Pagar per parlar, o per fornicar

La mort de Onàn, de Franc Lanjšček

En algun moment de la meva vida he anat al psicòleg. Psicòleg, que no psicoanalista, perquè no crec en el mètode del doctor Freud (vull dir que no crec que tingui cap base científica, com pretenia el doctor), però sí crec que pot ser útil que un professional t'ajudi a endreçar la ment. Quan ho he fet —dos o tres cops a la meva vida— les sessions no s'han allargat gaire; el temps just per analitzar alguns sentiments, alguna frustració, i reprendre el camí tot solt. Però cal admetre que la experiència no deixa de ser gratificant, fins i tot addictiva, i de vegades he pensat que si tingués temps i calers sobrers, com en Woody Allen, posem pel cas, potser hauria allargat, qui sap si indefinidament, aquelles sessions pel plaer de xerrar amb algú que t'entén, o que et dona a entendre que t'entén, o que et fas la iŀlusió de que t'entén. D'alguna manera, comprar temps per conversar és com comprar temps per fornicar: hom recorre a les/els professionals del sexe quan no té, en el seu entorn proper, persones que el puguin ajudar a satisfer aquests tipus de urgències. Semblantment hom pot recórrer als professionals de la introspecció quan tampoc té un entorn on sentir-se còmode intercanviant pensaments. Encara podríem portar l'analogia una mica més lluny: el que escriu per a sí mateix i acaba deixant l'escrit en un calaix de l'escriptori (o en un directori del disc dur) amb la íntima convicció de que difícilment ho llegirà mai ningú, ¿no s'assemblaria al que es masturba en soledat? I, encara: el bloc personal que es perd en el l'hiperespai, ¿no ens recorda el semen de Onàn que es perd en la terra? Raó per la qual, tot sigui dit de passada, va patir el càstig de Déu. I és que aquell déu tenia molt males puces.

Tot això anava rumiant fa un moment, arran de llegir la crítica de cinema de "Un método peligroso" (A dangerous method), de David Cronenberg. Res a veure, però, entre les meves cabòries i la pel·lícula més enllà del leitmotiv de la psicoanàlisi; no en traguéssiu una idea equivocada de les unes o de l'altre. En Quim Casas (El Periódico) li posa 5 estrelletes; veurem que diuen els nostres entesos assidus del Verdi.

El pescador d'en Manuel Vicent

A la seva columna de l'última pàgina de El País, en Manuel Vicent ens parla avui diumenge d'un pescador. Està assegut en una cadira de tisora, a la bocana del port, amb la mirada perduda entre el suro de l'ham i el vaixell que arriba de Eivissa. La mirada perduda, i la ment també. De fet, observa Vicent, segurament l'importunaria que piqués algun peix, doncs es veuria obligat a deixar de pensar en res per atendre la canya, l'ham i el peix. I maleïdes les ganes que té de ocupar la ment quan sembla que tot, la política, la economia i el mateix mon, se'n van al carall. El suro que flota a la dàrsena és tot l'univers, i perdre el temps badant és la millor fi quan no hi ha cap fi.

A l'hora de dinar, mentre intentava en va fugir de les melodramàtiques cerimònies del desè aniversari de l'11-S americà, de les tragicòmiques cerimònies del nostre particular 11 de setembre, i de tantes banalitats que ens assetjant per tots els mitjans, em tornava al cap el pescador de'n Vicent. Ah!, si en aquests moments tingués jo també un suro flotant on deixar perdre la ment i la mirada, tot veient sense mirar el vaixell que ve de Eivissa...

