L'affaire Terry Jones

La paraula que defineix la situació es perplexitat. Ningú se'n sap avenir que un ximple, al que fins fa quatre dies només coneixien 50 grillats, tingui en suspens les més altes instancies dels EE.UU. i, de retruc, tot el mon occidental i part de l'oriental. Deuen ser centenars de milers -potser milions- els articles, editorials, anàlisis, etc, que en tota mena de mitjans s'han ocupat aquests dies de l'affaire Terry Jones. Sense anar més lluny en el meu blogroll hi veig ara mateix dues entrades que se'n ocupen: Francesc Puigcabó i Lluís Foix.  En Francesc Puigcarbó, un cop considerat que tant tocat del bolet està el pastor de les 50 ovelles com els integristes islàmics, se'ns posa en plan nihilista i conclou que si aquesta societat se'n ha d'anar en orris res més apropiat que una causa minsa i ridícula com aquesta. Hi estic d'acord, mai m'han agradat els finals wagnerians. En Lluís Foix fa una reflexió més formal, en la línia diguem-ne convencional que hem llegit i sentit abastament en tots els mitjans: que d'una banda cremar l'Alcorà és una ofensa innecessària però que d'un altre hi ha una asimetria en virtut de la qual una cosa així mai seria possible a l'Aràbia Saudita o el Pakistan.

Ja estic sentint la objecció: si mils i mils de persones s'han ocupat ja del tema, ¿què hi puc dir jo de nou? La resposta és: res en absolut. Però, és clar, el mateix raonament seria d'aplicació a qualsevol altre tema: no hi ha res que no hagi estat dit. El qual raonament m'aboca a tancar el bloc ara mateix i anar-me'n a fer quelcom més productiu. Perquè no ho faig? No ho sé, no tinc cap explicació racional, però he començat a parlar de l'affaire Terry Jones i no vull deixar l'apunt a mitges.

Òbviament el que per a mi te un cert interès d'aquest assumpte no és l'anècdota dels èmuls de Fahrenheit 451d'una i altre banda (tot i que com diu en Puigcarbó, bé es podria acabar en uns grans focs d'artifici), com el com i el perquè de tot plegat. S'ha dit -i és cert- que fanàtics com aquest n'hi han hagut i n'hi hauran sempre; i que, com també s'ha dit, normalment passant desapercebuts. Però també sabem que si una cosa pot passar, acaba passant; la era de la comunicació no te volta enrere, i si en el cas de Salman Rushdie o Ayaan Hirsi Ali va fer falta que els heretges tinguessin una certa rellevància dins el mateix Islam per provocar una reacció dels seus fanàtics, casos trivials com el de les caricatures de Mahoma o el del fonamentalista de torn que ens ocupa ara, seran cada vegada més freqüents. No tinc ni idea de com cal afrontar el problema, però no cal ser gaire intel·ligent per entendre que la solució no passa per una crida del general Petraeus o del president dels EE.UU. en persona, adreçada al boig de torn, demanant-li per favor que no cremi l'Alcorà.

¿He dit que no cal ser gaire intel·ligent per entendre-ho? Doncs bé, jo dec ser ruc de mena, perquè no solament la OTAN i Obama s'han posat en una situació tan ridícula, sinó també els presidents de països tan importants com Pakistan o Indonèsia han fet demandes en el mateix sentit. A mi només se'm acudeixen dues posicions racionals:

A) ens adaptem a les exigències dels països islàmics (no només dels integristes, sinó, com acabo de dir, dels seus governs i institucions) i legislem en contra de "ofendre" l'Islam, de manera que és pugui evitar i/o condemnar legalment al pastor o als dibuixants de les caricatures, o

B) els diem formalment als països de la comunitat islàmica que ens mantenim ferms en el nostre sistema de llibertats i que els convidem a fer el mateix -és dir a implantar un sistema de llibertats similar- en els seus països.

En moments com aquests és quan es fa més gegantina la figura del Venerable Tombarelles: "En política es pot fer tot menys el ridícul".        

---------

*) La il·lustració s'ha manllevat a El Be Negre de 15/3/1979

La ciència, amb humor entra.

