28 de desembre del 2010

Llucià de Samòsata.- Diàlegs dels morts.

Llucià (Wikipedia)
Un apunt al bloc de la Clídice em va rescatar de la memòria la figura de Llucià de Samòsata que en prou feines recordava vagament dels temps del batxillerat. També l'Allau (vaig veure-ho després) li dedicà un apunt. No l'he trobat a les llibreries; es veu que es va exhaurir i no s'ha tornat a editar. En ocasions com aquesta és quan la funció de la biblioteca publica troba la seva veritable raó de ser, per sobre de les contingències del mercat i la atzarosa vida de les editorials. Felicitem-nos-en.

Llucià va viure al segle II dC. Tot i que no se'n coneixen les dates precises, sembla que nasqué a Samòsata, ciutat situada a la riba de l'Eufrates, cap el final del regnat de Trajà o a l'inici del d'Adrià, quan ja feia més d'un segle que els regnes hel·lenístics estaven integrats a l'Imperi Romà. Pràcticament les úniques dades que tenim de la seva vida provenen dels seus propis escrits. Pel que sabem fou una mica rodamón fins que al voltant dels trenta anys, després de aprendre el grec, que no era la seva llengua, s'establí a Atenes com advocat professional. També d'això se'n cansà i es va dedicar a fer de sofista ambulant, viatjant per tot l'Imperi. Tornà a viure a Atenes entre els anys 157 i 161 dC, període en que reprèn l'activitat literària i filosòfica, entra en contacte amb els cínics i descobreix l'obra de Menip de Gàdara (filòsof cínic del segle III aC). Encara un parell de cops més se'n va i retorna a Atenes, però cada vegada és més crític, fins i tot hostil, en vers als filòsofs, sofistes, poderosos i notables en general.

Cal recordar que el cinisme no tenia el sentit i les connotacions que li donem avui en dia, sinó que més aviat s'assemblava a el que ara en diríem escepticisme. Fins i tot l'últim Llucià, que segueix les petjades de Menip i Diògenes, a mi em fa l'efecte d'un nihilista o un hippy avant la lettre. En els Diàlegs dels morts Llucià porta el cinisme a la seva culminació, fent ús de l'humor irònic, la burla i la sàtira com a eines per arribar a la gent. Perquè en el fons el que pretenen els cínics és predicar la vida virtuosa i austera, bé per via de exemple personal (es diu que Diògenes vivia en una bóta), bé per via de crítica social. En la majoria dels diàlegs Llucià se'n fot -literalment- del mort i de qui el vetlla. Aquest que he triat, però, (en part per la seva brevetat) és una mena de faula moral sobre la l'anhel de perseguir quimeres:      
Quiró i Aquiŀles (Wikipedia)
Menip i Quiró

Menip.— He sentit dir, Quiró,(*) que, tot i ser un déu, vas voler morir.

Quiró.— Has sentit bé, Menip; i, com pots veure, ho vaig acabar fent, tot i que hauria pogut ser immortal.

Menip.— ¿I què va provocar-te aquesta passió per la mort, una cosa que normalment no desperta cap mena d'amor?

Quiró.— T'ho diré, puix que veig que no ets gens estúpid: la immortalitat ja no era una cosa dolça per a mi.

Menip.— ¿ No era dolç per a tu estar viu i veure la llum del sol?

Quiró.— No, Menip, perquè jo considero que el plaer no es troba en la repetició sinó en la varietat. Jo vivia I per sempre i fruïa indefinidament d'unes mateixes coses: el sol, la llum, el menjar; les estacions eren sempre les mateixes i tots els esdeveniments se succeïen ordenadament, com si l'un fos conseqüència de l'altre. N'estava ben fart, perquè el plaer no consisteix a tenir sempre el mateix sinó a tenir una mica de tot.

Menip.— Ben dit, Quiró. ¿I com et van les coses aquí, a l'Hades, d'ençà que vas decidir venir-hi?

Quiró.— No em van malament, Menip. La igualtat aquí és absoluta i això fa que no hi hagi cap diferència entre viure a la llum del sol i sojornar a les tenebres. D'altra banda, no hem de patir per la set o la gana com a dalt perquè aquí no tenim cap d'aquestes necessitats.

Menip.— Vés amb compte, Quiró, no caiguis en contradicció amb tu mateix i entris en una mena de cercle viciós.

Quiró.— ¿Què vols dir?

Menip.— Que si la monotonia i la rutina et cansaven quan eres viu, aquí també et cansaràs perquè les coses són igual de monòtones, i hauràs de buscar el canvi en alguna altra vida, la qual cosa, penso jo, és impossible.

Quiró.— ¿Quina actitud cal prendre, doncs?

Menip.— Em penso que diuen que el més intel·ligent és conformar-se i valorar el que es té, i pensar que no hi ha res que no es pugui suportar.

------------------
*). Quiró és un centaure famós per la seva prudència i saviesa. Ferit accidentalment per Hèracles, cedí la seva immortalitat a Prometeu i d'aquesta manera aconseguí morir i alliberar-se del dolor que li produïa la ferida.

24 de desembre del 2010

Merrie Melodies: La treva de Nadal.- Actualitzat!

Ja em perdonareu que tiri de tòpic, però és que un (a més de no gaire imaginatiu) és sentimental i una mica retro (Je me souviens) i, arribades aquestes dates, el primer que li ve al cap a l'hora de felicitar les festes nadalenques és el So this Chrismas de Lenon o les Pipes of peace de'n McCartney. (Podríem anar més en darrera, fins a Bing Crosby, però no vull que em tireu tomàquets, que empastifaríeu la pantalla).

La història, o la llegenda, —mai sabem exactament on comencen les unes i acaben les altres— és prou coneguda: la nit de Nadal de 1914, al front occidental de la Primera Guerra mundial és va produir una treva informal i espontània quan els soldats de la trinxera alemanya varen començar a cantar el Stille Nacht i altres nadales, i els anglesos els varen seguir. Segons les versions més edulcorades es varen intercanviar felicitacions, la onada es va estendre a una gran part del front i fins i tot es varen jugar partits de futbol entre uns i altres. Paul McCartney (més tard Sir Paul McCartney) va escriure la cançó Pipes of Peace, de la que en va sortir aquest vídeo:



I després de donar veu a anglos i germànics potser que posem el contrapunt amb aquest El Noi de la mare que he trobat a Youtube. No és el que jo buscava, però no sona malament del tot.


Aquest m'ha fet molta gracia. I ha corregut com la pólvora. Un toc de humor no ve mai malament. :)

18 de desembre del 2010

Estat fallit 3.— Partitocràcia

Copirri: Ed. Columna
El 18 de novembre de 1976 les Cortes Generales varen aprovar la Llei per a la Reforma Política amb caràcter de Ley Fundamental del Reino. Aquest acte, que donava pas a un procés de voladura controlat del règim franquista, es va conèixer com a "l'harakiri de les Corts franquistes". Va ser un fet excepcional provocat per circumstàncies excepcionals; en condicions normals cap organisme viu (individual o col·lectiu) s'autodestrueix o actua en contra de la seva pròpia supervivència.

Donat que Espanya venia de quaranta anys d'absència de democràcia es va pensar que calia muntar un sistema de partits robust, amb eleccions a base de llistes tancades, en el qual els partits i les idees fossin més importants que les persones. He de admetre que jo també n'estava fermament convençut. Però el pas dels anys m'ha fet veure les coses d'un altre manera. Com diu Josep Mª Colomer, els partits varen ser objecte de sobreprotecció financera, legal i electoral, i "aquesta sobreprotecció ha consolidat el monopoli de la acció política per part d'unes poques dotzenes de persones".

Deia al començament que cap organisme viu actua en contra de la seva pròpia supervivència. Doncs bé, els partits i els polítics son organismes vius. Com tu i com jo, amic lector. No pretenc dir que el darwinisme social sigui la única llei que regeix els actes dels polítics, però tampoc podem pretendre que siguin éssers angelicals, sobre tot quan corren temps difícils i la política és el seu medi de subsistència, el seu lloc de treball. Per dir-ho ras i curt: un diputat anglès es juga la reelecció aconseguint la confiança dels electors de la seva circumscripció (d'aquí que bastant sovint trenquin la disciplina de partit); un de espanyol (o català) obté un lloc a les llistes aconseguint la confiança de l'aparell del partit. Però els diputats i regidors només és la punta de l'iceberg; al darrera hi ha tot un sistema clientelar, de fidelitats i de amiguisme que pot arrossegar desenes de milers de persones. Cents de milers en el cas dels partits grans espanyols. Haurien de ser veritables herois —tant els polítics individualment com els partits col·lectivament— per posar els interessos de la societat per davant d'els interessos del partit (que son els seus propis interessos). I avui en dia d'herois no en corren gaires.

M'agradaria deixar ben clar que no soc dels que denigren els polítics, ni dels que pensen que son persones especialment propenses a la corrupció o a la ineptitud. En absolut. Crec que son un reflex de la societat, en els seus vicis i les seves virtuts, ni més ni menys que la resta de ciutadans. El problema és que estan —estem— atrapats en un sistema pervers. I estic convençuts de que en son perfectament conscients, si més no els que son mínimament lúcids (que també n'hi ha de obcecats, com a tot arreu). Ho veuen cada dia a les enquestes, que els diuen que els polítics son el col·lectiu pitjor valorat per la societat, i ho veuen en els index creixents d'abstenció. Llavors em direu: ¿si ho veuen perquè no hi posen remei? No vull fer-me pesat però ho he de dir una vegada més: perquè son éssers vius, i no es faran l'harakiri si una força superior no els obliga a fer-ho.

Catalunya és l'única comunitat autònoma que no te llei electoral pròpia, i els partits se'n acusen mútuament. Des de fa més de tres anys Ciutadans pel Canvi i grups de experts van estar impulsant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per dotar-nos d'una llei electoral que, en bona mesura, anava encarada a resoldre aquest vuit legal i els dèficits de la actual llei, tal com es reflectia en aquests punts cardinals. Es va crear una comissió d'experts per assessorar al Parlament i fer una proposta tècnica per buscar el consens. Tot debades, tant CiU com el PSC varen trobar excuses per donar llargues, i el debat va naufragar. En el meu antic bloc hi vaig dedicar dos apunts: aquest i aquest.

No és un problema de Catalunya, però. La desgraciada història de la No-Llei-Electoral només és el símptoma de que Catalunya no és ni millor ni pitjor que la resta. Preneu-ne nota els que us penseu que la independència ho arreglaria tot. 

15 de desembre del 2010

Intermedi: Russell i la simpatia hipotètica

L'any 1967 Edicions 62 va publicar una "Història Social de la Cultura", en 6 volums. Recordo que vaig estar temptat de comprar-la, però en aquells temps era molt jove, anava curt de butxaca i tenia altres urgències. Però vet aquí que el setembre d'enguany la mateixa editorial ha publicat, dins de la col·lecció "labutxaca" i a preu molt assequible, "Una història de la filosofia occidental" de Bertrand Russell, traduïda per Jordi Solé Tura, que és, de fet, la reedició de dos d'aquells volums. Ara, amb més temps per llegir, menys urgències i més tranquil·litat d'ànim, estic segur que en gaudiré, més i tot, que no ho hauria fet llavors.

