No han estès res

TV3 va dedicar el "30 minuts" del diumenge, 29 de maig, al fenomen dels indignats. Un reportatge correcte, sense res especialment remarcable, en el que, més o menys, es fa un repas al que tots ja sabem.

Al final, però, hi ha un parell de minuts en que es recullen les impressions de les fundacions del PSOE i el PP que em varen semblar particularment interessants. Els he tallat i els posat en aquest vídeo:

     

Aquesta és la transcripció:

Fundación Ideas (PSOE)

Director —. Yo creo que tenemos que invitarles en realidad a a que vengan a la fundación y nos lo cuenten, lo que pasa es que no se muy bien como vamos a identificar a los cabecillas...

Ella —. Una jornada de puertas abiertas, quizá...

D. —. No, pero un curso de verano yo creo que no estaría mal... a lo mejor alguno de los cursos de verano dedicarlo precisamente a esto, por que lo... lo interesante de esto es que, en mi opinión, el movimiento dure más o menos, la sensación está ahí, tiene recorrido, ¿no?

E. —. Hay algunos que tienen claro cual es el objeto de la reivindicación y hay otros que han aprovechado la ola para sumarse a un “y a mí me falta esto” o “esta es mi carta a los reyes magos”... “no tengo trabajo, no tengo no sé qué, no tengo no sé cuanto...”

D. —. Es más importante la situación económica que el distanciamiento entre los políticos y los ciudadanos. El hecho de que los ciudadanos normalmente van a trabajar, vuelven a sus casas, están con sus familias... si habían delegado precisamente... ¡incluso voluntariamente! Durante un tiempo la profesionalización de la actividad política en sus representantes y no querían que els molestaran. Esto lo veíamos... En las épocas de crecimiento la gente se dedicaba a su trabajo, a su familia, a sus vacaciones, a su ocio, sin preocupación... y sin preocupación de las actividades políticas.

Fundación FAES (PP)

Secretari general—. Hay que por un lado tener los ojos bien abiertos y prestar atención a sus reivindicaciones, pero al mismo tiempo intentar hacer una labor de pedagogía para explicar que de esta crisis no tiene la culpa la economía de libre mercado en general, o como ellos llaman, “el capitalismo” ¿no? Muchas de las reivindicaciones o muchas de las críticas que se formulan por estos colectivos están en una línea ideológiga my próxima al comunismo, al altermundismo y a los fenómenos antiglobalización y anticapitalistas ¿no? Digamos la izquierda extrema ¿hm?

¿Cal comentar els comentaris? Potser no, però no m'hi puc resistir. Si més no els del PSOE. Com ja deia l'altre dia, si alguna cosa ens ha de preocupar no és la dreta, de la que ja sabem el què en podem esperar, sinó l'esquerra.

Mig en broma, mig en serio parlen de convidar-els perquè s'expliquin; el problema és com identificar els "cabecillas". El director de la fundació té una idea brillant: "podríem dedicar un curs d'estiu al tema" No hi dubte de que aquests nois —els indignats, vull dir— van una mica despistats i algú els hi ha de donar un cop de mà.

La noia que va de sobrada frivolitza: "esta és mi carta a los reyes: no tengo no sé qué, no tengo no sé cuanto..." Finalment, però, el director, fa el diagnostic precís: el problema no son els polítics, el problema és la crisi. Mentre la cosa anava rutllant, poc que emprenyaven: la família, les vacances, la feina, l'oci... i la política pels professionals, com ha de ser. Si fins i tot ho feien voluntàriament! exclama, sense poder amagar la desorientació que tot plegat li provoca.

Definitivament no han entès res, i no veig cap possibilitat de que ho entenguin.

La dreta ha tornat per quedar-se (Actualitzat)

"Jo fins ara he donat suport als indignats, ara em sento indignada: per això he vingut"

Aquest testimoni d'una senyora davant les càmeres de TV1, en aquest vídeo que enllaço aquí (Telediari del vespre de 27/5/2011), sintetitza el pensament de molts dels van anar ahir a la plaça Catalunya.

A efectes de il·lustrar l'apunt, però, he substituït el vídeo de TV1 per aquest altre que em sembla molt més impactant i definitori dels fets viscuts.

La majoria dels comentaris als mitjans, després dels esdeveniments d'ahir, posen l'accent en la barroeria de la estratègia policial: "tirar benzina sobre les brases" és la imatge més utilitzada per il·lustrar els efectes que va tenir la desproporcionada actuació policial, al multiplicar de forma exponencial la presencia de gent a la plaça.

