El Republicanisme i Catalunya (2 de 2)

Companys, el 6 d'octubre de 1934 (© La Gaia Ciència)

Continuem amb la praxi republicana a Catalunya. Al segle XX, en paral·lel amb la Segona República Espanyola, van haver-hi dos intents més de proclamar la República Catalana: el de Macià i el Companys. Per referir-me a aquests episodis recuperaré alguns paràgraf d'un apunt de tres anys enrere, de la meva anterior vida blocaire.

Lluís Companys va ser (no sé si exactament per aquest ordre) advocat, periodista, sindicalista, federalista i revolucionari. Però no era separatista i ni tan sols, diria jo, nacionalista. ¿Perquè, llavors, es va avançar a Macià a proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament?:

"Poble de Barcelona! Els homes triomfants a les eleccions acabem de pendre possesió de l'Ajuntament i proclamem la República, que es el règim que havíem promès al poble"

Doncs segurament per por de que Macià fes el que de totes va acabar fent: sortir al mateix balcó i proclamar, no la República, sinó l'Estat Català:

"En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de les Repúbliques Ibériques".

A continuació es va dirigir al Palau de la Generalitat on va fer una proclama similar però més complerta i solemne, que és la que ha passat a la història, document sonor inclòs. Tres ministres del Govern Espanyol es van afanyar a desplaçar-se a Barcelona, segons explica Gabriel Jackson, per "recordar a l'exaltat avi Macià que la nova Constitució encara no havia estat redactada", aconseguint que donés la seva aprovació a sotmetre el projecte d'estatut a les Corts. I continua dient Jackson: "Per aconseguir aquest acord temporal els ministres de Madrid van comptar amb els bons oficis de Lluís Companys ... [que] era un autonomista més que un separatista".

El segon i més controvertit episodi, va succeir durant els anomenats "fets del 6 d'octubre" de 1934. Arran de l'entrada de la CEDA al govern de Madrid, es va desencadenar una revolució que va sacsejar el Govern de la Generalitat de Lluís Companys. Aquest, desbordat per la violència dels anarquistes de la FAI, els revolucionaris rabassaires i els independentistes d'Estat Català o, com sosté l'historiador Raymond Carr, "atrapat per la seva pròpia violència retòrica", "va creure que o bé havia de fer servir la força contra aquests extremistes o bé havia de dirigir el moviment ell mateix". Sembla que va optar per la segona opció. Reprenent la versió de Gabriel Jackson:

 "El día 6 de octubre a las 7,30h de la tarde una enorme multitud llenaba la plaça de Sant Jaume... Los nacionalistas exaltados esperaban la proclamación de la plena independencia de Cataluña. Los liberales aguardaban una declaración de resistencia al fascismo de Madrid. Dencàs planeaba por su cuenta la proclamación del Estat Català. Companys, en medio de tantos fuegos cruzados tomó el micrófono de manos de Dencàs y proclamó l'Estat Català de la República Federal Espanyola"

Acte seguit, i ja off the record, com diríem avui, se li atribueix la frase: "Ja està fet. Ja veurem com acabarà. A veure si ara també direu que no soc catalanista". (Va acabar malament, com és ben sabut). El document que encapçala aquest apunt és el requeriment que va fer al general Batet per que es posés a les seves ordres, al servei de la República Federal. 

El Republicanisme i Catalunya (1 de 2)

Pau Claris (Wikipedia)

Recentment Salvador Giner, un dels nostres més preeminents teòrics del republicanisme, amb motiu del 600 aniversari de la mort de Francesc Eiximinis va glossar en un assaig (enllaç a la pàgina web de Ramon Alcoberro) les aportacions del frare minoret al pensament democràtic republicà. Pensament del qual, diu, en fou un dels fundadors. El seu Regiment de la cosa pública, lliurat als regidors o jurats de la ciutat de València el 1383, es un text "que respon en gran mesura als principis del que hom ha de considerar com a filosofia política republicana i com a teoria republicana de la llibertat civil".

Comença Giner, a tall de introducció, diferenciant entre les tres grans filosofies polítiques: el liberalisme, el comunitarisme i el republicanisme, que, tot i que sovint s’interpenetren, cadascuna emfasitza dimensions prou distintes de l’ordre polític. El liberalisme, acceptat en gran mesura com a doctrina compartida per totes les democràcies contemporànies, es vincula estretament amb l’individualisme i la no interferència de l'Estat. El comunitarisme gira en torn de la consciència col·lectiva, la cultura, la llengua i el desig compartit de viure plegats, com a poble i nació sobirans. El republicanisme recolze la responsabilitat compartida, la convicció de que la societat és cosa de tothom i que la sobirania de les normes, unida a la participació dels ciutadans per a prendre cura del comú —la virtut cívica no és altra cosa— és l’essència del bon regiment de la societat humana.

