarnades en el moviment 15-M, les acampades i les mobilitzacions contra les retallades socials, són una mostra del profund malestar davant del perill de ruptura social que estem vivint en aquests moments. En una societat on l'exclusió social, la precarietat, l'atur i la pèrdua de drets són una realitat creixent, la política desenvolupada des de les nostres institucions ha desplaçat el centre d'atenció de les mesures per crear ocupació i protegir els més afectats per la crisi al debat sobre el dèficit públic. Un debat prenyat d'un fort dèficit democràtic, imposat des d'instàncies no democràtiques i que pretén aprofundir en un nou model de societat marcat per la falta d'equitat i justícia social. A casa nostra, les dues eines més evidents d'aquest procés són en aquests moments la Llei de Pressupostos i la Llei omnibus impulsades pel govern de CiU. Dues lleis no referendades en cap programa electoral ni per cap procés de negociació previ.

El malestar està en la base de la protesta social; la creativitat i la generositat és el que l'hi ha donat forma i contingut, i l'actuació pacífica pròpia de la desobediència civil n'ha estat el signe d'identitat més clar. La reacció enfront d'aquesta protesta per part de mitjans i polítics s'ha caracteritzat primer per la sorpresa, en la mesura que no l'entenien; després per la preocupació, en !a mesura que els impugnava, seguida per la repressió més descarnada, en la mesura que no l'acceptaven, i ara, finalment, per la criminalització. Assistim en aquest últim sentit, a partir d'uns incidents totalment condemnables, a l'estigmatització política d'una protesta que ha assenyalat els principals problemes del nostre país fora dels consensos polítics i mediàtics imperants. En la mesura que les institucions representatives obeeixen els dictats fets des d'institucions que la població no ha triat (com el FMI, els mercats financers i les agències de ràting), la democràcia es buida de contingut a ulls d'una part creixent de la població; en la mesura que les protestes socials pacífiques reclamen un retorn a la sobirania dels ciutadans i ciutadanes, aquestes protestes prenen una clara dimensió de defensa de la democràcia. No a l'inrevés.

Els firmants d'aquest manifest condemnem en aquest sentit la criminalització mediàtica i política que pren la part pel tot i que es realitza des de la pretensió de transformació social més radical que ha viscut el nostre país des de l'inici de la democràcia, així com saludem la capacitat de resposta que està mostrant una part creixent de la població. Una criminalització que esdevé discurs de amenaça contra ciutadans pacífics i contra aquell que, com l'Arcadi Oliveres els donen suport. La protesta i la revolta han estat bases constitutives de la conquesta de les nostres llibertats; la seva criminalització i persecució, només poden ser el pròleg de la seva pèrdua.  

El manifest el firmen més de 250 professors universitaris, intel·lectuals i artistes, entre els quals, Josep Fontana, Paco Ibáñez, Jordi Borja, Xavier Domènech i un llarg etc. que podreu veure detallat a sota el manifest.

(No hi he vist (de moment) Josep Mª Vallès, però, a la vista del article que va publicar abans d'ahir, no crec que hi estigui en desacord).  

Com pitjor, millor

Caldrà una mica més de perspectiva per veure si els fets del proppassat dia 15 a la Ciutadella incidiran, per bé o per mal, en el moviment dels indignats. El que de moment ha quedat palès és que molta gent es delia per trobar una ocasió com aquesta per llençar-se'ls-hi a sobre. Son —i amb prou feines ho podien dissimular— els del com pitjor, millor ("cuanto peor, mejor", que diuen en castellà).

La gent d'ordre.

Felip Puig no només no ha reconegut els greus errors comesos, sinó que sembla estar-ne molt cofoi: "Segurament he estat l'únic que va entendre el que va passar el 27 de maig", diu, recordant els incidents de la plaça Catalunya. Aquesta és la clau (i l'espina): està convençut de que a la plaça Catalunya va fer el que tenia que fer i, per posar-ho de manifest, el dia 15 va deixar fer (com pitjor, millor). Aquí ho teniu: ¿tenia o no tenia raó jo?, va vindre a dir. I, naturalment, la claca li va donar la raó. Ja embalat va rematar: "abans hi havia gent que tirava la pedra i amagava la mà, ara tiren la pedra i aixequen les mans" (i ho escenifica aixecant les mans a imitació dels indignats). Que amb 600 "efectius", que diu que hi havia, no fossin capaços de garantir l'accés i la seguretat dels diputats i els hagéssim de veure corrent, agredits i demanant auxili, només ens deixa dues opcions: o va ser el súmmum de la incompetència o va ser fet expressament per posar-ho en contrast amb l'actuació de la plaça Catalunya.

