16 de gener del 2011

Estat fallit 4 (i últim).— Garantisme o populisme?

(Imatge del diari Público)
En els tres anteriors apunts sota el títol genèric de "Estat fallit", vaig parlar de les incapacitats del poders executiu i legislatiu (que davant del xantatge dels controladors aeris no troba més eines que la militarització), de les fal·làcies del mon del treball, on trobem que els sindicats defensen sobre tot els treballadors més privilegiats i afavorits, i dels vicis del sistema de partits o "partitocràcia". En aquest últim apunt, a més de fer una mica de síntesi, vull referir-me, ni que sigui tangencialment, a un dels mandarinats per excel·lència: el Poder Judicial i el mon que l'envolta. Em servirà de introducció la tertúlia de Catalunya Radio del divendres 14/01/2011.

Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB, sembla una persona progressista (i realment crec que ho és), però no pot evitar un tic corporativista quan es toquen temes de l'àmbit de la justícia. Així, per exemple, (min. 26) recorre al tòpic de la falta de mitjans per justificar les mancances de la Administració de Justícia i li sembla que això justifica que al Jutjat No1 no sàpiguen què entra al jutjat No2 (que estan porta per porta). O bé li sembla que el jutge Solaz (cas Millet i Montull) "bé te dret a canviar de lloc" (min. 29) i no acaba d'entendre l'argument que li posa en Puigverd de que l'interès públic ha d'estar per damunt de l'interès o les prerrogatives del funcionari. Inclús quan algú esmenta l'escàndol de Carlos Fabra, al que li han prescrit quatre dels cinc delictes dels que és acusat, o que la justícia deixa de ser-ho quan arriba massa tard, ho relativitza dient que el plet per l'accident del Concorde ha trigat 10 anys a fallar-se.

La lentitud i la burocràcia que paralitzen el sistema judicial espanyol queden il·lustrades en un càustic article que va escriure Martin Pallín: "Si Madoff fuera español". Però seria una ingenuïtat pensar que el sistema és simplement lent, burocràtic i ineficaç. I ho seria, perquè això pot donar la falsa sensació de que aquestes mancances afecten per igual a tothom. No, aquestes mancances van a favor d'uns i en contra de uns altres. Com Cassi, ens podem preguntar cui bono (a qui beneficia), i la resposta és obvia: a aquells que tenen el poder, els diners i la influència per poder allargar els processos fins a convertir-els en inútils i inoperants. En López Burniol sol resumir la situació de anquilosament de l'Estat Espanyol amb aquestes paraules, que ha inclòs en més d'un article:
En efecto, la política española es hoy elusiva. Se eluden los problemas planteados por la crisis económica, y también se eluden, legislatura tras legislatura, ciertas reformas políticas –ley electoral y ley de financiación de partidos– y constitucionales –Senado y mecanismos de colaboración–, que resultan imprescindibles para culminar, en sentido federal, el inevitable desarrollo del Estado autonómico. Esta elusión se produce por temor a las negativas repercusiones electorales que generarían –para el partido que las respaldase– cualesquiera decisiones que lesionasen los intereses particulares de alguno de los mandarinatos –grupos de interés– que, parafraseando a Azaña, llevan siglos acampados sobre el Estado.
És a dir, aquests mandarinats, aquests grups de interès (que no queden reduïts només al mon de la judicatura) formen un entramat, una mena de teixit de interessos, que te mig paralitzat al país. La frase de Azaña "que llevan siglos acampados sobre el estado" no pot ser més definitòria perquè, efectivament, després del període de transició a un Estat formalment democràtic i constitucional, en que les oligarquies es varen mantindre discretament a l'ombre, ara tornen a donar la cara cada vegada de forma més desacomplexada i insolent. I els que en teoria haurien de ser els portaveus de la sobirania popular els veiem cada vegada més arronsats i més servils amb els que realment exerceixen el poder. Això sí, amb molt de tarannà.