Però és pitjor que barroeria o poca traça: és que no han entès res. Com diu Jorge Giacobbe, un convidat del programa de l'Àngels Barceló a la "Hora 25 global", en referència als fets de Barcelona: "el hombre destruye lo que no entiende; terminan apaleando a la gente porqué no saben como relacionarse con ella"


La mateixa Àngels Barceló va donar el to exacte de la situació en el comentari de entrada del programa, que va titular "Tiempos en blanco y negro", al referir-se a la roda de premsa de Felip Puig:  

"No era un desalojo, ha insistido, solo una operación de limpieza. Y que los Mossos d'esquadra se han visto obligados a actuar ante la violencia de los manifestantes, a los que por cierto, se ha dedicado a desacreditar durante su comparecencia. Ninguna autocritica a la actuación policial, todas las críticas a los manifestantes.
(...)
Afortunadamente, en los tiempos que corren donde hay una porra hay también una cámara y hoy las imágenes que nos deja nos recuerdan tiempos en blanco y negro y la policía de gris."

No és hora de descobrir aquest sinistre personatge, el Felip Puig, que ja fa anys que sabem de quin peu calça. Si més no, no enganya a ningú, va de cara: des de fa temps ja va anunciar que tenia la proa enfilada a tot el que havia fet l'equip del conseller Saura (càmeres a les comissaries, els 80km/h, reglament dels Mossos, etc). Tampoc és hora de lamentar-se per la pèrdua del poder per part de la, diguem-ne esquerra, per ser piadosos, que representava el Tripartit: s'ho van guanyar ben bé a pols tots tres. Seria difícil de dir quin dels tres partits que varen formar govern aquest 7 anys va ser més maldestre.

Però tot això és aigua passada. El que no ha passat, ni passarà en molt de temps, és la dreta, no només política, sinó sociològica, que ha vingut per quedar-se. Els mitjans de comunicació fan feredat. El vídeo de la pilar Rahola que he penjat a la dreta n'és una mostra; un altre en pot ser la intervenció de la inefable Maria de la Pau Gener a la tertulià d'en Cuní d'ahir (minut 5). La "gent d'ordre" se sent forta i sense complexes. Tant el Govern espanyol com el de la Generalitat, fent potser de necessitat virtut, han mantingut els mitjans públics —la "Corpo" i la RTVE—dins d'una certa objectivitat. Més encara: la Corpo ha sigut inclús visiblement pro convergent, perquè en Pujol ho va deixar tot lligat i ben lligat. Però això no és res comparat amb el que veurem a partir d'ara: el Canal 9 i Telemadrid seran els models per a tot l'estat. És hora de l'exili interior... ¡o de la indignació! Difícil elecció, quan un se sent ja molt fatigat.  

Indignats

A la Pl. Catalunya

Una de les consignes del maig de 68 va ser: Soyez réalistes, demandez l'impossible. Vist en retrospectiva, no ens va anar malament als d'aquella generació. Però no pas per demanar l'impossible, sinó per una raó molt més prosaica: varem pujar a la muntanya russa al moment que anava amunt. Ara la muntanya russa va avall, i no te pinta d'aturar-es en bastant de temps. Això no vol dir que no hi hagi res a fer —sempre hi ha quelcom a fer— però res, segurament, que sigui impossible. Perquè, com deia un amic meu: "el que no pot ser, no pot ser, i a més a més és impossible".

Ve aquesta disquisició arran dels "indignats" i la seva peripècia. (El nom no m'acaba de fer el pes, però si serveix per entendre'ns, no en farem qüestió). Com sol passar en tota mena de moviments socials, sembla que la primera amenaça d'escissió ja està a la vista i, com no podia ser d'altre manera, la línia divisòria passa entre els radicals i els moderats; els que volen l'impossible i els que estan disposats a reivindicar el que és possible. Res de nou sota el Sol. Els primers estan en contra del sistema; volen carregar-se els partits polítics i els bancs. En vaig veure una mostra divendres passat, en una mena de assemblea a la Pl. Catalunya, on els més demonitzats (gaire bé literalment: la gent aplaudia com els nens als putxinel·lis quan el dimoni rep bastonades), van ser els polítics i els bancs. Els segons es conformarien de moment —que no és poc— amb "Democràcia Real, Ja!".

Si he de ser sincer, no he aconseguit orientar-me del tot en el magma de moviments i convocatòries. Tot i que els de Madrid semblen tenir-ho un xic més madurat, aquest paràgraf del text enllaçat més amunt és prou significatiu: 

DRY quiere aclarar también que las reivindicaciones de las acampadas no tienen porque coincidir con las suyas. Como convocatorias autónomas e independientes que son, cada acampada ha elaborado su propio manifiesto y sus reivindicaciones, que en ocasiones coinciden con las consensuadas por los miembros de DRY y en otras no...

