Jo confesso: a la recerca del mal

Estem altre cop a Bebenhausen. L'Adrià, que està fent el doctorat a la Universitat de Tübingen, ha rebut la visita del seu amic Bernat i l'ha portat a visitar el monestir.

   —Quina cosa mes bonica —va dir en Bernat, admirat.
   —M’agrada molt, el lloc. Hi he vingut sis o set vegades, primavera, estiu, tardor... Es relaxant.
   En Bernat va respirar, satisfet, i va dir com pots no creure veient la bellesa i la pau d'aquest claustre.
   —Els que vivien aquí adoraven un Déu venjatiu i rancuniós.
   —Una mica de respecte.
   —Ho dic mol dolgut, Bernat; no faig broma.
Si callaven, només se sentia el glaç fet a bocins pels seus trepigs. Cap ocell no tenia interès a congelar-se. En Bernat va respirar fondo i va treure un núvol espès com si fos una locomotora. L'Adrià va reprendre la conversa:

Monestir de Bebenhausen

—El Déu cristià es rancuniós i venjatiu. Si comets una falta i no te'n penedeixes, et castiga amb l’infern etern. Em sembla una reacció tan desproporcionada que amb aquest Déu no hi vull tractes.
   —Però...
   —Però què.
   —Doncs que és el Déu de l’amor.
   —Puja aquí dalt i balla: a rostir-te eternament per­què no has anat a missa o has robat al veí. No hi veig amor per enlloc.
   —En fas una visió parcial.
   —No et dic que no: no en sóc especialista. —Es va aturar en sec:— Hi ha coses que em corsequen mes.
   —Com ara què?
   —El mal.
   —Què?
   —El mal. Per que el permet el teu Déu? No evita el mal: es limita a castigar el malvat amb el foc etern. Per que no evita el mal? Tens una resposta?
   —No... Be... Déu respecta la llibertat humana,
   —Això t'ho fan creure els sacerdots astuts; per a ells també es inexplicable la deixadesa de funcions de Déu davant del mal.

(pag. 421, 422)

Deia a l'anterior apunt que el mal, la culpa, el penediment i l'expiació constitueixen un dels eixos en torn del qual giren les confessions de l'Adrià. El mal en sí mateix no té per què anar associat necessàriament als altres conceptes, que pertanyen més aviat al regne de la religió, però l'Adrià en el seu relat en manté quasi sempre la vinculació: el mal genera culpa, aquesta porta al penediment i aquest a l'expiació. L'excepció és quan parla del Mal absolut (en majúscula); llavors no li calen additaments. "Ja sé on és el Mal. Fins i tot el Mal absolut. —llegeix en una carta datada el 1941 que Drago Gradnik, antic company a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Fèlix Ardèvol, pare de l'Adrià, adreçà a aquest— Es diu Himmler. Es diu Hitler. Es diu Pavelic. Es diu Luburić i el seu invent macabre de Jasenovac". I continua: "La guerra posa en relleu la part més bestial de la naturalesa humana. Però el Mal existeix abans de la guerra i no depèn de cap entelèquia sinó de les persones".

La qüestió de l'origen del mal obsessiona l'Adrià, però com més hi pensa més esmunyedissa se li fa. Quan se sent segur es diu no creient, però a estones és agnòstic, i fins això sembla trontollar quan es pregunta per què Déu (que hem quedat que no existeix) permet el mal. Donat que sobre la naturalesa del mal l'Adrià (i el propi Cabré) admeten la influència de Hannah Arendt, no estarà de més fer-ne una referència.

Arendt es coneguda, sobre tot més enllà dels cercles acadèmics, per la controvèrsia que va generar amb les cròniques del judici contra Eichmann, que posteriorment es van ampliar en forma de llibre, 'Eichmann a Jerusalem', i el concepte que va encunyar com a banalitat del mal. Segons el seu punt de vista Eichmann no era era conscientment culpable perquè, al marge de la seva intel·ligència o erudició, no tenia la capacitat de pensar entesa com a capacitat de distingir entre el bé i el mal. Es limitava a complir amb la llei i l'ordre establerts. Òbviament Arendt va tindre mols crítics, sobre tot entre els jueus. Sense anar més lluny el mateix Isaiah Berlin, que també té un lloc a la noveŀla, va dir: "Debo admitir que no respeto demasiado las ideas de la dama. Muchas personas notables admiraron su obra. Yo no puedo." I afegeix: "Yo no estoy dispuesto a tragarme esa idea suya de la banalidad del mal. Me parece falsa. Los nazis no eran «banales». Eichmann creía profundamente en lo que hacía."

Segurament, per mor d'aquesta incapacitat de pensar que atribuïa a moltes persones ("no hi ha un Eichmann en tots nosaltres, però hi ha un bon nombre de Eichmanns") Arendt lamentava la mor de Déu: "Estoy perfectamente convencida de que toda la catástrofe totalitaria no se habría dado si la gente siguiera creyendo en Dios o, mejor, en el infierno; es decir, si todavia existieran absolutos [ultimates]." (Ed. Paidós-1995). D'alguna manera Arendt reconeix que el vuit deixat per Déu no es pot omplir amb la raó: la metafísica és qüestionable, però pot ser extraordinàriament útil socialment. Aquest lligam entre Déu (o la seva mort) i el mal ens retorna a la noveŀla. Cap al final, un Adrià que està fent ja els últims moviment de la partida d'escacs contra la dama de la dalla, admet el seu fracàs com a pensador en el que ha estat l'afany de la seva vida: entendre la naturalesa del mal.     

"He perdut tot el gas. Em falten eines de filòsof per prosseguir l'itinerari. M'entesto en buscar el lloc on resideix el mal i sé que no és a l'interior d'una persona. A l'interior de moltes persones? El mal és fruït d'una voluntat humana perversa? O no: prové del Diable, que l'inocula a les persones que ell creu convenient (...)"

(pag. 954)

No està sol: Salvador Giner, un dels pensadors més reconeguts a casa nostra, que va ser alumne de Hannah Arendt i estudiós de la seva obra filosòfica, reconeix trobar-se en un atzucac semblant a l'hora de elaborar una noció teòrica y argumentativament viable del mal :

     La cuestión filosóficopolítica del mal es hoy una cuestión abierta (...) No estoy en condiciones para salir del atolladero teórico. Siento la desazón de quien invoca una necesidad intelectual a sabiendas de que no tiene la fórmula para satisfacerla convincentemente.

En primera lectura aquest reconeixement del desconcert de l'Adrià —i de retruc d'en Cabre perquè, si bé es tracta d'una noveŀla i no d'un assaig, és, em sembla, un dels moments en que el personatge es fa transparent a l'autor— a l'hora de donar-nos pistes sobre el mal ho vaig veure com un punt feble; com una certa inconsistència del personatge: entre el primer i l'ultim fragment citats representa que han passat més de trenta anys, i no ha estat capaç de elaborar res substantiu sobre allò que l'obsessiona. Després de repassar Arendt i Giner ho puc entendre millor: no ha anat més lluny perquè no hi havia gaire més lluny on anar.

El triomf de la mort (Pieter Brueghel el Vell)

  PS: Informació prou complerta sobre Hannah Arendt i sobre mols altres personatges i corrents filosòfics a l'excel·lent i didàctica web de Ramon Alcoberro, d'on he tret part del material.

  

Jo confesso (Confiteor)

 “Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions..."

Sant Pere del Burgal (F. Carles ebrenc)

Així comença Jo confesso. L'Adrià Ardèvol, l'home que confessa, neix el 30 d'abril de 1946; Jaume Cabré, el seu creador, el mateix dia de 1947, i jo soc del maig del 45. No m'ha costat gaire, doncs, de seguir la cronologia dels quasi 60 anys que rememora l'Adrià en la seva confessió. Des dels tramvies baixant pel carrer del Bruc i pujant pel de Llúria, la nevada del 62 o la tètrica comissaria central de Via Laietana, fins un viatge oníric en la línia 5 del metro del Clínic a La Sagrera. Però l'Eixample és només el punt de partida i arribada de les innombrables expansions que fa aquesta història en l'espai i el temps. Del Vic de Torras i Bages al Vaticà de Benet XV, a l'època de la Gran Guerra; de la Girona de l'Inquisidor general de la Corona d'Aragó, Nicolau Eimeric, al monestir de Sant Pere del Burgal, al segle XIV; d'aquí als camps d'exterminació nazis, a la Eslovènia envaïda per les divisions de la Waffen-SS, a la ciutat de Tübingen als anys setanta o, en fi, a la Cremona dels Stradivari i els Storioni al XVIII, per citar-ne només uns quants. 