La conseqüència d'aquest debilitament de l'estat, per manca de coratge polític dels representants de la sobirania popular, pot desembocar -de fet ja ho està fent- en el desprestigi total dels polítics, i les seqüeles d'aquest desprestigi poden portar a una cosa terrible: el populisme, que és l'avantsala dels salvadors de pàtries. L'altre dia li vaig sentir dir al president de les càmeres de comerç (cito de memòria): "els italians van escollir Berlusconi perquè estaven cansats de polítics ineficaços i inútils. Van escollir un no-polític perquè estaven cansats dels polítics". Si heu sentit les últimes bravates de l'Aznar, no cal que us digui res més.

10 comentaris:

  1. aixó és el que em preocupa que torna a treure el nas Aznar. Però, Que hem de fer?

    ResponElimina
  2. L'ombra de l'ex (ecs?) és molt allargada, i només cal veure la campanya del PP a les catalanes per entendre que no fan fàstics a la demagògia i al populisme, només per mantenir aquests mandarinats de què parles. Abans es deia allò de cherchez la femme, aquí, cada vegada que un jutge fa o diu, que un polític fa o diu, caldria que li sortís un cartell a sota, o que portés cosida a la màniga una etiqueta on indiqués en nom de qui parla. De quin lobby vull dir. Un resum excel·lent, gràcies :)

    ResponElimina
  3. ui, quin tema més explosiu! Aquests si que no es poden militaritzar, es té que passar pel forat...això si que es un poder a l'ombra. Es millor un mal acord que un bon judici.

    ResponElimina
  4. Puigcarbó,
    L'única cosa que podem fer-hi com a ciutadans és mantenir una actitud crítica i activa, i no caure en el passotisme del: "tots son iguals; ja s'ho faran". No és fàcil, però és feina de tots.

    Clídice,
    Jo no soc independentista per nacionalisme o sentimentalisme, però m'hi estic tornant per raons polítiques: cada cop tinc més el convenciment de que amb aquesta gent que estan "acampats" a la península, no hi res a fer.

    Aris,
    El principal motiu pel qual no és poden militaritzar (raons tècniques apart) és perquè son ells mateixos una part important i principal del poder. Llegiu l'article de'n Xavier Cerdà al Periódico de avui: La justícia i la conya. Semblaria que ens ho haguéssim dit, tot i que ell ho diu amb molta més gràcia que jo, és clar:)

    ResponElimina
  5. La magistratura pateix d’un mal endèmic, que és l’endogàmia: solen passar unes llargues i complexes oposicions que gairebé els aparten del món des de la llicenciatura fins a que aproven i ocupen la primera plaça: imagina un/a jutge –generalment de casa bona- sortida de l’estudi de casa i la biblioteca, amb els colzes en carn viva, posada de bell nou davant la complexitat de la vida en el seu estat més cru. Posteriorment el seu món exclusiu serà el de la burocràcia, els expedients, els lligalls, els sumaris, la formalitat forense i les audiències públiques.
    Als països de tradició jurídica casuística, arriben a la magistratura els operadors del dret amb prestigi i desprès d’haver “picat molta pedra” en el dia a dia.
    En quan al tema de la impossibilitat de l’estat de les autonomies, tenen molta raó: És totalment inviable: el “cafè para todos” va ser un dels errors més flagrants, que, junt a la tradició constitucionalista des de Càdiz, que consagra el caciquisme amb els poders conferits al municipalisme, minen la possibilitat de constituir Espanya en un estat modern de dret i posen seriosos obstacles al redreçament d’aquest joc de despropòsits que és l’Espanya plural.
    Salut.

    ResponElimina
  6. A mi el que em sembla és que el sistema judicial és deliberadament "lent, burocràtic i ineficaç". D'aquí la parcialitat d'aquesta justícia amb els ulls ben oberts. D'aquests mandarinats et puc parlar. Renovatis ad aeternam, és el que viuen alguns privilegiats, pervertint l'estat de dret i enfonsant els mecanismes de control que podem suposar els límits al seu mandat. I se'n foten de tot des de la seua impunitat salvatge. Això sí, mentre, pregonen que ells compleixen i fan complir la llei. És l'obsolescència programada de les democràcies, sens dubte. Amb benedicció arquebisbal inclosa, of course. Magnífica sèrie, Brian.