(DRY és l'acrònim de "Democracia Real Ya". En quan a les acampades, vegeu acampadaBCN, tomalaplaza, Twiter, Facebook, etc.).

No caldrà que digui que jo estic amb els que demanen el que (en teoria?) és possible. Com ja va quedar dit fa molt de temps, de democràcia només n'hi ha una, i tots els altres sistemes son molt pitjors. Les propostes de Acampada Sol, que com deia semblen més elaborades que les de BCN, però que tot i així "no deben entenderse como definitivas sino como un trabajo en curso..." poden veure's aquí. Com no podia ser d'altre manera, donat que és producte d'un procés assembleari, aquesta proposta té una càrrega important de utopia, fins i tot de  ingenuïtat. Però, esporgat de la inevitable retòrica, hi ha uns quants punts que molta gent sembla coincidir en que val la pena de prendre en consideració. De forma molt sintètica:

• Reforma del sistema electoral i de partits. Participació ciutadana.
• Reforma del sistema financer. Sostenir els impositors, no els bancs.
• Reforma del mercat de treball: precarietat, atur, economia submergida.
• Reforma del teixit econòmic espanyol, basant-lo sobre fonaments més sòlits.
• Reforma del sistema hipotecari.
• Reforma del sistema educatiu.

Tot això, i algunes coses més, haurien de formar part fonamental del programa de qualsevol partit de esquerra que aspiri a recollir les aspiracions de tota la gent que, des de ja fa temps de fet, però d'una manera palmària després de la desfeta dels partits que en teoria la representaven, s'ha quedat orfe davant el tsunami de la dreta.   

De escèptics i conversos

L'escèptic:

Woody Allen a Cannes

"Crec que vivim en un temps terrible, tots ho son. La vida és un fenomen tràgic, trist i cruel, i el món es troba actualment en una situació terrible. No sé si la humanitat podrà sobreviure 100 o 200 anys més. Estem superpoblant el planeta, l'estem omplint de contaminació, l'hem gestionat de forma desastrosa. però la Belle Époque tampoc va ser un bon moment, patien sífilis i tuberculosi, i als 40 hi va haver els nazis. Totes les èpoques de la història son un fàstic".

És la resposta de Woody Allen a la primera pregunta d'una entrevista que es publica avui a El Periódico (quadern de diumenge). La resta de respostes també tenen una bona dosi de sentit comú, cosa que no està gens malament per algú que ha de suportar més entrevistes que no voldria. Coincideixo en bona mesura amb el que diu: qualsevol temps passat no va ser millor i és molt probable que els temps a venir siguin pitjors. No és una qüestió de optimisme o pessimisme, és que hi ha.

La fe del convers:

"Em van convèncer que només hi hauria justícia el dia que el califat dominés el planeta, i em van donar una missió: guanyar adeptes per la causa".

Al mateix quadern, 3 pàgines més endavant, ens expliquen la història d'una noia britànica de 33 anys —Hadiya Masieh— de pares immigrants (maurità i ugandesa). N'extrec un parell de paràgrafs:

A la universitat va entrar en contacte amb la facció islamista Hizb ut Tahrir i va decidir unir-se al grup. Els atemptats de l'11-S no li van fer pensar en el dolor que hi havia darrera d'aquelles imatges que veia per televisió; aquell dia, a casa seva, a Londres, va ser un jornada de celebració:

"Aquell dia vaig pensar en els nens de l'Afganistan, Palestina i l'Iraq, però no en els morts de Nova York".

El 7 de juliol del 2005 se li va desmuntar el castell que el fonamentalisme havia fet créixer al seu cap:

"Mentre m'atenien a l'hospital per donar a llum al meu tercer fill, a la tele veia les imatges de l'atemptat de Londres i, de sobte, ho vaig veure tot clar. Em vaig sentir horroritzada al pensar que les persones amb qui havia compartit els últims anys de la meva vida tenien relació amb els qui havien posat les bombes".

Ara es membre d'una organització per la pau i promou jornades de diàleg intre religions.

És una història com tantes altres; des que el món és món s'han produït conversions i caigudes del cavall. No només entre faccions o doctrines religioses, sinó també, i sobre tot, entre creients i ateus o viceversa. No en va és justament famosa la fe del convers. ¿Tenen quelcom en comú creients, ateus i conversos? A parer meu, sí: la seguretat en la seva creença o negació de la creença. Crec que en molta gent hi ha una mena de predisposició —no sabria dir si congènita o adquirida, o una barreja d'ambdues— a abraçar una doctrina. Crec, a més a més, que aquesta predisposició es realimenta a si mateixa i és la responsable de que molta gent basculi entre diferents modalitats de creença (o de no creença) i en pocs casos els faci decantar cap a l'escepticisme.