En tant que llibre de història de la filosofia no és d'esperar trobar-hi el pensament de l'autor —que va expressar abastament en d'altres obres— ans una visió panoràmica i imparcial de la disciplina al llarg dels segles. Però aquesta imparcialitat no impedeix Russell de donar-nos punts de guia i consells sobre com hem de orientar-nos al fer la travessa. Així, a la introducció, abans de iniciar el camí, ens prevé contra la frustració per la manca de certeses i respostes categòriques:
Davant les esperances i els temors la incertesa és dolorosa, però hem de suportar-la si volem viure sense l'auxili de contes de fades alleujadors. (...) Aprendre a viure sense certesa, i, alhora, sense restar paralitzats per la vacil·lació, és, potser, el més important que la filosofia pot aportar a aquells qui l'estudien.
I és tot just camí de la primera fita, quan estem recorrent els presocràtics, que aprofita el capítol dedicat a Heràclit per introduir, com qui no vol la cosa, un concepte que em colpeix per la seva senzillesa i, alhora, la seva profunditat: la simpatia hipotètica.
En estudiar un filòsof la actitud correcte no és ni la veneració ni el menyspreu, sinó una mena de simpatia hipotètica fins que sabem exactament allò que creu en les seves teories; només aleshores podem passar a l'actitud crítica...
Tindre una actitud de simpatia hipotètica vol dir, literalment, acceptar com a hipòtesi de treball que la persona en la qual estem interessats te coses interessants a dir-nos i cap a les quals podem sentir empatia. I el que Russell ens encoratge a fer és escoltar-el amb actitud receptiva fins que ens haurem fet una idea cabal de quines son les seves idees i les seves teories. Quan un home intel·ligent expressa un punt de vista que ens sembla absurd —diu— hem de intentar comprendre per què a ell li sembla plausible, per què li sembla correcte. Un cop fet aquest exercici de intentar comprendre el nostre interlocutor  —o el filòsof que volem estudiar— és quan podem passar a l'actitud crítica. I això, diu finalment: "ens ajuda a comprendre que molts dels nostres prejudicis més estimats semblaran purs disbarats als homes d'èpoques futures, amb una estructura mental diferent".
   

9 de desembre del 2010

Estat fallit 2.— Treball, vaga i sindicats

Deia John K. Galbraith que la paraula "treball" descriu quelcom que per a uns és font de satisfacció personal, prestigi social i benestar, mentre que per a uns altres és esgotador, tediós o frustrant (naturalment, entre aquests extrems hi ha totes les gradacions possibles). I afegia que utilitzar el mateix terme per a ambdós casos suposa un frau. Però si això ha estat sempre així, al llarg dels temps, no és pot dir el mateix de les relacions entre treball i capital. Aquest concepte va començar a canviar amb la revolució industrial, que a Espanya va arribar a mitjans del XIX, i les conseqüències socials de la qual es manifestaren, sobretot, a principis del XX.

Durant la primera meitat del XX, sobretot en zones industrials com ara Barcelona i la seva àrea de influència, l'esmentada relació entre treball i capital va adquirir la forma més clàssica de lluita de classes, amb les eines de que disposaven cadascun (més o menys ortodoxes segons el moment i circumstància): lock-out i repressió per part d'uns; vaga i sindicació per part dels altres. I negociació col·lectiva entre ambdues parts. Així es varen anar consolidant els drets bàsics dels treballadors: jornada de vuit hores, seguretat social, subsidi en l'atur, seguretat i higiene en el lloc de treball, etc.

A l'últim quart de segle XX, però, amb la explosió de la revolució tecnològica i la globalització, el panorama va començar a canviar de forma accelerada. Per no allargar-nos, podríem resumir els canvis principals, i la situació actual resultant, en els següents:
  • Pèrdua de pes dels sectors primari i secundari, en benefici del terciari i quaternari (serveis, comerç i administració) amb exportació de llocs de treball a països en desenvolupament.
  • Emergència de sindicats sectorials i corporatius, adreçats a funcionaris, treballadors especialitzats i quadres, en resposta a la transformació de la estructura laboral abans esmentada.
  • Desplaçament dels sindicats tradicionals, que es veuen obligats a competir amb els anteriors pel nou "mercat" de potencials afiliats: funcionariat, empreses públiques i parapúbliques de serveis, i grans empresses industrials (automòbil i similars).
  • Situació de debilitat dels treballadors que no formen part dels anteriors col·lectius: temporals, discontinus, autònoms, empleats de empreses petites o familiars, immigrants, aturats, etc.
  • Treballadors o funcionaris de sectors estratègics que tenen una força de coacció desproporcionada respecte de la seva importància numèrica: controladors aeris, pilots, conductors de transports públics, serveis de neteja, etc., per no parlar de jutges i policies, amb estatus especials.
Les conseqüències de tot això han estat, d'una banda, un creixement de les distàncies entre classes socials treballadores, que s'han polaritzat entre una mena de "aristocràcies" de les classes treballadores i la resta (com abans, també aquí podem establir gradacions) i, d'un altre, la desnaturalització dels conceptes associats a les relacions treball-capital de que parlàvem al principi. Així, per exemple, el "dret de vaga" te molt poc a veure amb el que tenia fa cinquanta anys. ¿Qui exerceix el dret de vaga?: òbviament els col·lectius que s'ho poden permetre, els de les aristocràcies obreres. I el més important: ¿contra qui l'exerceixen? No contra les empresses, evidentment, sinó contra la ciutadania. Saben que tenen poc a pelar en front d'una multinacional de l'automòbil, que si l'emprenyen gaire deriva les línies de muntatge a un altre país. De manera que a qui cal pressionar és a l'Estat; es a dir, a la ciutadania: tallar autopistes, paralitzar els transports públics, escanyar els serveis.

El desideràtum d'aquest despropòsit és el que en podríem dir "vagues a hores convingudes". A dies alterns, els matins de cada dilluns o ja, arrissant el rinxol, el darrer invent dels treballadors dels "ferrocates" (FGC): acollint-se a no sé quin article del conveni, vaga de 10h a 16h, fora d'hores punta, amb lo qual s'estalvien els serveis mínims. Això no és fer vaga, això és fotre's del mort i de qui el vetlla.

¿Per què dic que això és un símptoma d'Estat fallit? Doncs perquè la evolució de les relacions entre treball i capital, de la qual he començat parlant i n'he desgranat algunes de les conseqüències, no te cap correspondència amb una evolució paral·lela o similar en les estructures de l'Estat. Com vaig dir al darrer apunt, en referència a la vaga salvatge dels controladors, o com hem vist i seguirem veient en situacions semblants, els governs i institucions de torn no poden reaccionar davant d'aquest tipus de desafiaments més que cedint —a costa del ciutadà, no ho oblidem— o militaritzant. Cosa, aquesta última, que, òbviament, només és pot fer en un cas límit. És el peix que es mossega la cua: com més cedeix l'Estat als col·lectius privilegiats més s'eixampla el gap social, més oprimits se senten els menys afavorits i més reforçats els privilegiats. Afegiu-hi la crisi, i ja tenim la tempesta perfecte.

6 de desembre del 2010

Estat fallit 1.— Militarització


Retrat del General Espartero a Las Cortes
Feia dies (inspirat en part pels apunts d'en Ramon Alberich) que volia escriure alguna cosa sobre el segle XIX i la tradició espanyola dels “pronunciamientos” i l'ombra de la tutela del poder militar sobre el poder civil. El que no em podia esperar de cap manera era que la actualitat em donaria un motiu de reflexió tant immediat per fer-ho. Bé que no exactament tal com jo l'havia pensat.

El motiu, com ja heu endevinat, és el decret RD 1673/2010 de 4/12/2010 en virtut del qual els controladors aeris "passen a tenir la consideració de personal militar” i queden sotmesos a les ordres directes del Cap d'Estat Major del Exèrcit de l'Aire i les autoritats militars (per dir-ho amb la expressió que va immortalitzar Tejero: “la autoridad, militar por supuesto”) i “a les lleis penals i disciplinaries militars”.

Els pronunciamientos van començar a prendre carta de naturalesa, com a forma habitual de relleu als governs de Espanya, al segle XIX, en l'època de transició del absolutisme al liberalisme (grosso modo el 1833), i varen continuar, de forma pràcticament ininterrompuda, fins el 1932, quan el general Sanjurjo va protagonitzar l'últim intent de cop d'estat anterior la revolta feixista. És a dir, tot un segle més la traca final de 40 anys de Guerra Civil i dictadura. Val a dir, però, que aquesta implicació dels militars a la política era, en la majoria dels casos (però no en tots) relativament incruenta. De fet eren els propis polítics, tan els moderats com els progressistes, els que apel·laven al als generals, en tant que “espadones”, per a ser instal·lats al poder. O per que el propi general de torn es fes càrrec de de la Presidència del Govern o de la Regència. Això era ni més ni menys que la conseqüència d'una societat civil dèbil i desestructurada i, en gran mesura, ignorant i analfabeta.

Si recordo tots aquests antecedents, més o menys sabuts per tothom, és per contextualitzar els fets d'aquest cap de setmana. Per descomptat que en aquest intent de contextualització m'he deixat moltes més coses (els repetits fracassos de bastir un Estat constitucional; el permanent estat, larvat o actiu, de guerra civil entre liberals i reaccionaris; el conflicte permanent entre jacobins i federals, etc.) però el fet rellevant, als efectes que avui ens interessen, és la endèmica immaduresa política del poble espanyol per deslliurar-se de tuteles de militars, oligarques i aristocràcia funcionarial.

Però alerta! No ens quedem en la anècdota i perdem de vista la categoria. L'anècdota —tant greu com vulgueu per les seves conseqüències, però anècdota a fi de comptes— és l'espantada dels controladors aeris. El fet categòric és que els poders civils de l'Estat de dret Espanyol —executiu, legislatiu i judicial— son incapaços de fer front a un cas de desobediència civil, tant trivial, com el de unes malalties fingides, i ha de recórrer a l'Exercit i a la "justícia militar". (Que és a la justícia, el que la "música militar" és a la música).


Quedi clar que no critico la mesura en sí que ha pres el Govern (les postures una mica melodramàtiques com la del editorial de Vilaweb em semblen fora de lloc) probablement no tenia gaires més alternatives per resoldre de forma ràpida i expeditiva el caos dels aeroports. El problema de fons és de més abast: l'Estat civil és incapaç, perquè no te mitjans ni estructura, de resoldre un problema civil. Aquest és el drama: l'emperador va despullat. I aquest problema de fons te moltes derivades. Tantes, que no m'hi caben en aquest apunt. D'aquí el "1" que inclou el títol: en seguiran més.

1 de desembre del 2010

Guaita què fan ARA!