    ResponElimina
  7. Molt bo l'article del Xavier Sardà i la teva entrada també. Jo crec que aquest es una altre problema que no s'arreglarà mai, encara que informatitzin, seguirà sent lent, els judicis triguen anys en ficsar-se...

    ResponElimina
  8. Hola,
    Ja em sabreu perdonar el retràs a contestar, últimament he estat una mica embolicat.

    Alberich,
    Aquest mig dia al telediari ha sortit un jutge (no era cap novell, més aviat tot el contrari) amb la clàssica taula vessant de llibres mal amuntegats. Altres vegades és la encara més clàssica taula amb munts de carpetes que s'aguanten en equilibri precari i que sempre penso que si arriben a caure no hi ha déu que pugui ser capaç de posar cada paper a la seva carpeta. Es diria que aquesta gent, en el seu deliri que els manté fora de la realitat, es deuen pensar que un despatx caòtic i amb tot amuntegat de qualsevol manera transmet la imatge d'una persona molt enfeinada i treballadora. A mi em fa tot l'efecte contrari. Anècdotes apart, no sé què hi ha de endèmic i què de sobrevingut, però jo crec que en aquests moments es el col·lectiu més anquilosat d'aquest anquilosat país. Fins i tot els militars semblen haver-se posat més al dia. Que ja és dir!!

    Vicicle,
    Només puc dir que hi estic totalment d'acord; ja he dit més amunt tot el que se'm ha acudit. M'ha fet gràcia això de la "obsolescència programada" perquè l'altre dia vaig veure un programa molt ben documentat (potser tu també) sobre la obsolescència programada. Donaria per un altre apunt.

    Aris,
    La pitjor injustícia és la justícia que no arriba. És un escarni que no té nom.

    ResponElimina
  9. ¿Y a qué le llamas "populismo", Brian?
    Te lo pregunto porque las bravatas de Aznar, que no por bravatas dejan de ser ciertas, muestran argumentos irrefutables que no son nuevos ni de hoy.
    Ese bonito neologismo, que Burniol ha dado en llamar "mandarinato", no es otra cosa que nuestra sempiterna y parásita partitocracia, efectivamente denunciada en su momento por Azaña, pero también criticada ad nauseam por FE (Falange Española) y por filósofos como Ortega o Julián Marías.
    Lo del "mandarinato" no es nuevo, pero compruebo que el tachar de "populista" o de salvatrias, a quienes lo denuncian y proponen alternativas, también sigue estando a la orden del día.
    ¿O me dirás que la alternativa de Burniol, federalista y "azañista", es la solución a las cansinas reivindicaciones soberanistas de los "eternos descontentos" (genial Marías)?

    Estamos como en los albores del 36, en la misma encrucijada que obligó a Azaña y a Ortega a exponer sus respectivos diagnósticos y soluciones para el problema del particularismo periférico.
    Yo sigo defendiendo las tesis orteguianas, ergo rechazo el federalismo simétrico de Burniol y, por supuesto, me niego a claudicar ante la constante coacción (amenaza de independencia) con la que los eternos descontentos intentan chantajear cansinamente a un Estado cada vez más débil y marchito.

    Saludos y ¡Arriba España!, SIEMPRE

    ResponElimina
  10. Apañó,
    Te agradezco el comentario crítico porque me obliga a un ejercicio suplementario de reflexión que no suelo necesitar para responder a los comentarios, generalmente benévolos, de quienes frecuentan el bloc. Tan es así que, en cuanto me he puesto a pensar sobre qué es y qué implica el populismo, (así como la ristra de conceptos y personajes que con él enlazas) he llegado a la conclusión que el espacio de un comentario se me hacía pequeño para expresar mis ideas al respecto. Desgraciadamente, entre mis escasas virtudes no está la de capacidad de síntesis. :( De manera que voy a dedicarle un apunte. A ver si en este fin de semana lo pergeño.

    ResponElimina