"Cherchez la femme"

 ¡ Pugi a bord, cony !

He de confessar-ho: no puc reprimir una certa empatia envers el capità Francesco Schettino. Jo ho sé, el seu comportament va ser irresponsable, covard, miserable... I no obstant, quan veig que algú és insultat, escarnit i arrossegat per la plaça pública, penso inevitablement amb la condició humana: tant desmesurada en l'admiració i la adulació de l'heroi (en aquest cas el comandant Gregorio de Falco, de la guàrdia costera, cridant-li: ¡Vada a bordo, cazzo!) com cruel i venjativa amb el vilà. ¿Quants dels que l'escarneixen i en fan riota podrien assegurar que en una situació semblat haurien estat capaços d'un comportament més digne? Jo no, per descomptat. Moltes coses es van fer malament, però algunes se'n devien de fer bé per d'arribar a salvar la quasi totalitat del passatge i la tripulació.

Però sense voler me n'he anat per viaranys massa seriosos i transcendents, que no tenia en l'ànim transitar a l'hora de començar l'apunt. I no és que pretengui de cap manera —déu me'n guard— trivialitzar la catàstrofe. Encara que els morts hagin estat relativament pocs, cada vida és irreemplaçable i cada mort una tragèdia. Més encara en circumstàncies tant horroroses: asfixiats dins d'una immensa presó de ferro, mig inundada, fosca i gelada. Però si se'm permet prendre'n distància —i insisteixo que no hi tinc el més mínim afany de trivialitzar-ho— el fet, globalment considerat, no deixar de tindre connotacions de tragicomèdia italiana (vegis l'enllaç de dalt, a sobre l'Schettino). Sobretot quan algú l'ha volgut compara amb l'enfonsament del Titanic. Home: entre la pèrdua de 1.515 persones, d'un total de 2.224, a l'Atlàntic Nord, i la d'unes 30 d'entre 4.229 (registrades) a la Mar Tirrena, a un cop de pedra de l'illa Giglio, hi ha notables diferències

Domnica Cemortan

He dit persones "registrades" i, curiosament, aquí rau una de les claus de l'assumpte: l'amiga del capità, Domnica Cemortan, que pot ser un testimoni clau a l'hora del judici, no anava ni com a passatgera ni com a tripulant. Pertany a la companyia naviliera, però estava de vacances (¿en podem dir corruptela, d'aquesta manera de fer vacances?). Et voilà, ja tenim l'element morbós muntat: una noia jove, ben plantada, amiga del capità, que justament estava sopant i gaudint de la seva companyia al moment de la tragèdia. A la pregunta que comentàvem l'altre dia: "¿viatjaven per feina o per plaer?", segurament tant el capità com l'amiga haurien de contestar: "les dues coses, senyor jutge". Mala cosa, la feina i les vacances son com l'aigua i l'oli: fan de mal barrejar. I és que, deixeu-me per una vegada ser pervers, ¿quin home, des dels més grans als més insignificants, des de Ulises o Marc Antoni fins a Bill Clinton, no ha perdut alguna vegada el cap (o ha naufragat) per una dona?  

Georges Brassens

Per alguna associació de idees, al sentir pels mitjans de comunicació les peripècies del capità i el vaixell embarrancat a tocar de l'illa, em venien al cap els versos de Georges Brassens a la seva Supplique pour être enterré sur la plage de Sète, quan diu que és una platja que el mateix Neptú no es pren massa seriosament i que quan un vaixell hi naufraga el capità crida: salvis el que pugui, el vi i el pastis primer, cadascú la seva botella i coratge:

C'est une plage où même à ses moments furieux,
Neptune ne se prend jamais trop au sérieux,
Où quand un bateau fait naufrage,
Le capitaine crie : "Je suis le maître à bord !
Sauve qui peut, le vin et le pastis d'abord,
Chacun sa bonbonne et courage"

I és que (a diferència de, posem pel cas, el tabac Marlboro) algunes coses son inequívocament mediterrànies.
                 

Les classes mitges

Ho diré d'entrada per si algú vol sortir corrent: simpatitzo amb l'apujada de l'IRPF aprovada al primer Consell de ministres del Govern de Rajoy.  

A ningú li haurà passat desapercebut que als darreres anys s'ha anat produint un canvi gradual en la denominació del cos central de la societat: el que abans se'n deia classe treballadora ara ens agrada més dir-ne classe mitja. O, per ser més precisos, classes mitges, així, en plural. Sobretot, des que es va desfermar la crisi, haureu sentit sovint als mitjans de comunicació que "tots els sacrificis recauen sobre les classes mitges" o sentències equivalents. Tertulians, articulistes, polítics, opinadors... ¡fins i tot sindicalistes! Tots parlen i tots surten en defensa de les classes mitges. Però, ¿què —o qui—  son exactament les classes mitges? És molt difícil establir categories o línies divisòries quan el que tenim és un continuum, però als efectes del que vull dir adoptaré una definició una mica sui-generis: les classes mitges estàn constituïdes pel conjunt dels ciutadans que se'n van sortint. Uns a empentes i rodolons (les classes mitges baixes) i altres de manera més o menys folgada (les classes mitges altes) però tots tenen en comú que se'n van sortint.