Miguel Gallardo per l'Ara
Havia sentit campanes de que sortiria un nou diari en català, però no en vaig fer gaire cabal. Tenen molta moral o molts calés —vaig pensar—. Però un cop l'he vist al quiosc no me'n he sabut estar: puig que parlen català, veiem que diuen. De manera que sense gaire entusiasme (ja fa temps que no estic per molts entusiasmes) vaig decidir compra-el una temporadeta, a veure per on respira.

Des que tenia us de raó, i una pesseta a la butxaca, (es dir, des dels 16 o 17 anys) he comprat cada dia de l'any el diari. Un diari, no sempre el mateix, però un; tampoc dos ni tres, que la cosa no donava per tant. Segurament he passat per tots els diaris que s'han editat a Barcelona els últims cincuanta anys (exclosos els de la "prensa del movimiento" i assimilats) buscant en cada moment el que em feia més el pes.

Però tornem al diari Ara. La primera pregunta que un es fa és qui hi ha al darrera, i què pretenen. La segona (siguin qui siguin) si s'han tornat boixos per embarcar-se en un moment de crisi com aquesta. La tercera, si hi ha mercat potencial per a tanta premsa en català... etcètera. I com que son preguntes impossibles de contestar si no s'està ficat en aquest mon, i jo no hi estic, doncs l'única manera de copsar-ne alguna cosa és, com deia, fent-ne un tast. I en això estic; ja us diré quina impressió n'he tret d'aquí a uns quants dies.

De moment podem parlar, és clar, del que és visible i aparent: format tabloide, disseny funcional i modern, utilització abundant de fotografia en color, nombre de pàgines modest (unes 60) i contingut... també modest. Veiem, per exemple, per sobre, la extensió en nombre de pàgines dels exemplars de ahir i avui (dies 30 de novembre i 1 de desembre):

                                                
               Seccions / pàgines     Dia: 30/11   01/12
  • Les claus (índex/resum)             4      4
  • Crònica política (catalana)         9      7
  • Societat                                      2      4
  • Internacional                              3       3
  • Economia                                   3      2 
  • Debat (opinió)                            4      4
  • Esports                                       9      6
  • Aratu  (magazine)                      3      3
  • Cultura                                       5      4
  • Serveis (cartellera)                    4      4
  • Media  (TV)                                3      3
Total (incl. portada, contra i pub.)    64    56

¿I Espanya?: connais pa. Com podeu veure, no és com per tirar coets. Ara bé, ¿Catalunya es pot permetre 3 diaris nacionals, més no sé quants de locals, en català, més la edició catalana de El Periódico, i al damunt tirar coets? Em sembla que no. Llavors, si hom vol llegir el diari en català, i a més a més tindre una informació complerta de la actualitat, gaire bé no li queda més remei que comprar-ne un en català i a més a més, per exemple, El País o La Vanguardia. Cosa que en els temps que corren no està a l'abast de tothom. Si no és el cas, és clar, que un te un lloc de treball privilegiat on cada dia li arriben al despatx 3 o 4 diaris de franc. (N'hi més que no us penseu, d'aquests).

Hi ha encara, però, un parell d'aspectes força positius que no vull passa per alt: els col·laboradors de opinió i els blocs. La relació de col·laboradors és realment impressionant; cito alguns noms: Ferran Mascarell, Salvador Cardús, Joan B. Culla, Josep Ramoneda, Gemma Calvet, Mikhaïl Gorbatxov, Alfred Pastor, Germà Bel, Paul Krugman, Umberto Eco, Thomas Friedman, David Brooks (aquests quatre darrers, analistes estrella del New York Times), Ernest Folch, David Miró, Gregorio Luri (conegut, com d'altres, a la catosfera)... i molts més. Sembla que, davant la (suposada i previsible) dificultat de tindre en nòmina un planter de col·laboradors de primera fila, han optat per una política de adquirir articles, de forma estable, de comentaristes freelance. (De fet imagino que aquesta és la tendència inevitable per a mitjans grans o petits). Son noms que, si els poden mantenir, faran el diari molt atractiu i li donen una pàtina de eclecticisme.

L'altre aspecte és el dels blocs. Concretament m'ha sorprès gratament trobar-hi la ciència molt ben representada, començant per l'amic Daniel Closa, que ha traslladat a l'Ara el seu excel·lent bloc Centpeus, (que no he deixat de seguir des que el vaig descobrir). Però n'hi molts més sobre molts temes, com la cuina, la canalla, els mestres, TimeOut o Sapiens. Realment sembla que la aposta de Ara pel mon de Internet és tant o més forta que pel mon de paper.

22 de novembre del 2010

Déu & Co. Societat Limitada

Redéu, quin joc!
Hi ha dues classes de deus: els omnipotents i eterns, el paradigma dels quals seria el déu de Abraham que va donar lloc a les tres grans religions monoteistes, i els deus més modestos, com ara els de les mitologies grega o romana, que interaccionen, pacten i fan tripijocs amb als humans. El Déu de "El joc de Déu" ve a ser una mena d'híbrid entre aquestes dues categories: si bé se'ns presenta com el Déu judeo-cristià (no podria ser d'altre manera en el context del New York actual) els seus poders limitats, les seves peripècies i el seu tarannà el fan més proper als deus mitològics. Una mica, podríem dir, a mig camí entre Sísif, que per trampós i per haver esquivat Tànatos (la mort) es veu condemnat a espitjar la pedra muntanya amunt una i un altre vegada, i Prometeu, que per haver robat el foc als deus i afavorir els humans es encadenat a una roca (en aquest cas a un apartament de Manhattan). Sí, decididament el Déu que ens proposa en Salvador Macip: "baixet, grassonet, calb i amb accent estrany", és un déu molt més humà que el déu terrible del Gènesi.

És aquesta proximitat i aquest tarannà de Déu —en el fons bona persona— el que permet a Sherman, el nostre antiheroi, "entrar a l'habitació de Déu sense trucar a la porta" tot dient "Déu vos guard!". (Qui, si nó?). I és que aquest estudiant dropo (no el jutjo, ho diu la contracoberta del llibre) que poc a poc s'ha anat ficant en el seu paper: "...es mira al mirall. S'acaba d'adonar que dins d'una americana és molt més perillós que vestit amb un coll alt negre", no acaba de prendre consciència de la transcendència de la seva missió, per més que la Vivian, la dona que hi ha sempre darrera de tot gran home —la Lady Macbeth de la història, per entendre'ns— prou s'hi escarrassa: "Aquest projecte és més gran que tu i que jo i que Déu. No saps fins on podem arribar plegats". Si ho sabrà ella! Això sí, de vegades li ha de parar els peus: "Si ens posem a eliminar tots els qui ens fan nosa ens convertiríem en una amenaça pitjor que la que estem intentant eradicar".

No sé si heu sentit a parlar de la teoria del caos, i de Ilià Prigogin, un dels seus principals divulgadors. Parla dels sistemes dinàmics no lineals (la immensa majoria) i ens diu que son molt sensibles a les condicions inicials. (Ja sabeu, tot allò de l'efecte papallona, etc). Doncs bé, tot i ser "El Joc de Déu" una comèdia esbojarrada, un científic com el Salvador no podia deixar passar la ocasió de fer una referència dissimulada a un tema tant llaminer com el del determinisme i el lliure albir. Així, quan ens diu: "Déu té raó. Fins i tot per a ell és difícil anticipar una cosa que en un principi no havia de passar", ens està dient que ni tant sols Déu pot anar contra les seves pròpies lleis. "Quan una nova variable s'afegeix al present, una dada que abans no hi era, (...) l'atzar es reconfigura. El futur mateix es reconfigura". Finalment sembla que el talòs d'en Sherman ho entén: "fins i tot estant amb algú que pot veure el futur, la teva vida no deixa de ser una mica incerta".

Bé, ara no us pense-s'hi-ho, després del que he dit, que és un llibre rebuscat (en tot cas el rebuscat soc jo) ni que li calen all que se'n diu "diferents nivells de lectura": res de res, és una historieta lleugera i delirant per pasar-s'ho bé i, em consta, el primer a pasar-s'ho bé va ser el propi Salvador. Ara bé, com és sabut, cadascú fa dels llibres la seva particular lectura, i a mi, a més a més de divertir-m'hi, m'ha agradat buscar-hi suggeriments que, probablement, ni el propi autor els hi ha posat.

PS: Si sou capaços de fer dues coses a l'hora (jo, no) podeu rellegir el post tot sentint com la Vera Lynn canta "We'll meet again" a l'escena final de "Dr. Strangelove" (a dalt a la dreta).  

17 de novembre del 2010

Humans: ¿individu o espècie?

NASA: La Terra des del Apollo 17
Aquest matí, mentre m'afaitava, he sentit un tros de la tertúlia de Catalunya Radio que m'ha induït a rumiar una vegada més sobre un tema recurrent en mi: quina finalitat hem de perseguir com a especie humana (si és que n'hem de perseguir alguna). El que m'ha interessat ha estat un breu intercanvi (cap el minut 33) entre l'antropòleg Eduald Carbonell i l'historiador Joan B. Culla. Cito molt sintèticament:

Carbonell.— Estem en una crisi evolutiva. La Revolució Industrial va ocasionar una crisi que li va costar a l'especie una pèrdua de entre 200 i 250 milions de espècimens. [inclou les dues grans guerres]. I ara estem davant d'un altre crisi provocada per la Revolució Científico-tècnica que ens costarà d'un 15% a un 20% de espècimens.

B. Culla.— Podria estar d'acord amb el que diu, però és que sense Revolució industrial el creixement demogràfic s'hauria mantingut al ritme del segle XVII. No hi hauria hagut aquests milions de morts perquè hi hauria hagut centenars de milions menys de naixements. Entre d'altres moltes coses, la Revolució industrial va portar el progrés de la higiene i la sanitat, la caiguda de la mortalitat infantil, etc.   

(Després han continuat divagant i matisant però ja estava a la dutxa i no he seguit el fil).

El que m'interessa en aquest cas no és qui dels dos duia la raó (o si cap dels dos) sinó l'arrel de la qüestió. Acceptant la premissa de que estem aquí per atzar (tampoc m'interessen ara les qüestions transcendentals), ¿quin bé ens caldria perseguir: el de l'especie —per la via de progrés, com sembla defensar en Culla, o per la via de evitar les crisis, com demana en Carbonell— o el de l'individu? Dit d'un altre manera, sense perdre de vista que son conceptes interrelacionats i sense caure tampoc en el reduccionisme, ¿on hem de posar el focus principal: en l'individu, en la societat o en l'especie?

La temptació d'anar fent preguntes i deixar les respostes per el lector es gran, sobre tot quan es tracta de promoure la reflexió sense condicionar per endavant. Però no deixaré de mullar-me: per a mi el focus s'ha de posar en l'individu. Tal com jo ho veig, la societat, en abstracte, no és res si no és com a conjunt de individus. El mateix podríem dir de les nacions, els pobles, les races o qualsevol altre construcció social. I el que val per a la societat val per a l'especie com a entitat biològica.

