Puritanisme (d'estar per casa) i democràcia

Arran dels canvis de govern a Grècia i Itàlia s'han sentit i s'han llegit tota classe de desqualificacions i de exageracions: des que s'ha posat al cap dels governs a persones que no han sigut escollides pel poble fins a que s'ha segrestat la democràcia, s'ha cedit al xantatge de "Merkozy" (Merkel+Sarkozy) —els nous papus de la progressia— o, fins i tot, que Alemanya imposa la seva dictadura als països del Sud. Anem a pams. És cert que ni Papademos ni Monti han estat escollits pels electors, però tampoc ho van estar, en tant que caps de govern, Belusconi ni Papandreu ni Zapatero. Van ser els respectius parlaments els qui els van donar l'encàrrec de formar govern (amb la preceptiva sanció del Cap d'Estat si feia al cas). Ens han bombardejat tant amb la propaganda electoral que ens em acabat creient que escollim cap de Govern, i no és cert: les nostres democràcies son representatives, no directes. Cert que ni Papademos ni Monti eren diputats, però han estat referendats pels parlaments respectius i en cap cas s'han violentat les normes democràtiques respectives de Grècia o Itàlia. Tot això ho analitzava avui Fernando González Urbaneja, en un article breu però ben ponderat.

Peró si els puritans de la democràcia em semblen una mica beneïts (que no se'm ofengui ningú, després diré el perquè), els que s'esquincen les vestimentes perquè els estats de la UE estan perdent la seva sobirania davant de Brussel·les (últimament surten sobiranistes de sota les pedres) senzillament no fan altre cosa que ensenyar el llautó. Així es lamentava un tal Pablo Sebastián abans d'ahir:

«Estamos asistiendo a una nueva versión del “rapto de Europa”, pero esta vez a manos de “los mercados” y bajo la batuta de la nueva y hegemónica Alemania de Ángela Merkel. Todo ello en menoscabo de la Democracia, la Política y la Soberanía (con mayúsculas) de los países de la eurozona...» 

"La Soberanía con mayúsculas", vet aquí el problema: volem una Europa "solidaria" (ja sabem com entenen alguns la solidaritat) però que no ens toqui un bri de sobirania. Davant d'això jo hi diria dues coses: primera, que la sobirania la varem perdre quan ens varem començar a hipotecar fins a les pestanyes; quina sobirania volem si tenim el cul llogat! Segona, que jo, particularment, no tinc cap ànsia de sobirania, ni en tant que català ni en tant que espanyol. Posats a dependre, em refio més dels alemanys que dels catalans o els espanyols.

Jürgen Habermas

Però tornem al segrest de la democràcia. ¿Que potser no patim un seriós dèficit democràtic a la UE?, em dirà algú, potser mig ofès. I tant que sí! D'aquí plora la criatura, que diria el President Maragall. Fa anys que molta gent, entre ells el prestigiós filòsof Jürgen Habermas, s'hi esgargamellen. Però això no ve d'ara, companys! Europa té un seriós dèficit democràtic des que es va fundar. Però mentre els diners anaven fluint i lligàvem els gossos amb llonganisses ningú semblava gaire amoïnat per la falta de democràcia a Europa. ¿Quanta gent va a votar a les eleccions europees? I al referèndum per aprovar la avortada Constitució, ¿quants hi varen participar? ¿Algú ha vist la gent mobilitzar-se per exigir que les eleccions al Parlament Europeu siguin transnacionals, o per que el Consell de la UE sigui escollit i hagi de donar comptes al Parlament Europeu, etc., etc. No em cal seguir: llegiu l'Habermas que ho explica molt millor que jo.

Fa una estona, a propòsit d'aquest mateix tema, he deixat aquest comentari a can Lluís Foix:

Y no olvidemos a Weber: es la hora de la responsabilidad y de pensar en las consecuencias de los actos. Meter a Grecia o Italia en procesos de referéndum o disolución de parlamentos quizá hubiera satisfecho las convicciones, pero hubiera sido muy irresponsable.

M'agradaria aclarir-ne el significat, però l'apunt s'allargaria massa. En el proper ho faré, i serà una bona excusa per parlar de Max Weber i l'ètica de la responsabilitat.

La caixa de cartró o l'American Way of Life

Stanley Tucci a "Margin Call"

Moltes vegades m'he preguntat fins a quin punt la imatge que tenim dels EUA respon a la realitat o més aviat a un clixé. Ja sé, depèn: hi ha moltes imatges (cadascú té la seva), molts clixés i, fins i tot, moltes amèriques. D'acord, però, sense entrar en disquisicions, em refereixo als trets que habitualment atribuïm a la seva idiosincràsia: individualistes, patriotes, religiosos, competitius, amb vincles familiars distesos, lliberals (en el sentit de rebutjar la ingerència de l'Estat), etc. M'ho tornava a preguntar l'altre dia tot veient la peŀlícula "Margin Call".

No en faré la ressenya; només diré que em va semblar fluixeta i que la història que explica en 109 minuts podria explicar-se folgadament en mitja hora. Però, com deia, em va retornar a les cabòries sobre si els americans son realment així. Quan al personatge que interpreta l'Stanley Tucci li donen un parell de caixes de cartró per recollir les seves coses i l'envien directament al carrer, sense ni tant sols acomiadar-se dels companys de oficina (excepte dos que es troba de camí a l'ascensor per necessitats del guió), estaria temptat de dir que estan fent una caricatura... si no fos que fa tres anys tots varem veure gent que sortia de Lehman Brothers exactament així: amb una caixa de cartró a les mans. Més tòpics hi son presents: banderes clavades a les parets de la oficina, triomfadors i fracassats (no sembla haver-hi punt mig), individualisme, fidelitat a la l'empresa fins l'ultim moment, com si fossin una mena de kamikazes...

