Europa a la grenya

Sarko se'n fot de la virolla (clicar)

Sarkozy provoca la riota general de la sala de premsa llençant una mirada de complicitat sarcàstica a Angela Merkel. El motiu? una pregunta sobre si Berlusconi s'havia compromès a sanejar la economia italiana. La reacció irada de l'italià (i de tot Itàlia) no s'ha fet esperar: "Cap país està en condicions de donar lliçons a Itàlia".

Tot just Sarkozy venia de tindre, el dia abans, una enganxada amb David Cameron: "Has perdut una bona oportunitat de callar". "Estem farts de que ens digueu què hem de fer. Dieu que odieu l'euro i ara voleu interferir en les nostres reunions". La "oportunitat de callar" la va perdre en Cameron quan, liderant els països de la comunitat que no formen part de l'Eurogrup, va demanar —i aconseguir— que aquests països estiguin presents a les reunions on es fixen les polítiques dels primers. La raó té la seva lògica: les decisions de l'Eurogrup afecta també a la resta de la UE.

Però Cameron està entre dos focs. Com els ha passat a molts dels primers ministres britànics, ara és esclau de l'euro-escepticisme predicat quan era a la oposició. Avui (24 de octubre) ha salvat una moció a la Càmera del Comuns, que demanava un referèndum per sortit de la UE ¡gràcies als vots de la oposició! i amb més de 80 diputats rebels del seu propi partit que li han votat en contra. És el que té fer de aprenent de bruixot. 

Son només algunes de perles de l'actualitat europea d'avui mateix. Demà, de ben segur, nous retrets, desacords, fiascos i picabaralles les deixaran obsoletes. Les preguntes son inevitables: cap on va la UE? Es podien haver fet millor les coses? Calia ampliar la Unió Europea a la velocitat que s'ha fet? Calia incorporar-hi els països denominats euroescèptics?

Sí, ja sé què hem direu: "quan li ha vist el cul diu que és femella". D'acord, quan les coses anaven bé tots érem europeistes entusiastes i ens semblava bé que la UE fos cada vegada més forta i més gran, però hi ha una cosa que no he acabat d'entendre mai: per què es van afegir al projecte els dits països euroescèptics? Estic pensant en països com Gran Bretanya o com alguns de l'antiga Europa de l'Est que ja abans d'entrar eren reticents, quan no contraris, a la Unió. Fins avui mateix pensava que això eren coses que estaven més enllà de l'abast del meu enteniment (—què en sabràs tu de geopolítica— em deia a mi mateix). Però avui he quedat astorat en sentir-li formular al President de la República francesa un judici similar dirigit als britànics: ¿si no voleu saber res de la Unió europea, perquè hi voleu interferir? ¿Per què us hi heu ficat?

Krugman i els indignats de Wall Street

Paul Krugman es fa ressò, en un article que reprodueix El País, del moviment Occupy Wall Street. Com que estic una mica mandrós no en faré cap anàlisi més enllà del que diu el propi articulista (tampoc el reprodueixo sencer, que per això ja hi ha l'enllaç) però sí que m'agradaria citar-ne algun fragment.

Després d'uns breus comentaris sobre la tebior amb que alguns medis varen rebre les manifestacions fa una contundent declaració de principis: "la acusació dels manifestants, de que Wall Street es una força destructiva, econòmica i políticament, és totalment encertada". Tot seguit —per si de cas ho hem oblidat, diu— ens recorda que l'escàndol d'aquesta història ha sigut una obra en tres actes:

 En el primer acto, los banqueros se aprovecharon de la liberalización para desmandarse (y pagarse unas espléndidas sumas), inflando unas enormes burbujas mediante unos préstamos temerarios. En el segundo acto, las burbujas se pincharon, pero los contribuyentes rescataron a los banqueros, con muy pocos compromisos a cambio, aunque los trabajadores normales y corrientes seguían sufriendo las consecuencias de los pecados de los banqueros. Y en el tercer acto, los banqueros mostraron su agradecimiento volviéndose contra la gente que les había salvado y proporcionando su apoyo —y la riqueza que seguían poseyendo gracias a los rescates— a los políticos que prometieron mantener sus impuestos bajos y eliminar la moderada normativa que se estableció a raíz de la crisis.

Més endavant fa una reflexió que molts ens varem fer quan s'acusava als indignats de no proposar propostes: no és a ells a qui correspon fer propostes, sinó als polítics i intelectuals:

...no deberíamos conceder demasiada importancia a la falta de concreción. Está claro qué clase de cosas quieren los manifestantes de Ocupa Wall Street, y en realidad es a los intelectuales políticos y a los políticos a quienes les corresponde la labor de completar los detalles.

I, com no podria ser d'altre manera, ridiculitza als qui els titllen de esparracats ("perroflautas", com els diuen aquí):

Es verdad que algunos de los manifestantes van vestidos de forma extraña o tienen lemas que parecen absurdos. Pero ¿y qué? (...) Tengan en cuenta también que la experiencia ha dejado penosamente claro que los hombres trajeados no solo no tienen ningún monopolio sobre la sabiduría, sino que además tienen muy poca sabiduría que ofrecer. Cuando los bustos parlantes de, pongamos por caso, la CNBC se mofan de los manifestantes por su falta de seriedad, recuerden cuántas personas serias nos aseguraron que no había una burbuja de la vivienda, que Alan Greenspan era un oráculo y que los déficits presupuestarios harían que se dispararan los tipos de interés.

Admet que cal fer propostes, però en lloc de retreure que no les facin els manifestants, predica amb l'exemple i fa les seves pròpies:

Rich Yeselson, un experto organizador e historiador de movimientos sociales, ha sugerido que la ayuda para las deudas de los estadounidenses que trabajan sea uno de los temas centrales de las manifestaciones. Yo lo secundo, porque dicha ayuda, además de hacer justicia económica, podría contribuir en gran medida a la recuperación de la economía. Y sugeriría que los manifestantes también exijan inversiones en infraestructuras —no más recortes de impuestos— para ayudar a crear puestos de trabajo.

I, el més important, recomana a l'esquerra —és a dir, al Partit Demòcrata— que no deixi escapar també aquest tren i es prengui les manifestacions de debò:  

Ahora, sin embargo, el partido de Obama tiene la oportunidad de empezar de cero. Lo único que tiene que hacer es tomarse esas manifestaciones tan en serio como merecen tomarse.