Estarem d'acord, espero, (inclús si a la pregunta de més amunt heu respost que cal posar el focus en la societat o l'especie) en què el principal objectiu a perseguir és la felicitat i l'absència de patiment dels individus (per sí mateixos o com a membres de la societat o l'especie). Llavors, em pregunto: ¿podem sumar les felicitats? Es a dir, a igualtat de felicitat (o benestar) per individu, ¿un mon format per 7000 milions de persones seria més feliç (tindria més quantitat de felicitat) que un mon format per 9000 milions? (previsió per a l'any 2050). Sembla evident que no, que el que compte és la felicitat dels éssers realment existents, no dels hipotètics. Portem una mica més enllà el raonament: ¿què fora preferible, un mon de 2000 milions de individus raonablement benestants o un de 7000 (actual) amb un percentatge elevat de individus patint greus mancances? (I la resta contínuament estressats).

Sabem que el mon és finit i que els recursos de tota mena (aigua potable, terra cultivable, energia, pesca, aire, capacitat de reabsorció de deixalles, etc.) son limitats. Sabem que el patiment d'una bona part de la humanitat és degut a la impossibilitat de accedir a aquests recursos. Sabem que totes les guerres, des de l'inici de la humanitat, han esdevingut per competir per els recursos i la riquesa. Sabem que l'avanç de la civilització ha permès anar incrementant aquests recursos però que la demografia li ha anat inexorablement al darrera fent que sempre resultessis insuficients per satisfer els anhels dels individus (no entrem en com s'ha repartit la riquesa, que aquest apunt no dona per tant). Sabem, en definitiva, que, amb el nivell tecnològic assolit per la civilització, un mon habitat per, posem pel cas, 2000 milions de persones podria mantindre de manera còmoda i estable aquesta població.             

Finalment, i per acabar, recuperem un moment la tertúlia. L'antropòleg es lamenta pels individus perduts per l'especie; l'historiador es consola perquè el creixement demogràfic és molt superior al del segle XVII. Els estats tenen com a fita principal i prioritària el creixement econòmic—ergo demogràfic— per guanyar competitivitat entre ells i per pagar la despesa de les actuals i futures pensions.  És un monumental joc piramidal d'abast mundial: els últims que hi entrin quedaran atrapats. Tots sabem, i el que no ho sap és perquè és un beneit (i potser val més així) que la competició per uns recursos cada cop més escassos acabarà, com sempre ha acabat, en forma de guerres i revoltes. ¿Te tot plegat alguna lògica?

8 de novembre del 2010

Bellesa russa

Grúixinka (A. Perri) i Katerina (C. D'Antona)
M'he embrancat a llegir tres o quatre llibres d'un gruix considerable a l'hora, cosa que no acostumo a fer. Vull dir que no acostumo a llegir llibres d'un gruix considerable (lo meu son més aviat els llibre de butxaca), no que no en llegeixi diversos simultàniament. I menys encara que no els deixi i els reprengui un munt de vegades, o que no acabin dormint el somni dels justos amb un punt al mig que va engroguint al mateix temps que el llibre.

Un d'aquest llibrots —l'últim que va escriure Dostoievski— es diu "Els germans Karamàzov". El vaig agafar un dia d'aquests que un te una mica tontos, amb la indefinida intenció de fullejar-el i tornar-el a deixar (com faig tantes vegades), i vet-ho aquí que vaig anar a topar amb un paràgraf que em va enganxar. Però, és clar, una noveŀ la no es pot començar per la meitat, de manera que, no sé ben bé com, em vaig trobar començant pel principi, que és com se solen llegir les noveŀ les. He de dir d'antuvi que l'amic Fiòdor m'ha impactat. I també que més d'una i de dues vegades m'han vingut ganes d'estampar-el contra la paret. Però poc a poc hi he anat agafant una reŀació d'això que se'n diu amor-odi; a cada impuls d'estampar-el contra la paret ha seguit un impuls, no menys viu, de comprendre i entrar dins d'una mentalitat per a mi tant estranya.

Però no us volia parlar del, per mi encara massa desconegut, Dostoievski (potser més endavant, si arribo a copsar una mica millor el que m'amaga) sinó només deixar-vos-en una mostra. (El context no és rellevant):
Tenia vint-i-dos anys i la seva cara representava exactament aquesta edat. La seva pell era molt blanca, amb reflexos rosa pàŀlid; l'oval de la cara una mica ample, la mandíbula inferior una mica sortint. El llavi superior era prim, l'inferior —que avançava— dues vegades mes gruixut i com inflat. Una cabellera magnífica, molt abundosa, castanya, unes celles fosques, uns ulls admirables, gris-blau, amb llargues pestanyes: l'home mes indiferent i mes distret, esgarriat entre la multitud, al passeig, no hauria deixat d'aturar la mirada en aquella cara i recordar-la molt de temps.
 Segueixen unes línies que no fan al cas i reprèn la descripció de la Grúixinka:
El seu xal dibuixava unes espatlles fornides, un pit ferm de dona jove. Aquell cos prometia potser les formes de la Venus de Milo, però ja amb unes proporcions una mica exagerades, això s'endevinava. Els bons coneixedors de la bellesa russa, examinant-la, haurien predit amb tota certesa que prop de la trentena aquella bellesa, tan fresca encara, perdria la seva harmonia, s'alteraria, que la cara es faria pastosa; es formarien ràpidament arrugues sobre el front i al voltant dels ulls, la pell es marciria, potser es tornaria de color de porpra; en una paraula, era la "bellesa del diable", bellesa efímera, tant freqüent en la dona russa.
 Deia més amunt que l'hi he agafat una mena de amor-odi. Potser no son paraules apropiades cap a una persona que fa cent trenta anys que és morta. És més aviat com un repte. Repte a entendre una mentalitat que m'és estranya. Estranya en el temps, estranya en l'espai (no m'havia imaginat a mi mateix tant lluny de la mentalitat russa), estranya, fins el paroxisme, en el fet religiós, estranya, en fi, filosòficament i moralment. I diuen que, a més a més, escrivia bé; això, en tot cas, ho deixo per a els lletraferits.

31 d’octubre del 2010

Anatomia d'una instantània

AFP/ Fred Dufour
Un primer flash de la memòria, en veure aquesta foto al suplement de El Periódico del proppassat diumenge dia 24, em va remetre a "La llibertat guiant al poble". Flash que es va esvair en dècimes de segon perquè el quadre de De la Croix i la foto de Fred Dufour no resisteixen gaires comparacions: el fum, la bandera (del sindicat, d'estudiants en lloc de la tricolor) i poca cosa més. A la noia que fa voleiar la bandera se la veu força més alegre que la dona que amb cara greu i transcendent simbolitza la llibertat, i l'entorn (afortunadament) es també força més distès. Fins i tot la cara resignada del xicot que porta a coll i be la seva companya sembla tot un poema al signe dels temps: igualtat, ma non troppo.

Tampoc el fum, a diferència del quadre, es degut als incendis i a la pólvora de canons i trabucs, sinó a les, relativament, més inofensives bombes de fum de la policia. Cal doncs buscar referents més propers en el temps que no pas la Revolució francesa. Potser el maig del 68? Si em de creure Jérôme Saint-Marie —un dels analistes que aporta una colaboració al diari esmentat— aquesta protesta estudiantil no té res a veure amb l'idealisme de la revolta dels seus avis (sí, ja em de parlar dels seus avis: tempus fugit): "L'actual revolta no vol fer la revolució, sinó mantindre l'statu quo." Heus aquí la gran paradoxa: els joves estudiants francesos, els lycéens, no volen canviar el sistema, sinó mantindre'l com està. "Virgencita que me quede como estoy", que deia l'acudit. Altre cosa son els marginats de la banlieue; aquest quan surten al carrer no enarboren banderes, sinó barres de ferro i còctels Molotov. Però aquesta ja és un altre qüestió. O no?

Però (tot i que m'ho miro des de lluny, i sense gaire coneixement de causa) em sembla que erraríem el tret si ho reduirem tot a una rebequeria d'uns estudiants consentits: "una colla de xavals manipulats que ni tan sols saben perquè és manifesten", com sosté Dominique Dittière, un peixater que es confessa votant de Sarkozy, i que es va avindre a donar al seu parer a l'autora del reportatge. I es que, contràriament al peixater, segons les enquestes una majoria de francesos, tot i ser-ne directament perjudicats, donaven el seu suport a vaguistes i estudiants. A parer meu la clau de les motivacions que subjeuen als comportament de la societat francesa —la més polititzada d'Europa, segons sentia dir l'altre dia a un altre comentarista— tindria més a veure amb aquestes paraules amb que comença el reportatge: "Així que comencen la primària, amb tot just 6 anys, els nens francesos aprenen quins son els seus drets. Forma part del programa pedagògic de l'escola pública."

Em va recordar un dels capítols del llibre: "La imaginación ética", de la filòsofa Victoria Camps, que, incidentalment, comença amb aquestes línies:
«¿Hay que vivir solo para ser libre?» La pregunta, que fue uno de los temas propuestos a los bachilleres franceses en los exámenes de junio de 1980, además de incitarnos al lamento por el desigual nivel de nuestros estudiantes y los dels país vecino, tiene la virtud de sugerirnos esa serie de «conexiones» y «diferencias» con las cuales Wittgenstein pretendía evitar que el filósofo se perdiera en la niebla de sus especulaciones.
Han passat ja quasi bé 30 anys (i no sé quants plans d'estudi) des que la Victoria Camps va escriure aquest llibre i el "desigual nivel" no te pinta d'haver minvat, sinó tot el contrari. I, és clar, els estudiants d'ahir son els ciutadans d'avui. Escatir si el sistema escolar es conseqüència del tipus de societat, o viceversa, és, segurament, un cercle viciós: una cosa porta a l'altre i viceversa. I cosa semblant podríem dir respecte d'aquesta mateixa societat i els prohoms que la representen. Però això ja ens portaria per uns altres viaranys. De moment deixem-ho aquí.

Postdata 1: He estat temptat de aparcar aquest apunt i dedicar-ne un al Rally per recuperar el Seny que han muntat a Washington. Potser el proper. Hi ha més dies que llonganisses i tinc la sensació de que portarà cua.

Postdata 2: A dalt, a la dreta del bloc, he penjat un vídeo que aniré renovant amb cada apunt. (Però no necessàriament relacionat amb aquest).

24 d’octubre del 2010

l'Ensenyament de les matemàtiques


   Hi ha qui té un bloc tonto i un bloc menys tonto. Hi ha qui fins i tot en té 8 o 10. Com que jo només en tinc un (i amb prou feines) em serveix per tot: per les coses més tontes i per les menys tontes. Avui en toca una de tonta. És una mena d'acudit d'aquests que fa anys que roden per la xarxa i que, una mica per atzar, avui he repescat. En el seu moment em va fer força gràcia; potser alguns de vosaltres ja el coneixeu. Podeu trobar l'original aquí.

De tota manera, que sigui una beneiteria tampoc vol dir que no pugui donar per pensar (quasi bé tot pot donar per pensar). Per exemple: pot donar per pensar sobre el fracàs escolar; sobre la pedagogia de la plastilina i les innovacions pedagògiques en general; sobre com, de vegades, ens compliquem innecessàriament la vida; sobre el bonisme pàmfil o, en fi, sobre el neoliberalisme més radical i les seves conseqüències. Veiem-ho:

l'Ensenyament de les matemàtiques
  • Ensenyament de Matemàtiques el 1950
    • Un llenyataire ven un camió carregat de fusta per 100$. El seu cost de producció representa els 4/5 del preu. Quin és el seu benefici?

