27 de febrer del 2012

En castellà també, sisplau

Reciclat, però encara val
Article de Eduard Voltes al diari Ara del diumenge 26, que m'ha semblat particularment lúcid. Si no esteu registrats (accés gratuït limitat) no hi podreu accedir, però en reproduiré d'amagatotis alguns paràgrafs per què us en feu una idea cabal:
  «¿Vostè donaria suport a un polític que no parlés mai en la seva llengua? ¿S'apuntaria a un projecte que emetés senyals de no estimar les coses que vostè estima, o fins i tot, de menysprear les coses que vostè estima?
[...]
Molts independentistes pensen que la clau per guanyar-se la voluntat dels catalans de parla castellana és el discurs econòmic, la denúncia de l'espoli fiscal, la promesa d'una independència sinònim de benestar. No dic que vagin errats, ni de bon tros, però crec que es queden a mitges. Perquè la gent no només té butxaca, la gent també té sentiments. (...) Molts catalans ens sentim profundament incòmodes a l'estat espanyol perquè ens demostra cada dia que el molesta que siguem com som. Ells voldrien que fóssim com ells, som una molèstia, una anomalia. I ho notem: no estimen el que nosaltres estimem, tenen al·lèrgia a la diversitat interna. És per això que, fins i tot si es resolgués el dèficit fiscal, igualment ens en voldríem anar.

  Per la mateixa regla de tres, el futur estat català no es pot construir sobre la base de l'al·lèrgia a la diversitat interna, sinó de la seva plena assumpció, perquè en cas contrari esdevindrà inviable. El que proposo és neutralitzar aquest risc des d'ara mateix, fer un pas endavant i assumir el castellà com una cosa pròpia. [èmfasi meu]
[...]
Crec sincerament que ens cal un canvi sincer d'actitud, perquè el castellà no és només la llengua pròpia i estimada d'almenys la meitat dels nostres compatriotes, sinó que a més és un actiu econòmic brutal que s'ha de mimar o prendrem mal. En el procés cap a l'estat, hem d'assumir sense complexos i no cansar-nos d'explicar que la Catalunya independent continuarà sent com a mínim bilingüe, que el nostre serà un espai rigorosament garantista dels drets lingüístics de tots els ciutadans, que el castellà continuarà sent oficial i que Barcelona continuarà competint per ser cada vegada més influent en el món hispà. I que tot això és i serà perfectament compatible amb noves conquestes per a la llengua catalana, beneficiària directa i evident del canvi de titular de la sobirania.

Sí, es tracta d'un canvi de paradigma radical per al catalanisme lingüístic de tota la vida. És passar del bilingüisme com a amenaça al bilingüisme com a valor identificatiu del projecte de país. Tota la vida li hem dit al món que som diferents perquè allà parlen castellà i aquí parlem català. Doncs bé, potser en realitat l'autèntica diferència és que allà parlen només una llengua, i aquí... aquí en parlem dues.»
És possible que el punt de vista ens sobti per inusual; i és més que possible que, tot i que hi poguéssim estar parcialment d'acord, ens semblés ingenu o idealista. Però més enllà de la hipotètica possibilitat d'un estat català propi, i de la nebulosa forma en que aquests estat pogués configurar-se, el que em sembla important de la proposta és que planteja un canvi de paradigma respecte del que, explícita o implícitament, s'assumeixen en els projectes d'una Catalunya realment autònoma (independent, estat associat, confederal, etcètera), que, em temo, descansen en una concepció vuitcentista: un poble, un estat, una llengua. Això avui en dia és, a més a més de profundament reaccionari, absolutament utòpic. I pensar que en un estat català, els de parla catalana passaríem de oprimits a opressors, no és que sigui utòpic, és que és de necis.      

16 de febrer del 2012

¿I per què no a Màlaga, posem per cas?

