20 de setembre del 2011

Per què els pobres no volen que els rics paguin impostos. (I els acaben pagant ells).

Tot just constituït l'actual govern de la Generalitat li vaig sentir una de les primeres entrevistes que van fer al conseller Mas Cullell. Li feia en Josep Cuní, i una de les preguntes inevitables —per més que en Cuní anava molt en compte a no posar-el en una situació compromesa— era la del perquè el nou govern es disposava a eliminar l'últim tram de l'impost de successions. Tot i així, el conseller, que en el cara a cara no es troba precisament en el millor terreny, se'l va veure molt incòmode i no va saber donar cap altre argument que el de que "era una promesa electoral" de CiU. D'aquí no el van treure. És clar que ho era, una promesa electoral, però aquest no era l'argument. La pregunta que calia contestar era: per què CiU portava aquesta promesa en el programa electoral, i per què era tant important com per posar-la per davant de totes les altres, fins al punt de prioritzar l'entesa amb el PP. Debades: ni en aquella entrevista, ni en moltes altres, CiU no va contestar mai aquesta pregunta. (I cap periodista va ser prou agosarat com per plantejar-la en termes estrictes).

Avui, quasi nou mesos després, m'ha tornat l'anècdota a la memòria tot llegint un article al NYT. L'article, "Aversió a l'últim lloc" (Last-Place Aversion), forma part d'una discussió oberta en la que es tracta de analitzar l'última proposta de Obama de augmentar els impostos a les rendes més altes. En concret, els articulistes que signen l'article, suggereixen, basant-se en la història recent, que la mesura no només comptarà amb la oposició dels més rics, sinó també d'una bona part de la classe mitja i fins i tot dels que tenen menys ingressos. I es pregunten, què explica la tendència recurrent dels americans amb menys ingressos a votar en contra dels seus propis interessos.

Aventuren tres possibles explicacions. Primer: els americans s'oposen a les polítiques redistributives simplement perquè desconeixen com n'és de desigual la distribució de la riquesa. Segon: sobreestimen la possibilitat de que un dia, ells o els seus fills, esdevindran rics. Tercer: en l'americà mig és tant o més forta la aversió a ser l'últim com el desig de ser el primer. Si no us acaba de quadrar, feu un petit exercici de imaginació: "si jo no em puc aprofitar d'unes ajudes socials (posem per cas a l'escola) que no se'n aprofiti tampoc un que tingui uns ingressos més baixos que jo". (Probablement immigrant, a més a més). Acaben dient que, evidentment, aquestes tres explicacions actuen en combinació: falses creences sobre el grau de desigualtats, optimisme desmesurat sobre les possibilitats de promoció social i, tot plegat, junt amb la ferma convicció de que els que estan per sota teu han de continuar estant per sota teu.

No sé si les especulacions dels articulistes, sobre el comportament dels americans a les urnes, poden ser més o menys extrapolables a aquí, però no em semblen en absolut descabellades. Potser n'afegiria una quarta: desgana, pasotisme, la sensació de que "tots son iguals". I, és clar, en el cas nostre la bandera, que ho contamina tot.

19 comentaris:

  1. També he sentit entrevistes al Mas-Colelll i la veritat és que aquest home fa patir: evidentment, ser entrevistat no li prova gens. Es posa nerviós i te l'imagines suant. Em fa tot l'efecte que es va equivocar quan va acceptar el càrrec, i que cada nit es deu cagar en el moment en què ho va fer, i es deu recordar de la mare de l'Artur.
    Pel què fa al tema, jo crec que encertes el diagnòstic.

    ResponElimina
  2. Precisament estic llegint "Algo va mal" de Tony Judt i coincideix en aquest diagnòstic: una societat obsessionada en el benefici propi i sense cap sentiment solidari.

    ResponElimina
  3. Les propostes d’Obama cauen en un terreny en el que s’ha cultivat el mite de l’home emprenedor i el pioner solitari. El ‘self made man’ està arrelat en l’imaginari cultural americà i les intervencions de l’estat en les coses de l’ economia, en general, els deuen sonar a intervencionisme dirigista amb tuf de comunisme – les rentades de cervell de la guerra freda deuen perdurar- Ben al contrari, al nostre país va arrelar una cultura basada en el passat imperial, en el que tothom vivia de gestionar –bé o malament- els recursos aliens que venien de llunyanes colònies. Espanya era un país de clergues, funcionaris i militars, com a classes més privilegiades, i els més humils els tenien com a model a seguir. Catalunya –l’antiga corona d’Aragó- per estar exclosa d’aquella moma va ser-ne una excepció, cosa que justifica un dels nostres trets diferencials, però ens hi hem acostumat ben aviat als beneficis de l’estat de benestar gestionat per l’estat -Aquesta dualitat és la que en Ramon J. Sénder distingia, afirmant que hi ha una Espanya castrense (administradora) i una altra de colonial (productiva)
    Potser hi ha dues realitats culturals ben diferents, entre nosaltres i els USA en quan a la proposta impositiva de que paguin el més rics.
    Salut.