Segurament el que més haureu llegit o sentit comentar de la noveŀla, a més a més de la extensió i els anys que hi va esmerçar l'autor, és la diversitat de històries que hi nien i les tècniques narratives que Cabré hi utilitza: el canvi continu entre primera i tercera persona, l'estalvi gasiu de puntuació en el diàleg, els flashback (més que de flashback s'hauria de parlar d'un salt continu endavant, en darrera, i més en darrera i més endavant...), la imbricació entre personatges de diferents èpoques que es confonen en un mateix rol i moltes altres. Algunes d'aquestes tècniques m'han fet pensar en el llenguatge audiovisual; segurament no n'és aliè el fet de que Cabre és professor de Narrativa de l'Audiovisual. Alternar la tercera i la primera persona, per exemple, ve a ser com alternar la càmera objectiva i la subjectiva. La diferència és que en el món de la imatge et situes de forma instantània, mentre que en el llenguatge escrit trigues uns segons a copsar el nou context. I en certa manera aquest és el joc que proposa Cabré: convida al lector a seguir-el per els nous escenaris que es va inventant i els personatges que els habiten, mantenint un subtil equilibri: demanar un petit esforç al lector, que l'esperona a seguir la cursa, sense arribar a fatigar-el. A parer meu se'n surt absolutament. Fer-ho al llarg de mil pàgines, mantenint al mateix temps la tensió narrativa, i sense caure en l'auto-imitació no ha de ser gens fàcil: estic convençut de que aquestes tècniques Cabré les ha depurat a base de molt de treball i de que qualsevol que les vulgui imitar caurà fàcilment en la caricatura o el nyap. Una mostra:

Ego te absolvo a peccatis tuis, in nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti, Obersturmbannfürer.
   —Amen —va respondre fra Nicolau mentre besava amb humilitat la creu de fil d'or de l'estola del venerable pare confessor, amb l'ànima benauradament alleujada pel sagrament de la confessió.
   —Els catòlics ho teniu molt bé, amb això de la confessió —va fer la Kornelia, al mig del clautre, amb els braços estesos, deixant-se banyar pel sol de primavera.

(pag. 395)

Aquest breu paràgraf superposa el camp de Auschwitz-Birkenau (1944), la Girona de la Santa Inquisició (1367) i el monestir de Bebenhausen (1975). No tota la noveŀla segueix aquest ritme, és clar, seria insuportable, però exemplifica lo dels canvis de pla i de temps.

I, quin és el fil conductor de la noveŀla, ens podem preguntar? No sabria donar una resposta unívoca. La més trillada deu ser la que diu que és la història de "un home i un violí", o la que diu que és "un gran fresc literari sobre l'agitada història d'Europa". La primera és ofensivament simplista; la segona senzillament falsa: no és una noveŀla històrica. Més encertats van els que diuen que l'eix en torn del qual gira la noveŀla és el mal, la culpa, el penediment, l'expiació. O la banalització del mal, per dir-ho en la expressió de Hannah Arendt, que també hi apareix. (Vull dedicar un segon apunt a aquest tema en concret). Però hi ha més elements que travessen el llibre de principi a fi: l'amistat insubornable, l'amor i el desamor, la soledat, l'afany de perfecció, l'art, i molt en concret la música, l'afany de posseir el tangible i l'intangible, Déu, la mort... Hi ha fins i tot un punt (només un puntet dels pocs que assenyalaria com una mica febles) de melodrama, quan les mares de l'Adrià i la Sara es conxorxen per allunyar l'un de l'altre, una mica a l'estil dels Capuleti i Montecchi. Potser també aquí a en Cabré li va sortir la vena de guionista de series televisives.

Al principi, la noveŀla se'ns apareix com un puzle de difícil resolució. Van apareixent nous escenaris i hom tem perdre el fil, però a mesura que els escenaris es van revisitant, i els personatges ens mostren les diferents facetes, les peces del puzle, com si flotessin entre dues aigües d'un líquid amniòtic i es sentissin atretes per forces d'afinitat, es van encaixant soles. Finalment el gran quadre queda composat.

El jardí de les delícies (El Bosch)

(Cap relació entre el Jardí de les delícies i la noveŀla, l'he triat només com a metàfora de composició múltiple).

Arribats al final i rememorat el Dramatis Personae (molt útil), hom sent la temptació de recomençar de bell nou, ara ja sense la impaciència de saber quin nou esquer ens prepara en Cabré, quina nova peça del puzle afegirà o quin recurs s'inventarà. Ans al contrari, per recórrer tranquil·lament un paisatge ja conegut i gaudir de cada racó i de cada nova perspectiva des de les giragonses del camí. Com aquests llocs que cada cop que hi tornem ens els estimem més. Oscar Wilde li fa dir a un personatge de "La decadència de la mentida" que un llibre que no es rellegeix no caldria haver-el llegit mai. Jo confesso és un llibre per rellegir.          

Aquests pobres diables

Aeroport qualsevol en un Nadal qualsevol

Ja vaig parlar una vegada del llibre de Rafael Argullol, "Visión desde el fondo del mar", del seu caràcter calidoscòpic i de la seva considerable extensió, que depassa folgadament les mil pàgines. Afortunadament la seva estructura desmanegada (altrament la seva lectura seria impossible per a un lector inconstant com jo) permet una lectura discontínua i a salt de mata, com aquests puzzles que un escomet aleatòriament per diversos llocs a la vegada. Ja veurem si finalment les peces encaixen. Avui l'obro a l'atzar per la pàgina 709 i llegeixo:

 Cuando los arqueólogos venideros se abatan sobre nuestra época, si es que tenemos un futuro suficiente, una de sus primeras constataciones será nuestra propensión a dilapidar la experiencia que proporciona el movimiento. Estos pobres diablos de finales del siglo XX y principios del siglo XXI eran suficientemente extravagantes como para estar toda la vida desplazándose sin atesorar nada para su propia mutación. Estos pobres diablos debían de estar fotografiándose todo el día unos a otros en paisajes infinitamente repetidos. Estos pobres diablos atestaban aquellos artefactos, los aviones y los coches, para trasladarse como posesos de un lugar a otro con el propósito de dejarse engañar y sentirse multitudinariamente cómplices en el engaño. Estos pobres diablos creían que se podía comprar un billete que trasladaba al paraíso y que ellos lo llevaban en el bolsillo.

Pobre, pobre diablo: repentinamente se ha creído rico y ha empezado a viajar, a hacer lo que él llama viajar, como un poseso. En pocos días le trasladan de una punta a otra del planeta, le colocan en recintos penitenciarios de lujo, le organizan diversiones que abochornarían a un niño, le hacen engullir bocados culturales que enseguida se le atragantan, le ofrecen playas vírgenes y miserias exóticas y el pobre diablo, azorado y engreído como un nuevo rico, todo lo aguanta con tal de poder hablar, al volver al dulce hogar, sobre las magnitudes del desayuno de un hotel o sobre las gangas astutamente obtenidas en zocos y almacenes. El pobre pobre diablo muestra vanidosamente el plumaje para recordar a los vecinos que ha dado la vuelta al mundo y, pobre diablo como es, no ha aprendido nada, no ha cambiado en nada, no ha soñado con nada, no ha sido conmovido por nada.

¿De fet Argullol és un viatger impenitent. Per què, doncs, ens parla en forma despectiva dels nous viatgers? No és difícil de imaginar: ell, veritable viatger de tota la vida, necessita distanciar-se dels falsos viatgers com els rics de veritat necessiten distanciar-se dels nous rics. Però els imponderables —com la mort— a tots ens igualen, i així les vagues de controladors, les tempestes tropicals o les cendres dels volcans, no fan distinció entre veritables i falsos viatgers. Potser per això l'Argullol va emprendre aquest llarg viatge literari sense moure's de casa.

La metaliteratura de "Els fets"

De la contracoberta de Els Fets

"Els fets" (Philip Roth - 1988) comencen quan Roth té onze anys (el 1944) i acaben quan en té trenta-cinc (el 1956), i es refereixen sobretot a la seva infància i adolescència al barri jueu de Weequahic, a Newark, a l'estada a la Universitat (primer de Bucknell i després de Chicago) i a la seva relació amb les dones. És, doncs, una autobiografia parcial, no només pel que fa a la cronologia (Roth tenia cinquanta-cinc anys quan ho va escriure, és a dir, vint més que la fi del relat) sinó també pel que fa a la temàtica. Com diu de manera molt gràfica, referint-se al seu propi pare: «La seva saviesa consisteix a relatar, i el seu repertori mai ha estat molt ampli: família, família, família, Newark, Newark, Newark, jueu, jueu, jueu» I Afegeix: «Com jo, més o menys».