Las Vegas sota l'atac marcià
Em refereixo al projecte de megacomplex de joc i oci anomenat Eurovegas. No cal que m'estengui en detalls perquè tothom ja sap de que va: la multinacional del joc Las Vegas Sands Corp. (¿recordeu "La cuadrilla de los once"?), amb grans complexes turistico-lúdics a Las Vegas, Macao i Singapur, ha mostrat interès per muntar-ne un de similar a Europa, i d'entrada ha llençat l'am a Madrid i Barcelona. S'han manifestat opinions per a tots els gustos, però sembla que aquestes son tant més favorables al projecte com més propers son els que les formulen a les institucions de govern o al sector de l'oci i l'hoteleria. Els arguments son els de sempre (la creació de ocupació, les "sinergies",  etcètera) i, és clar, en aquests cas s'hi afegeix la omnipresent crisi: hay que haser de tripas corasón i agafar-se a un clau roent si es pot atrapar un bon grapat d'euros (€).

No entraré en els pros i els contres d'un tal projecte, ni en motius d'ordre ètic, estètic o social. Tinc una opinió al respecte (vegis l'anterior apunt) però que als efectes d'aquest apunt no venen al cas. L'enfoc que li vull donar és un altre. D'acord, suposem que hem arribat a la conclusió de que una inversió d'aquesta naturalesa i d'aquesta magnitud, tot comptat i debatut, podria ser molt beneficiosa per a l'economia del país (en aquest cas el "país", ja em sabreu disculpar, és Espanya). La qüestió que em plantejo és: ¿perquè Madrid o Barcelona en lloc de Màlaga, Alacant o Cadis, posem per cas? La resposta immediata de qui vulgui fugir d'estudi serà: perquè qui paga mana, i en aquest cas qui paga vol Madrid o Barcelona. És possible, però Espanya és, o té pretensions de ser, quelcom més que una república bananera. És a dir, per molts diners que hi posi el tal Andelson — i em sembla que, tot plegat no n'hi posa tants, apart de la marca i el know-how— el projecte ha de ser interessant per a les dues parts, i si no, aire, que vol dir vent.

Doncs bé, admès que el projecte fos interessar, l'última opció hauria de ser les dues grans ciutats esmentades. ¿Per què? Doncs perquè si es tracta de equilibrar el territori i promoure el desenvolupament de les regions més deprimides —argument amb el qual s'han omplert la boca dretes i esquerres des de sempre— en lloc de augmentar la concentració d'activitat en àrees saturades com Madrid i Barcelona, que tenen els seus propis models de teixit i creixement econòmic, el que caldria és potenciar regions, com Andalusia, per exemple, que no tenen cap sector econòmic de base amb una potència proporcional a la seva dimensió, i que son una rèmora per a la resta de l'Estat, que ja prou ranqueja. I sí tenen, en contrapartida, en particular a la costa, una industria turística que es podria veure potenciada i complementada amb un projecte d'aquest tipus. Només caldria escollir un lloc capaç de rebre creuers per mar, amb bons equipaments, atractius turístics complementaris a poca distància (Sevilla, Córdoba, Granada, Sierra Nevada...) i ben comunicat per terra i aire.

És cert que avui en dia la massa crítica és imprescindible per endegar projectes i per ésser competitiu a nivell mundial, però aquesta massa crítica no s'aconsegueix ajuntant de forma heterogènia qualsevol mena d'activitat econòmica; la massa crítica, per tal de crear sinergies, ha de obeir a una estratègia global i sumar les seves forces en una determinada direcció, no de forma anàrquica. Madrid, com a capital política i administrativa, ha generat, per efecte imant i també per raons polítiques, un potent sector de de serveis i també industrial. Barcelona intenta mantindre el que queda de la seva vella economia industrial (ara parlo a nivell d'àrees de influència) mentre mira de treure rendiment a la seva nova faceta de ciutat turistico-cultural. El que li cal, com deia el professor Antón Costas, no son casinos sinó fàbriques. Augmentar la massa crítica passa per la simbiosi Industria-Universitat, per crear pols de recerca, i per mimar i potenciar, i no deixar llanguir, la industria que encara li queda.

10 de febrer del 2012

És la industria, estúpids!