El Pescador
Sentado en el muelle de la bahía, al sol de la mañana, desperdiciando el tiempo, veo entrar y salir los barcos, cantaba Otis Redding. La letra de esta balada le devuelve al pescador una sensación parecida mientras lanza el sedal desde la escollera. Llega una vez más el otoño y parece que toda la economía del mundo se va a ir al carajo. No importa. Uno de los barcos que entra ahora en el puerto es el que viene de Ibiza. Desde cubierta los jóvenes pasajeros saludan con los brazos al pescador aposentado cerca de la bocana. Estos jóvenes son aquellos guerreros que en verano se fueron a librar batallas de amor en la isla y ahora regresan victoriosos o derrotados. El pescador está sentado en una silla de tijera con la mirada fija en el corcho que flota en el agua iridiscente de la dársena. "Ahora simplemente estoy y la soledad nunca me dejará solo", cantaba Otis Redding. Da la sensación de que si picara un pez, al pescador le molestaría sobremanera. En ese caso tendría que dejar a un lado sus pensamientos, debería recoger el carrete y analizar si era una dorada, un pajel o un sargo lo que había pescado, calibrar su tamaño y decidir si valía la pena devolverlo al mar o asarlo esa noche. Él está allí para ver entrar y salir los barcos abstraído en vanos recuerdos, que se disuelven en la nada. La nada es blanca, piensa. El hecho de pescar no es una acción que vaya más allá de lanzar el anzuelo y contemplar el corcho, un fin sin finalidad, sin esperar nada más, una actitud que da sentido a su situación en el universo mientras la política y la economía se derrumban. Los guerreros victoriosos o derrotados le saludan desde la cubierta. Cada uno trae a tierra la historia de una batalla. El pescador imagina que estos guerreros habrán ejecutado sus danzas de combate en las salas de fiesta de Ibiza, habrán luchado cuerpo a cuerpo bajo la luna llena de agosto en la playa. Ahora solo son siluetas en la cubierta a contraluz con la puesta de sol. Cantaba Otis Redding: "Parece que todo va a cambiar, pero todo continuará igual, no puedo hacer lo que la gente quiere que haga". El pescador seguirá allí, perdiendo el tiempo con la caña de pescar, viendo cómo entran y salen los barcos sin otro propósito. El corcho que flota en la dársena es todo el universo.
     Manuel Vicent

El mirall

Pel cap baix em miro al mirall un cop al dia, quan m'afaito. Però em miro sense mirar-me, de forma mecànica i absent. Alguna vegada, però, molt de tard en tard i sense saber perquè, em quedo mirant-me una estona i em sembla descobrir un individu desconegut: envellit, amb berrugues a les parpelles, el nas tort, la pell resseca... I m'adono de que, sense ser-ne conscient, m'havia anat fent una imatge més amable, més edulcorada, de mi mateix. De cop i volta el mirall en retorna a la crua realitat. ¿Què deu pensar —penso llavors— aquest que m'està mirant?

Una sensació semblant vaig tindre l'altre dia quan em vaig quedar sol amb aquest llibre a les mans. Resulta que els meus fills —que degut al meu caràcter introvertit i una mica esquerp suen quan m'han de fer un regal— se'ls va ocórrer regalar-me el meu bloc editat en paper. Va ser emocionant, no cal dir-ho, però va tindre conseqüències semblants a la mirada del mirall: ¿qui és aquest paio?, ¿per què té la gosadia de escriure en públic?, ¿no té sentit del ridícul?

¿Per què mantinc el bloc? No sé donar-me una resposta convincent a aquesta pregunta. Ni tant sols una mala excusa, una justificació... Hi ha gent que escriu bé. N'hi ha que tenen coses interessants a dir; n'hi ha que mantenen un bloc temàtic al voltant d'un tema que dominen; n'hi ha que fins i tot poden oferir totes aquestes coses a l'hora. Cap d'ells és el meu cas. Segurament la millor contribució que podria fer a la blocosfera seria la de deixar de fer nosa, contribuint així a millorar la reŀlació senyal/soroll. I no obstant, tinc la impressió de que no seré capaç de fer aquest servei a la societat, i que de tant en tant (això sí, sense presses) continuaré donat la tabarra i fent perdre una mica del seu valuós temps a gent de bona fe que es deixar caure per aquí. Temps que podrien esmerçar de manera força més profitosa, per exemple, llegint a Claudio Magris, com ens recomanava ("recomanable és poc") el David, o el "Gat del Rabí", com ens apressava amb entusiasme en Leblansky o, en fi, la bona literatura i el bon cine que no es cansa de diseccionar-nos l'Allau.