  • Ensenyament de Matemàtiques el 1960
    • Un llenyataire ven un camió carregat de fusta per 100$. El seu cost de producció representa els 4/5 del preu, o 80$. Quin és el seu benefici?

  • Ensenyament de Matemàtiques el 1970
    • Un llenyataire intercanvia un conjunt "F" de fusta per un conjunt "D" de diners. El cardinal del conjunt "D" és 100. Cada element té el valor de un dòlar. Feu 100 punts que representin els elements del conjunt "D". El conjunt "C", el cost de la producció, conté 20 punts menys que el conjunt "D". Representar el conjunt "C" com un subconjunt del conjunt "D" i respondre la següent pregunta: Quin és el cardinal del conjunt "B" dels beneficis?

  • Ensenyament de Matemàtiques el 1980
    • Un llenyataire ven un camió carregat de fusta per 100$. El seu cost de producció és de 80$ i el seu guany és de 20$. Subratlleu la quantitat que representa els guanys.

  • Ensenyament de Matemàtiques el 1990
    • Talant els arbrers dels bonics boscos, un llenyataire guanya 20$. Què en penseu d'aquesta manera de guanyar-se la vida? Tema per a la participació a classe després de respondre la pregunta: Com se sentiran els ocells i els esquirols del bosc un cop que el llenyataire haurà talat els arbres? No hi ha respostes incorrectes.

  • Ensenyament de Matemàtiques el 1996
    • Amb l'acomiadament de 402 dels seus treballadors, una empresa millora el valor de les seves accions de 80$ a 100$. Quin increment de capital per acció, aconseguirà el director general, executant la opció de compra de les seves accions per un valor nominal de 80$ l'acció? Suposeu que els guanys de capital no estan gravats, perquè encoratja la inversió.

  • Ensenyament de Matemàtiques a l'any 2000
    • Una empresa subcontracta tots els seus llenyataires. Incrementa els beneficis i, quan la demanda dels seus productes minvi, la força de treball es pot reduir fàcilment. El treballador empleat per l'empresa guanyava de mitjana 50.000$, tenia tres setmanes de vacances, un bon pla de jubilació i assegurança mèdica. El treballador subcontractat costa a l'empresa 50$ per hora. La externalització, va ser una bona estratègia?

  • Ensenyament de Matemàtiques a l'any 2001
    • Una companyia forestal exporta els seus llocs de treball de manufactures acabades a la seva subsidiària de Indonèsia, i acomiada a la meitat corresponent dels seus treballadors dels EUA (la meitat superior de la seva massa salarial). Desforesta el 95% bosc, deixant la resta per a l'òliba clapejada, i acomiada tots els seus altres treballadors dels EUA. Els diu als treballadors que l'òliba clapejada és responsable de l'absència d'arbres aptes per a la tala i inicia una acció de lobby al Congrés per quedar exempta de la Llei d'Espècies en Perill d'Extinció. El Congrés eximeix a l'empresa de totes les regulacions federals. Quin és el retorn de la inversió en accions de lobby?

16 d’octubre del 2010

Mr. Brooks

Mr. Brooks (Kevin Costner) i el seu alter ego (William Hurt)
Ja fa més d'un mes que estan reformant un habitatge dos pisos més avall del meu. Sento la fressa que fan pel cel obert i sento com parlen i com ressonen les parets. És una quadrilla d'un nombre indeterminat de llatinoamericans. (Peruans, equatorians... no ho sé). Sovint parlant, discuteixen o canten, al mateix temps que piquen, trepanen i enderroquen, i aixequen una polseguera de no dir. No entenc el que diuen, tampoc els veig, però me'ls imagino: baixets, rabassuts, d'espatlles amples i malucs prominents, com solen ser els de la mateixa raça que veig pel meu barri abastament. De vegades me'ls imagino ballant danses rituals al voltant d'un tòtem o celebrant l'arribada de la primavera guarnits amb garlandes de flors i brandant llances a la mà.

   —I, és clar, et preguntes què coi han vingut a fer al teu país.
   —Doncs mira, entre tu i jo: sí. Probablement provenen d'un entorn urbà, o més aviat suburbà, segurament fills de camperols desarrelats; no ho sé, ni m'interessa. Però, per què han hagut de vindre a destorbar la meva pau? I perquè -posats a preguntar-se- els que han comprat aquest pis necessiten refer-el de cap a peus? Polls ressuscitats! si volien un pis nou, haver-se'l comprat nou. I per què tans llatins han vingut a viure al meu barri?, i tants àrabs, i tants xinesos? Per què m'agredeixen amb la seva presencia, a la que no hi estava fet? I per què munten pícnics sobre la gespa dels meus parcs i juguen a futbol a la sorra de les meves platges?
   Que potser hi he anat jo a destorbar-els al seu país? I doncs?! Estic a casa meva, al meu barri, al meu país de tota la vida i només demano que em deixin tranquil; que em deixin viure sense ensurts, sense soroll, en el meu entorn de sempre. Sense luxes, tampoc -valguem el dimoni- de manera modesta. No necessito gaire: l'ordinador, la connexió a internet, els meus llibres, la radio, la tele, un petit equip de música... i para de comptar. És demanar massa?

   —Ets un brètol. Ho saps, oi? Sota la teva disfressa de persona enraonada i tolerant s'hi amaga un reaccionari de cal déu. Gaire bé diria, un racista. Tota la vida fent la viu viu i no t'has enterat de res, que dirien els teus fills.
   —Ep tu, para el carro! a veure si ara ens posarem en pla auto-destructiu. Només cal sortir a carrer per veure que som del més civilitzat que corre per aquí.
   —Ara parlem en plural?
   —No fugis d'estudi, què hi fa si parlem en plural o singular; o és que pretens que la cosa no va amb tu? Si t'agrada fer de Dr. Jekyll, hauràs de carregar també amb Mr. Hyde.
   —Ets tu qui vol fer tots els papers de l'auca. Però deixem aquesta discussió surrealista. Estàvem analitzant com l'anècdota dels sudaques ens ha llevat la disfressa, t'hi atreveixes, o no?
   —Vinga.
   —No és cert que et pensaves que el mon era una mena de foto fixe tal com varem aprendre a l'escola? Vam néixer tot just acabada la Guerra Mundial, i la Guerra Civil era només un mal son dels grans; a casa en prou feines en parlaven. El mon s'havia aturat a l'Espanya de Franco, i a fora... qui en sabia gaire res del que passava fora? Al NO-DO de vegades s'hi veien conflictes llunyans, en països exòtics, però només de manera fugissera i per contrastar amb els veinticinco años de paz. Les barraques...? Bé, sí, n'havíem sentit a parlar, fins i tot de vegades les havíem vist de lluny: a La Perona, al Camp de la Bota, a Montjuïc, al Bogatell, al Carmel... Però tampoc eren gaire visibles, sobre tot si no t'hi acostaves. Què se'ns hi havia perdut enmig d'aquella gentussa? I si et fotien un mal tanto i et prenien la cartera? I ells ja se'n guardaven ben bé prou, quan aconseguien conviure entre mig de la gent normal, de dir que eren barraquistes.
   —On vols anar a parar?
   —Ho saps prou bé: és fàcil anar de progre quan ningú et destorba la pau interior. Vas fer una carrereta, vas adquirir la teva cultureta... tot plegat poc i no res, certament, però lo suficient com per mirar-te el mon des d'una petita talaia de superioritat moral i intel·lectual. Estas instal·lat en la minoria que parla i pensa en català, culturalment hegemònica, que vota a les eleccions i se sent representada per un govern i unes institucions. I -què caram!- si som a Catalunya, qui ens n'ha de discutir la legitimitat? Si ells no es volen integrar i no voten és el seu problema.
   —Què hi has de dir? Què potser em sortiràs ara amb que tan dret tenen els espanyols que viuen a Catalunya a sentir-se a casa seva -Espanya- com nosaltres a sentir-nos a casa nostre -Catalunya-? I els moros? I els sudaques? I els subsaharians, els xinesos, els romanesos... Tots estan a casa seva?!
   —Calma, calma. Jo no he dit que tots estiguin a casa seva, però no veig per quins set sous haver arribat abans ha de donar més drets.
   —Jo no he "arribat" abans; jo vaig néixer aquí!
   —Ergo ets nacionalista.
   —NO SOC nacionalista!
   —No cal que cridis que no ens sent ningú. Diguem de que presumeixes i et diré que et manca. Si no ets nacionalista, perquè creus que el fet d'haver nascut aquí et dona un plus de legitimitat? Els avis -aquest que estan a la foto del cavall (de la que tan orgullós estàs) amb la mare, la tieta i l'oncle- no van néixer aquí; tenien per això menys drets que els nadius de Catalunya?
   —No em siguis botifler, eren del Maestrat, Països Catalans.
   —Tan hi fa. Podien haver sigut del Bierzo o de La Alpujarra: haurien tingut menys drets?

   —Estas desbarrant o només vols provocar-me. Tu saps tan bé com jo que Catalunya és petita i finita, i que no pot acollir tothom. Fet i fet el mateix passa a Espanya i a França i a Europa en general, però ells tenen un estat per defensar-se. La marabunta s'ha posat en marxa i no te aturador. I Catalunya, amb la seva cultura i la seva llengua, per mor de ser la més petita i feble, i no tenir estat propi, serà la primera a caure.
   —Ara comences a enraonar una mica amb el cap. La marabunta no te aturador -cert- no serveix de res posar portes al camp ni tanques a les fronteres. Els que fins ara anomenàvem "tercer mon" vindran a buscar la seva part del pastis, que ens hem estat menjant a les seves espatlles i a costa de la seva suor. I reclamaran els seus drets de ciutadania, amb "nació" o sense "nació". Més ben dit, la nació la porten al damunt, i no se'n desempallegaran per abraçar la nostra. Trigarà a passar una, dues o tres generacions, però val més que ens fem a la idea perquè vindran per les bones o per les males, i a més a més...
 
    —Mr. Brooks, el demanen al telèfon per la línia dos.
    —Mr. Brooks?? Què s'empatolla ara?! Jo soc el Brian, el bon jan del Brian. I encara falten 1900 anys perquè s'inventi el telèfon.
    —Ai, disculpi, m'he confós de personatge i de pel·lícula.

9 d’octubre del 2010

El problema de la Longitud (II)

Marine timekeeper by John Harrison, H4,1759. © National Maritime Museum, Greenwich, London
Dèiem al darrer apunt que el problema de la Longitud era equivalent a determinar la diferència horària entre dos punts de la Terra, es a dir, un problema de mesura precisa del temps. I avançàvem que es va intentar resoldre aquest problema amb dos mètodes diferents: el rellotge mecànic i el rellotge celeste.