La Maquinista de la Barceloneta (Wiki)
Per a mi, que sempre havia treballat a la industria, veure com en els darrers 30 anys la industria a Catalunya, i molt en concret a Barcelona, ha anat minvant i retrocedint, ha esdevingut un motiu a voltes de tristesa, a voltes d'angoixa, quan no d'ambdues coses. Des de la perspectiva de (relativament novell) jubilat, i vist com han anat les coses, només puc atribuir a una bona dosi de sort el fet d'haver aconseguit mantenir-me treballant dins del nucli urbà al llarg de cinquanta anys, sense haver de canviar de ofici, mentre les fàbriques i els tallers anaven desapareixen al meu voltant a ulls vista. La imatge més semblant que se'm acut és la d'un esquirol que, havent nascut en un espès bosc de pins, li haguessin anat desforestant tot el bosc i, miraculosament, hagués aconseguit acabar els seus dies en l'últim pi supervivent. (Potser perquè, casualment, estava just on el projecte urbanístic havia previst una rotonda).

 Sempre he pensat —potser des de la meva pobre perspectiva— que això que s'anomena genèricament "sector serveis", denominació sota la que tant s'hi aixopluguen cambrers, dependents de comerç o conductors d'autobús com dissenyadors de software, no podia donar per tant com per mantindre un país. (No parlem ja de la bombolla del totxo). Alguna cosa em deia que sense el que abans se'n deia (no sé si encara) sector primari —mineria, pesca, agricultura— i sector secundari —industria transformadora i manufacturera— aquest sector terciari o "de serveis" no es podia aguantar en l'aire. Però noi, tants fars m'he fet de sentir en aquests 30 anys que calia canviar de paradigma, que les noves tecnologies son les que donen un alt valor afegit, que s'ha de potenciar el I+D+I, que calia anar a una "reconversió" industrial i naval (eufemisme que volia dir enviara a jugar al mus i la petanca, a càrrec de l'erari públic, a homes de 50 o 55 anys en plenitud de facultats, i a la que s'hi van apuntar de rebot elèctriques, bancs i similars)... que gaire bé em van acabar per convèncer.

 Però vet-ho aquí (potser ha estat casualitat) que en pocs dies m'he topat amb 3 articles que d'alguna manera semblen donar a entendre que no anava tant errat d'osques en les meves cabòries. Els dos primers a partir de sengles tweets de Javier Solana (aquest home és una màquina: em pregunto quan deu dormir) i el tercer de El Periódico d'avui mateix (ahir, quan publiqui l'apunt). Son els següents:
No cal dir que el més accessible, i també el més ajustat a la nostra realitat immediata, és el tercer. En faré una breu ressenya de cada un.

L'article del NYT (bastant extens) pren com a punt de partida un dinar mig informal que va tindre el president Obama amb els principals capitosts de Silicon Valley el mes de febrer de l'any passat, entre els quals hi havia l'Steve Jobs. Apple, tot i ser (ara parlo de memòria) la primera companyia americana en capitalització, té un nombre de empleats relativament reduït: 43.000 als EUA i 20.000 a l'estranger. Però en realitat dona feina a més de 700.000 persones, a través d'empreses contractades, pràcticament totes fora dels EUA. El principal interès del President Obama es va centrar en com es podia fer que part d'aquests llocs de treball tornessin als EUA. Jobs, amb la sequedat que el caracteritzava li va etzibar: "aquests llocs de treball no tornaran mai". L'article explica, a partir de diverses fonts i exemples, el perquè de la resposta de Jobs: Amèrica no només no pot competir amb Àsia en el cost de la mà d'obra (jornades de 12 hores, dormint en lliteres a la mateixa fàbrica), tampoc pot competir en terminis de subministrament, flexibilitat per muntar noves línies de muntatge, condicions de favor del govern xinès, etcètera. La actitud dels grans caps de Apple queda reflectida en frases com: "solucionar l'atur no és la nostra feina", "Nosaltres no tenim la obligació de solucionar els problemes d'Amèrica. La nostra única obligació és fabricar el millor producte possible".