Val a dir que, en tant que autobiografia, no em va despertar un especial interès. Però quan se'm va fer realment interessant és quan l'autor s'enfronta amb la dificultat que representa escriure sobre sí mateix. No li resulta fàcil, sobre tot perquè gaire bé totes les seves novel·les tenen elements poc o molt autobiogràfics. Què pot aportar, llavors, un llibre explícitament autobiogràfic? A primer cop d'ull es podria dir que un intent de mirada objectiva sobre sí mateix sense el filtre distorsionant de la ficció. Però, és realment així? Nathan Zuckerman, el seu alter ego, hi fa serioses objeccions: el novel·lista que utilitza en la ficció elements autobiogràfics ho fa amb total llibertat, no li calen justificacions perquè ningú sabrà què hi ha de realitat —si alguna cosa— i què de ficció; qui fa autobiografia, en canvi, s'està justificant davant dels demés i de sí mateix: «El que un opte per revelar en la ficció —li diu Zuckerman— està governat per un motiu fonamentalment estètic. A qui escriu una autobiografia, en canvi, el jutgem des de el punt de vista moral, perquè la seva motivació primordial no és estètica, sinó ètica».

Per tal de fer aquest exercici de introspecció crítica sobre sí mateix, i el seu relat dels fets, Roth utilitza un recurs enginyós: dona a llegir el manuscrit del llibre a un dels personatges que ha creat en la ficció i que ha utilitzat de forma recurrent en les seves noveles: Nathan Zuckerman; escriptor i jueu, com el seu creador. Roth, en la carta que acompanya el manuscrit, li demana la seva opinió, li pregunta si creu que ha de publicar el llibre i li demana que "sigui franc" en els seus judicis. Es declara cansat de ficcionalitzar-se i saturat de màscares i disfresses. Tot i aquest reconeixement implícit, Roth ha negat que les seves novel·les siguin autobiogràfiques. Cau en contradicció? No necessàriament; el que fa és «imaginar coses que no m'havien passat exactament així, o coses que mai m'havien passat, o coses que de cap manera em podien haver passat, i atribuir-els-hi a una projecció meva, a una variant de mi mateix». És compara a un ventríloc: «Su arte consiste en estar presente y ausente; es más él mismo al ser simultáneamente otro», deia fa poc en una entrevista.

La resposta de Zuckerman, que ve al final del llibre, és extensa. També sofisticada en certs passatges, quan puja un ordre de magnitud en l'escala de la metaliteratura. D'antuvi li aconsella que no publiqui el llibre (consell que òbviament Roth no segueix) perquè, li diu, «se't dona molt millor escriure sobre mi que informar sobre la teva pròpia vida». El personatge fa una desconstrucció de les relacions de l'autor amb les dones, amb els pares o amb la comunitat jueva. Li retreu, per exemple, que sigui sospitosament més indulgent amb si mateix del que ho ha estat amb els seus personatges. Entre l'amor filial per la seva mare (que frega la devoció) i el respecte reverencial pel seu pare, d'una banda, i la obsessió per fugir de casa i ser autònom, d'un altre, ¿no hi falta una baula perduda? Per què, si no, ha projectat sobre els seus personatges relacions familiars molt més tempestuoses? «El teu psicoanàlisi el reculls amb poc més d'una frase —li diu—. Em pregunto per què. ¿No te'n recordes, o és que els temes et resulten massa compromesos? No estic dient que tu siguis Portnoy, però, au vinga, ¿de què vau està parlant amb el psicoanalista durant set anys?» 

Si Zuckerman el desconstrueix, Maria (la seva dona anglesa, i gentil) el desmunta amb comentaris breus, a voltes irònics, mentre llegeix el manuscrit: «segueix amb la cosa jueva, oi? malament», diu de primer antuvi. «Sempre retornant a la infància», remuga una mica més endavant. «Ha d'arribar un moment que fins i tot ell s'avorreixi de explicar la seva vida», diu al cap d'una llarga estona. I poc després: «No em resulta sorprenent que als vint-i-cinc anys no pogués fer front a una dona que tenia bastant més foc que ell a les entranyes...» (Fa referència a la dona que li va mig arruïnar la vida, i que només un afortunat accident mortal li'n va deslliurar: «està morta i no l'he matat jo», es repeteix Roth, sense acabar-se de creure el cop de bona sort que li ha regalat l'atzar).

Però a aquestes reflexions, dels personatges sobre l'autor de la seva existència, els segueix el neguit sobre el destí que els espera: ¿què es pot esperar d'un creador amb aquestes obsessions? «Aquesta fixació amb tot lo jueu!», diu la Maria tot adonant-se de sobte que la barba que s'està deixant Zuckerman li dona un aspecte cada cop més rabínic. «Ai, Senyor, ja hi torna un altre vegada; se'ns follarà vius!»

Com deia, en entrevistes recents Roth nega que les seves novel·les siguin autobiogràfiques i l'incomoda una mica que insisteixin a preguntar-li. Fins i tot sembla (?) mig renegar de "Els fets": «Fue una gran pérdida de tiempo, como la cuestión judía, pero estas cosas componen la vida de uno. No puedes escapar». Però, ¿per què hauríem de atorgar més crèdit al Roth rondinaire de setanta-vuit anys, ja de tornada de tot, que al Roth madur de cinquanta-cinc, que va escriure "Els fets".

Decadència espanyola: La història interminable

Es coneix com a decadència espanyola, per antonomàsia, la que es va produir entre finals del segle XVI i principis del XVIII. Cap el 1600 la monarquia espanyola estava en fallida crònica. El deute acumulat per Carles V i Felip II, principalment amb els banquers italians i alemanys, es va fer insostenible al minvar el flux de metalls preciosos provinents de les Índies. La caiguda demogràfica (deguda en part a la pesta), l'efecte de bola de neu de la inflació, i el que Pierre Vilar anomena "soluciones de vida demogràfica y económicamente estériles: «iglesia, mar, casa real»" varen fer la resta. Montesquieu va comparar aquella caiguda amb la decadència romana.

Però més enllà d'aquell període de la història, la decadència espanyola sembla un mal endèmic que rebrota fatídicament ara i adés. Xavier Bru de Sala va escriure l'altre dia un interessant article, "Espanya com a problema", en el que relaciona l'actual conjuntura amb aquella decadència:

Leonard Beard

Els diners europeus han regat el sòl hispànic com en altre temps l’or d’Amèrica. Ara s’han acabat. A sobre cal tornar els préstecs. Felip II va fer fallida, ara ni ens deixen ni ens ho podem permetre. De la primeríssima a la penúltima fila. ¿Com hem arribat fins aquí mentre anàvem tan enllà? Silenci. A Espanya és impossible preguntar-se sobre les males perspectives. Està molt mal vist...
Els intellectuals obsedits per la pulsió nacional com al segle XIX no experimenten la necessitat de diagnosticar els mals d’Espanya. Fan veure que el problema és circumstancial. S’equivoquen. (...) Torna el complex de hidalgos empobrits.

Val la pena fer una incursió en el temps per veure quina va ser aquella obsessió dels intel·lectuals espanyols del segle XIX. I una bona eina per fer-ho és el llibre de Santos Juliá, "Històrias de las dos Españas" (Taurus, 2004). En el recorregut pels intel·lectuals del XIX Santos Juliá s'atura primer en els liberals i després en els catòlics i, curiosament, n'extreu un patró comú que vindria a ser el següent: Espanya era una nació beneïda per totes les gràcies i adornada de totes les virtuts, però la seva història es va torcí per culpa de elements externs i per l'enveja i malvolença de les altres nacions. Aquest patró general agafava formes particulars en cada cas. Així, per els liberals, el mite perdut es remuntava a les Corts i institucions democràtiques de l'Espanya gòtica medieval, i les desgràcies van començar amb el despotisme d'una dinastia estrangera: la casa d'Àustria. Per els catòlics, en canvi, el moment més esplendorós es correspon amb el regnat dels Àustries majors (Carles V i Felip II), l'absolutisme i la unitat en la fe catòlica, mentre que la ruïna arribaria amb els Borbons. En paraules de Jaume Balmes: «Permanecía España en sosiego y tranquila hasta que la muerte de Carlos II y la extinción de la dinastía austriaca la convirtió en arena donde dirimieron las potencias europeas sus rivalidades».

¿I quins serien avui els intel·lectuals "obsedits per la pulsió nacional"? N'hi ha per triar i remenar tans com vulgueu, però a mi, al llegir l'article, em van vindre al cap els tertulians de la Cadena Ser que havia sentit uns dies abans:

  Las 23:00 de 'Hora 25' / (31-05-2011)

Una de les tertulianes, Milagros Pérez Oliva, que per mi és una de les (i dels) periodistes més rigoroses i competents, i que sempre parla amb coneixement de causa, va encetar una discussió sobre el descontentament dels alemanys i altres ciutadans de la Europa del Nord respecte de nosaltres, els de la Europa del Sud. L'argument dels alemanys, més o menys, era el següent:

   —Nosaltres (els alemanys) amb els nostres impostos hem contribuït a uns fons estructurals que han beneficiat el Sud, però ells (els del Sud) han defraudat les nostres expectatives perquè part d'aquest diner ha anat a parar a la economia no productiva i a una bombolla immobiliària que ha enriquit a unes petites elits. Després la bombolla ha esclatat i ara nosaltres hem de rescatar aquests paísos. A més a més, tenen una política impositiva inferior a la nostre i un percentatge important de la seva economia no paga impostos.