El rellotge celeste
El primer a proposar un mètode basat en el moviment dels astres va ser Galileu Galilei, que cap el 1610 va descobrir els quatre satèl·lits de Júpiter i va observar que s'eclipsaven unes mil vegades per any amb absoluta regularitat. Aquest descobriment, i gràcies a les efemèrides publicades per Giovanni Cassini el 1668, va ser de gran ajuda als cartògrafs, que podien esperar les millors condicions de observació, però no per els navegants, que necessitaven saber cada dia la posició del vaixell. Cal tenir en compte, a més a més, que durant una part de l'any Júpiter no és visible. Val la pena recordar la anècdota del Lluís XIV, el Rei Sol, que pel que sembla no estava desproveït del sentit de l'humor, quan, a la vista dels mapes revisats per mesures de longitud acurades, es va queixar: "els meus astrònoms em fan perdre més territoris que els meus enemics".

El segon i més obvi candidat era la nostre Lluna en el seu moviment respecte del fons de estrelles fixes (de nit) o respecte del Sol (de dia). Malauradament el moviment de la Lluna va resultar ser menys regular i previsible del que sembla a primera vista doncs, degut a que el seu moviment no és circular sinó el·líptic, la distància i la posició respecte de la Terra varia contínuament. De tal manera que calien observacions de com a mínim 18 anys per poder fer prediccions sobre la seva posició. En síntesi, les condicions per poder utilitzar el mètode de la distancia lunar per determinar la longitud a alta mar es poden resumir en aquestes quatre:
  • El mapa o catàleg de les estrelles.
  • La predicció del moviment de la lluna.
  • Un aparell fiable per mesurar les distancies dels astres entre sí i respecte de l'horitzó.
  • Taules o efemèrides lunars.
Harrison no va ser l'únic que va dedicar tota la seva vida a resoldre el problema de la longitud; John Flamsteed, primer astrònom reial, que el 1676 va inaugurar l'observatori de Greenwich, va invertir 40 anys en catalogar les estrelles de l'hemisferi Nord. El catàleg es va publicar després de la seva mort, el 1725. Per la seva banda Edmond Halley des de la illa de Santa Helena el 1676, i Louis de Lacaille des de el cap de Bona Esperança el 1750, el varen completar amb les estrelles de l'hemisferi Sud.

L'estudi del complex moviment de la lluna va anar a càrrec sobre tot de Halley, que va succeir a Flamsteed com a astrònom reial, entre els anys 1720 i 1742. Les lleis enunciades pel seu amic Isaac Newton havien ajudat a comprendre una mica millor aquest moviment.

El tercer pilar de l'edifici -un bon instrument per mesurar les distancies i les alçades dels astres- el van aportar el 1731 (la polèmica sobre qui en va ser l'inventor no està resolta) el britànic John Bradley i l'americà Thomas Godfrey: el quadrant, que posteriorment es va anar perfeccionant fins l'actual sextant.

Finalment qui va aportar un joc de taules lunars que permetia localitzar la Lluna a intervals de 24 hores va ser l'alemany Tobias Mayer, que es va valdre de les equacions que el gran matemàtic suís Leonhard Euler va formular sistematitzant els moviments relatius del Sol, la Terra i la Lluna.

Amb aquests instruments i aquests coneixements un bon mariner podia determinar, si el temps no ho impedia, la longitud del vaixell dedicant als càlculs... 4 hores! Posteriorment taules precalculades varen reduir aquest temps a mitja hora.

El rellotge mecànic: antecedents.
La primera proposta de utilitzar un rellotge mecànic per mesurar la longitud la va formular l'astrònom Gemma Frisius el 1530, però no va passar de ser una idea perquè no hi havia cap rellotge que pogués mantindre una precisió ni remotament suficient. La idea la varen reprendre William Cunningham el 1559 i el navegant Thomas Blundeville el 1622, però el problema tècnic seguia essent el mateix.

El 1637 Galileu Galilei ideà el rellotge de pèndol, però no l'arribar a portar a la pràctica. Sí ho va fer el 1652 l'astrònom Christiaan Huygens, que va construir 2 rellotges i el 1664 els va posar a prova en un viatge a a les illes de Cap Verd. La prova va ser un èxit, però només gràcies a que el viatge va ser excepcionalment plàcid; en posteriors proves amb la mar més moguda, com era fàcil preveure, el pèndol no va ser capaç de mantenir l'hora correctament.
 
El següent pas, com el quadrant, també te dos pares: el 1664 Huygens va patentar el rellotge amb volant-espiral, però Robert Hooke, conegut per la llei que porta el seu nom sobre la deformació dels cosos elàstics, el va acusar de robar-li la idea.

El fet de que ni el rellotge de Hooke ni el de Huygens funcionessin correctament en un vaixell en alta mar va fer que és perdés l'interès en els rellotges com a solució del problema de la Longitud i es centrés l'atenció en el mètode lunar.

El 1714, quan la comissió del Decret va demanar un informe a Newton, que a les hores tenia 72 anys i era ja venerat com el més gran científic de tots els temps. Aquest va dir que un bon rellotge capaç de mantenir l'hora a alta mar fora la solució ideal, però que "un tal rellotge encara no ha estat fabricat". Posteriorment, en una carta adreçada al ministre de Marina el 1721, va fer una observació molt pertinent: un bon rellotge de robins podia servir per mantindre l'hora a alta mar, però, si és perdia, no és podia recuperar amb cap tipus de rellotge. El corol·lari que se'n desprèn és que, o bé calia portar més d'un rellotge o bé calia resincronitzar-el amb el mètode lunar.

Harrison, el rellotger.
El nostre home -un artesà rellotger del comtat de Yorkshire que d'ençà que havia sentit parlar del premi no havia deixat de donar-hi voltes a la idea- entra en escena el 1730 quan un bon dia decideix viatjar a Londres i, no sabent on trobar el Consell de la Longitud, es presenta a l'observatori de Greenwich i demana per Halley, a qui explica el seu projecte. Halley, amb bon criteri, doncs sap que els del Consell se'l torejaran, l'adreça a George Graham, el rellotger de més prestigi de Londres (George l'honrat, diu Sobel que li va quedar d'aquesta feta) que, entusiasmat per el projecte de Harrison, l'encoratge i li fa un prestec generós sense interès per tal de que desenvolupi la idea.

El 1737 Harrison te apunt el seu primer prototipus, el Harrison nº 1 o H-1 (veieu la figura de l'anterior apunt) i el presenta al Consell. Però -l'home era un perfeccionista- en lloc de sotmetre'l a prova demana un avançament de 500 lliures i dos anys per acabar de polir alguns defectes. Finalment, el 1740, rellotge i Harrison s'embarquen en el HMS Centurion en un viatge que havia de arribar a les Indies (una de les clàusules del premi) però que no passà de Lisboa, on inesperadament morí el capità. No sé si el pobre Harrison ho va lamentar o se'n va sentir alleujat, perquè es va passar tot el viatge descanviant la pesseta.

Varen passar més de vint anys de assaigs i proves amb prototipus (H-2, H-3) fins que finalment, el 1759, Harrison va enllestir el rellotge que l'havia de permetre guanyar el premi i passar a la història: el H-4, que il·lustra l'inici d'aquest apunt. Aquest prototipus va significar un canvi total respecte dels anteriors, i hi va jugar un paper important un altre rellotger: John Jefferys. Jefferys, havia fet treballs per a Harrison, i per encàrrec d'aquest li va construir un rellotge de butxaca que Harrison duia sempre a sobre. Ningú creia a les hores que un rellotge de butxaca pogués tindre la precisió d'un cronòmetre marí (marine timekeeper), però Harrison de cop i volta va canviar el xip, que diríem ara, i es va adonar que si feia algunes millores i ajustos, un rellotge similar podria assolir els requeriments del cronòmetre. Per que us feu una idea del gir copernicà que la idea va representar només cal comparar el volum d'un i altre: el H-4 pesava 1,3Kg i tenia 13cm d'alçada, els anteriors H-1, 2 i 3 pesaven més de 30 Kg i tenien mides al voltant de 50 cm.

El novembre de 1761 el fill de Harrison, William, es va embarcar amb el H-4 en el HMS Deptford cap a Port Royal. Després de 81 dies de navegació el cronòmetre només havia perdut 5 segons, i en un segon viatge encara va mantenir una precisió tres vegades millor a la especificada pel Decret. Tot i així el Consell no es va mostrar satisfet i va fer noves demandes a Harrison. (Demandes que passem per alt perquè foren tedioses d'explicar). 

La cursa.
Per estrany que pugui semblar, després de segles d'estar buscant la solució al problema de la Longitud, les dues solucions van arribar gaire bé al mateix temps. Tan és així que, si som una mica malpensats, potser conclourem que els astrònoms reials que van succeir a Halley -Bradley, Bliss i Maskeline- no van jugar del tot net i varen posar tantes pegues com van poder a Harrison. Així ho devia entendre, si més no, el rei George III quan li va dir a Harrison: "Llamp de Déu, Harrison! Se us ha de fer justícia". Sembla que, sota la pressió del rei, el Consell va desencallar les gestions i finalment Harrison, el 1765, va veure recompensats els seus esforços.

Quedava encara una qüestió. El rellotge s'havia demostrat com el mètode més ràpid i pràctic, però les taules lunars eren assequibles per tothom per unes quantes lliures, mentre que el rellotge de Harrison era una obra de artesania cara i difícil de obtenir. Aquest últim escull es va superar en el quedava de segle XVIII de la mà de diversos fabricants que varen aplicar les idees de Harrison a la producció en serie. En particular Harnold i Earnshaw, que també van rebre sengles premis de tres mil lliures del Consell de la Longitud, produïen a finals de segle rellotges en serie, fiables, per unes 70 lliures.

Podríem dir que, si Harrison va fer un Rolls-Royce, Harnold i Earnshaw van fer el Ford T. Durant la primera meitat del segle XIX fins i tot els capitans més conservadors es van anar passant al cronòmetre, i cap el 1850 les taules lunars ja s'havien pràcticament deixat de utilitzar.
 

8 d’octubre del 2010

El problema de la Longitud (I)

Timekeeper H-1 Natinal Maritime Museum Greenwich


El 22 d'octubre de 1707, quatre vaixells, d'un estol de 21 que comandava l'almirall Sir Clowdisley Shovell, van naufragar a les illes Scilly. Varen morir prop de 2000 mariners, entre ells el propi almirall. L'estol tornava a Portsmouth després de participar a la campanya de Toló, en el context de la Guerra de Successió Espanyola, i el desastre es va atribuir a la dificultat per estimar correctament la longitud de la posició dels vaixells després de navegar 12 dies en mig de la boira i fortes tempestes. No era el primer ni seria el darrer desastre causat per la dificultat per determinat correctament la posició dels vaixelles al mar. El problema preocupava i molt els governs de les principals nacions que es disputaven la sobirania dels mars, i molts d'ells varen endegar programes per intentar trobar-hi una solució. El Parlament Britanic va promulgar el "Decret de la Longitud" de 1714 que establia un premi de 20.000 lliures esterlines a qui aconseguís un mètode per determinar la longitud amb un error inferior a mig grau (uns 5,5km al equador) en un vaixell a alta mar. La quantia del premi dona una idea de com n'era de important el problema.