L'article del The Guardian es d'un autor alemany i es va publicar originalment al Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ). Analitza el problema de Europa en el seu conjunt i proposa, com a model per a Europa, la política que "durant molts anys de treball dur" ha seguit Alemanya:
"Gravar als mercats financers, promoure la recerca i el desenvolupament, i mobilitzar inversions: això significa aprendre la lliçó de la crisi del mercat financer i canviar la nostra perspectiva. "És l'economia real, estúpid!" és el crit que ara sentim inclús a les nacions anglosaxones. Durant una dècada "política industrial" va ser un dels termes més passats de moda a la política. Però ja n'hi ha prou de reverenciar a les demandes de la indústria financera. La força de Alemanya - la força que ens ha convertit en l'àncora d'Europa - és el resultat de molts anys de treball dur per mantenir i modernitzar la producció industrial. També és el fruit de la nostra negativa a seguir els ensenyaments de moda però errònia de Londres i Davos."
Per descomptat que advoca per la recerca i el desenvolupament, però no per externalitzar la producció a d'altres continents, segons el model americà, que ja veiem on porta en el cas de Apple, sinó com a imprescindible simbiosi entre Universitat i Industria.

Pel mateix camí va Antón Costas. També en aquest cas el títol ho diu quasi bé tot. (Recordem que Madrid i Barcelona s'estan disputant el dubtós mèrit de acollir un macro parc temàtic a base de casinos, hotels i similars, d'una multinacional "del oci" que d'entrada exigeix gaudir d'unes condicions gairebé de paradís fiscal). Però tornant a l'article de'n Costas, diu:
  "Fixeu-vos en aquesta paradoxa. En aquests dies d’inseguretat econòmica i incertesa, provocada per una crisi originada en les finances, l’economia que se’ns posa com a exemple és l’alemanya. Una economia essencialment industrialista, plena de fàbriques que produeixen manufactures de tota mena, que està suportant molt bé la crisi. Altres economies que han apostat pels serveis, com el Regne Unit, tenen molts problemes i veuen com està augmentant la desigualtat al seu si.
A Alemanya, igual que a França, la indústria continua tenint un gran prestigi social. Això fa que la gent jove vegi en la indústria un camí adequat per a la seva trajectòria professional. Per aquest moyiu la formació professional gaudeix de prestigi i atracció; o que els millors universitaris i investigadors s’orientin a la indústria."
I afegeix que oposar manufactura i investigació és un error. Jo, com els Dupond, encara diria més, ha estat un descomunal error, en el que hem persistit durant dècades, que ens ha posat a la cua d'Europa quan, per primera vegada en molts segles, estàvem en bona situació per enlairar-nos, i, el que és pitjor, hem malbaratat el generós ajut que ens va vindre d'aquesta Europa a la que ara menystenim perquè ens ha posat davant el mirall de la nostra pròpia realitat.

3 de febrer del 2012

No era això, companys.

Quasi tots els articles de opinió que es publiquen sobre el proper congrés del PSOE posen l'èmfasi en el mateix fet: les idees no compten ni poc ni molt, es tracta només de saber quines persones coparan els llocs decisius dins de l'aparell. Antoni Segura, catedràtic de la UB, ho expressa de forma molt clara en l'article "De Suresnes a Sevilla" de El Periódico del dia 2:
"...el que centra l'atenció no és la discussió d'idees o noves propostes, ni l'afany de renovació ideològica i política o l'obertura del partit als simpatitzants i possibles votants, sinó veure quin dels dos candidats a la secretaria general suma més representants."
Si Rubalcaba procura dissimular la falta de discurs (no sé si per que no en té o per simples motius d'estratègia) amb un cert capteniment en el to i dignitat en la pose, en el cas de la Sra. Chacón la cosa arriba a provocar vergonya aliena. Luís Gómez, en un llarg article que li dedica al suplement "Domingo" de El País del passat dia 29 la retrata perfectament en aquest fragment:
«Sus mensajes están repletos de eslóganes, de frases precocinadas (...) Chacón ha repetido el mismo esquema en todas sus intervenciones: "El socialismo es una casa y una causa que no tiene fronteras", "a lo único que tenemos que tener miedo es al inmovilismo", "ni un paso atrás en derechos de las mujeres", "no hay que contar militantes, sino que los militantes cuenten", "hay que recargar el partido", "hay que poner el partido en forma", "os invito a un tiempo nuevo"».
És a dir, ven la seva candidatura com qui ven un detergent o un perfum. Però el més xocant és que, en teoria, no es dirigeix al públic, sinó a militants del partit, ¡a gent que se suposa polititzada i compromesa! 