I acabava dient la Milagros: "en això crec que tenen raó". La reacció de la reste dels tertulians us la podeu imaginar (o la podeu sentir; tot plegat no dura més de 10 minuts). Va des de la incoherència a la barra, passant pel nacionalisme més tronat o el pur nonsens. Això sí, acusant precisament de nacionalistes als alemanys perquè, a última hora, els diners que ens han transferit ens hem gastat en comprar productes alemanys! Els arguments son més difícils de resumir, com dic, per la falta coherència, però més o menys, els del primer que replica, Carlos Carnicero, venen a dir:

   —No, no tenen raó. Alemanya no es pot posar com exemple de pulcritud financera perquè els bancs espanyols han passat millor les proves d'estrès que els alemanys i a Espanya no hem gastat diners en rescatar bancs. No és veritat que s'hagin gastat malament els diners: "Ahí estan las autovias, ahí está el Ave, ahí estan las infraestructuras..." "Aquí los ciudadanos españoles se han matado de trabajar" [sic]. A partir d'aquí comença a desbarrar acusant als alemanys d'un nacionalisme polític que relaciona amb el de la Alemanya nazi de entreguerres: “la catástrofe a la que les condujo su espíritu germánico de superioridad... cuando empezaron a mirar con recelo a los que les venían a trabajar desde fuera".

La reste per un estil o pitjor. La pobra Milagros quasi bé va haver d'acabar demanant perdó. En fi, no sé que us pot haver semblat, però jo vaig sentir això que se'n diu vergonya aliena. Diu Bru de Sala que torna el complex de hidalgos empobrits. Em temo que és molt pitjor: el que torna és el complex de leyenda negra.

   

Federico Sánchez se despide de ustedes

Photo : AP

"Están delante de mí, abriendo los ojos enormemente, y yo me veo de golpe en esa mirada de espanto: en su pavor.
Desde hacía dos años, yo vivía sin rostro. No hay espejos en Buchenwald. Veía mi cuerpo, su delgadez creciente, una vez por semana, en las duchas. Ningún rostro, sobre este cuerpo irrisorio."  

 Així arrenca el llibre "La escritura o la vida" (1994), de Jorge Semprún Maura (Madrid, 10 de diciembre de 1923 - París, 7 de junio de 2011). (Canviats temps verbals i afegint la data de la mort, la Wikipedia està actualitzada). Els qui el miren espantats son tres oficials britànics que acaben d'arribar al camp de Buchenwald amb les forces del general Patton, i el que els horroritza no és l'aspecte de Semprún, com ell creu interpretar en un primer moment, sinó la olor de carn humana cremada, que ho impregna tot. "Anar-s'en per la xemeneia" era una de les expressions d'argot del camp. Quan un diumenge Semprún va a visitar un agonitzant Maurice Halbwachs, que havia estat professor seu a La Sorbona, el jove rus que li facilita l'accés al barracó li diu: "tu señor profesor se va por la chimenea hoy mismo".    
Escriure —i descriure— aquesta experiència li devia resultar a Semprún més terrible que l'experiència mateixa, per això va abandonar un primer intent el 1946:

La escritura me encerraba en la clausura de la muerte, me asfixiaba en ella, implacablemente. Había que escoger entre la escritura y la vida, y escogí esta última (...) Así me convertí en otra persona, en Federico Sánchez, para poder continuar siendo alguien. ("Federico Sánchez se despide de ustedes").

"Federico Sánchez se despide de ustedes" (1993) gira principalment en torn del període en que Jorge Semprún va esdevenir ministre de Cultura al govern de Felipe González, entre 1988 i 1991. Això no l'impedeix, molt en seu estil, estirar els flashbacks fins el 1934 o congelar seqüències de pocs segons per intercalar-hi excursions fins a Praga, Moscou o París. Tot i que ho fa amb capteniment, no s'amaga de dir que la proposta de esdevenir ministre de Cultura li va fer il·lusió. Sobre tot perquè representava la possibilitat de tornar a Madrid per la porta gran i tancar definitivament un període de exili interior i exterior. D'aquí el títol. És també, en certa manera, la conclusió d'un ajust de comptes amb el passat, que ja va iniciar amb la "Autobiografía de Federico Sánchez" (1977).

D'entre els personatges que en surten més malparats cal destacar Alfonso Guerra: "una imagen llena de suficiencia, megalomanía, intelectualismo kitsh". "Quería meter miedo. Así era sin duda como Alfonso Guerra había bolchevizado el PSOE. Para su desgracia yo había conocido bolcheviques de verdad". També Enrique Múgica, que havia passat de bon vivant a "vividor". En canvi deixa en bon lloc a Carlos Solchaga, Javier Solana, Joaquín Almunia i, per descomptat, a Felipe González. També al rei Joan Carles, que, en una entrevista que li va fer unes setmanes abans del cop d'Estat, el va convèncer de que estava inequívocament per la democràcia.         

El regal i el seu context

M'incomoda que em facin regals i m'incomoda haver-ne de fer; no sabria dir quina de les dues coses em produeix més desassossec. Però si hi ha alguna cosa en particular que no m'agrada que em regalin, son els llibres. El llibre és una cosa molt personal, almenys per mi, i m'agrada comprar-me'ls jo mateix. Per més d'una raó: la primera, perquè és molt difícil que m'encertin el gust (com es fa evident quan parlo de llibres). Un altre, perquè es podria dir que gaudeixo més al comprar-els que al llegir-els. En la lectura, com en moltes coses a la vida, les expectatives solen superar la realitat. Tendim a projectar els nostres desitjos i les nostres esperances en el que ha de venir: alguna vegada l'encertem, i moltes altres no. Però és en aquest interval, que va del moment de crear-se les expectatives a l'hora de materialitzar-les, on moltes vegades rau la felicitat. Vet-ho aquí.

¿Què soc un vell insociable i egoista? Segurament. ¿Que hi ha molta gent per a la qual aquests petits inconvenients de fer i rebre regals queden àmpliament compensats pel goig de donar i rebre de la persona estimada? Felicitats. (De veritat, cordialment). Però, què voleu, cada u és com el déu que l'ha parit. La meva dona ja ho sap que soc així (i hi està resignada), però ella —i hi té tot el dret— resulta que és tot a l'inrevés. I no és per aquella bajanada de que "ell li regala una rosa i ella li regala un llibre" (Per cert, recordeu-me que l'any que ve li suggereixi al Leblansky que munti una campanya blocaire contra aquest clixé tan estúpid, tant sexista i tan degradant per la dona catalana, que hi surt retratada poc menys que com analfabeta). No, no és això; és que, com deia, a ella sí li agrada fer, i rebre, (uf, va dir ell) regals en general i llibres en particular. ¿Què com ens ho fem? Doncs, mira, com que ja estem una mica de tornada de moltes coses, resulta que, a lo millor, un bon dia estem veient per la tele com el Cuní li fa una entrevista a Javier Solana, amb motiu del llibre que li ha escrit en Lluís Bassets, i jo, com qui no vol la cosa, faig: "aquest llibre ha d'estar bé". I, ves per on, el llibre apareix per Sant Jordi a casa, a l'hora esmorzar. És clar, això no és obvice perquè després ens en anem a patir les apretures de rigor a la Rambla de Catalunya i a badar comme il faut en un dia tant nostrat.

¿I el full del Bloc Maragall? Doncs, a part de la obvietat de la data, que els fulls del bloc del calendari son els millors punts de llibre que mai he provat. ¿No us passa, que els punts convencionals (generalment de cartolina rígida) els heu de deixar a banda per mor de que dins del llibre son un destorb? Ja no cal dir si en feu servir més d'un (un per l'index onomàstic, un altre per les notes finals, etc.) Doncs els fulls del Bloc Maragall son la solució ideal: de paper fi i flexible, no s'escarrassen a fer-te obrir el llibre per allà on ells volen, no; son prou modestos i abnegats com per deixar-te que l'obris per on a tu et convingui. A més a més en pots fer servir diversos al mateix temps, i son abundants i barats: cada dia de l'any un de nou.

Fins aquí el context del llibre del Lluís Bassets i el Javier Solana. El proper dia, el text. Com deia l'Hermano Lobo, qui avisa no és traïdor.