Dic que segurament no seré capaç de fer aquest servei, perquè a estones sento la irreprimible necessitat de buidar el pap, però vosaltres sí que us podeu fer aquest favor a vosaltres mateixos: dediqueu el vostre temps a coses més profitoses i no passeu ànsia, que no us ho retrauré :)

Mr. Brooks

Mr. Brooks (Kevin Costner) i el seu alter ego (William Hurt)

Ja fa més d'un mes que estan reformant un habitatge dos pisos més avall del meu. Sento la fressa que fan pel cel obert i sento com parlen i com ressonen les parets. És una quadrilla d'un nombre indeterminat de llatinoamericans. (Peruans, equatorians... no ho sé). Sovint parlant, discuteixen o canten, al mateix temps que piquen, trepanen i enderroquen, i aixequen una polseguera de no dir. No entenc el que diuen, tampoc els veig, però me'ls imagino: baixets, rabassuts, d'espatlles amples i malucs prominents, com solen ser els de la mateixa raça que veig pel meu barri abastament. De vegades me'ls imagino ballant danses rituals al voltant d'un tòtem o celebrant l'arribada de la primavera guarnits amb garlandes de flors i brandant llances a la mà.

   —I, és clar, et preguntes què coi han vingut a fer al teu país.
   —Doncs mira, entre tu i jo: sí. Probablement provenen d'un entorn urbà, o més aviat suburbà, segurament fills de camperols desarrelats; no ho sé, ni m'interessa. Però, per què han hagut de vindre a destorbar la meva pau? I perquè -posats a preguntar-se- els que han comprat aquest pis necessiten refer-el de cap a peus? Polls ressuscitats! si volien un pis nou, haver-se'l comprat nou. I per què tans llatins han vingut a viure al meu barri?, i tants àrabs, i tants xinesos? Per què m'agredeixen amb la seva presencia, a la que no hi estava fet? I per què munten pícnics sobre la gespa dels meus parcs i juguen a futbol a la sorra de les meves platges?

   Que potser hi he anat jo a destorbar-els al seu país? I doncs?! Estic a casa meva, al meu barri, al meu país de tota la vida i només demano que em deixin tranquil; que em deixin viure sense ensurts, sense soroll, en el meu entorn de sempre. Sense luxes, tampoc -valguem el dimoni- de manera modesta. No necessito gaire: l'ordinador, la connexió a internet, els meus llibres, la radio, la tele, un petit equip de música... i para de comptar. És demanar massa?