Per de sota queden els més febles: aturats o semiaturats amb feines temporals i precàries, joves i no tant joves que no poden emancipar-se, jubilats amb pensions mínimes, famílies escapçades, marginats, exclosos, (en molts casos immigrants) etc. I pel damunt es situen els francament benestants: burgesos, capitalistes, rendistes, rics i fastigosament rics. És una classificació informal i arbitrària però em sembla que dona una idea bastant aproximada del que vull dir.

Doncs bé, tornat al primer Consell de Ministres del nou Govern, la mesura més impactant que va anunciar la vicepresidenta Soraya Sàenz de Santamaría, en el context del que va denominar "el inicio del inicio", afecta bàsicament a les classes mitges, a través d'un augment de les retencions del IRPF segons el següent escalat:

  Als defensors i apologetes de les classes mitges (que son ells mateixos classe mitja tirant a alta, és clar) els hi ha faltat temps per esquinçar-se les vestimentes: els uns, des de la dreta, perquè Rajoy els ha traït ("¿Rajoy se ha vuelto loco o sólo socialdemócrata?" cridava un titular), i els altres, des de la progressia pro-PSOE (SER, El País i assimilats) perquè Rajoy "ha enganyat l'electorat" al fer el contrari del que va prometre en campanya electoral. I de fet tenen raó uns i altres: Rajoy, vistes les coses així, ha traït i ha enganyat. Però ha fet l'únic que podia fer a curt plaç: augmentar els impostos a qui els hi podia augmentar: els que estan subjectes a una nòmina o a uns rendiments del capital. Això i congelar el sou dels qui —els agradi o no els agradi sentir-ho— gaudeixen del privilegi d'una "plaça en propietat", com en diuen en l'argot funcionarial.

Per descomptat que seguim estant davant d'una gran injustícia: els rics en sortiran pràcticament indemnes; la immensa bossa de economia submergida seguirà sense pagar impostos i els seus beneficiaris conduint cotxes d'alta gamma (els únics les vendes dels quals augmentant escandalosament mentre la resta cauen en picat), i els que obtenen importants rendes personals a través de societats reals o fictícies seguiran enfotent-se de la virolla. D'acord, tot això és cert. Però ni ve ara de nou —els governs anteriors, de dretes i d'esquerres han estat fent veure que no ho veien durant anys i anys mentre es vivia de la sopa boba— ni una injustícia en justifica un altre.

L'Enric Juliana, que des de la seva corresponsalia de Madrid per a La Vanguardia s'està especialitzant en una mena de cròniques que em recorden l'estil de Lluís Carandell (Celtiberia Show), ho resumia de forma castissa:

 "El Partido Popular se estrena con un sablazo socialdemócrata. Impuestos escandinavos para la clase media urbana que se retrata ante Hacienda y el Catastro. Tregua -¿provisional?- para los funcionarios, y humana benevolencia con los jubilados, los pensionistas, los parados a los que se les acaba el subsidio y los perceptores del subsidio agrario. Margen oficioso para la economía sumergida -sin economía sumergida media España podría estallar mañana mismo-, un afectuoso saludo a las rentas sin nómina y ninguna cosquilla a las grandes fortunas. El PP dejó ayer a la izquierda moderada sin habla, refugiada en la retórica apelación a esas grandes fortunas que el PSOE jamás ha hostigado, en previsión de males mayores."

Cal admetre que l'home sap amanir-ho amb gràcia i sarcasme: la referència que fa a la economia submergida —el repte més gran que té ara mateix Espanya—  lo de "un afectuoso saludo a las rentas sin nómina y ninguna cosquilla a las grandes fortunas" i la puya al PSOE a compte de les grans fortunes és d'antologia.

Però no, ni me begut l'enteniment ni m'ha captat cap secta del PP. Soc perfectament conscient que en Rajoy ha fet de necessitat virtut; perquè no té marge de maniobra i perquè ha de fer el que li mani el directori Merkosy. I sé que quina és la seva ideologia, quina és la seva clientela i a quins interessos serveix. Però, de grat o per força això calia fer-ho i, com diuen en castellà, "no me duelen prendas" a l'hora de reconeix-ho. Ja m'agradaria veure en el "Govern dels millors" algun gest semblant. De moment només he vist tot el contrari: acarnissament amb els vells i els malats (que solen coincidir en les mateixes persones) i, com a primera mesura, suprimir l'impost de transmissions en el seu tram més alt. Aquests si que son neocons a lo bestia.