Justícia vs Venjança

El tema ve a tomb de la mort de Bin Laden i de les primeres reaccions i escarafalls, és clar. No he tingut gaire bé temps de llegir les primeres opinions (i amb prou feines he dedicat atenció al tractament de la noticia als mitjans) però tant si val, de fet és només una excusa per reflexionar sobre la qüestió del títol: la Justícia i la Venjança. ¿Son realment dos conceptes disjunts? Si hem de recórrer als nostres orígens culturals —les tres religions del llibre— no sembla que sigui així. El Déu bíblic, que els seus inventors ens volen presentar com a "infinitament just", és, per sobre de tot, infinitament venjatiu. Més encara, manifestament arbitrari. No cal que parlem ja de les societats islàmiques més retrògrades, ancorades encara en el concepte medieval de guerra santa. Deixem, doncs, de banda els orígens i anem al concepte modern de Justícia.

La primera condició per què floreixi la justícia és el que John Rawls (un dels filòsofs que ha treballat més el concepte) anomena, una "societat ben ordenada". I entén per societat ben ordenada aquella en que es donen les condicions d'un règim de llibertats bàsiques i de igualtat de oportunitats. Ras i curt: l'Estat democràtic de Dret. El primer que ens ensenya la experiència, però, és que aquestes condicions (o quelcom que remotament se li assembli) només s'arriba a donar en societats desenvolupades i relativament riques. És a dir, la justícia és un luxe no a l'abast de tothom. No ens deixem vèncer pel derrotisme, però, i admetem, ni que sigui com a hipòtesi, que és possible una societat justa o, si més no, una societat en la qual es pugui administrar justícia. Això vol dir regida per unes lleis equitatives, que son interpretades i aplicades per uns jutges independents.

Admesa la hipòtesi anterior (unes lleis igualitàries i uns jutges independents) podem enfrontar-nos al concepte mateix de justícia. I aquí apareix el problema filosòfic de fons: jutjar vol dir discriminar el que és bo del que no ho és, el que està bé del que no ho està, i, finalment, qui es comporta correctament (aquell que fa el bé i evita fer el mal) i qui, pel fet de no comportar-s'hi, és mereixedor de sanció. El problema del crim i el castic, en definitiva. I arribat aquest punt —perdó per la llarga marrada— he de manifestar el meu escepticisme respecte del concepte de justícia. I en soc escèptic, no perquè, malgrat les dificultats apuntades, consideri, si més no teòricament, impossible bastir una societat justa, sinó per una qüestió més de caire filosòfic: perquè no crec ni en el lliure albir ni en la tabula rasa ni, molt menys, en una llei universal; bé sigui aquesta d'origen natural, diví o humà.

Per dir-ho de un altre manera, no m'interessa tant (o gaire bé gens) la qüestió moral de la culpa o el pecat, sinó, només, com una societat "ben ordenada" es pot defensar de comportaments que, d'una manera consensuada, considera antisocials. I per tant, i tornant a l'origen de la qüestió, no m'interessa la qüestió nominal de si a la acció defensiva de la societat, davant de l'individu que amb seu comportament l'agredeix, n'he de dir sanció, castic, justícia o venjança, sinó, en tot cas, quins son els mecanismes pràctics més eficaços per defensar-me d'aquests individus amb comportaments antisocials, sense, això sí, causar-els-hi un mal gratuït. No tinc cap odi ni desig de venjança —ni de fer justícia— en contra, o en vers el criminal, em conformo amb desactivar-el.

No s'hem escapa —ja em sembla sentir les objeccions— que això només és un esbós teòric i mal endreçat: ¿què passa amb la rehabilitació; amb la proporció entre dany i pena; amb la compensació de la víctima, etc...? D'acord, tot això no és més que una reflexió teòrica, i la justícia és un concepte que cal aplicar a la pràctica, dins de societats reals. Haurem, per tant, de seguir parlant de "culpa" i de "castic", de condemnes, de animus injuriandi, de dolo i de totes aquestes coses que els jutges i advocats saben tan bé. Jo només volia dir que no veig tanta diferència entre justícia i venjança i que el ciri muntat amb la execució sumaria del Bin Laden te bastant a veure amb una mentalitat una mica llepafils dels occidentals benestants, massa acostumats a veure els toros des de la barrera però que quan val mal dades sempre acabem refiant-nos de que l'amic americà ja farà la feina bruta.