Del club a casa

Aquest matí, encara al llit, jugant amb un gatget que em varen portar els reis m'he topat amb dos articles. Un de Quim Monzó a La Vanguardia i un altre de Rafael Argullol a El País, que relaten dues aventures en certa manera complementaries: salvar una biblioteca pública el primer, salvar una biblioteca particular el segon. El to es força diferent, com pertoca a cada autor: anecdòtic i càustic el polifacètic escriptor; interrogant i reflexiu l'esteta.

La història del Monzó, "El apasionante mundo del libro", és, com ell mateix diu, "una noticia ideal per a les persones a qui els agrada emocionar-se amb les petites heroïcitats col·lectives".

La biblioteca de Stony Stratford amb les lleixes buides

Al municipi de Stony Stratford, a la Gran Bretanya, l'ajuntament ha anunciat que, per mor de la omnipresent crisi, vol retallar la despesa de l'any vinent en 30 milions d'euros, i una de les despeses que primer retallarà serà la biblioteca pública per la expeditiva mesura de tancar-la. Davant la magnitud de la tragèdia els habitants del poble han tingut una enginyosa pensada: endur-se tots els llibres en préstec. Pensen que, en bona lògica, una biblioteca que te tots els llibres en préstec no pot tancar. I si més no, li estan posant prou difícil amb el ressò que la noticia ha pres a la premsa britànica. El contrapunt a les "petites heroïcitats" el posa el propi Monzó quan explica que va acabar fent amb els llibres de la seva biblioteca:

"Yo vivo básicamente en Barcelona y la última vez que cambié de piso –a principios de los noventa– aproveché para poner orden en mi librería y escoger qué libros me llevaría al nuevo piso y qué libros no. Seleccioné los que consideré que algún día volveré a leer y deseché los que no: unos dos mil. Telefoneé a diversas bibliotecas públicas, a ver si les interesaban. A cada una le explicaba que tenía libros de tales y cuales características, interesantes y en buen estado. Al otro lado de la línea telefónica, las respuestas oscilaban entre el silencio incómodo y el “¿Dos mil libros...? Es que...” (...) De modo que finalmente bajé de la higuera, cogí los libros, me fui a la calle y los tiré todos al contenedor."

La història de l'Argullol, "La biblioteca que escapó del fuego", te, com deia, tot un altre to. Ens explica com una bona combinació de sort i reflexes per part d'els hereus -materials i intel·lectuals- de l'historiador de l'art Aby Warburg, varen salvar de les imminents flames hitlerianes els 60.000 llibre de la heterogènia i bigarrada biblioteca de l'historiador del Renaixement italià i estudiós de la iconografia antiga, i de la seva obra cabdal, el Atlas Mnemosyne. 

"El 12 de diciembre de 1933, dos barcos de vapor, el Hermia y el Jessica, remontaron el río Elba con un cargamento de 531 cajas. Abandonaban el puerto de Hamburgo con el propósito de dirigirse a los muelles del Támesis, en Londres. En las cajas, además de miles de fotografías y diapositivas, estaban depositados 60.000 libros. En principio, se trataba de un préstamo que debía prolongarse a lo largo de tres años. La realidad es que los libros ya no emprendieron el viaje de regreso a su lugar de origen, consumándose, así, el traslado definitivo, desde Alemania a Inglaterra, de la Biblioteca Warburg, una de las empresas culturales más fascinantes del siglo pasado y quizá la que resulta más enigmática desde un punto de vista bibliófilo."

Warburg-Haus (de flickr)

La seu londinenca de la biblioteca va esdevindre la institució de recerca Warburg Institute, associada a la Universitat de Londres, mentre que la seu original de la biblioteca Hamburg, amb la seva forma elíptica, que segons ens diu Argullol vol recordar la orbita dels planetes, és ara l'institut de recerca Warburg-Haus Hamburg. Ens diu també l'Argullol que en el centre d'aquesta teranyina l'home -Aby Warburg- continua essent un misteri. Fill de l'alta burgesia de Hamburg, als tretze any va renunciar a la seva primogenitura a canvi de poder disposar sempre dels fons necessaris per comprar tants llibres com volgués.

"Las estanterías de la Biblioteca Warburg reunían volúmenes que guardaban entre sí "afinidades electivas", lo cual suponía extraños alineamientos de arte, medicina, filosofía, astrología o ciencias naturales alrededor de unas imágenes simbólicas que, aisladas en cada especialidad, perdían su fuerza genealógica. Así, por ejemplo, y para horror de los historiadores ortodoxos, en los paneles del Atlas Mnemosyne Warburg juntaba motivos alegóricos, fragmentos de cuadros, emblemas esotéricos, fórmulas matemáticas o grabados sobre la circulación sanguínea en un solo plano de múltiples relaciones."

Vet-ho aquí com, no solament es va salvar la biblioteca, sinó que, un cop superada la barbàrie, tenim dos instituts de recerca de l'art: un a Londres i l'altre a Hamburg. Historia magistra vitae (La historia és mestre de la vida).   

Els abismes insondables del jo

Ahir vaig repescar de la tauleta de nit el llibre-totxo de Rafael Argullol "Visión desde el fondo del mar". Havia passat un dia realment fotut (un virus o alguna cosa que m'havia fet mal, o aneu a saber) anant mig endormiscat del llit i la butaca, da la butaca al vàter i del vàter al llit. I tot i que no havia tingut esma ni d'engegar l'ordinador ni de fullejar el diari, a la nit no me'n quedava un altre que llegir, esgotada del tot la capacitat de seguir dormint.

El llibre és una barreja de experiències viscudes i imaginades; de reflexió i de introspecció, on l'autor juga al gat i la rata amb el lector, i on no saps mai què hi ha de realitat viscuda i què de realitat somniada. Ens porta per tot el mon, però de cap manera és un llibre de viatges; els llocs, sovint exòtics, son només un pretext per donar suport a fantasies oníriques: el rostro del guerrero que s'ens apareix a "el Salto de la Serpiente" de Otulum, en una nit de lluna minvant després de entonar-nos amb una ampolla de mezcal, pot tenir una versemblança que mai concediríem a una escena semblant a les fonts del Llobregat, posem pel cas. Però si els llocs no son l'objecte del llibre, tampoc ho és el temps, que serveix per recolzar la introspecció més que no pas l'acció: tan aviat estem a Guatemala el juny del 1981 com a Ribes Roges l'estiu de 1958 o a l'eixample de BNC el 2003.

Les pàgines que llegia ahir al vespre son un bon exemple de la faceta més introspectiva. Parlen del secret i de la confessió. I d'antuvi estaríem temptats a dir que aquest és un llibre de confessions i de secrets, però l'Argullol s'afanya a desmentir-nos:

«Yo confieso».
¿Qué confiesas, pequeño hipócrita? Confiesa que lo has preparado todo para que creamos, no tu verdad, sino tu mito. Tu verdad apenas la sabes porque ya hace mucho dejaste que germinara el secreto en tu interior y ahora recoges los frutos opulentos de la penumbra. Confiesas para protegerte, una vez más, de los otros, y para engañarte de nuevo con respecto a ti mismo. Incluso la confesión mas sincera, la nota del suicida antes del suicidio, peca de hipocresía.

La confesión mas sincera es el silencio, ya no sólo de las palabras sino de los pensamientos.

S'endinsa en una mena de metallenguatge per dir-nos que no confessem els nostres secrets, no tant perquè els vulguem amagar, com perquè els desconeixem; perquè ens els hem amagat a nosaltres mateixos i em perdut les claus. No només ens prevé contra nosaltres mateixos, és clar, sinó sobre tot contra els altres, contra els professionals de la confessió: els psicòlegs i els capellans. I els escriptors, "que tenen la mania de confondre la literatura amb la confessió i així enganyen als seus lectors amb la promesa de revelar els seus secrets". I conclou que la confessió és tortura:

Y, sin embargo, la confesión es el acto mas inútil de los muchos actos inútiles inventados por el hombre. La confesión nada tiene que ver con la grandeza oscura del secreto, al que comúnmente se asocia, sino con los fangos adheridos a la bajeza humana: el temor ancestral, la coacción, la culpabilidad, el chantaje y, por fin, la tortura. El psicólogo, el sacerdote, son torturadores; los padres trabajando minuciosamente la culpa de sus hijos son torturadores; los amantes chantajeándose mutuamente son torturadores; los maestros obligando a los discípulos a creer en la irrebatible verdad son torturadores.

Llucià de Samòsata.- Diàlegs dels morts.

Llucià (Wikipedia)

Un apunt al bloc de la Clídice em va rescatar de la memòria la figura de Llucià de Samòsata que en prou feines recordava vagament dels temps del batxillerat. També l'Allau (vaig veure-ho després) li dedicà un apunt. No l'he trobat a les llibreries; es veu que es va exhaurir i no s'ha tornat a editar. En ocasions com aquesta és quan la funció de la biblioteca publica troba la seva veritable raó de ser, per sobre de les contingències del mercat i la atzarosa vida de les editorials. Felicitem-nos-en.

