30 de setembre del 2010

El dia que vaig coneixer Woody Allen

Woody Allen i jo hem anat envellint junts. Bé, ell em porta uns quant anys d'avantatge, però no tants com perquè no pugui recordar les seves primeres pel·lícules (i si no les recordo totes es per un problema de memòria, no d'edat). Més de quaranta pel·lícules en prop de 40 anys, déu n'hi do. Al llarg d'aquests anys ell ha evolucionat i nosaltres també, i ho hem fet d'una manera mútua: nosaltres sota la seva influència i ell sota la nostra. Per això, sense voler abusar del llenguatge, m'agrada pensar que hi ha hagut una veritable relació entre nosaltres. En aquest cas, entre ell i jo.

Aquesta relació particular es va materialitzar el dia que el vaig conèixer personalment. Jo estava ingressat a l'hospital Clínic i ell, que aquells dies estava per Barcelona buscant exteriors i preparant la seva propera pel·lícula, va tindre el detall de passar un dia a veurem. No us he d'enganyar, m'agradaria poder dir que varem tindre una llarga conversa sobre tots aquells temes el interès pels quals havíem compartit tant de temps (el sentit de la vida, el perquè de tot plegat, o com trobar un lampista un cap de setmana) però, si he de fer honor a la veritat -i de cap manera voldria faltar-hi per una infantil vanitat- la conversa va ser breu i bastant anodina. Vaig intentar xampurrejar alguna cosa en anglès, però em va semblar que, o bé no m'entenia o no estava massa interessat en el que jo li deia. Semblava una mica absent, com si estigués preocupat per alguna cosa o com si es sentís incòmode a l'hospital. El cas és que em dir alguna cosa, que no vaig acabar d'entendre, a manera d'excusa i es va acomiadar. Bé, ja sabeu com son els genis, però, tot i així, qui no guardaria un entranyable record d'aquella trobada? 

Jo havia fer un shock sèptic concomitant a la neutropènia derivada d'un autotrasplant de cèl·lules mare (vaig ingressar per 15 dies però la cosa es va complicar i m'hi vaig acabar passant un mes i mig) i, segons vaig saber més tard, vaig estar vorejant la línia de no retorn. No vaig veure, però, cap túnel amb una llum al final, ni a mi mateix des d'un angle superior, ni cap d'aquestes bajanades que es diuen. Ben al contrari, a més a més de la visita de Woody Allen, vaig tindre tot una serie d'experiències força interessants. Vaig saber, per exemple, que darrera de les parets de les habitacions hi ha una mena de tramoies, per on és mouen uns individus misteriosos que experimenten amb avançades tècniques de control. Aquells dies, en particular, estaven provant un sistema que els permetia fer-se invisibles als pacients. El meu metge, sense anar més lluny, a la nit es transmutava en el pal amb rodes que aguantava les ampolles de sèrum i medicació. Les plaques del sostre i les parets es movien a voluntat dels tramoistes, cosa que els permetia observar-me quan ho creien oportú. De vegades la pared del davant esdevenia el terra i el llit quedava vertical però, curiosament, jo no queia: quedava suspès contra el llit com en aquestes atraccions de fira on la gent s'aguanta, per mor de la força centrífuga, contra les parets d'un cilindre. També vaig patir un segrest a càrrec d'un grup d'alliberament de no recordo on, i, en fi, moltes altres experiències que fora llarg i tediós d'explicar.

No us penseu, però, que estava desorientat, com semblaven pensar les dues joves metgesses residents que em visitaven cada dia. Resultava curiós, i fins i tot còmic, quan em preguntaven com em deia, quants anys tenia, on vivia, etc. etc., i els contestava de forma absolutament precisa, fent-les-hi veure que sabia qui era i on estava (la planta, l'escala i el número de la habitació), i que també em podia tocar la punta del nas amb els ulls clucs. Resultava curiós, deia, perquè les que llavors semblaven desorientades eren elles. No em va semblar prudent explicar-els-hi totes les experiències extraordinàries que havia viscut quan elles no hi eren, sobre tot a les nits, per no augmentar la seva confusió.     


Però me'n he anat del tema, perquè del que volia parlar-vos sobre tot era de Woody Allen. Tots aquests records em venien a la ment l'altre dia en sortir de veure la seva última pel·lícula "Coneixeràs l'home dels teus somnis". Érem unes 15 o 20 persones en una sala de 250 butaques. No vaig poder evitar el pensament de que es començava a tancar aquest llarg cicle de la mateixa manera que havia començat: amb sales mig vuides, audiència escassa, crítiques poc favorables i indiferència general. Efectivament, comença a ser generalitzada la impressió de que el seu moment ja ha passat i les crítiques desfavorables comencen a superar les favorables (que encara n'hi ha, però).