    ResponElimina
  4. A més del benefici propi o la manca de solidaritat i el self made man, l'americà de classe mitjana pensa que tot el que li xucle l'Estat a les grans fortunes restarà la inversió del món empresarial en moltes activitats socials, la qual cosa afectarà no només als llocs de treball. Obama posava l'exemple d'un multimilionari amic seu que pagava un tant per cent prou més minso que el tant per cent que li tocava pagar a la seua secretària. La raó fonamental és que els americans donen per sobreentès que les grans fortunes americanes -i aquí entra el seu sentiment patriòtic- a través de fundacions, beques o el que siga sufraguen allò que lo públic no pot abastir. Que realment ho facen o no, ja no ho sé, però la investigació, la universitat i d'altres estructures semblants entrarien en fallida si només depengueren de lo públic. I potser a l'americà de "a pie" li passa com aquell de l'acudit de Lourdes: "virgencita, virgencita, que me quede como estoy".

    ResponElimina
  5. Diuen que pels impostos els capitals se'n van a Paradisos fiscals...Als païssos Nordics tinc entés que les fortunes groses pagant uns impostos altísims i tothom ho veu bé, perquè s'enten que el ric té que contribuir al pais. A Estats Units, però, no és així. Un amic siri, abans del 11-S volia emigrar als Estats Units perquè deia que "la gasolina es barata, el menjar es barat i ja tota la feina que vulguis". Després per questions polítiques s'ha quedat Espanya, perquè el tractem millor.

    ResponElimina
  6. L'Aris ens diu una cosa important: els paradisos fiscals. Mentre existeixin de poc servirà apujar els impostos als rics, que ja tenen les fortunes fora i assessors per a avorrir. Mentre les coses segueixin així, les mesures impositives extremes semblen més aviat titulars per calmar a la població, o fer-la anar d'una banda a l'altra. I a casa, el que es nota, és allò de: "que algú m'ho faci tot, perquè hi tinc dret, perquè pago molt, encara que no tingui ni idea que pago ni quan val", potser si sabéssim més com funciona la cosa, estaríem també més preparats per modificar el sistema.

    ResponElimina
  7. Lluís,
    Efectivament, no es pot dir que en Mas Collell tingui el do de la paraula. És veritat que fa patir. No en conec res a part del que sap tot el món, perquè s'ha dit abastament: que és un set ciències en economia i un acadèmic brillant. La qüestió està en saber si com a gestor és tant bo com a acadèmic; no seria el primer cas de professor brillant que s'estrella quan s'ha de enfrontar amb el món real.

    ResponElimina
  8. Allau,
    No el coneixia; n'acabo de llegir un fragment a El País:

    Sería fácil retirarse en un hastío escéptico ante la incompetencia (y peor) de aquellos que actualmente tienen encomendado gobernarnos. Pero si dejamos el desafío de la renovación política radical a la clase política existente solo acabaremos más decepcionados.

    És dir, malgrat tot, cal continuar i no tirar la tovallola. Sort que de quan en quan algú et dona ànims.

    ResponElimina
  9. Alberich,
    És cert que predomina el clixé de que a als Estats Units, com diu Tony Judt al fragment que citava abans: "todos estamos a favor de que los impuestos sean tan bajos como sea posible y de que el Gobierno se entrometa lo mínimo en nuestros asuntos". Però cal tindre en compte que els clixés només son això, clixés. Aquest pot ser el pensament dominant en molts moments històrics, però no l'únic ni tampoc sempre.

    També és cert, en contrapartida, que està molt arrelat el sistema de mecenatge, que d'alguna manera ve a suplir la falta d'una política social.

    ResponElimina
  10. Vicicle,
    Aquesta tradició americana de mecenatge, beques, fundacions, etcètera, en el passat recent va donar grans fruits: multi-milionaris que van fer grans fortunes a la industria de l'acer, l'automòbil o la banca van destinat una part d'aquestes fortunes a fundacions i obres socials. El problema, fins on jo em puc imaginar, és que actualment les grans corporacions ja no son controlades pels magnats o per les seves sagues, sinó que estan en mans de societats opaques que posen al capdavant gestors amb poca tirada a la filantropia.

    ResponElimina
  11. Als països nòrdics -i no només als nòrdics- els impostos son més elevats que a Espanya i diria (tot i que ara no tinc dades a mà) més progressius. També hi ha menys frau fiscal i menys economia submergida. En una paraula, son més seriosos.