Però rebobinem un moment. Quan he fet el repàs als tòpics he dit, entre d'altres, individualistes i patriòtics. ¿Son realment compatibles aquests dos trets? A mi no m'ho sembla, i a l'autora d'aquest article tampoc. "En essència, individualisme patriòtic és un oxímoron", ens diu. De fet l'article és una crítica als candidats presidencials, inclòs el propi president actual, que fan enceses proclames de patriotisme, reclamen i esperen la benedicció de Déu per els americans i, pòstumament, homenatgen els joves enviats a morir per la pàtria. Però va més enllà d'aquesta crítica —i aquest és l'aspecte que m'interessa— quan posa de manifest la tensió dialèctica entre l'esperit de patriotisme col·lectiu que els americans esperen uns dels altres i l'individualisme del qual també se senten orgullosos.

¿Com cal interpretar aquesta tensió? Analitzant-ho una mica sembla bastant evident: el patriotisme s'espera de les classes més baixes, que a fi de comptes son els que donen la vida per la pàtria, mentre que la autonomia individual, és exercida per les classes mitges i altes. Aquesta és la faŀlacia: el patriotisme funciona de forma unidireccional a l'hora de demanar sacrificis, però l'Estat, en mans de les classes ben situades, és gasiu quan es tracta assistir els més febles, que en això consisteix el veritable patriotisme. Curiosament aquest "patriotisme asimètric" sembla comptar amb la aquiescència de la majoria de la població. O, potser més ben dit, de la majoria satisfeta que vota. 


Així ho reflecteixen de manera rotunda les enquestes de opinió que cita l'articulista. Segons aquesta, el 59% dels americans exhibeixen la bandera a casa, a la oficina o al cotxe, i el 83% es consideren molt orgullosos o extremadament orgullosos de ser americans. Segons aquest altre, el 90% estan d'acord amb la afirmació "Admiro a la gent que es fa rica treballant dur", el 88% amb la de "Jo soc molt patriota" i un 83% amb la de "Jo mai ha dubtat de la existència de Déu". El mateix comentari a l'enquesta, no obstant, ens adverteix que alguns d'aquests sentiments poden ser considerats "wishful thinking", com per exemple el expressat pel 90% que considera un deure anar a votar, quan a l'hora de la veritat només hi va el 40% ;-|

Les cinc etapes del dol... econòmic.

Cliff Gorman a "All That Jazz"

Elisabeth Kübler-Ross, psiquiatra d'origen suís que es va establir als Estats Units, va ser coneguda sobre tot pel seu llibre "On Death and Dying" (1969) i pels seus estudis sobre la mort i les cures pal·liatives. En l'esmenat llibre, la doctora Kübler-Ross descriu les cinc etapes per les que, segons ella, passa un pacient que s'enfronta amb la realitat inexorable de la mort: Negació ("no passa res"). Ràbia ("¿per què a mi?"). Negociació ("¿què puc fer per aplaçar-ho?"). Depressió ("no hi ha res a fer; això s'ha acabat"). Acceptació ("el món seguirà girant sense mi"). Un procés similar es podria viuria també davant de fets traumàtics com un divorci, quedar-se a l'atur, perdre una persona estimada, etcètera.

Bob Fosse va incloure una parodia sobre aquest tema, interpretada per Cliff Gorman (imatge), a la pel·lícula "All That Jazz" (1979). No he trobat cap vídeo doblat o subtitulat d'aquesta seqüència, però n'he trobat una en versió animal que resulta fins i tot més simpàtica:





No sembla gaire difícil fer una analogia entre el trauma individual i l'estat de xoc col·lectiu que viu la nostra societat en aquests moments:

1. Negació. "No estamos en una crísis económica". "Hemos superado a Italia en renta per cápita y superaremos a Francia en 2013" (ZP).

2. Ràbia. "Que paguin la crisi els que l'han creat: que la paguin els rics, que la paguin els bancs, que la pagui Wall Street" (La ciutadania). "Que Alemanya sigui més solidaria; si no ens ajuda no li comprarem" (els patriotes de la solidaritat aliena).   

3. Negociació. D'acord, ens estrenyerem el cinturó. Aquí està el "Plan E" (o era Ñ?), el "Fondo Estatal para el Empleo y la Sostenibilidad local", la eliminació del Impost sobre el Patrimoni (abaixar impostos és d'esquerres), la deducció de 400€ lineal al IRPF, i altres mesures no menys revolucionaries. (No comentarem els resultats per no ofendre la intel·ligència del lector).

4. Depressió. Res ha funcionat: l'atur segueix pujant i la borsa baixant. "Per primer cop en molts anys les noves generacions viuran pitjor que les dels seus pares" :-( 

5. Acceptació. Encara no hem arribat a aquest estadi, no al menys de forma generalitzada, però alguns alguns economistes (no sé si els més lúcids o els més resignats) ens comencen a parlar clar: serà llarg i penós, i no hi ha dreceres.

La meva interpretació és que la verdadera acceptació implica entendre que no només hem viscut per damunt de les nostres possibilitats les últimes generacions, sinó els últims segles. De fet, des de l'època de les conquestes i del colonialisme. L'Occident ha viscut "per sobre de les seves possibilitats" a espatlles de la reste del món. Ara, i cada cop més, els països dits emergents reclamen la seva part del pastís. Aquests serà el sentit últim de l'acceptació. I no sembla que ningú estigui disposat a entendre-ho ni, molt menys, a acceptar-ho.