Un cicle que va començar els primers anys setanta amb la lenta ascensió d'un còmic, una mica excèntric, que ningú es prenia gaire seriosament fins que el 1977 Annie Hall va guanyar 3 oscars. (Que no va anar a recollir per no espatllar aquella reputació d'excèntric que tant li havia costat guanyar). A partir d'ací, i durant uns bons vint anys, ningú li va discutir -sobre tot a la Costa Est i a Europa- un lloc entre els més grans de la història del cinema. Se'l podia veure en sales grans i no calia anar-hi a corre cuita abans no el traguessin de cartell. Després van vindre (sobre tot en aquest país de papanates) doctorats honoris causa, premis Príncep d'Astúries, estàtues, concerts al Palau de la Música, homenatges de tota mena i badoqueria general: el pallasso havia esdevingut geni. Els últims 10 o 12 anys han sigut d'alts i baixos: esgotament de la fórmula, diuen alguns, cansament del públic (i potser d'ell mateix), dificultats per trobar productora, la irregular experiència europea... i la biologia que inevitablement ens marca els límits: a ell i als que hem envellit amb ell. L'altre dia ho deia a cal Damien: potser s'ho hauria de prendre amb més calma i deslliurar-se d'aquest autoexigència de voler fer una pel·lícula cada any tant si plou com si neva. A certes edats val més menjar poc i pair bé. Tant de bo encara ens duri forces anys -que repapiejar, encara no repapieja- i jo, per descomptat,  l'aniré a veure, l'encerti més o l'encerti menys, mentre a ell -i a mi- ens quedi corda.         

20 comentaris:

  1. Es reialment un relat oníric i fantàstic. Trobo que la Rosa Purpura del Caire es una de les seves millor pel'lícules, com Zelig.
    Jo, un dia vaig veure a Fellini per Barcelona

    ResponElimina
  2. Ostres, Brian, quina sort! Ja dec ser dels pocs que no l'ha vist mai en persona ni ha sortit mai en una pel·lícula seva.

    Decebuts i tot continuarem anant a veure les seves pel·lis (encara que això que prepara amb la Bruni fa una por!)

    ResponElimina
  3. i jo ensopegant amb en Ken Follet :( amb l'odi que li tinc! si és que n'hi ha d'afortunats! ;)

    ResponElimina
  4. Aristofeles,
    A mi m'agraden gaire bé totes, però les que tenen una component onírica o surrealista, com la que tu menciones, o "Alice", o "Desmuntant Harry", o "Scoop", son de les que més m'han divertit.

    ResponElimina
  5. Allau,
    Sí, això de la Bruni pinta malament; si se'n surt serà per fer-li un monument de pedres de metxer, que deia un que jo coneixia.

    ResponElimina
  6. Clidice,
    Dona, es que el Ken Follet... amb el nom ja paga! I es que un també s'ho ha de currar una mica, com diuen ara. ;-)

    ResponElimina
  7. Bona història, Brian! Jo me'l trobava pel carrer sovint, però no té tant de mèrit com la teva visita, perquè vivíem al mateix barri.´He vist totes les seves pel·lícules i n'hi ha de molt bones.

    ResponElimina
  8. M'agrada el Woody Allen dels primers anys. Ara el trobo més fluix, reiterant aquell seu humor àcid i una mica autodestructiu d'abans, però sense aquella frescor. De la darrera no puc opinar, doncs no l'he vista.
    Una molt bona història, Brian!

    ResponElimina
  9. Suscribo lo escrito por Aris.
    Yo sólo rescataría "la Rosa Púrpura del Cairo" de su filmografía.
    Por cierto, ha sido más interesante, humano y emotivo, el relato de tu experiencia hospitalaria (bonita catarsis) que el encuentro con Allen en sí mismo.
    Donde se pongan Ford y Kubrick...

    ResponElimina
  10. Quan has dit: "em podia tocar la punta del nas amb els ulls clucs" m'ha vingut al cap "El dormilón" l'escena a la qual tracten de reviure l'amo a partir del seu nas. Tot i que els seus drames són més que dignes, sempre trobaré a faltar aquella folia de les seues primeres pel·lícules. A València no me l'he trobat mai, i això que de tant en tant també parem pel Clínic.
    A reveure.

    ResponElimina
  11. SM,
    Al Upper West Side? I segurament davant del Central Park? No t'estas de res. ;-)

    Alberich,
    Sí, als 74 anys la frescor minva inevitablement. I, per més fan que jo en sigui, tampoc diré que tot el que ha fet son obres mestres. Però en els darrers anys també ha fet moltes coses bones, més enllà de destil·lar humor àcid.

    Apañó,
    Bien visto, Apañó. En esta entrada he cometido (quizá) el error de querer casar dos temas absolutamente distintos (estas florituras solo están al alcance de los buenos, que dista mucho de ser mi caso) y la mayoría de los comentaristas se han decantado por lo fácil :) (Que no se lo reprocho, ¡quede claro!)

