Arcadi Espada

Feia temps que no em passava pel bloc de l'Arcadi. Ens varem conèixer molt de resquitllada en un fòrum de internet ja fa un munt d'anys, 9 o 10, potser. Després es va muntar un bloc que era seguit quasi religiosament per una munió d'incondicionals. Si he de ser sincer no em resulta fàcil aguantar la seva impertinent fatxendaria, però tampoc negaré que hi sento una mena d'atracció morbosa: escriu be, el malparit. Això sí cal anar-hi amb l'ànim fred, altrament es corre el risc (innecessari, d'altre banda) de patir un vessament cerebral. Ahir, aprofitant que la desvagada blocaire convidava a navegar sense rumb, m'hi vaig deixar caure. Després de passar una mica en diagonal per damunt dels dos últims apunts em vaig aturar en un intitulat ¡Hala Madrid! Mira, si més no el títol es original -vaig pensar- veiem què diu.

I el que diu, així d'entrada, és que Craig Venter i José Mourinho «tienen mucho en común» perquè son «dos odiados ganadores». A mi no em diuen gran cosa ni un ni l'altre, però em va encuriosir la comparació i em vaig preguntar quan trigaria a aparèixer l'anticatalanisme (ell en diu «antinacionalismo»). Doncs just a la línia següent:

Yo le agradezco mucho a Florentino Pérez que, ante la imposibilidad ibérica de fichar a uno, haya traído el otro al Real Madrid, equipo que yo, deseando fervorosamente que el FC Barcelona pierda todos los partidos que juegue, es el que con más calor sigo.

Algú podria pensar que no te res de particular: per a un fanàtic del Madrid, com per un del Barça, aquest desig és la cosa més normal del mon. Res d'això: a l'Arcadi (com a mi) el futbol en general i el Madrid (o el Barça) en particular se n'hi en fot tres punyetes; el motiu per el qual celebra l'arribada d'en Mourinho es que, amb el seu anterior equip va guanyar la copa «sin un solo jugador patrio». En resum, que l'Arcadi, que pretén ser antinacionalista radical, un citoyen du monde, considera que la virtut màxima d'un equip de futbol es estar composat per «mercenaris» abans que per jugadors de la pedrera, que porten el germen del nacionalisme.

Particularment no em considero nacionalista; fins i tot quan era més jove i més ingenu simpatitzava amb aquesta idea del mon com a pàtria universal. Però aquest home ni és tan jove ni tampoc és ingenu; senzillament pateix un d'un radicalisme verbal mal assimilat (si és que ni poden haver de ben assimilats): creu que si una cosa es bona, el doble ha de ser millor i el triple òptima. I això porta, com és sabut, a la caricatura, a l'astracanada. Veieu-ne un exemple:

Mi madre siempre ha vivido en Barcelona, pero únicament escucha emisoras de Madrid, como es habitual en tantos catalanes cosmopolitas. («Diarios», Madrid-2002)

Aquests és el punt més feble d'aquest home que, d'altre banda, no em ser estar de qualificar de intel·ligent i de brillant en l'escriptura i domini de la llengua. Però el perd aquest monolitisme, aquesta ridícul sentit del l'absolut, aquest maniqueisme que el porta a afirmar (p. 187 de «Diarios»): «Ha llegado el momento de confesar que la verdad me pone». Així, el veurem defensar no solament l'Estat unitari espanyol o qualsevol altre estat democràtic, sinó àdhuc, la Russia enfront de Txetxènia, la Xina enfront del Tibet, etcètera.

Però he deixat a mitges l'apunt del «¡Hala Madrid!» L'home, volent adornar els seus arguments amb un vernís erudit, estira més enllà del que és raonable el suposat paral·lelisme entre l'entrenador i el científic per dir-nos que empren el mateix mètode, el Shotgun o força bruta:

Hay que felicitar a Pérez, porque ha dotado al Real Madrid de un relato. Un toque, dos toques, CR-9, ¡shotgun!. Un relato que tiene, además, el imapagable efecto colateral de acabar con la cursilería del barcelonismo, que jamás se limita a ganar sin añadir aceitosas lecciones de pedagogía social. No sólo tenemos que aguantar que sean buenos sino también que sean buenos.

El «relato», seria doncs, la perdigonada (això vol dir shotgun) o pescar amb dinamita, com diu en un altre lloc, per oposició a passar-la en el centre del camp, «de un amaneramiento gramático a otro lógico». Vet-ho aquí.

La crisi es reflecteix

La idea va partir d'ací.

Immortals, sans i perfectes, o la ciència explicada

Li vaig prometre a Salvador Macip que un cop llegit el seu llibre li diria què m'havia semblat. Suposo que no li sabrà greu si li ho dic públicament. Així mato dos pardals d'un tret: compleixo la paraula compromesa i esquivo, ni que sigui per un dia, la passa de sequera blocaire que nos invade.