   —Ets un brètol. Ho saps, oi? Sota la teva disfressa de persona enraonada i tolerant s'hi amaga un reaccionari de cal déu. Gaire bé diria, un racista. Tota la vida fent la viu viu i no t'has enterat de res, que dirien els teus fills.
   —Ep tu, para el carro! a veure si ara ens posarem en pla auto-destructiu. Només cal sortir a carrer per veure que som del més civilitzat que corre per aquí.
   —Ara parlem en plural?
   —No fugis d'estudi, què hi fa si parlem en plural o singular; o és que pretens que la cosa no va amb tu? Si t'agrada fer de Dr. Jekyll, hauràs de carregar també amb Mr. Hyde.
   —Ets tu qui vol fer tots els papers de l'auca. Però deixem aquesta discussió surrealista. Estàvem analitzant com l'anècdota dels sudaques ens ha llevat la disfressa, t'hi atreveixes, o no?
   —Vinga.
   —No és cert que et pensaves que el mon era una mena de foto fixe tal com varem aprendre a l'escola? Vam néixer tot just acabada la Guerra Mundial, i la Guerra Civil era només un mal son dels grans; a casa en prou feines en parlaven. El mon s'havia aturat a l'Espanya de Franco, i a fora... qui en sabia gaire res del que passava fora? Al NO-DO de vegades s'hi veien conflictes llunyans, en països exòtics, però només de manera fugissera i per contrastar amb els veinticinco años de paz. Les barraques...? Bé, sí, n'havíem sentit a parlar, fins i tot de vegades les havíem vist de lluny: a La Perona, al Camp de la Bota, a Montjuïc, al Bogatell, al Carmel... Però tampoc eren gaire visibles, sobre tot si no t'hi acostaves. Què se'ns hi havia perdut enmig d'aquella gentussa? I si et fotien un mal tanto i et prenien la cartera? I ells ja se'n guardaven ben bé prou, quan aconseguien conviure entre mig de la gent normal, de dir que eren barraquistes.
   —On vols anar a parar?
   —Ho saps prou bé: és fàcil anar de progre quan ningú et destorba la pau interior. Vas fer una carrereta, vas adquirir la teva cultureta... tot plegat poc i no res, certament, però lo suficient com per mirar-te el mon des d'una petita talaia de superioritat moral i intel·lectual. Estas instal·lat en la minoria que parla i pensa en català, culturalment hegemònica, que vota a les eleccions i se sent representada per un govern i unes institucions. I -què caram!- si som a Catalunya, qui ens n'ha de discutir la legitimitat? Si ells no es volen integrar i no voten és el seu problema.
   —Què hi has de dir? Què potser em sortiràs ara amb que tan dret tenen els espanyols que viuen a Catalunya a sentir-se a casa seva -Espanya- com nosaltres a sentir-nos a casa nostre -Catalunya-? I els moros? I els sudaques? I els subsaharians, els xinesos, els romanesos... Tots estan a casa seva?!
   —Calma, calma. Jo no he dit que tots estiguin a casa seva, però no veig per quins set sous haver arribat abans ha de donar més drets.
   —Jo no he "arribat" abans; jo vaig néixer aquí!
   —Ergo ets nacionalista.
   —NO SOC nacionalista!
   —No cal que cridis que no ens sent ningú. Diguem de que presumeixes i et diré que et manca. Si no ets nacionalista, perquè creus que el fet d'haver nascut aquí et dona un plus de legitimitat? Els avis -aquest que estan a la foto del cavall (de la que tan orgullós estàs) amb la mare, la tieta i l'oncle- no van néixer aquí; tenien per això menys drets que els nadius de Catalunya?
   —No em siguis botifler, eren del Maestrat, Països Catalans.
   —Tan hi fa. Podien haver sigut del Bierzo o de La Alpujarra: haurien tingut menys drets?

   —Estas desbarrant o només vols provocar-me. Tu saps tan bé com jo que Catalunya és petita i finita, i que no pot acollir tothom. Fet i fet el mateix passa a Espanya i a França i a Europa en general, però ells tenen un estat per defensar-se. La marabunta s'ha posat en marxa i no te aturador. I Catalunya, amb la seva cultura i la seva llengua, per mor de ser la més petita i feble, i no tenir estat propi, serà la primera a caure.
   —Ara comences a enraonar una mica amb el cap. La marabunta no te aturador -cert- no serveix de res posar portes al camp ni tanques a les fronteres. Els que fins ara anomenàvem "tercer mon" vindran a buscar la seva part del pastis, que ens hem estat menjant a les seves espatlles i a costa de la seva suor. I reclamaran els seus drets de ciutadania, amb "nació" o sense "nació". Més ben dit, la nació la porten al damunt, i no se'n desempallegaran per abraçar la nostra. Trigarà a passar una, dues o tres generacions, però val més que ens fem a la idea perquè vindran per les bones o per les males, i a més a més...
 
    —Mr. Brooks, el demanen al telèfon per la línia dos.

    —Mr. Brooks?? Què s'empatolla ara?! Jo soc el Brian, el bon jan del Brian. I encara falten 1900 anys perquè s'inventi el telèfon.

    —Ai, disculpi, m'he confós de personatge i de pel·lícula.