¿Per què -es pot preguntar algú- era tan difícil determinar la longitud i no, en canvi, la latitud? Ras i curt: per què la latitud es una propietat geogràfica natural, mentre que la longitud es una convenció arbitraria. (De fet, abans de quedar establert a Greenwich el meridià zero es va passejar per tot Europa). El paral·lel zero, en canvi, és l'Equador i no en pot ser cap altre. Qualsevol mariner, amb l'ajuda d'un quadrant, sabia mesurar la latitud: l'altura del sol sobre l'horitzó, al migdia, o de l'estrella polar a la nit, permeten determinar-la. En canvi, no hi ha manera (o no n'hi havia en aquella època) de discriminar un meridià d'un altre perquè tots son iguals. Dit altrament i per resumir: la longitud és una mesura directe de la diferencia horària entre un lloc que es pren com a referència (Grenwich, actualment) i l'hora local en el punt considerat (un vaixell al mar), i en aquella època era una utopia absoluta que ningú pogués construir un rellotge capaç de mantindre una precisió de 3 segons al dia dalt d'un vaixell en moviment i sotmès a canvis de pressió, temperatura i humitat.

Bé, ningú no és la paraula; hi va haver un home -un rellotger autodidacte- que s'hi va entestar i, contra vent i marejol, ho va aconseguir després de dedicar-hi tota la seva vida. Es deia John Harrison, i la seva epopeia és narrada per la escriptora Dava Sobel al llibre "La longitud". I com en tota epopeia, en aquesta també hi ha, a més a més d'un heroi, un villà: l'astrònom reial, el reverend Nevil Maskelyne. Però això no vol dir que es tracti d'una història novel·lada -els fets que es narren son rigorosament certs- el que vol dir és que, davant del que avui en diríem un "conflicte de interessos" -el reverend, que com explicarem més endavant era jutge i part- no solament no és va inhibir sinó que va torpedinar al pobre rellotger. Però anem per parts, que deia Jack l'esbudellador.

Com he dit, ningú en aquell temps creia -ni tant sols Isaac Newton- que es fos possible construir un rellotge amb les característiques requerides per anar abord d'un vaixell; tots els rellotges mecànics coneguts es basaven el el principi del pèndol, i per tant requerien una base totalment estàtica, de manera que totes les mirades es van dirigir -com era tradició a la marina- cap el cel. Calia trobar la manera de que els astres -el gran rellotge celeste- els donessin la diferencia horària entre un punt de referència no accessible i el vaixell. Però, com? Si van posar a treballar els savis i astrònoms més grans del moment -Newton, Halley, Bernouille, Euler, Galileu...- per una banda, i el nostre rellotger artesà, ajudat del seu fill, per un altre. No hi havia color, els savis tenien totes les de guanyar. No solament això, el Consell de la longitud estava format majoritàriament per astrònoms que, lògicament, es decantaven de manera natural per la solució astronòmica. Això sense comptar que el ja mencionat astrònom reial vitalici -el reverend Nevil Maskelyne- aspirava a endur-se el premi amb les seves aportacions personals i posava totes les pegues que podia a Harrison. No obstant això la solució de Harrison es va acabar -després de molt de temps- imposant. Però permeteu-me que momentàniament ho deixi aquí perquè veig que se'm està acabant el paper i l'apunt es faria excessivament llarg. En el proper intentaré acabar la historia. (Resumida, ben entès, que sencera ocupa un llibre).

30 de setembre del 2010

El dia que vaig coneixer Woody Allen

Woody Allen i jo hem anat envellint junts. Bé, ell em porta uns quant anys d'avantatge, però no tants com perquè no pugui recordar les seves primeres pel·lícules (i si no les recordo totes es per un problema de memòria, no d'edat). Més de quaranta pel·lícules en prop de 40 anys, déu n'hi do. Al llarg d'aquests anys ell ha evolucionat i nosaltres també, i ho hem fet d'una manera mútua: nosaltres sota la seva influència i ell sota la nostra. Per això, sense voler abusar del llenguatge, m'agrada pensar que hi ha hagut una veritable relació entre nosaltres. En aquest cas, entre ell i jo.

Aquesta relació particular es va materialitzar el dia que el vaig conèixer personalment. Jo estava ingressat a l'hospital Clínic i ell, que aquells dies estava per Barcelona buscant exteriors i preparant la seva propera pel·lícula, va tindre el detall de passar un dia a veurem. No us he d'enganyar, m'agradaria poder dir que varem tindre una llarga conversa sobre tots aquells temes el interès pels quals havíem compartit tant de temps (el sentit de la vida, el perquè de tot plegat, o com trobar un lampista un cap de setmana) però, si he de fer honor a la veritat -i de cap manera voldria faltar-hi per una infantil vanitat- la conversa va ser breu i bastant anodina. Vaig intentar xampurrejar alguna cosa en anglès, però em va semblar que, o bé no m'entenia o no estava massa interessat en el que jo li deia. Semblava una mica absent, com si estigués preocupat per alguna cosa o com si es sentís incòmode a l'hospital. El cas és que em dir alguna cosa, que no vaig acabar d'entendre, a manera d'excusa i es va acomiadar. Bé, ja sabeu com son els genis, però, tot i així, qui no guardaria un entranyable record d'aquella trobada? 

Jo havia fer un shock sèptic concomitant a la neutropènia derivada d'un autotrasplant de cèl·lules mare (vaig ingressar per 15 dies però la cosa es va complicar i m'hi vaig acabar passant un mes i mig) i, segons vaig saber més tard, vaig estar vorejant la línia de no retorn. No vaig veure, però, cap túnel amb una llum al final, ni a mi mateix des d'un angle superior, ni cap d'aquestes bajanades que es diuen. Ben al contrari, a més a més de la visita de Woody Allen, vaig tindre tot una serie d'experiències força interessants. Vaig saber, per exemple, que darrera de les parets de les habitacions hi ha una mena de tramoies, per on és mouen uns individus misteriosos que experimenten amb avançades tècniques de control. Aquells dies, en particular, estaven provant un sistema que els permetia fer-se invisibles als pacients. El meu metge, sense anar més lluny, a la nit es transmutava en el pal amb rodes que aguantava les ampolles de sèrum i medicació. Les plaques del sostre i les parets es movien a voluntat dels tramoistes, cosa que els permetia observar-me quan ho creien oportú. De vegades la pared del davant esdevenia el terra i el llit quedava vertical però, curiosament, jo no queia: quedava suspès contra el llit com en aquestes atraccions de fira on la gent s'aguanta, per mor de la força centrífuga, contra les parets d'un cilindre. També vaig patir un segrest a càrrec d'un grup d'alliberament de no recordo on, i, en fi, moltes altres experiències que fora llarg i tediós d'explicar.

No us penseu, però, que estava desorientat, com semblaven pensar les dues joves metgesses residents que em visitaven cada dia. Resultava curiós, i fins i tot còmic, quan em preguntaven com em deia, quants anys tenia, on vivia, etc. etc., i els contestava de forma absolutament precisa, fent-les-hi veure que sabia qui era i on estava (la planta, l'escala i el número de la habitació), i que també em podia tocar la punta del nas amb els ulls clucs. Resultava curiós, deia, perquè les que llavors semblaven desorientades eren elles. No em va semblar prudent explicar-els-hi totes les experiències extraordinàries que havia viscut quan elles no hi eren, sobre tot a les nits, per no augmentar la seva confusió.     


Però me'n he anat del tema, perquè del que volia parlar-vos sobre tot era de Woody Allen. Tots aquests records em venien a la ment l'altre dia en sortir de veure la seva última pel·lícula "Coneixeràs l'home dels teus somnis". Érem unes 15 o 20 persones en una sala de 250 butaques. No vaig poder evitar el pensament de que es començava a tancar aquest llarg cicle de la mateixa manera que havia començat: amb sales mig vuides, audiència escassa, crítiques poc favorables i indiferència general. Efectivament, comença a ser generalitzada la impressió de que el seu moment ja ha passat i les crítiques desfavorables comencen a superar les favorables (que encara n'hi ha, però).

Un cicle que va començar els primers anys setanta amb la lenta ascensió d'un còmic, una mica excèntric, que ningú es prenia gaire seriosament fins que el 1977 Annie Hall va guanyar 3 oscars. (Que no va anar a recollir per no espatllar aquella reputació d'excèntric que tant li havia costat guanyar). A partir d'ací, i durant uns bons vint anys, ningú li va discutir -sobre tot a la Costa Est i a Europa- un lloc entre els més grans de la història del cinema. Se'l podia veure en sales grans i no calia anar-hi a corre cuita abans no el traguessin de cartell. Després van vindre (sobre tot en aquest país de papanates) doctorats honoris causa, premis Príncep d'Astúries, estàtues, concerts al Palau de la Música, homenatges de tota mena i badoqueria general: el pallasso havia esdevingut geni. Els últims 10 o 12 anys han sigut d'alts i baixos: esgotament de la fórmula, diuen alguns, cansament del públic (i potser d'ell mateix), dificultats per trobar productora, la irregular experiència europea... i la biologia que inevitablement ens marca els límits: a ell i als que hem envellit amb ell. L'altre dia ho deia a cal Damien: potser s'ho hauria de prendre amb més calma i deslliurar-se d'aquest autoexigència de voler fer una pel·lícula cada any tant si plou com si neva. A certes edats val més menjar poc i pair bé. Tant de bo encara ens duri forces anys -que repapiejar, encara no repapieja- i jo, per descomptat,  l'aniré a veure, l'encerti més o l'encerti menys, mentre a ell -i a mi- ens quedi corda.         

23 de setembre del 2010

Pedofilia: caça de bruixes?


 Signandsight es una web alemanya que fa un recull periòdic d'articles publicats a Europa -sobre tot del centre- i els tradueix a l'anglès. El seu lema es: Let's talk European. (Normalment veureu l'enllaç en el meu blogroll). Avui hi he vist un article sobre el tema dels sacerdots pederastes que m'ha semblat interessant. Tant és així que, amb l'ajuda del Google, m'he animat a traduir-el. No puc respondre de la qualitat de la traducció, de la traducció; a qui pugui llegir-el en anglès l'animo a que ho faci, i qui ho pugui fer en alemany, millor que millor. Però a falta d'una o altre, si més no, el sentit de l'article crec que s'entén.

El que li he trobat de interessant és que l'articulista, que és confessa víctima d'abusos de pederàstia quan tenia entre 12 i 14 anys, fuig de l'habitual to condemnatori sense pal·liatius dels pederastes, per adoptar una visió molt més comprensiva, gaire bé contemporitzadora (res a veure, però, amb la síndrome d'Estocolm). Com que l'article ja és prou extens, no en faig més introducció. Jutgeu vosaltres mateixos i, si fa al cas, ja hi diré la meva als comentaris.


 
"No deixem que això es converteixi en una caça de bruixes"

L'escriptor austríac Josef Haslinger, que va ser abusat sexualment per sacerdots pederastes en la seva joventut, defensa un enfocament més matisat i prudent d'aquest problema.