Per més que un ja estigui curat de espants, no pot deixar de preguntar-se com és possible que hàgim arribat tant avall. Ja ho sé, el fenomen no és nou, i jo mateix, en un apunt que vaig intitular "Estat fallit: Partitocràcia" feia una reflexió genèrica sobre el roll que els partits polítics han acabat jugant en aquesta mena de sistema que, pietosament, seguim anomenant democràcia. Però el títol de l'article del professor Segura convida a una reflexió més particularitzada: ¿què ha canviat específicament, més enllà dels molts i inevitables canvis ocorreguts en el llarg període dels 38 anys transcorreguts entre Suresnes i Sevilla, perquè un partit polític amb la història del PSOE hagi quedat reduït a la indigència moral i política? (Indigència en la que no han caigut, posem pel cas, el PS francès o el SPD Alemany). La resposta més simple i més directa és: "no ho sé". Efectivament, seria pretensiosament ridícul que pretengués estar en les claus d'un fenomen tant complexe que, amb prou feines, està a l'abast de estudiosos i sociòlegs. Però sí em sembla que podem, aplicant el simple sentit comú, posar de manifest alguns elements que son evidents a la simple observació.

El primer és que quan el congrés de Suresnes, pràcticament no existien polítics socialistes professionals a Espanya. En cosa d'un parell d'anys es va posar dempeus un partit socialista (amb diferents franquícies: PSOE, PSC, etc) a partir d'una amalgama de gent que venien de la vida civil: professors, estudiants, advocats, sindicalistes, funcionaris, etc. Alguns, cal reconèixer-ho, eren grimpadors nats, però molts altres —diria que la majoria— estaven disposats a aportar més del que n'esperaven rebre. En qualsevol cas tenien una cosa en comú: no eren professionals de la política i, si calia, podien prescindir-ne. Però poc a poc, a llarg d'aquests 38 anys, es va anar produint una decantació: els vells es varen anar jubilant (o van descobrir que la política no era lo seu) i es va anar consolidant una classe política especialitzada. Gent que no sabien —que no saben— fer res més, perquè mai han fet res més. I si alguna vegada ho varen fer ja no se'n recorden. Exactament com ja molt abans s'havia creat el sindicalista professional que no sabia fer res més perquè havia oblidat l'ofici del qual venia.

¿I on som ara? No és difícil de imaginar: mentre la cosa va amunt era fàcil adaptar-se; cada vegada hi havia més administracions (estatal, autonòmiques, locals, comarcals...) i més societats i empresses públiques i semi-públiques; i el nombre de llocs a cobrir no deixava de augmentar. Altrament dit: els partits i els sindicats eren —son, els que encara poden— agències de col·locació; directes, indirectes o per recomanació. Però, ¿què passa quan la tendència s'inverteix?: "salvis qui pugui, la gent de l'aparell primer". En menys d'un any el PSOE haurà passat (si les enquestes de Andalusia es compleixen), com deia Groucho Marx, "de la nada a la más absoluta miseria". Quan impera la llei de la lluita per la supervivència el de menys son les idees; el que determinarà el vot de cada un dels nou-cents i escaig delegats serà la pregunta: "¿amb quina facció tinc més probabilitats de sobreviure?" Aquesta és per a mi, més enllà de les teoritzacions del professor Segura, la principal diferència que separa Suresnes de Sevilla.