La ciència, amb humor entra.

De La Vanguardia de 21/8/2010

Aquesta tira del sempre genial Calvin i Hobbes (el geni és Bill Watterson, és clar) em va portar a reflexionar sobre la presencia i el tractament de la ciència als mitjans de comunicació en particular i a la societat en general. Em va sorprendre gratament veure com en una tira de humor, adreçada al lector normal de diaris, es parlava de "gens recessius" sense més cauteles ni aclariments. Vol dir que no solament l'autor està familiaritzar amb la idea, sinó que pressuposa que també ho està el lector. Cert que l'autor no fa els dibuixos pensant en el lector català sinó, de ben segur, en l'americà, tot i que les tires es distribueixin per mig mon. I els lectors dels diaris americans saben, doncs, què és un gen recessiu? Probablement no tots (potser tampoc tots els lectors d'aquest bloc) però això no vol dir que no s'en hagi de parlar. De fet no tots els lectors entenem l'argot de les pàgines de economia, per exemple, i no per això els diaris deixen de parlar-ne. Llavors -continuo amb la meva reflexió- els mitjans de comunicació (i ara ja estic pensant en els de casa nostra) no parlen de ciència perquè la gent no la coneix?, perquè no li interessa?, o perquè ni la coneix ni li interessa?  

En aquest punt em va vindre a la memòria un conte de Woody Allen que havia llegit feia poc. El conte, que forma part del llibre "Pura Anarquia", es titula "Tirar demasiado de la cuerda" ("Strung out", en la versió original) i comença així (sortosament he trobat a la xarxa tant la versió castellana, com la original, si bé no la catalana):

Es para mí un gran alivio saber que por fin el universo tiene explicación; empezaba a pensar que era yo. Pero resulta que la física, como un familiar irritante, tiene todas las respuestas. El big bang, los agujeros negros y el caldo primordial aparecen todos los martes en la sección de ciencias del Times, y gracias a eso mi comprensión de la teoría de la relatividad general y de la mecánica cuántica está ahora a la altura de la de Einstein, o sea, de Einstein Moomjy, el vendedor de alfombras.

Es dir, els lectors del New York Times (i també d'altres diaris) sí estan una mica familiaritzats amb la ciència. El mateix Woody Allen ens demostra amb aquest conte que te un coneixement una mica més que superficial dels temes científics, com en altres ocasions ens havia demostrat que tenia coneixements més que superficials de filosofia o de la literatura russa. Per fer humor sobre un tema s'ha de conèixer, altrament en lloc de fer humor es fa el pallasso, que no és ben bé el mateix.

Tornant a la reflexió d'abans, estem en allò de l'ou i la gallina: els mitjans no parlant de ciència perquè no interessa, o la ciència no interessa perquè no és present als mitjans? Segurament -com en el problema de l'ou i la gallina- ni una cosa ni l'altre; simplement la evolució històrica ens ha portat on som. Els diaris estan per fer diners (o si més no per no perdre'n) i els temps son cada vegada més difícils, de manera que han d'anar a el que és segur. Així ens trobem amb la paradoxa de que tot i que en el moment actual podria haver-hi un major nombre de lectors receptius a més presencia de la ciència als mitjans, aquesta presencia ha reculat: varen desaparèixer els suplements de Ciència a La Vanguardia (me'n lamentava en ocasió de la mort del dibuixant Krahn) i a El País, i només ens queda algun bloc com el del nostre amic Salvador Macip a El Mundo o el de Javier Sampedro (que apareix i desapareix com el Guadiana) a El País. Si n'estaran de malament les coses que fins i tot el NYT, que semblava fort com una roca, pot tremolar davant l'escomesa de'n Rupert Murdoch. Llavors, ni la secció Ciència dels dimarts ens quedarà.

Un altre cosa, tot i que emparentada mol de aprop, és el rigor a l'hora de parlar de qüestions tècniques i científiques. Però d'això en vull parlar en un proper apunt.