A Àustria, cada vegada que transcendeix que un altre sacerdot catòlic ha estat incapaç de contenir els seus impulsos sexuals, sona el meu telèfon. S'ha convertit gairebé en una tradició. És com si jo fos un expert en tot el relacionat amb la pedofília o pedosexualitat. De petit, en efecte, vaig tindre una sèrie d'experiències en aquest àmbit, i, de fet, vaig escriure sobre les mateixes.

Jo tenia dotze anys quan un sacerdot, llavors professor meu d'estudis religiosos, es va mostrar per primera vegada interessat en el meu petit penis. Una situació que resultarà desconeguda per la majoria dels nois de dotze anys, llevat que tinguin la classe de pares que no es molesten a mantenir la seva sexualitat en la intimitat. Va passar un cert temps abans que el meu professor d'estudis religiosos s'atrevís a intimar més. Després d'haver observat la meva falta de protesta, aviat va començar a buscar oportunitats per repetir el nostre petit joc, i portar les coses una mica més enllà. Vaig seguir-li el joc en diverses ocasions. Ni tan sols se'm va ocórrer de fer alguna cosa seriosa sobre l'assumpte. És per això que jo no estava en condicions de posar-hi fi.

Els incidents em varen trasbalsar, no sabia què pensar, i no en vaig dir res a ningú durant molt de temps. Altres nois, però, sí que van parlar. I així vaig perdre la meva primera parella eròtica sagrada, si ho puc anomenar així, mentre era al internat. Ell va ser enviat a un altre monestir que no tenia alumnes.

Vaig pensar que els meus companys de classe eren molt valents per parlar als seus pares sobre aquestes experiències. En certa manera, però, també ho vaig sentir com una traïció. Però a partir d'aquest moment, vaig saber que podia ser capaç d'utilitzar aquests incidents per fer xantatge a la gent que els havia iniciat, tenia una defensa a la meva mà. I també vaig veure com de fàcil podia ser. Només calia parlar i l'home havia begut oli. Quan ets un nen, i particularment un nen en un internat, desenvolupes un sentit de l'estratègia. Un aprèn a ser cruel. Vaig aprendre aquest tipus de coses, i les havia utilitzat amb força freqüència. Però mai en contra de sacerdots que jugaven jocs de sexe amb mi.

No es va produir gran escàndol. Un sacerdot va ser enviat a un altre monestir. Però la comunitat no va ser descoberta. Cap mitjà de comunicació se'n va fer ressò. I pel que fa a la meva sexualitat, de desenvolupament lent, altres aviat van ocupar la posició vacant. Jo era l'elecció perfecta per a ells. Mantenia la boca tancada.

Quinze anys més tard, en els primers anys vuitanta, vaig publicar un conte curt anomenat "Die plötzlichen Geschenke des Himmels" (regals inesperats del cel). En el conte el narrador en primera persona descriu com un alumne en una escola del monestir va ser violat pel seu mestre religiós, un tal Pare G. Les paraules que vaig fer servir van ser les següents: «Ell va posar el seu voluminós tros de carn sobre la meva llengua com una hòstia santa i, somrient-me, em va dir: au, vinga, tu saps que pots fer-ho. Un sabor vell, insípid, lleugerament desagradable. Després me'l va ficar a la boca, fent contraccions, i ja no me'n podia escapar. El meu cap estava sent pressionat pel clatell contra la mata de pèl, el meu mestre d'estudis religiosos, pressionant contra el meu paladar, intentava obrir-se pas cap el meu esòfag."

Quan vaig escriure aquestes paraules, jo ja estava familiaritzat amb les pel·lícules porno. Aquesta escena en particular no tenia la menor semblança amb els fets reals. En el relat, el narrador en primera persona es va escapar de la seva escola catòlica, sense ser capaç de fer comprendre a ningú el per què no volia tornar. Ficció moralment irreprotxable. Encaixaria perfectament en el debat d'avui. I és per això, precisament, per que és fals.

El Pare G. era un híbrid de tres persones amb les que vaig tenir contacte sexual entre els 12 i els 14anys. Després hi va haver un quart mentor que no encaixava a la foto per que m'havia mostrat com una dona i un nombre sorprenentment gran dels fills, no era suficient per fer oblidar a un home de família el seu interès pels petits jocs eròtics amb nois joves. A diferència del protagonista del meu conte, però, mai em vaig escapar de la meva escola del monestir, només somiava amb fer-ho. Però això no té res a veure amb els incidents sexuals.

El conte va ser una denúncia moral, no, una descàrrega. En aquells temps jo ja havia deixat l'església i volia prendre'm la meva venjança de la forma més dràstica possible. Mirant enrere, jo crec que va ser sobre tot la humiliació constant i el càstig corporal, el que va disparar els meus sentiments d'odi. En un temps en que la gent de murs en fora del monestir estava parlant sobre l'educació antiautoritària, nosaltres érem colpejats amb pals pels protagonistes de la religió de l'amor. En aquell àmbit de la violència monàstica, els pedòfils van ser un oasi de tendresa. El monestir va ser excessiu en ambdues direccions.

He d'admetre que hi havia un munt d'oportunitats a l'hora d'evitar aquestes trobades sexuals, i per acabar amb elles. Jo no les vaig aprofitar. Exactament jo no m'oferia, era massa tímid per fer-ho, però després dels inesperats avenços inicial aviat em vaig adonar qui, per mor de certes inclinacions, estava a l'aguait. I jo no vaig evitar els progressos, en certa manera em vaig sentir honorat.

Estava sent iniciat en el emocionant mon de la sexualitat. Un penis, que ejacula!. Quan arribes als dotze anys et mores de ganes per veure'n un. Potser sigui inusual que fossin els sacerdots catòlics els que em van obrir aquest món. Però no van ser els únics. Jo tenia tants contactes amb nois de la meva edat (i més grans) com els altres. Jo no era un nen pertorbat socialment a mercè dels sants impulsos sexuals pedòfils. Jo estava molest perquè en aquell moment era profundament religiós i volia ser jo mateix un sacerdot. El sofriment moral era molt pitjor que la confusió eròtica.

Ara, quan tot el món està de sobte en peu de guerra sobre aquests temes, com si fossin aliens a aquesta tradició, em sento obligat a parlar a la gent, no només sobre l'angoixa, sinó sobre tot l'espectre de sentiments. Els sentiments hi eren, i no han de ser només sacsejats en retrospectiva, en nom de la indignació moral, com si mai haguessin existit. Tindre un secret com aquest no era només una càrrega, també era alguna cosa especial.

Recentment, mentre mirava fotos antigues, vaig descobrir una carta del monestir, una carta d'amor tímid que m'havia estat enviada, a l'edat de dotze anys, per un sacerdot ordenat. I ell havia inclòs una foto de si mateix. Sembla sorprenent avui dia, però no ho era tant llavors. Li vaig explicar a la meva mare que un sacerdot ordenat intimava amb mi, i li vaig ensenyar la foto. Ella no va sospitar res de cap manera. I quan el sacerdot em va convidar de nou al monestir, durant les vacances, hi vaig anar.

Entenc que la societat no pot donar carta blanca als pedòfils. Però també sé que aquestes persones són amables, que tenen afecte, estima i que son molt menys egoistes del que imagina tot el món. I no necessiten ser-ho, perquè hi ha prou nens, amb prou curiositat per participar. Aquells adults sens dubte es van aprofitar de mi, però jo sentia que m'estaven prenent seriosament. No només parlàvem de sexualitat. Un dels tres homes escrivia  poesia. Encara recordo un dels seus poemes de memòria. Una vegada vam parlar sobre el tema d'un assaig que m'havien donat per escriure. I la propera vegada que ens vam trobar ell em va donar un tros de paper on hi havia escrit els seus pensaments sobre el tema. Eren els pensaments d'un adult. Els vaig fer servir en el meu assaig i, de sobte, es van convertir en els meus pensaments. Es va aguditzar el meu pensament. L'home després es va casar i va tenir fills. Del meu primer company, el que va ser enviat a un altre monestir, puc dir amb confiança que no hauria estat capaç de casar-se i tindre família.

Després de parlar sobre les meves experiències en el monestir per la televisió austríaca, arran dels debats recents sobre abús infantil, vaig rebre un email d'una dona que em deia que un parent seu, un mestre, acabava de cometre suïcidi. Havia sigut (amb raó) trobat culpable de tocaments indecents a un alumne.

No hem de permetre que això es converteixi en una caça de bruixes. Per descomptat, hem de protegir els nens. I les víctimes tenen dret a ser escoltades. Però, què hem de fer amb els culpables? No és sense raó que la llei té un estatut de limitacions. Això va néixer d'una sensibilitat per la justícia. No podem simplement abrandar-nos sobre els autors de crims que estan sota l'estatut de limitacions. Tothom hauria de tenir l'oportunitat d'aprendre a mantenir el seu comportament dins dels límits legals. I si ells han après això, vol dir que han fet un esforç considerablement més gran que molts que estan fingint indignació moral, tot i no saber res dels perills d'aquestes inclinacions.

L'objectiu principal de l'enfocament actual sobre la pedofília i pedosexualitat ha de ser el de descobrir els casos que estan passant ara i evitar els del futur. És important per a les víctimes treballar des del passat. Tenen un dret il·limitat a que es faci. Però i la societat? No oblidem que això afecte l'àmbit més privat de la gent. Això va tant per les víctimes com pels autors. Les persones, siguin com siguin, estan protegits per la Constitució. No vull veure a aquestes persones posades a la picota.

La millor manera de protegir els nens és ajudar els pedòfils a fer front a les seves inclinacions socialment inacceptables d'una manera que no violin la llei. Però la actual campanya de criminalització va en una direcció molt diferent i no és útil de cap manera. Ha de ser possible oferir a una persona, que òbviament no es pot gestionar per si sola, alguna manera d'ajut per mantenir sota control el seu comportament -sense negar-li immediatament els seus drets humans.

Els polítics, pressionats obsessivament pels mitjans de comunicació, estan fent suggeriments de com reforçar la legislació i llevar el termini legal de prescripció. Si equiparem els pedòfils amb els  abusadors de menors i els delinqüents sexuals inflarem l'espectacle mediàtic, però haurem perdut un punt de referència per a l'acció sensata. Als meus ulls, que no tenen formació en aquesta matèria, aquests vénen en diferents apartats legals.

*)
Josef Haslinger va neixer el 1955 a Zwettl, Baixa Àustria i és un dels escriptors més prominents d'Àustria. La seva novel·la "Opernball" va ser un best-seller el 1995. El seu llibre més recent, "Phi Phi Island" (2007), descriu la seva experiència en el tsunami del 26 de desembre el 2004. Josef Haslinger ensenya estètica literària a l'Institut Literari a Leipzig.

------------------------------------------------------------------------------------

Ara és el vostre torn. Animeu-vos a fer comentaris sense por; no cal ser políticament correcte. Ben entès, però, que tampoc hi ha cap obligació de no ser-ho.