Malgrat tot, hi aniré

Sense pancartes, sense banderes, sense eslògans, sense crits, sense entusiasme... però malgrat tot, hi aniré. Em posaré un capell per guarir-me de la insolació, agafaré una ampolla d'aigua per previndrem de la deshidratació, em carregaré de paciència per escoltar tota mena de bajanades i em plantaré al Passeig de Gràcia a les 6h de la tarda.

Hi aniré sense ganes ni entusiasme perquè en la meva condició, no ja de català o de espanyol, sinó de ciutadà d'un estat de dret, em sento profundament estafat: no es pot convocar a la ciutadania a un referèndum -la màxima expressió de sobirania popular- per validar una llei de marc del màxim rang, sabent -com es sabia- que, en virtut d'uns mecanismes perversos però legals, aquesta sobirania popular pot ser tombada i menystinguda. Els partits i els polítics responsables de les institucions catalanes no son menys ineptes ni menys frívols que els de la resta de Espanya; com tampoc els catalans, en el seu conjunt, hem demostrat ser millors ni més cívics que els espanyols. No hi ha, per tant, cap raó objectiva per suposar que una Catalunya independent (en contra de la qual no hi tinc cap prevenció de principi) hagués de ser millor gestionada de manera més racional i més justa que la Catalunya d'ara integrada dins de l'espanya d'ara; la matèria primera es, malauradament, la mateixa. Per això la independència de Catalunya, considerada en abstracte com a solució màgica dels nostres problemes, em sembla una idea pueril i generadora, a la llarga, de melangia.

Però malgrat tot hi aniré. Perquè si la irresponsabilitat i la immaduresa dels que ens han ficat en aquest embolic és de proporcions gegants, la prepotència i la fatxendaria dels que s'ho miren amb menyspreu tot volent-nos fer passar per l'adreçador és un insult que no puc fer veure que no veig.

 ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
 Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

----------
La il·lustració de dalt correspon a El Be Negre de 29/1/1936, número amb que es reiniciava la publicació després de ser suspès per l'autoritat competent arrant del número de l'onze de setembre de 1935. El peu diu: «Tornem-hi, que no ha estat res!».

Solstici d'estiu a Edinburgh

Com més va més mandrós soc per sortir, però aquest cop em vaig deixar convèncer. Tampoc tenia grans argument per oposar: quatre nits fora de casa no donen per a masses escarafalls i apel·lar al mal moment econòmic només hauria servit per augmentar la meva injusta fama de garrepa (la meva dona quan vol ser sarcàstica em diu Mr. Scrooge). Total, que ja em teniu embarcat en una línia low cost i arribant a l'hora de les bruixes de la nit del solstici d'estiu, a l'hotel "First at Edinburgh University". Es un hibrid entre residencia i hotel, format per una serie de edificis moderns que envolten la casa de la foto, i pertany al "braç comercial" de la Universitat.

Temperatura entre 14 i 20 ºC, temps agradable però fresc. De fet massa "agradable", perquè, en contra del que manaria el tòpic, estan patín sequera i si no plou es veuran obligats ben aviat a fer restriccions.

L'Edinburgh turística (en tres dies no em demaneu més) està formada per la Old Town i la New Town; ambdues declarades el 1995 patrimoni de la humanitat per la Unesco. La Old Town, o casc antic em suggereix una mena de dragó que tingués per cap la gran mola del castell sobre un turó de roques escarpades, i una espina dorsal que s'estén al llarg de la Royal Mile, en pendent llarga i constant, fins arribar a la plana on s'hi assenta el palau de Holyrood i l'edifici del nou Parlament Escocès. A banda i banda de l'esquena del dragó (crag and tail en diuen d'aquestes formacions d'origen glacial), davallen escales i carrers costeruts, i un munt de portalades que menen a closes o patis interiors, més o menys públics, on si pot trobar qualsevol cosa, des de pubs i paradetes de roba, fins a cementiris. O, simplement, el que hi ha en qualsevol pati: finestres, canonades i xemeneies.

 Una gran clotada, que antigament havia estat una llacuna, separa la Old Town de la New Town. La clotada que va resultar de dessecar el llac, i que és travessada per un parell de ponts, és ara la ubicació de l'estació de tren, i de parcs i museus. 

Al nord-oest hi corre un riuet d'aspecte bucòlic, el Water of Leith, que va resseguit per un camí, entre arbres i arbusts. Em va suggerir el que podria haver estat la Sèquia Comtal (o el Bogatell) si en lloc d'haver-se convertit en clavegueres s'hagueren preservat en espais verds. Aquests detalls marquen la direfència entre civilitzacions.

A la dreta una de les figures cabals de la Il·lustració escocesa: David Hume, representat —val a dir que de forma força improbable, donat el fred que fa per aquelles terres— a la manera d'un filòsof de l'antiguitat. Segurament l'artista va voler evocar l'àlies amb que era coneguda la Edinburgh de la Il·lustració: "Atenes del nord". Darrera d'ell la catedral de Sant Giles. Altres figures senyeres, nascudes a la mateixa ciutat de Edinburgh, son R. L. Stevenson, J. C. Maxwell o Alexander G. Bell; per no mencionar escocesos d'altres indrets com Adam Smith,  Alexander Fleming o James Watt.