Els brètols

Aquests ja es donaven per descomptats. Apareixen a les celebracions del Barça, a les desokupacions, a les festes majors, a les manifestacions antiglobalització o a les independentistes. El que era estrany és que triguessin tant a aparèixer. Tampoc siguem excessivament bonistes, però; segurament no son del tot estranys al moviment, sinó que han anat esperant el moment oportú per decantar les assemblees (o pseudoassemblees) cap a les seves posicions. Esperem que gent que es reclama pacifista —que no vol dir pàmfils— sàpiguen aïllar-els i reconduir el moviment.

Els opinion makers
Aquests son els mes llefiscosos. Son els que ja tenien escrit l'article o l'editorial des de feia dies i només esperaven la oportunitat per posar-el al dia i publicar-el. Son els del "nosaltres ja ho vam dir". Els de la profecia autoacomplerta. Per no allargar massa aquest apunt, només un parell de mostres:

De l'editorial d'avui, dia 17, de La Vanguardia:

La Vanguardia habló desde el primer día de "movimiento antipolítico" y algunos en Barcelona cayeron en la tentación de querer darnos lecciones de periodismo y de moral. Desgraciadamente, los hechos nos han dado la razón. El movimiento antipolítico ha intentado secuestrar el Parlament de Catalunya, agrediendo a sus diputados y escarneciendo a la institución básica de la nación catalana.

De l'article de ahir de la Rahola, també a La Vanguardia:

Como además hemos proyectado un paternalismo acrítico hacia el movimiento, los hemos presentado como simpáticos hijos de Quico el Progre, los hemos mimado mediáticamente y hemos criminalizado a la policía hasta el delirio, entonces, ¿de qué nos sorprendemos? Durante todo este tiempo hemos confundido el Twitter con un programa electoral, hemos considerado que convertir una plaza pública en un camping era muy guay y hemos otorgado la razón política a la fuerza de una ocupación.

La corrent ha estat tant forta que fins i tot ha arrossegat gent, altres vegades tant raonable i ponderada com el periodista i ex director de El Periódico, Rafael Nadal, que avui escometia contra els intel·lectuals que s'han mostrat excessivament comprensius amb els indignats, com per exemple —citava concretament— Josep Ramoneda. I, ¿què havia dit en Ramoneda?, us preguntareu. Doncs coses tan forassenyades com aquestes:

Josep Ramoneda

 Francamente, me ha resultado deprimente la sobreactuación de la clase política y de buena parte de los medios de comunicación contra los llamados indignados. Había muchas ganas de criminalizar a un movimiento que interpelaba demasiado a la política institucional, y se ha aprovechado la actuación de los dos centenares de personas de siempre —no olviden que también las celebraciones del Barça terminan a palos y con mayores destrozos— para descalificar a todo el movimiento del 15-M. Me ha apenado la imagen de una clase política actuando como un oligopolio que no quiere que nadie le dispute la exclusiva de la democracia. Ni un brin de autocrítica, ni un brin de reconocimiento de que hay cosas que generan profundo malestar. La exhibición de impotencia del poder político ante el económico, la puesta en duda permanente del estado social sin ofrecer motivo alguno de confianza a la ciudadanía, y la escasa diversidad de opciones que el espectro parlamentario ofrece.

 

Decadència espanyola: La història interminable

Es coneix com a decadència espanyola, per antonomàsia, la que es va produir entre finals del segle XVI i principis del XVIII. Cap el 1600 la monarquia espanyola estava en fallida crònica. El deute acumulat per Carles V i Felip II, principalment amb els banquers italians i alemanys, es va fer insostenible al minvar el flux de metalls preciosos provinents de les Índies. La caiguda demogràfica (deguda en part a la pesta), l'efecte de bola de neu de la inflació, i el que Pierre Vilar anomena "soluciones de vida demogràfica y económicamente estériles: «iglesia, mar, casa real»" varen fer la resta. Montesquieu va comparar aquella caiguda amb la decadència romana.

Però més enllà d'aquell període de la història, la decadència espanyola sembla un mal endèmic que rebrota fatídicament ara i adés. Xavier Bru de Sala va escriure l'altre dia un interessant article, "Espanya com a problema", en el que relaciona l'actual conjuntura amb aquella decadència:

Leonard Beard

Els diners europeus han regat el sòl hispànic com en altre temps l’or d’Amèrica. Ara s’han acabat. A sobre cal tornar els préstecs. Felip II va fer fallida, ara ni ens deixen ni ens ho podem permetre. De la primeríssima a la penúltima fila. ¿Com hem arribat fins aquí mentre anàvem tan enllà? Silenci. A Espanya és impossible preguntar-se sobre les males perspectives. Està molt mal vist...
Els intellectuals obsedits per la pulsió nacional com al segle XIX no experimenten la necessitat de diagnosticar els mals d’Espanya. Fan veure que el problema és circumstancial. S’equivoquen. (...) Torna el complex de hidalgos empobrits.