Llucià va viure al segle II dC. Tot i que no se'n coneixen les dates precises, sembla que nasqué a Samòsata, ciutat situada a la riba de l'Eufrates, cap el final del regnat de Trajà o a l'inici del d'Adrià, quan ja feia més d'un segle que els regnes hel·lenístics estaven integrats a l'Imperi Romà. Pràcticament les úniques dades que tenim de la seva vida provenen dels seus propis escrits. Pel que sabem fou una mica rodamón fins que al voltant dels trenta anys, després de aprendre el grec, que no era la seva llengua, s'establí a Atenes com advocat professional. També d'això se'n cansà i es va dedicar a fer de sofista ambulant, viatjant per tot l'Imperi. Tornà a viure a Atenes entre els anys 157 i 161 dC, període en que reprèn l'activitat literària i filosòfica, entra en contacte amb els cínics i descobreix l'obra de Menip de Gàdara (filòsof cínic del segle III aC). Encara un parell de cops més se'n va i retorna a Atenes, però cada vegada és més crític, fins i tot hostil, en vers als filòsofs, sofistes, poderosos i notables en general.

Cal recordar que el cinisme no tenia el sentit i les connotacions que li donem avui en dia, sinó que més aviat s'assemblava a el que ara en diríem escepticisme. Fins i tot l'últim Llucià, que segueix les petjades de Menip i Diògenes, a mi em fa l'efecte d'un nihilista o un hippy avant la lettre. En els Diàlegs dels morts Llucià porta el cinisme a la seva culminació, fent ús de l'humor irònic, la burla i la sàtira com a eines per arribar a la gent. Perquè en el fons el que pretenen els cínics és predicar la vida virtuosa i austera, bé per via de exemple personal (es diu que Diògenes vivia en una bóta), bé per via de crítica social. En la majoria dels diàlegs Llucià se'n fot -literalment- del mort i de qui el vetlla. Aquest que he triat, però, (en part per la seva brevetat) és una mena de faula moral sobre la l'anhel de perseguir quimeres:      

Quiró i Aquiŀles (Wikipedia)

Menip i Quiró

Menip.— He sentit dir, Quiró,(*) que, tot i ser un déu, vas voler morir.

Quiró.— Has sentit bé, Menip; i, com pots veure, ho vaig acabar fent, tot i que hauria pogut ser immortal.

Menip.— ¿I què va provocar-te aquesta passió per la mort, una cosa que normalment no desperta cap mena d'amor?

Quiró.— T'ho diré, puix que veig que no ets gens estúpid: la immortalitat ja no era una cosa dolça per a mi.

Menip.— ¿ No era dolç per a tu estar viu i veure la llum del sol?

Quiró.— No, Menip, perquè jo considero que el plaer no es troba en la repetició sinó en la varietat. Jo vivia I per sempre i fruïa indefinidament d'unes mateixes coses: el sol, la llum, el menjar; les estacions eren sempre les mateixes i tots els esdeveniments se succeïen ordenadament, com si l'un fos conseqüència de l'altre. N'estava ben fart, perquè el plaer no consisteix a tenir sempre el mateix sinó a tenir una mica de tot.

Menip.— Ben dit, Quiró. ¿I com et van les coses aquí, a l'Hades, d'ençà que vas decidir venir-hi?

Quiró.— No em van malament, Menip. La igualtat aquí és absoluta i això fa que no hi hagi cap diferència entre viure a la llum del sol i sojornar a les tenebres. D'altra banda, no hem de patir per la set o la gana com a dalt perquè aquí no tenim cap d'aquestes necessitats.

Menip.— Vés amb compte, Quiró, no caiguis en contradicció amb tu mateix i entris en una mena de cercle viciós.

Quiró.— ¿Què vols dir?

Menip.— Que si la monotonia i la rutina et cansaven quan eres viu, aquí també et cansaràs perquè les coses són igual de monòtones, i hauràs de buscar el canvi en alguna altra vida, la qual cosa, penso jo, és impossible.

Quiró.— ¿Quina actitud cal prendre, doncs?

Menip.— Em penso que diuen que el més intel·ligent és conformar-se i valorar el que es té, i pensar que no hi ha res que no es pugui suportar.

------------------
*). Quiró és un centaure famós per la seva prudència i saviesa. Ferit accidentalment per Hèracles, cedí la seva immortalitat a Prometeu i d'aquesta manera aconseguí morir i alliberar-se del dolor que li produïa la ferida.

Déu & Co. Societat Limitada

Redéu, quin joc!

Hi ha dues classes de deus: els omnipotents i eterns, el paradigma dels quals seria el déu de Abraham que va donar lloc a les tres grans religions monoteistes, i els deus més modestos, com ara els de les mitologies grega o romana, que interaccionen, pacten i fan tripijocs amb als humans. El Déu de "El joc de Déu" ve a ser una mena d'híbrid entre aquestes dues categories: si bé se'ns presenta com el Déu judeo-cristià (no podria ser d'altre manera en el context del New York actual) els seus poders limitats, les seves peripècies i el seu tarannà el fan més proper als deus mitològics. Una mica, podríem dir, a mig camí entre Sísif, que per trampós i per haver esquivat Tànatos (la mort) es veu condemnat a espitjar la pedra muntanya amunt una i un altre vegada, i Prometeu, que per haver robat el foc als deus i afavorir els humans es encadenat a una roca (en aquest cas a un apartament de Manhattan). Sí, decididament el Déu que ens proposa en Salvador Macip: "baixet, grassonet, calb i amb accent estrany", és un déu molt més humà que el déu terrible del Gènesi.

És aquesta proximitat i aquest tarannà de Déu —en el fons bona persona— el que permet a Sherman, el nostre antiheroi, "entrar a l'habitació de Déu sense trucar a la porta" tot dient "Déu vos guard!". (Qui, si nó?). I és que aquest estudiant dropo (no el jutjo, ho diu la contracoberta del llibre) que poc a poc s'ha anat ficant en el seu paper: "...es mira al mirall. S'acaba d'adonar que dins d'una americana és molt més perillós que vestit amb un coll alt negre", no acaba de prendre consciència de la transcendència de la seva missió, per més que la Vivian, la dona que hi ha sempre darrera de tot gran home —la Lady Macbeth de la història, per entendre'ns— prou s'hi escarrassa: "Aquest projecte és més gran que tu i que jo i que Déu. No saps fins on podem arribar plegats". Si ho sabrà ella! Això sí, de vegades li ha de parar els peus: "Si ens posem a eliminar tots els qui ens fan nosa ens convertiríem en una amenaça pitjor que la que estem intentant eradicar".

No sé si heu sentit a parlar de la teoria del caos, i de Ilià Prigogin, un dels seus principals divulgadors. Parla dels sistemes dinàmics no lineals (la immensa majoria) i ens diu que son molt sensibles a les condicions inicials. (Ja sabeu, tot allò de l'efecte papallona, etc). Doncs bé, tot i ser "El Joc de Déu" una comèdia esbojarrada, un científic com el Salvador no podia deixar passar la ocasió de fer una referència dissimulada a un tema tant llaminer com el del determinisme i el lliure albir. Així, quan ens diu: "Déu té raó. Fins i tot per a ell és difícil anticipar una cosa que en un principi no havia de passar", ens està dient que ni tant sols Déu pot anar contra les seves pròpies lleis. "Quan una nova variable s'afegeix al present, una dada que abans no hi era, (...) l'atzar es reconfigura. El futur mateix es reconfigura". Finalment sembla que el talòs d'en Sherman ho entén: "fins i tot estant amb algú que pot veure el futur, la teva vida no deixa de ser una mica incerta".

Bé, ara no us pense-s'hi-ho, després del que he dit, que és un llibre rebuscat (en tot cas el rebuscat soc jo) ni que li calen all que se'n diu "diferents nivells de lectura": res de res, és una historieta lleugera i delirant per pasar-s'ho bé i, em consta, el primer a pasar-s'ho bé va ser el propi Salvador. Ara bé, com és sabut, cadascú fa dels llibres la seva particular lectura, i a mi, a més a més de divertir-m'hi, m'ha agradat buscar-hi suggeriments que, probablement, ni el propi autor els hi ha posat.

PS: Si sou capaços de fer dues coses a l'hora (jo, no) podeu rellegir el post tot sentint com la Vera Lynn canta "We'll meet again" a l'escena final de "Dr. Strangelove" (a dalt a la dreta).  