Qualifica Lo regiment de Eiximinis, com l’expressió teòrica més acomplida del pactisme català clàssic.

 La noció de pacte convertit en llei de convivència —a tots els nivells— condueix a un concepte que esdevindria fonamental en el republicanisme ulterior: el de la sobirania de la llei. No és necessàriament el poble qui detenta la sobirania, sinó —en formulació eiximeniana i, posteriorment, republicana— és la llei que "natura, raó, seny i Déu mateix totpoderós, ensems, han concedit a la comunitat".

Eiximenis vol una ciutat possible en què cadascú vetlli pels seus interessos però tot tenint en compte el bé de tothom, sense haver d’obeir cegament la voluntat arbitrària de cap tirà. Lo regiment és un tractat de moral pública des d’aquesta doble perspectiva.

La praxi republicana
Els intents de portar la República a Catalunya —tant en quan Estat federal d'una hipotètica República Federal Espanyola, con en quan Estat Català— han estat històricament poc reeixits, per dir-ho de forma pietosa.

El primer d'aquests intents va ser portat a terme per Pau Claris, diputat del Braç eclesiàstic de la Generalitat, el 16 de gener de 1641. La llarga tensió acumulada arran de de la decadència de l'Imperi Espanyol, i la negativa de Catalunya, emparada en les Constitucions, a implicar-se en el sosteniment de l'exercit i les seves campanyes, va esclatar en la Guerra dels Segadors quan el comte-duc d'Olivares va forçar-ne el desenllaç al escollir Catalunya com a camp de batalla. Després de més de mig any de revoltes i resistència contra les tropes espanyoles, el 23 de gener de 1641 Catalunya es posava sota la obediència de Lluís XIII. En el millor dels casos la República Catalana va durar una setmana, i en el pitjor ni tan sols es va arribar a proclamar. La opinió de l'historiador Ferran Soldevila es de que tot plegat va ser una mena de paripé: el govern francès, amb Richelieu al capdavant, no volia aparèixer com a usurpador de la sobirania espanyola sobre Catalunya, de manera que calia fer el pas intermedi d'una Catalunya independent. Però els esdeveniments es van precipitar i aquesta "República Catalana" va ser vista i no vista.

El següent intent d'Estat Català encara va tindre una vida més breu. És va produir entre el 5 i el 7 de març de 1873, i va ser tan anecdòtic que no valdria la pena esmentar-el si no s'hagués produït en el context d'uns esdeveniments una mica més rellevants: els que van envoltar la Primera República Espanyola. La República va vindre precedida pel breu regnat de Amadeu de Savoia, que mentre era camí de Madrid s'assabentava de que el seu mentor, el general Prim, havia estat assassinat. Això, i un poble que estava per civilitzar varen poder més que la bona voluntat del bon rei, i després de dos anys i escaig, el 10 de febrer de 1873,  abdicà. Estanislau Figueras es va fer càrrec del Govern de la República amb el mandat de convocar eleccions a Corts Constituents, però allò va ser un olla de grills i Figueras va acabar fugint a França, no sense abans haver pronunciat la seva famosa frase: «Senyors, ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres!». Davant del buit de poder es va fer càrrec de la presidència del Govern Francesc Pi i Margall.

Pi i Margall era un home honrat que estava carregat de bones intencions, i volia portar a terme un programa legalista i formal que havia de culminar amb la República Federal. Però als federals catalans de llavors, entre ells Valentí Almirall, els va passar el mateix que als d'ara: es van trobar que fora de Catalunya no hi havien federals; a molt estirar hi havia "cantonalistas". Pi va dimitir i el va substituir Salmerón; i Salmerón el substituí Castelar. I el 3 de gener de 1874 Castelar perdé una moció de confiança i el general Pavia, que estava esperant a la porta del Congrés, va fer entrar la Guàrdia Civil i s'acaba la Primera República. (Al contrari de Tejero, va tindre la delicadesa de deixar acabar les votacions i no va disparar cap tret). 

[Aquest post havia de sortir a les 6h del matí, però quelcom ha fallat]

Mirant-nos al mirall de "The Guardian"

Tafanejant per la web del The Guardian vaig ensopegar amb una serie d'articles dedicats a Espanya, entre els que em varen cridar la atenció alguns que feien referència a Catalunya. En concret un de Josep Ramoneda (cedit per El País) i un de Julian Glover . Aquest últim fa un intent d'aproximació a la política de Catalunya al voltant, sobre tot, del nacionalisme i les relacions amb l'Estat. També firma un altre article, centrat a Olot, en torn a la problemàtica de la immigració.