Tocant de peus a terra

A l'apunt antepenúltim, sobre les reaccions a la manifestació del 10 de juny, i en algun comentari que he deixat per aquest blocs del dimoni, em mostrava renuent a entrar en el tema de fons -la independència- per la mandra que inevitablement em provoca parlar sobre coses etèries i vaporoses. Em sembla recordar que en algun bloc inflamat d'anhel sobiranista vaig deixar un comentari exageradament breu: "independència, per a fer què?". I es que, amb tot el respecte per els qui veuen en la independència la solució de tots els mals, encara no he vist (no dic que no hi sigui, potser sí; el meu cam de visió es bastant estret) un projecte de país -o per el país- en que de manera raonada i fonamentada s'exposi quina es la viabilitat, i quins els mitjans, en virtut dels quals Catalunya podria esdevindre una societat, primer cohesionada, i després independent. I quin seria el pacte social -suficientment ampli- que un tal projecte es plantejaria.

No us espanteu, però, no em proposo de llençar la meva proposta, ni tant sols de assajar una reflexió sobre el què podria o no podria ser. No, no va per aquí la cosa, és força més modesta i més intranscendent: en la meva indolent i desvagada peregrinació per la premsa d'un xafogós dia d'estiu m'he topat amb un article de Josep Mª Colomer a El País que, si més no, te la virtut de la claredat en l'anàlisi de la qüestió, que ja és molt. Tampoc es que en Colomer desenvolupi l'hipotètic projecte -això requeriria bastant més que un article i d'altre banda, difícilment (si be no impossible) podria bastir allò en que no creu-. El que fa en Colomer, en la seva qualitat de politòleg (així se'l qualifica i es qualifica), es explicar d'una manera senzilla i entenedora l'estat de la qüestió, es a dir, on som i perquè. Comença així:

El catalanismo ha perdido la batalla estatutaria debido, en gran parte, a su confusión conceptual y estratégica. Las reacciones a la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto han sido de rechazo y repudio, pero han mostrado un gran desconcierto acerca de las alternativas de futuro.

No es pot dir més clar. A continuació diu on rau la confusió: en els conceptes de sobirania i federalisme. Dos conceptes, diu, que, a casa nostre, han estat abastament (mal) utilitzats. Del de sobirania diu que, avui en dia, a Europa, està obsolet. Fa uns segles la sobirania era el poder de controlar les fronteres, aturar la immigració i les importacions, tindre un exercit autosuficient, emetre moneda, etc. Cap d'aquestes coses és possible a l'Europa d'avui. Dins de la UE, diu, més que independència hi ha interdependència; no hi ha sobirania i no n'hi tornarà a haver. Respecte del terme federalisme la confusió no és menor:

Parece que muchos entienden por "federalismo" una especie de confuso estadio intermedio entre la autonomía y la independencia. Pero lo que implica la federación es más unión, es decir, menos competencia entre los Gobiernos territoriales y más participación en las políticas comunes de ámbito general.

Però aquest àmbit estatal en que, en teoria, els territoris federats tindrien més incidència és justament el que, com s'ha dir més amunt, quedarà cada cop més diluït dins de la UE. De on es dedueix que la federació que podria tindre sentit seria la europea. La resta de l'article incideix sobre tot en les contradiccions i petites misèries dels nostres partits i institucions, i el final no pot ser més desesperançador: em perdut una dècada i tornem a la situació anterior. Si us ve de gust ja el llegireu vosaltres mateixos però en tot cas no em resisteixo a copiar un parell de paràgrafs que il·lustren, respectivament, dos dels assumptes que ja he apuntat: què volem decidir i amb què contem -socialment parlant- per decidir:

En el aspecto estratégico, proclamar "somos una nación" es irrelevante si la voluntad de ser no se concreta en un proyecto político. Ante la pretensión de que "nosotros decidimos" hay que preguntar: decidimos ¿qué? Las demandas catalanas que llevaron al proyecto de Estatut de 2005 incluían, al mismo tiempo, más poderes propios (por ejemplo, en la administración de justicia y el Síndico de Agravios), relaciones bilaterales con el Gobierno central (en impuestos e inversiones) y más participación en las instituciones comunes (como el Tribunal Constitucional, el Banco de España y el Senado).

Estas demandas apuntaban en direcciones diferentes y su armonización habría requerido un esfuerzo mayor. Pero solo dos días después de la manifestación catalanista del paseo de Gracia, el Parlamento de Cataluña rechazó una iniciativa legislativa para un referéndum sobre la independencia.  A continuación, la defensa del Estatuto se circunscribió a refrendar su preámbulo, pero ni siquiera este gesto pudo ser trasladado a las Cortes Generales. Ahora mismo no parece, pues, que se quiera avanzar ni hacia más "soberanía" ni hacia más "federación".