La New Town. es va dissenyar i construir a l'últim terç del segle XVIII, i forma un conjunt imponent i harmònic de cases d'estil georgià. Aquesta nova ciutat es va convertir enseguida en la residencia de la burgesia, que fins a les hores es veia obligada a viure als estrets i insalubres edificis del casc antic o be a anar-se'n a Londres. Actualment, com tots els eixamples de primera generació, ha esdevingut un districte comercial, mentre la gent s'ha desplaçat a d'altres districtes residencials.

The pub experience i l'assaig del Tattoo

Tot això forma part del previsible, i hom va resseguir-ho, de forma més o menys rutinària, amb la guia a la ma. Potser per això valorem més les petites descobertes que fem de manera accidental. La més gratificant per mi va ser la de viure l'ambient genuí d'un pub, amb una mitja pinta a la mà (a la qual en va seguir un altre) de una excel·lent pale ale, (aquesta cervesa de color torrat i escuma densa). El cas es que, sense proposar-nos, varem aterrar, segons vaig poder escatir a posteriori, en una de les tavernes més conegudes arreu.

Una segona sorpresa divertida va ser la de topar-nos amb un assaig del Tattoo. Això és, de la famosa parada militar-folklòrica que es fa a l'esplanada del Castell durant el Festival de Edinburgh del mes d'agost. No cal dir que no donaria un pas —i la gent en dona molts i si gasta molts cales— per veure-ho, però trobar-nos-ho als nassos de manera informal (bé, la parada de veritat dura 2 o 3 hores, i l'assaig que varem veure en prou feines vint minuts) ens va fer gràcia. I, què caram, sentir una banda de sacs de gemecs interpretant Scotland the Brave en directe no és una cosa que és vegi cada dia :)

La Olivia es pren un any sabàtic

Segurament us preguntareu qui carall és Olivia Judson i perquè la porto avui al bloc. Doncs bé, contràriament al que podria induir a creure un primer cop d'ull a la foto, no es una artista del mon de l'espectacle ni una cover girl, sinó una doctora en biologia per la Universitat de Oxford, especialista en evolució, que ha escrit, entre d'altres, en publicacions tals com The Economist, Nature, The Financial Times o The Atlantic, i que actualment escriu un article setmanal al New York Times. Deu ni do, oi? Doncs, per si tot això fos poca cosa, avui es permet el luxe de dir-nos que això de escriure cada setmana al NYT es molt estressant i que es pren un any sabàtic. Mondo cane: uns tan i altres tant poc. Es broma, ni en queixo de la meva sort ni envejo la dels demés.

¿Perquè la porto al bloc, doncs? Entre d'altres coses, perquè aquest inesperat comiat m'ha portat a reflexionar sobre la de coses que se'm escapen per falta de temps i, sobre tot, per la falsa il·lusió d'estar a temps de fer-les en qualsevol moment perquè "les tinc a l'abast": llibres que no he llegit però que només he d'estirar la ma per despenjar del prestatge, pel·lícules que no he vist però que tinc gravades o en dvd, articles que no he llegit però que puc llegir "en qualsevol moment" perquè els tinc a l'ordinador... cal continuar? Amb els articles de la Olivia Judson em passava el mateix: sabia que els tenia a l'abast. A més a més cada setmana el e-mail del NYT em recordava l'ultim article escrit i pensava "l'he de llegir". Però com tans d'altres anava a la pila del greix. I avui, de cop i volta, em colpeja el títol : So long, and Thanks

—Ostres!, que ha passat, on vas?

—Ja ho veus noi, la vida es així res es permanent, tot flueix.
— Però, Honey, si estàs a la flor de la vida...
— En canvi a tu ja fa molt de temps que se't va enganxar l'arroç. I tanmateix, pel cas que em feies...
— M'havia proposat llegir els teus articles, en serio.
— Perfecte: ara tindràs un any per possar-te al dia. Mira, m'agrada fer les coses ben fetes, i escriure cada setmana al NYT no és qualsevol cosa. És com tindre un dragó per mascota: o l'alimentes amb menja de primera qualitat o un bon dia et pot rostir d'una flamerada.
— Vist així...
— Vull fer acopi de bona vianda per el dragó, tinc el projecte d'escriure un llibre, vull llegir, endreçar les idees...
— En fi, maca, ha estat un plaer. Sempre ens quedarà Darwin.

No és el primer ni serà l'últim cop. Al blogroll d'ací al costat encar hi tinc enllaçat el bloc d'en Bill Moyers. Un periodista honest (si més no a mi m'ho semblava) que després d'haver estat secretari de premsa del president Lyndon B. Johnson i de quaranta anys en el periodisme televisiu (una especie de Josep Cuní però en serio) mantenia un bloc rigorós i de qualitat amb l'al·licient, a més, de que es podia llegir la transcripció dels diàlegs al mateix temps que es sentien. També, no fa gaire, un bon dia va dir fins aquí he arribat (en aquest cas no per prendre's un any sabàtic, sinó per retirar-se, que ja te 76 anys i s'ho ha ben guanyat) i em va deixar amb la sensació de que havia desaprofitat un munt de ocasions de llegir-el i escoltar-el. Sí, direu, ens queden els arxius; tenim milions i milions d'arxius al nostre abast, però es una vana il·lusió: tot el que ens passa pel davant i no ho agafem al vol es perdrà irremissiblement. Tots aquells moments és perdran en el temps com llàgrimes en la pluja.