Bellesa russa

Grúixinka (A. Perri) i Katerina (C. D'Antona)

M'he embrancat a llegir tres o quatre llibres d'un gruix considerable a l'hora, cosa que no acostumo a fer. Vull dir que no acostumo a llegir llibres d'un gruix considerable (lo meu son més aviat els llibre de butxaca), no que no en llegeixi diversos simultàniament. I menys encara que no els deixi i els reprengui un munt de vegades, o que no acabin dormint el somni dels justos amb un punt al mig que va engroguint al mateix temps que el llibre.

Un d'aquest llibrots —l'últim que va escriure Dostoievski— es diu "Els germans Karamàzov". El vaig agafar un dia d'aquests que un te una mica tontos, amb la indefinida intenció de fullejar-el i tornar-el a deixar (com faig tantes vegades), i vet-ho aquí que vaig anar a topar amb un paràgraf que em va enganxar. Però, és clar, una noveŀ la no es pot començar per la meitat, de manera que, no sé ben bé com, em vaig trobar començant pel principi, que és com se solen llegir les noveŀ les. He de dir d'antuvi que l'amic Fiòdor m'ha impactat. I també que més d'una i de dues vegades m'han vingut ganes d'estampar-el contra la paret. Però poc a poc hi he anat agafant una reŀació d'això que se'n diu amor-odi; a cada impuls d'estampar-el contra la paret ha seguit un impuls, no menys viu, de comprendre i entrar dins d'una mentalitat per a mi tant estranya.

Però no us volia parlar del, per mi encara massa desconegut, Dostoievski (potser més endavant, si arribo a copsar una mica millor el que m'amaga) sinó només deixar-vos-en una mostra. (El context no és rellevant):

Tenia vint-i-dos anys i la seva cara representava exactament aquesta edat. La seva pell era molt blanca, amb reflexos rosa pàŀlid; l'oval de la cara una mica ample, la mandíbula inferior una mica sortint. El llavi superior era prim, l'inferior —que avançava— dues vegades mes gruixut i com inflat. Una cabellera magnífica, molt abundosa, castanya, unes celles fosques, uns ulls admirables, gris-blau, amb llargues pestanyes: l'home mes indiferent i mes distret, esgarriat entre la multitud, al passeig, no hauria deixat d'aturar la mirada en aquella cara i recordar-la molt de temps.

 Segueixen unes línies que no fan al cas i reprèn la descripció de la Grúixinka:

El seu xal dibuixava unes espatlles fornides, un pit ferm de dona jove. Aquell cos prometia potser les formes de la Venus de Milo, però ja amb unes proporcions una mica exagerades, això s'endevinava. Els bons coneixedors de la bellesa russa, examinant-la, haurien predit amb tota certesa que prop de la trentena aquella bellesa, tan fresca encara, perdria la seva harmonia, s'alteraria, que la cara es faria pastosa; es formarien ràpidament arrugues sobre el front i al voltant dels ulls, la pell es marciria, potser es tornaria de color de porpra; en una paraula, era la "bellesa del diable", bellesa efímera, tant freqüent en la dona russa.

 Deia més amunt que l'hi he agafat una mena de amor-odi. Potser no son paraules apropiades cap a una persona que fa cent trenta anys que és morta. És més aviat com un repte. Repte a entendre una mentalitat que m'és estranya. Estranya en el temps, estranya en l'espai (no m'havia imaginat a mi mateix tant lluny de la mentalitat russa), estranya, fins el paroxisme, en el fet religiós, estranya, en fi, filosòficament i moralment. I diuen que, a més a més, escrivia bé; això, en tot cas, ho deixo per a els lletraferits.

I acabant pel final.

Tot el que comença acaba (ja us ho devíeu imaginar) i per tant aquest apunt és la continuació lògica de l'anterior. Una vegada que un tenia a ma els llibres ja tenia mitja feina feta.

Si es cert que l'autor intentarà començar d'una manera potent, que atrapi el lector, no ho és menys que li agradaria acabar deixant una empremta el més duradora possible. En aquest cas, però, nosaltres, lectors tafaners que només mirem la primera i la última pàgina, es previsible que tinguem més dificultats amb aquesta darrera que en la primera. La raó és obvia: l'autor dona per fet que qui arriba al final ha llegit tot, o gaire bé tot, el llibre, mentre que qui comença el llibre te dret a esperar que no es doni res per sabut. Fetes aquestes observacions, anem, sense més preàmbuls als finals dels llibres. Son els mateixos, i en el mateix ordre, que en l'apunt anterior:     

  Debemos mejorar en calidad, más que en simple cantidad. Si lo hacemos así, podremos seguir progresando tecnológicamente, de manera impresionante y dramática, sin negar nuestra herencia evolutiva. Si no lo hacemos, nuestros impulsos biológicos reprimidos se irán hinchando más y más hasta reventar los diques, y toda nuestra complicada existencia será barrida por la riada.

"El mono desnudo" -Desmond Morris- 1967

 Alcé la mirada. En la cresta del Ettersberg, unas llamas anaranjadas sobresalían de lo alto de la maciza chimenea del crematorio.

 "La escritura o la vida" -Jorge Seprún- 1994

 Proletaris de tots els països, uniu-vos!

 "El manifest comunista" -Karl Marx, Frederic Engels- 1872

Mai vaig tornar a veure el milicià italià, ni vaig saber com es deia. Es pot tindre per quasi bé segur que és mort. Gairebé dos anys després, quan la guerra estava pràcticament perduda, vaig escriure aquests versos en la seva memòria.

 "Homage to Catalonia" -George Orwell- 1938

 7. Sobre el que no podem parlar hem de guardar silenci.

 "Tractatus logico-philosophicus" -Ludwig Wittgenstein- 1921

 Sils María, 13-VIII-55
Con profundo pesar me despido aquí de Thomas Mann, del amigo querido y gran compañero, del maestro de la prosa alemana, de un hombre a quien pese a todos los honores y éxitos muchos desconocieron. Toda la ternura, fidelidad, responsabilidad y capacidad de amar que se ocultaban bajo su ironía y virtuosismo -cualidades totalmente incomprendidas por el gran público alemán durante decenios-, habrán de mantener vivos su obra y su memoria mucho más allá de nuestra confusa época.
Hermann Hesse
Nene Zürcher Zeiíung, 16 de agosto de 1955.

 "Hermann Hesse y Thomas Mann" -Correspondencia- 1968

 El universo que alberga la vida es creativo en el mejor sentido: creativo en el sentido en que lo han sido los grandes poetas, los grandes artistas, los grandes músicos, y también los grandes matemáticos, los grandes científicos y los grandes inventores.

 "El universo abierto" -Karl R. Popper- 1952

 Deixo Sísif al capdavall de la muntanya. Sempre torna a trobar la seva càrrega. Peró Sísif ensenya la fidelitat superior que nega els déus i aixeca les roques. També ell considera que tot està bé. Aquest univers sense amo per sempre més no li sembla estèril ni fútil. Cada un dels grans d'aquesta pedra, cada fragment mineral d'aquella muntanya plena de nit, forma per ell mateix un món. La mateixa lluita per aconseguir els cims basta per a omplir un cor d'home. Sísif, cal imaginar-lo feliç.

 "El mite de Sísif" -Albert Camus- 1942

 15 de novembre. Els preparatius del viatge. El passaport estarà demà. L'ordinari em porta el paquet de jerseis i els diners per a l'abric i la maleta. A la tarda, anem, amb Alexandre Plana, a comprar-ho. La maleta es realment important.
El viatge a París es produirà demà passat.

 "El quadern gris" -Josep Pla- 1966

 Però jo sostinc que vindrà si treballem per ella, (*) i que treballar d'aquesta manera, fins i tot en la pobresa i la foscor, val la pena.

 "A Room of One's Own" -Virginia Woolf- 1928

*) Es refereix metafòricament a una hipotètica germana de Shakespeare que hauria sigut tant gran poeta com el seu germà si el rol de la dona no hagués estat sempre subaltern i de submissió.

  También enseñan los viajes un poco a desconfiar, pero permiten descubrir que hay en el mundo muchas personas de corazón excelente, dispuestas siempre a serviros aun cuando no se las haya visto jamás ni deban volverse a encontrar nunca.

 "El viaje del Beagle" -Charles Darwin- 1845

 Durant algunes hores, va estar-se ajagut al llit de matrimoni, amb la cara enganxada al paper escrivint a ma el guió per a una nova pel-lícula.

 "Woody Allen, La Biografia" -Eric Lax-  1992

 Els arbres dels boscos tropicals estan murmurant entre sí, esperant que nosaltres acabem la nostra arrogant desforestació per tornar als seu ritme habitual de creixement. Ells continuaran les seves cacofonies i harmonies molt després que nosaltres haguem desaparegut.