Val la pena fer una incursió en el temps per veure quina va ser aquella obsessió dels intel·lectuals espanyols del segle XIX. I una bona eina per fer-ho és el llibre de Santos Juliá, "Històrias de las dos Españas" (Taurus, 2004). En el recorregut pels intel·lectuals del XIX Santos Juliá s'atura primer en els liberals i després en els catòlics i, curiosament, n'extreu un patró comú que vindria a ser el següent: Espanya era una nació beneïda per totes les gràcies i adornada de totes les virtuts, però la seva història es va torcí per culpa de elements externs i per l'enveja i malvolença de les altres nacions. Aquest patró general agafava formes particulars en cada cas. Així, per els liberals, el mite perdut es remuntava a les Corts i institucions democràtiques de l'Espanya gòtica medieval, i les desgràcies van començar amb el despotisme d'una dinastia estrangera: la casa d'Àustria. Per els catòlics, en canvi, el moment més esplendorós es correspon amb el regnat dels Àustries majors (Carles V i Felip II), l'absolutisme i la unitat en la fe catòlica, mentre que la ruïna arribaria amb els Borbons. En paraules de Jaume Balmes: «Permanecía España en sosiego y tranquila hasta que la muerte de Carlos II y la extinción de la dinastía austriaca la convirtió en arena donde dirimieron las potencias europeas sus rivalidades».

¿I quins serien avui els intel·lectuals "obsedits per la pulsió nacional"? N'hi ha per triar i remenar tans com vulgueu, però a mi, al llegir l'article, em van vindre al cap els tertulians de la Cadena Ser que havia sentit uns dies abans:

  Las 23:00 de 'Hora 25' / (31-05-2011)

Una de les tertulianes, Milagros Pérez Oliva, que per mi és una de les (i dels) periodistes més rigoroses i competents, i que sempre parla amb coneixement de causa, va encetar una discussió sobre el descontentament dels alemanys i altres ciutadans de la Europa del Nord respecte de nosaltres, els de la Europa del Sud. L'argument dels alemanys, més o menys, era el següent:

   —Nosaltres (els alemanys) amb els nostres impostos hem contribuït a uns fons estructurals que han beneficiat el Sud, però ells (els del Sud) han defraudat les nostres expectatives perquè part d'aquest diner ha anat a parar a la economia no productiva i a una bombolla immobiliària que ha enriquit a unes petites elits. Després la bombolla ha esclatat i ara nosaltres hem de rescatar aquests paísos. A més a més, tenen una política impositiva inferior a la nostre i un percentatge important de la seva economia no paga impostos.

I acabava dient la Milagros: "en això crec que tenen raó". La reacció de la reste dels tertulians us la podeu imaginar (o la podeu sentir; tot plegat no dura més de 10 minuts). Va des de la incoherència a la barra, passant pel nacionalisme més tronat o el pur nonsens. Això sí, acusant precisament de nacionalistes als alemanys perquè, a última hora, els diners que ens han transferit ens hem gastat en comprar productes alemanys! Els arguments son més difícils de resumir, com dic, per la falta coherència, però més o menys, els del primer que replica, Carlos Carnicero, venen a dir:

   —No, no tenen raó. Alemanya no es pot posar com exemple de pulcritud financera perquè els bancs espanyols han passat millor les proves d'estrès que els alemanys i a Espanya no hem gastat diners en rescatar bancs. No és veritat que s'hagin gastat malament els diners: "Ahí estan las autovias, ahí está el Ave, ahí estan las infraestructuras..." "Aquí los ciudadanos españoles se han matado de trabajar" [sic]. A partir d'aquí comença a desbarrar acusant als alemanys d'un nacionalisme polític que relaciona amb el de la Alemanya nazi de entreguerres: “la catástrofe a la que les condujo su espíritu germánico de superioridad... cuando empezaron a mirar con recelo a los que les venían a trabajar desde fuera".

La reste per un estil o pitjor. La pobra Milagros quasi bé va haver d'acabar demanant perdó. En fi, no sé que us pot haver semblat, però jo vaig sentir això que se'n diu vergonya aliena. Diu Bru de Sala que torna el complex de hidalgos empobrits. Em temo que és molt pitjor: el que torna és el complex de leyenda negra.