    ResponElimina
  12. Clidice,
    Estic d'acord en que si sabéssim com funciona la cosa estaríem més en condicions de entendre el que ens ve a sobre i els sacrificis que caldrà fer. No conec el tema dels paradisos fiscals (no se'm ha ocorregut mai dedicar-hi cinc minuts, però algun dia ho faré) però no em sembla que sigui la mare dels ous. El problema gros és que estem endeutats fins el coll i que això, a banda de la evasió fiscal -legal i il·legal- que també caldrà combatre, se li ha de posar mà en serio i s'ha de fer ja. Cada dia que passa ens està costant milions de euros. (I al final els pagarem els de sempre, d'això no hi ha dubte).

    ResponElimina
  13. El pitjor no és que contamini, sinó que els seus portador ho sembren tot de mines...
    D'altra banda, la "banda" d'en Mas, mai no s'havia vist una xuleria tan gran envers qui, des de la feina pública, gairebé no tenen defensa contra les seves arbitrarietats i la seva barra econòmica i moral... En castellà tenim la dita de "Detrás vendrá quien te hará bueno", que sembli que es cumpleixi fil per randa respecte del denostat tripartit, en bona hora finat, però.

    ResponElimina
  14. Segurament Mas farà bo el tripartit i Rajoy farà bo en Zapatero, però malauradament serà ja massa tard. L'esquerra haurà de passar una llarga travessa del desert, i cal reconèixer que se l'hauran guanyat a pols ):

    Avui llegeixo al diari:

    "La Generalitat va anunciar dilluns a les entitats socials que es veu obligada a ajornar dos mesos els pagaments a les residències concertades que acullen gent gran, discapacitats, persones amb problemes de salut mental i drogodependents."

    L'arribada de la dreta neocon , junt amb la crisi del deute públic, desencadenarà la tempesta perfecte contra l'estat assistencial i del benestar: tenen el ferm propòsit de carregar-se'l i la coartada per fer-ho empassar al personal.

    ResponElimina
  15. No sé si ve a tomb o no, però el ridícul espantós que ha fet la Presidenta del Parlament hauria de tenir algun reconeixement de incapacitar per a continuar en el càrrec i deixar el pas a algú que sabés com s'ha de portar un debat d'aquestes característiques, oi? Estem farts, a la nostra professió, de què els consellers del ram ens exigeixin allò que no està escrit, però desprès, quan mostren la seva incompetència no passa abbsolutament res...
    Patètic! Si sabessin l'elegant que és el verb dimitir!

    ResponElimina
  16. Em sembla que era Aristòtil ni més ni menys que deia que si hi havia manipulació ja no podíem parlar de democràcia, sinó de demagògia. El diagnòstic als EUA em sembla molt encertat i per desgràcia cada vegada resulta més extrapolable, perquè mentre la nostra economia es mexicanitza, la nostra societat s'americanitza i el risc de fractura augmenta.. Respecte la bandera, això és universal, de Le Pen a Bush passant per Gadaffi, la meseta i les tietes convergents..

    ResponElimina
  17. Juan,
    Al ridícul del Parlament en pes, amb la seva presidenta al capdavant, el va seguir (o el va precedir, no recordo l'ordre exacte) el ridícul del conseller de Benestar donant marxa enrere a l'endarreriment del pagament a les residències de gent gran que comentava l'altre dia. Sort que és el govern dels millors! que si arriba a ser el dels pitjors...

    Jordi,
    S'ha posat de moda dir que tots som "classe mitja", i que tot va carregat sobre la "classe mitja". De manera que el personal té assumit que qualsevol augment de impostos, encara que es digui que només serà per a les "grans fortunes" (que ningú sap què vol dir exactament) l'acabarà pagant el que viu d'una nòmina. En qualsevol cas, ara ja tenim el boc expiatori: l'Estat espanyol que no ens vol donar el pacte fiscal.

    ResponElimina
  18. En el cas americà prima la idea que l'Estat ha d'intervenir el mínim possible: doni'm els meus diners i ja me'ls administraré com més em convingui. Sobretot entre els republicans, impera la llei del pioner que conquereix les terres de l'oest i planta la seva bandera.

    En el nostre cas, hi ha molta ignorància sobre el funcionament de l'estat, com hi contribuïm i què en traiem. I d'això els nòrdics en saben molt.

    ResponElimina
  19. És cert que entre els americans hi ha aversió per l'Estat, però en gran mesura és el producte d'una gran manipulació: mentre per una banda s'exalta l'esperit emprenedor i competitiu del self made man, per un altre aquest mateix Estat és hostatge d'els lobbies de la industria armamentista i financera.

    ResponElimina