De La Vanguardia de 21/8/2010

Aquesta tira del sempre genial Calvin i Hobbes (el geni és Bill Watterson, és clar) em va portar a reflexionar sobre la presencia i el tractament de la ciència als mitjans de comunicació en particular i a la societat en general. Em va sorprendre gratament veure com en una tira de humor, adreçada al lector normal de diaris, es parlava de "gens recessius" sense més cauteles ni aclariments. Vol dir que no solament l'autor està familiaritzar amb la idea, sinó que pressuposa que també ho està el lector. Cert que l'autor no fa els dibuixos pensant en el lector català sinó, de ben segur, en l'americà, tot i que les tires es distribueixin per mig mon. I els lectors dels diaris americans saben, doncs, què és un gen recessiu? Probablement no tots (potser tampoc tots els lectors d'aquest bloc) però això no vol dir que no s'en hagi de parlar. De fet no tots els lectors entenem l'argot de les pàgines de economia, per exemple, i no per això els diaris deixen de parlar-ne. Llavors -continuo amb la meva reflexió- els mitjans de comunicació (i ara ja estic pensant en els de casa nostra) no parlen de ciència perquè la gent no la coneix?, perquè no li interessa?, o perquè ni la coneix ni li interessa?  

En aquest punt em va vindre a la memòria un conte de Woody Allen que havia llegit feia poc. El conte, que forma part del llibre "Pura Anarquia", es titula "Tirar demasiado de la cuerda" ("Strung out", en la versió original) i comença així (sortosament he trobat a la xarxa tant la versió castellana, com la original, si bé no la catalana):

Es para mí un gran alivio saber que por fin el universo tiene explicación; empezaba a pensar que era yo. Pero resulta que la física, como un familiar irritante, tiene todas las respuestas. El big bang, los agujeros negros y el caldo primordial aparecen todos los martes en la sección de ciencias del Times, y gracias a eso mi comprensión de la teoría de la relatividad general y de la mecánica cuántica está ahora a la altura de la de Einstein, o sea, de Einstein Moomjy, el vendedor de alfombras.

Es dir, els lectors del New York Times (i també d'altres diaris) sí estan una mica familiaritzats amb la ciència. El mateix Woody Allen ens demostra amb aquest conte que te un coneixement una mica més que superficial dels temes científics, com en altres ocasions ens havia demostrat que tenia coneixements més que superficials de filosofia o de la literatura russa. Per fer humor sobre un tema s'ha de conèixer, altrament en lloc de fer humor es fa el pallasso, que no és ben bé el mateix.

Tornant a la reflexió d'abans, estem en allò de l'ou i la gallina: els mitjans no parlant de ciència perquè no interessa, o la ciència no interessa perquè no és present als mitjans? Segurament -com en el problema de l'ou i la gallina- ni una cosa ni l'altre; simplement la evolució històrica ens ha portat on som. Els diaris estan per fer diners (o si més no per no perdre'n) i els temps son cada vegada més difícils, de manera que han d'anar a el que és segur. Així ens trobem amb la paradoxa de que tot i que en el moment actual podria haver-hi un major nombre de lectors receptius a més presencia de la ciència als mitjans, aquesta presencia ha reculat: varen desaparèixer els suplements de Ciència a La Vanguardia (me'n lamentava en ocasió de la mort del dibuixant Krahn) i a El País, i només ens queda algun bloc com el del nostre amic Salvador Macip a El Mundo o el de Javier Sampedro (que apareix i desapareix com el Guadiana) a El País. Si n'estaran de malament les coses que fins i tot el NYT, que semblava fort com una roca, pot tremolar davant l'escomesa de'n Rupert Murdoch. Llavors, ni la secció Ciència dels dimarts ens quedarà.

Un altre cosa, tot i que emparentada mol de aprop, és el rigor a l'hora de parlar de qüestions tècniques i científiques. Però d'això en vull parlar en un proper apunt.

Tocant de peus a terra

A l'apunt antepenúltim, sobre les reaccions a la manifestació del 10 de juny, i en algun comentari que he deixat per aquest blocs del dimoni, em mostrava renuent a entrar en el tema de fons -la independència- per la mandra que inevitablement em provoca parlar sobre coses etèries i vaporoses. Em sembla recordar que en algun bloc inflamat d'anhel sobiranista vaig deixar un comentari exageradament breu: "independència, per a fer què?". I es que, amb tot el respecte per els qui veuen en la independència la solució de tots els mals, encara no he vist (no dic que no hi sigui, potser sí; el meu cam de visió es bastant estret) un projecte de país -o per el país- en que de manera raonada i fonamentada s'exposi quina es la viabilitat, i quins els mitjans, en virtut dels quals Catalunya podria esdevindre una societat, primer cohesionada, i després independent. I quin seria el pacte social -suficientment ampli- que un tal projecte es plantejaria.