 "The Symbiotic Planet" -Linn Margulis- 1998

Mas esa gran cuestión [¿qué insuficiencias radicales padece la gran cultura europea moderna?] tiene que permanecer fuera de estas páginas, porque es excesiva. Obligaría a desarrollar con plenitud la doctrina sobre la vida humana que, como un contrapunto, queda entrelazada, insinuada, musitada en ellas. Tal vez pronto pueda ser gritada.

 "La rebelión de las masas" -José Ortega y Gasset- 1937

 Faig aqui una declaració que sé que no es pot utilitzar per donar-me importància a tot el món, però tampoc tinc cap desig de tindre-la, i sempre em consideraré més obligat amb els que em fan el favor de gaudir sense obstacle del meu oci que amb els que m'ofereixin els treballs més honorables de la terra.

 "El discurs del mètode" -René Descartes- 1637

... el robot/ordinador no ens reemplaçarà però ens servirà com un amic i un aliat en la marxa cap a un futur gloriós —si no ens destruïm a nosaltres mateixos abans de que la marxa pugui començar—. 

 "Asimov's New Guide to Science" -Isaac Asimov- 1960

 La filosofía debe ser estudiada, no por las respuestas concretas a los problemas que plantea, puesto que, por lo general, ninguna respuesta precisa puede ser conocida como verdadera, sino más bien por el valor de los problemas mismos; porque estos problemas amplían nuestra concepción de lo posible, enriquecen nuestra imaginación intelectual y disminuyen la seguridad dogmática que cierra el espíritu a la investigación; pero, ante todo, porque por la grandeza del Universo que la filosofía contempla, el espíritu se hace a su vez grande, y llega a ser capaz de la unión con el Universo que constituye su supremo bien.

 "Los problemas de la filosofía" -Bertrand Russell- 1912

 ...uno de los enunciados fundamentales de la teoría de la información, a saber que la transmisión de un mensaje se acompaña necesariamente de una cierta disipación de la información que contiene, es el equivalente, en informática, del segundo principio en termodinámica.

 "El Azar y la necesidad" -Jacques Monod- 1970

 La raó per la que és diu que Enric IV va abraçar la religió romana hauria de fer que la abandonés tot home honrat, i, més que res, qualsevol príncep que sabés raonar.

 "El contracte social" -Jean Jacques Rousseau- 1762

 També creu [el doctor Guarente] que podríem augmentar el límit màxim d'edat de la raça humana almenys en un 50%, tal com s'observa en alguns animals de laboratori. Els anys vinents veurem si les seves prediccions son encertades. 

I de l'epíleg:
Formar part d'aquesta revolució és tot un privilegi. Jo no en tinc cap dubte: no hi ha hagut mai un moment millor per dedicar-se a la biomedicina. Després de llegir aquest llibre espero que molts pensin el mateix.

"Immortals, sans i perfectes" -Salvador Macip- 2008

Començant pel principi...

Farà cosa d'un mes en Salvador Macip va dedicar un apunt a parlar-nos de la importància que poden tenir les primeres línies d'un llibre (o un bloc) de cara a captar la atenció del lector. La idea se'm devia quedar per la rebotiga del magí i l'altre dia, tot remenant llibres, me'n vaig recordar i hi vaig començar a jugar. Amb la idea i amb els llibres. Total, que vaig fer el petit recull de  inicis de llibre que penjo aquí sota. Son llibres dels anomenats de "no ficció". El motiu d'aquesta acotació és doble: d'una banda el mateix Salvador ja es va encarregar de enllaçar-nos les 100 Best First Lines of Novels, de manera que, per aquesta banda, em quedava poc marge de maniobra. De l'altre, i vista la afició que pel gènere literari per antonomàsia s'observa a la majoria dels blocs del veïnat, vaig pensar que no estaria de més donar una oportunitat a aquesta mena de parents pobres de les llibreries que son els susdits llibres de "no ficció". De seguida em vaig adonar que l'experiment no és del tot traslladable: aquests llibres solen anar precedits d'una serie de pròlegs, introduccions i advertiments poc engrescadors. En aquests casos he optat per expurgar els prolegòmens i anar directament al gra.

Fet i fet, doncs, aquests son els inicis i aquests els llibres:

Hay ciento noventa y tres especies vivientes de simios y monos. Ciento noventa y dos de ellas están cubiertas de pelo. La excepción la constituye un mono desnudo que se ha puesto a sí mismo el nombre de Homo sapiens.

 "El mono desnudo" -Desmond Morris- 1967

"Están delante de mí, abriendo los ojos enormemente, y yo me veo de golpe en esa mirada de espanto: en su pavor. Desde hacía dos años, yo vivía sin rostro. No hay espejos en Buchenwald".

"La escritura o la vida" -Jorge Seprún- 1994

 Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme.

"El Manifest comunista" -Karl Marx, FredericEngels- 1872

A les casernes Lenin de Barcelona, el dia abans de ingressar a la milícia, vaig veure un milicià italià dret, davant la taula dels oficials. Tenia un aspecte rude, jove, d'uns vint i cinc o vint i sis anys, amb el cabell groc vermellós i les espatlles poderoses.

"Homage to Catalonia" -George Orwell- 1938

1. El mon és tot el que és el cas.

 "Tractatus logico-philosophicus" -Ludwig Wittgenstein- 1921

Munich, l-IV-1910
Estimado señor Hesse:
Mi salud, de momento bastante quebrantada, es la culpable de que hasta ahora no haya podido agradecerle su amable carta del 24 de marzo, y lamento esta demora tanto más cuanto, en el presente caso, bien podía haber dado origen a un malentendido.
(...)
Su atto. y affmo. Thomas Mann

"Hermann Hesse y Thomas Mann" -Correspondencia- 1968

"Quiero exponer aquí las razones que tengo para ser indeterminista. No incluiré entre ellas la idea intuitiva del libre albedrío: como argumento racional en favor del indeterminismo es inútil."

"El universo abierto" -Karl R. Popper- 1952

"No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi. Jutjar que la vida val o no val la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia. La resta, si el món té tres dimensions, si l'esperit té nou o dotze categories, ve després."

 "El mite de Sísif" -Albert Camus- 1942

1918
8 de març. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats.

 "El quadern gris" -Josep Pla- 1966

 Però, podrien dir-me vostès, li varem demanar que ens parlés sobre les dones i la ficció, ¿què té això a veure amb una habitació pròpia? Intentaré explicar-els-hi.

"A Room of One's Own" -Virginia Woolf- 1928

 Después de ser dos veces rechazado por fuertes tempestades del suroeste, el buque de Su Majestad Beagle, brick de diez cañones, al mando del capitán Fitz-Roy, de la marina real, zarpó de Devonport el 27 de diciembre de 1831.

 "El viaje del Beagle" -Charles Darwin- 1845

 Woody Alien va néixer a Brooklyn, Nova York, a la primavera de 1952, quan Allan Stewart Konigsberg, el qual havia nascut al Bronx l'l de desembre de 1935, va escollir aquest nom com una tapadora apropiada.

 "Woody Allen, La Biografia" -Eric Lax-  1992

 Simbiosi, el sistema en què els membres d'espècies diferents viuen en contacte físic, ens sembla un concepte arcaic i un terme biològic especialitzat. Això és degut a la nostra manca de consciència de la seva omnipresència.

 "The Symbiotic Planet" -Linn Margulis- 1998

Hay un hecho que, para bien o para mal, es el más importante en la vida pública europea de la hora presente. Este hecho es el advenimiento de las masas al pleno poderío social.

 "La rebelión de las masas" -José Ortega y Gasset- 1937

 El sentit comú és la cosa del món més ben repartida, doncs tothom pensa estar-ne tan ben provis que fins i tot aquells que són més difícils de satisfer en qualsevol cosa, no solen desitjar-ne més del que ja tenen.

 "El discurs del mètode" -René Descartes- 1637

Casi al principi va ser la curiositat.
La curiositat, l'aclaparador desig de saber, no és una característica de la matèria inert.

 "Asimov's New Guide to Science" -Isaac Asimov- 1960

 Apariencia y realidad
¿Hay en el mundo algún conocimiento tan cierto que ningún hombre razonable pueda dudar de él? Este problema, que a primera vista podría no parecer difícil, es, en realidad, uno de los más difíciles que cabe plantear.

 "Los problemas de la filosofía" -Bertrand Russell- 1912

 La distinción entre objetos artificiales y objetos naturales nos parece inmediata y sin ambigüedad.

 "El Azar y la necesidad" -Jacques Monod- 1970

 L'home va néixer lliure, però per tot arreu es troba encadenat. Hi ha qui es creu l'amo dels altres, i no deixa de ser més esclau que ells.

 "El contracte social" -Jean Jacques Rousseau- 1762

 En el tiempo que se tarda en escribir y publicar un libro como éste, muchos de los conceptos que aparecen en él se habrán quedado anticuados.

 "Inmortales y perfectos" -Salvador Macip- 2008 (contribuït per SM)