   

Federico Sánchez se despide de ustedes

Photo : AP

"Están delante de mí, abriendo los ojos enormemente, y yo me veo de golpe en esa mirada de espanto: en su pavor.
Desde hacía dos años, yo vivía sin rostro. No hay espejos en Buchenwald. Veía mi cuerpo, su delgadez creciente, una vez por semana, en las duchas. Ningún rostro, sobre este cuerpo irrisorio."  

 Així arrenca el llibre "La escritura o la vida" (1994), de Jorge Semprún Maura (Madrid, 10 de diciembre de 1923 - París, 7 de junio de 2011). (Canviats temps verbals i afegint la data de la mort, la Wikipedia està actualitzada). Els qui el miren espantats son tres oficials britànics que acaben d'arribar al camp de Buchenwald amb les forces del general Patton, i el que els horroritza no és l'aspecte de Semprún, com ell creu interpretar en un primer moment, sinó la olor de carn humana cremada, que ho impregna tot. "Anar-s'en per la xemeneia" era una de les expressions d'argot del camp. Quan un diumenge Semprún va a visitar un agonitzant Maurice Halbwachs, que havia estat professor seu a La Sorbona, el jove rus que li facilita l'accés al barracó li diu: "tu señor profesor se va por la chimenea hoy mismo".    
Escriure —i descriure— aquesta experiència li devia resultar a Semprún més terrible que l'experiència mateixa, per això va abandonar un primer intent el 1946:

La escritura me encerraba en la clausura de la muerte, me asfixiaba en ella, implacablemente. Había que escoger entre la escritura y la vida, y escogí esta última (...) Así me convertí en otra persona, en Federico Sánchez, para poder continuar siendo alguien. ("Federico Sánchez se despide de ustedes").

"Federico Sánchez se despide de ustedes" (1993) gira principalment en torn del període en que Jorge Semprún va esdevenir ministre de Cultura al govern de Felipe González, entre 1988 i 1991. Això no l'impedeix, molt en seu estil, estirar els flashbacks fins el 1934 o congelar seqüències de pocs segons per intercalar-hi excursions fins a Praga, Moscou o París. Tot i que ho fa amb capteniment, no s'amaga de dir que la proposta de esdevenir ministre de Cultura li va fer il·lusió. Sobre tot perquè representava la possibilitat de tornar a Madrid per la porta gran i tancar definitivament un període de exili interior i exterior. D'aquí el títol. És també, en certa manera, la conclusió d'un ajust de comptes amb el passat, que ja va iniciar amb la "Autobiografía de Federico Sánchez" (1977).

D'entre els personatges que en surten més malparats cal destacar Alfonso Guerra: "una imagen llena de suficiencia, megalomanía, intelectualismo kitsh". "Quería meter miedo. Así era sin duda como Alfonso Guerra había bolchevizado el PSOE. Para su desgracia yo había conocido bolcheviques de verdad". També Enrique Múgica, que havia passat de bon vivant a "vividor". En canvi deixa en bon lloc a Carlos Solchaga, Javier Solana, Joaquín Almunia i, per descomptat, a Felipe González. També al rei Joan Carles, que, en una entrevista que li va fer unes setmanes abans del cop d'Estat, el va convèncer de que estava inequívocament per la democràcia.         

El mirall

Pel cap baix em miro al mirall un cop al dia, quan m'afaito. Però em miro sense mirar-me, de forma mecànica i absent. Alguna vegada, però, molt de tard en tard i sense saber perquè, em quedo mirant-me una estona i em sembla descobrir un individu desconegut: envellit, amb berrugues a les parpelles, el nas tort, la pell resseca... I m'adono de que, sense ser-ne conscient, m'havia anat fent una imatge més amable, més edulcorada, de mi mateix. De cop i volta el mirall en retorna a la crua realitat. ¿Què deu pensar —penso llavors— aquest que m'està mirant?

Una sensació semblant vaig tindre l'altre dia quan em vaig quedar sol amb aquest llibre a les mans. Resulta que els meus fills —que degut al meu caràcter introvertit i una mica esquerp suen quan m'han de fer un regal— se'ls va ocórrer regalar-me el meu bloc editat en paper. Va ser emocionant, no cal dir-ho, però va tindre conseqüències semblants a la mirada del mirall: ¿qui és aquest paio?, ¿per què té la gosadia de escriure en públic?, ¿no té sentit del ridícul?