No us espanteu, però, no em proposo de llençar la meva proposta, ni tant sols de assajar una reflexió sobre el què podria o no podria ser. No, no va per aquí la cosa, és força més modesta i més intranscendent: en la meva indolent i desvagada peregrinació per la premsa d'un xafogós dia d'estiu m'he topat amb un article de Josep Mª Colomer a El País que, si més no, te la virtut de la claredat en l'anàlisi de la qüestió, que ja és molt. Tampoc es que en Colomer desenvolupi l'hipotètic projecte -això requeriria bastant més que un article i d'altre banda, difícilment (si be no impossible) podria bastir allò en que no creu-. El que fa en Colomer, en la seva qualitat de politòleg (així se'l qualifica i es qualifica), es explicar d'una manera senzilla i entenedora l'estat de la qüestió, es a dir, on som i perquè. Comença així:

El catalanismo ha perdido la batalla estatutaria debido, en gran parte, a su confusión conceptual y estratégica. Las reacciones a la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto han sido de rechazo y repudio, pero han mostrado un gran desconcierto acerca de las alternativas de futuro.

No es pot dir més clar. A continuació diu on rau la confusió: en els conceptes de sobirania i federalisme. Dos conceptes, diu, que, a casa nostre, han estat abastament (mal) utilitzats. Del de sobirania diu que, avui en dia, a Europa, està obsolet. Fa uns segles la sobirania era el poder de controlar les fronteres, aturar la immigració i les importacions, tindre un exercit autosuficient, emetre moneda, etc. Cap d'aquestes coses és possible a l'Europa d'avui. Dins de la UE, diu, més que independència hi ha interdependència; no hi ha sobirania i no n'hi tornarà a haver. Respecte del terme federalisme la confusió no és menor:

Parece que muchos entienden por "federalismo" una especie de confuso estadio intermedio entre la autonomía y la independencia. Pero lo que implica la federación es más unión, es decir, menos competencia entre los Gobiernos territoriales y más participación en las políticas comunes de ámbito general.

Però aquest àmbit estatal en que, en teoria, els territoris federats tindrien més incidència és justament el que, com s'ha dir més amunt, quedarà cada cop més diluït dins de la UE. De on es dedueix que la federació que podria tindre sentit seria la europea. La resta de l'article incideix sobre tot en les contradiccions i petites misèries dels nostres partits i institucions, i el final no pot ser més desesperançador: em perdut una dècada i tornem a la situació anterior. Si us ve de gust ja el llegireu vosaltres mateixos però en tot cas no em resisteixo a copiar un parell de paràgrafs que il·lustren, respectivament, dos dels assumptes que ja he apuntat: què volem decidir i amb què contem -socialment parlant- per decidir:

En el aspecto estratégico, proclamar "somos una nación" es irrelevante si la voluntad de ser no se concreta en un proyecto político. Ante la pretensión de que "nosotros decidimos" hay que preguntar: decidimos ¿qué? Las demandas catalanas que llevaron al proyecto de Estatut de 2005 incluían, al mismo tiempo, más poderes propios (por ejemplo, en la administración de justicia y el Síndico de Agravios), relaciones bilaterales con el Gobierno central (en impuestos e inversiones) y más participación en las instituciones comunes (como el Tribunal Constitucional, el Banco de España y el Senado).

Estas demandas apuntaban en direcciones diferentes y su armonización habría requerido un esfuerzo mayor. Pero solo dos días después de la manifestación catalanista del paseo de Gracia, el Parlamento de Cataluña rechazó una iniciativa legislativa para un referéndum sobre la independencia.  A continuación, la defensa del Estatuto se circunscribió a refrendar su preámbulo, pero ni siquiera este gesto pudo ser trasladado a las Cortes Generales. Ahora mismo no parece, pues, que se quiera avanzar ni hacia más "soberanía" ni hacia más "federación".