M'imagino que per a un científic que es decideix a escriure un llibre, del tipus que se'n ha vingut a dir divulgació científica, els dubtes hamletians que se li plantejant no deuen ser tant respecte de la matèria sobre la qual ens vol parlar (que intueixo que en Salvador ho tenia clar) com sobre el nivell tècnic idoni per connectar amb l'audiència. A l'Stephen Hawking li van posar tant la por al cos dient-li que per cada fórmula matemàtica que poses es dividiria per 2 el nombre de lectors, que finalment amb prou feines es va atrevir a incloure'n una: E = mc². (Per cert, evitar les fórmules no va fer, segons el meu parer, el llibre més intel·ligible).

Tot i que es fa difícil de dir, perquè cada lector és un mon, particularment discrepo d'aquesta opinió. Discrepo, per exemple, d'aquest crític (per cert, més que una crítica en fa un resum excel·lent i exhaustiu) quan diu:

Inmortales y perfectos es un ensayo divulgativo brillantísimo que se lee con auténtico placer, pero es demasiado técnico, lo que no lo hace apto para todos los públicos.

Certament un llibre sobre ciència no ha de ser para todos los públicos, però crec que el lector que s'acosta a aquests tipus de llibre està predisposat a fer el esforç mínim imprescindible per accedir a la informació que se li proposa. Val a dir que el crític en qüestió sembla ser que està vinculat al "Círculo de lectores" i que estava pensant en el seu públic. Què hi farem! Em sap greu pel Salvador, però potser sí que el seu llibre no es para todos los públicos del Círculo. Però, cal insistir-hi, Immortals i perfectes no és un manual tècnic, sinó, com diu l'autor, "un retrat de la situació actual de la biomedicina" que ens posa al corrent de "com ens afecten i com ens afectaran els nous coneixements que anem generant als laboratoris". El llibre dona al lector exactament el que promet en aquest paràgraf de la introducció:

Al final, el lector hauria d'acabar tenint les eines necessàries per comprendre el que està passant a l'avantguarda de la medicina. Així podrà seguir ell mateix els nous descobriments que es vagin fent públics cada dia sense sentir-se intimidat per un munt de paraules i idees enrevessades.

Doncs això, ni més ni menys.

Un altre aspecte dels llibres sobre ciència al que li tinc una mica de mania es el de la palla. ¿Qui, alguna que altre vegada, no s'havia enrotllat en un examen intentant suplir amb palla la falta d'inspiració? Dons això semblen fer alguns autors, sobre tot els americans. I un pensa: "home, Amèrica te excel·lents literats, però quan vulgui literatura ja aniré a un Paul Auster, o a un Philip Roth, posem pel cas". Mireu, si no, com comença un capítol qualsevol de "Complejidad", de Roger Lewin: "Los setos llevan aquí mil años", dijo Bill mientras avanzábamos a una arriesgada velocidad por oscuros caminos rurales..." i així continua fins que, dues pàgines més endavant, ens assabentem cap a on "avancem": la casa de James Lovelock. Després, entre anècdota i anècdota, farà disperses referències a l'objecte de la visita a Lovelock, la hipòtesi Gaia. En resum, i perdó per la digressió, es pot ser més o menys circumspecte, com Ernst Mair o Francisco J. Ayala; més o menys apassionat, com Richard Dawkins o Lynn Margulis o, en fi, més o menys tècnic, com Antoni Prevosti o Maynard Smith, però en cap cas cal, com fan aquests bons autors, sacrificar el rigor i la informació que tant semblen espantar al crític del Círculo de Lectores.

Tornem però al llibre del Salvador, que era del què es tractava. Un altre problema, un cop decidit el nivell tècnic, és el nivell d'aprofundiment. Aquí suposo que el Salvador va haver de fer un esforç important de síntesi perquè el tema és tant extens (tot i que a priori no ens ho sembli als profans) que a poc que s'hagués estès li hauria sortit una enciclopèdia. S'en surt prou be fent servir el recurs dels quadres sinòptics, els resums, i el vocabulari, a més a més d'un glossari final molt útil. Es clar, això no surt gratis; hi ha moments que ens podem trobar llacunes que haurem d'omplir pel nostre compte si volem aprofundir en un tema o escatir un dubte, però, com dic, era inevitable si calia evitar que el llibre es convertís en un totxo.

Particularment (per entrar finalment en la meva impressió personal) m'ha agradat més la primera meitat (grosso modo), més descriptiva (projectes genòmics, manipulació genètica, clonació, cèl·lules mare, naturalesa i tipologia dels càncers, etc.) que la segona, més especulativa (mil i una estratègies de curació del càncer, lluita contra l'envelliment, la immortalitat, etc.). Per els que no estem gaire sans, no aspirem a la perfecció i la immortalitat ens semblaria el més proper a l'infern de Dante Alighieri, aquestes especulacions ens sonen una mica a música celestial. (Per no entrar en el tema de la demografia i la piràmide de població, que ens portaria per altres viaranys). Com li vaig llegir, no recordo a qui, n'hi ha que es deleixen per la immortalitat i no saben com omplir un diumenge a la tarda plujós.