¿Per què mantinc el bloc? No sé donar-me una resposta convincent a aquesta pregunta. Ni tant sols una mala excusa, una justificació... Hi ha gent que escriu bé. N'hi ha que tenen coses interessants a dir; n'hi ha que mantenen un bloc temàtic al voltant d'un tema que dominen; n'hi ha que fins i tot poden oferir totes aquestes coses a l'hora. Cap d'ells és el meu cas. Segurament la millor contribució que podria fer a la blocosfera seria la de deixar de fer nosa, contribuint així a millorar la reŀlació senyal/soroll. I no obstant, tinc la impressió de que no seré capaç de fer aquest servei a la societat, i que de tant en tant (això sí, sense presses) continuaré donat la tabarra i fent perdre una mica del seu valuós temps a gent de bona fe que es deixar caure per aquí. Temps que podrien esmerçar de manera força més profitosa, per exemple, llegint a Claudio Magris, com ens recomanava ("recomanable és poc") el David, o el "Gat del Rabí", com ens apressava amb entusiasme en Leblansky o, en fi, la bona literatura i el bon cine que no es cansa de diseccionar-nos l'Allau.

Dic que segurament no seré capaç de fer aquest servei, perquè a estones sento la irreprimible necessitat de buidar el pap, però vosaltres sí que us podeu fer aquest favor a vosaltres mateixos: dediqueu el vostre temps a coses més profitoses i no passeu ànsia, que no us ho retrauré :)

Corporativisme

TV3, TN Migdia 3/6/2011

Aquest migdia, a les noticies, m'han cridat l'atenció un parell de fets reŀlacionats amb el món sindical. El primer, situat a València, fa referència a un petit escàndol al voltant de funcionaris de Justícia que varen ser enxampats fitxant al rellotge de entrada a la feina i tornat a sortir d'estranquis. La noticia avui era que la Conselleria ha imposat una falta lleu a 16 d'ells per "no complir amb la jornada laboral". El representant sindical els disculpa: "son menos del uno por ciento (...) simplemente determinados minutos que pertenencen a la banda fija habían sido cumplidos en la banda flexible del horario". La realitat és, però, que en alguns casos l'absentisme arribava fins a un hora diària. Val a dir que a la Conselleria no van tindre més remei que fer una inspecció després que els càmeres de Cuatro TV filmessis pacientment als funcionaris cada matí fins a obtindre proves concloents. 

El segon cas fa referència als Mossos d'esquadra. Aquest matí un representant sindical seu, de CC.OO., manifestava el seu agraïment i suport al conseller Felip Puig: "La defensa fèrria que ha fet dels mossos, per aquest tema concret, fa que els mossos estan amb ell al cent per cent. (...) Sobre tot perquè [els antiavalots] no hi estaven acostumats, no sabien què era això".

En el primer cas era un representant d'un sindicat per mi desconegut: CSI-CESIF (suposo que un sindicat corporatiu de funcionaris). L'altre cas no deixa lloc a dubtes (escenografia inclosa): el sindicat "de classe" CC.OO. Si a algú li sonava estrany que els indignats no vulguin saber res de partits ni de sindicats, ja té un element més de reflexió.

De sindicats i partits, i dels seus vicis, en vaig parlar no fa gaire. El corporativisme és, tal com jo ho veig, el principal d'aquests vicis i una veritable xacra que emmetzina tota la vida de la societat. El corporativisme ens porta a defensar, sense que ens calgui cap mena d'argument ni de escrúpol moral, a qualsevol individu pel sol fet de ser "un els nostres". I viceversa: el fet de que sigui "un dels altres" és motiu suficient per rebutjar-el. El sindicalista dels Mossos està amb en Puig "al cent per cent" per la sola raó de que Puig ha fet una "defensa fèrria dels mossos". Aquesta és tota la argumentació que li cal: l'esperit de cos.

No cal aprofundir molt en la naturalesa humana per trobar el mecanisme subjacent al corporativisme: el comportament grupal. L'home és un animal social i probablement el grupalisme el portem a l'ADN. Des de la ceŀlula familiar bàsica, passant per la tribu i fins a l'estat-nació, la agrupació està omnipresent en mil formes diferents: ens agrupem en sindicats, partits, associacions professionals o gremials, penyes futbolístiques o gastronòmiques, orfeons, associacions d'antics alumnes, col·legis professionals, societats columbòfiles o filatèliques... etcètera, etcètera, etcètera.

En les seves manifestacions més inofensives el grupalisme no va més enllà de l'associació amb finalitats lúdiques o culturals. Quan entren en joc interessos professionals o de classe, com en els esmentats corporativismes sindicals i professionals, té conseqüències més serioses: serveix per justificar injustícies, endogàmies i discriminacions. Finalment adquireix dimensions terribles i tràgiques quan el que ens aglutina son els grans mites: la religió, la nació o la raça.