    Vicicle,
    He, he, es que, com li deia ahir a la Clícide, aquestes coses un se les ha de currar una mica: no és entrar al Clínic i trobar-te de cara amb en W.A. ;-) Sí, tots enyorem la follia de la primera època, i gràcies a les videoteques sempre en podrem gaudir, com gaudim de Groucho, Chaplin o Keaton, però mentre el tinguem "en viu i en directe" no l'enterrem abans d'hora.

    ResponElimina
  12. A mi en Woody Allen m'agrada; els qui no m'agraden gaire són aquells personatges que van a veure les seves pel·lícules i es passen tota l'estona fent servir l'adjectiu "genial".
    Des de Dies de ràdio fins a Delictes i faltes passant per Zelig i la Rosa porpra del Caire he passat grans moments veient les seves produccions.
    Per cert, el teu post m'ha encantat, tant la part hospitalària com les referències al senyor Konigsberg. Salutacions!

    ResponElimina
  13. Gracies, David.
    M'has fet recordar una cançó de la primeríssima Guillermina Motta, escrita amb la Marta Pessarodona, que es deia "Els snobs":

    Els snobs, pobrets els snobs,
    Tantes coses com se'ls deuen als snobs...


    Perquè una de les coses que es deuen als snobs és haver contribuït a crear suficient massa crítica perquè el cinema de Woody Allen fos possible ;-))

    ResponElimina
  14. Brian, en arribar a la meitat del teu post, no m'acabava de decidir si sentir-me horroritzat i amb els péls de punta pel que expliques o morir-me d'enveja per tenir aquestes aventures psicodèliques teues a l'hospital.
    Però al final el post ha retornat al camí inicial i la molt interessant dissertació sobre les teues experiències hospitalàries ha quedat en segon terme. Així que jo també parlaré d'en Allen per confessar que és un amor meu una mica guadiana: al principi, era passió, no em perdia cap peli seua, i m'agradava tot el que feia. Però de sobte vaig deixar d'anar a les seues estrenes -no tinc clars els motius, però imagino que en part deu ser que l'evolució de la vida ens ha portat a llocs diferents; i en part, un cert cansament- i fins fa uns quants anys no hi vaig tornar. Ara, amb el pas del temps, me'l miro amb una certa perspectiva, i ja no el veig tant com el geni que al principi em semblava, sinó com un artista que segueix tenint moltes coses a dir: de vegades li surten millor que altres, però l'important és seguir intentant fer cine del de veritat.

    ResponElimina
  15. En contra del que diu la mitologia, a principis de segle vivia a l'Upper East Side, al barri dels pijos (jo una miqueta més enllà, és clar, a la zona assequible, però me'l creuava quan anava a la feina).

    ResponElimina
  16. Leb,
    En absolut pretenia transmetre la sensació de que la meva experiència a l'hospital fos angoixant; va ser simplement tediosa per prolongada. Lo de les al·lucinacions és rigorosament cert, però de cap manera traumàtic. Des del meu punt de vista, és clar, la meva família ho va viure pitjor.

    Sobre l'entusiasme, fins i tot la eufòria, que provoca el descobriment d'un fenomen artístic o literari -en aquest cas Allen- és quelcom que ens ha passat a tots, sobre tot tenint en compte que érem molt més joves. Després les coses van agafant la seu veritable dimensió i, després de oscil·lacions tipus Guadiana, l'aigua es va reposant i, com bé dius, aprenem a no generar-nos expectatives exagerades i a acceptar que a Allen, com a tothom que no és deu (afortunadament no ho és), algunes coses li surten millor i altres pitjor.

    ResponElimina
  17. SM,
    Fa molt temps vaig llegir que ell vivia a un cantó del parc i Mia Farrow a l'altre, però, com que soc una mica dislèctic, mai recordo qui vivia a l'Est i qui a l'Oest. (I a més a ḿés, deu haver canviat de pis des llavors).

    ResponElimina
  18. Doncs, ami la penúltima (penso) també em va resultar ben agradable "Si la cosa funciona". El problema de molts artistes és quan reben aquells premis tontos que dies, perquè aleshores deixen d'esforçar-se més. No crec que sigui l'edat.

    ResponElimina
  19. Doncs no ho fas gens malament això de narrar, Brian.
    Coincidirem en alguna sala, perquè jo també hi penso seguir anant.
    Gràcies per la menció.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  20. Evo,
    "Si la cosa funciona" va ser una mena de retorn als orígens, tant geogràfics (va tornara a rodar a N.Y. després de 4 anys de no fer-ho) com artístics. Sembla que el guió estava escrit de feia bastants anys i va ser reciclat.

    Damien,
    Gràcies, igualment. Ens veurem.

    ResponElimina