Ramoneda, recolzant-se en la popular imatge de Guardiola, intenta explicar als lectors anglesos la diferència entre la Gran Bretanya —formada per tres nacions reconegudes i diferenciades— i el poti-poti de les 17 nacionalitats i regions: "molt bé; l'equip català i l'equip basc, —cita al futbolista— fantàstic, però ¿com en direm de l'altre equip?". Els explica que som un Estat molt descentralitzat econòmicament, però molt centralitzat políticament; que Zapatero, per raons de tàctica electoral, va aixecar la bandera de "l'Espanya plural" per oblidar-se'n l'endemà; que després de 30 anys l'Estat autonòmic ha esdevingut frustrant i inadequat per a les "nacions" perifèriques, i que, una vegada més, Europa apareixeria com una hipotètica solució si estigués políticament desenvolupada, però que no és el cas. Bé, no cal anar al The Guardian per conèixer les opinions de'n Ramoneda, però no deixa de ser interessant veure com les presenta de cara en fora.

El punt de vista d'un cronista estranger, com Julian Glover, és també interessant, però per altres raons. Lògicament no es pot sostreure a la visió típica de qui té un coneixement superficial de la nostra realitat. Però això, al meu entendre, no només no ens hauria de empènyer a veure les seves opinions amb displicència o condescendència, sinó tot el contrari: la pràctica totalitat dels observadors estrangers —tant si ho son de manera accidental com si son hispanistes o corresponsals més o menys establerts— ens veuen sota una òptica aliena, i és precisament aquesta òptica la que ens ha de interessar si volem veure la imatge que ens retorna el mirall. Diria més: crec que la opinió pública (i sobre tot la publicada) a Catalunya ha caigut en un procés agut de introspecció que ens està portant a la melancolia, al victimisme i, finalment, a perdre el contacte amb la realitat que ens envolta. No fos cas que, com la madrastra de la Blancaneu, acabem descarregant la nostra frustració contra el mirall màgic.

Doncs bé, una de les impressions que treu Julian Glover és que els polítics catalans (o la majoria dels polítics catalans) viuen en una mena de realitat virtual. Al aterrar a Barcelona va anar a raure a la seu de ERC i el primer que li va xocar va ser un mapa dels "Països Catalans"

"Els Països Catalans s'estenen, com la cama d'una ballarina, des de la costa francesa fins molt al sud d'Espanya. En un edifici d'oficines inteŀligents, a Barcelona, em vaig trobar amb un mapa d'un estat que no existeix. Un país que té unes llargues fronteres imaginàries i moltes províncies. Té història i un idioma antic, una famosa capital i alguns dels millors xefs del món. Una assolellada ciutat, muntanyes nevades i unes illes atractives. La gent ve de tot arreu del món per visitar-el. Tot aquest esplèndid país està mancat de realitat."

A l'ERC es va trobar amb un jove i simpàtic parlamentari —Pere Aragonès— que intentava emfatitzar que el nacionalisme català, a diferència del basc, és pragmàtic i pacífic, i un inquietant veterà —Josep Huget— amb un nacionalisme que semblava basar-se en l'hostilitat en vers els demés: "jo espero de la gent que parli en català". Cosa que a l'articulista li sembla absurda tenint en compte que a Barcelona, ciutat de immigració, la majoria de la gent no el parla. 

¿Per què —es pregunta— els polítics catalans estan tant preocupats per la política de identitat nacional? La resposta creu que cal buscar-la, si més no en part, en els esdeveniments de l'últim estiu quan una gran gernació va sortir al carrer a protestar contra el rebuig del TC al nou Estatut d'Autonomia.

Després d'un breu recorregut per les opinions de Pilar Rahola ("els catalans estan en una fase de perplexitata i desencís; Espanya està drenant més recursos dels que els catalans poden donar"), Albert Ribera, el jove líder del petit partit dels Ciutadans que s'ha proposat resistir la marea nacionalista ("Catalunya s'ha tancat més que mai. Jo no vull viure a Kosovo") i Dolors Camat, del partit Verd ("els partits grans utilitzen el debat nacionalista per amagar altres problemes") acaba mostrant-se decebut:

 "Tot això em va deprimir. La crisi financera ha fet que els catalans es sentint comprensiblement angoixats. Però hi ha ingenuïtat en el desig de sortir d'Espanya per fer-se rics. La ciutadania, en la seva major part, no està implicada: la participació en les eleccions és baixa. Però els polítics estan en una deriva cap a un enfrontament artificial."

El diari ha afegit més continguts, i s'hi poden llegir des de articles dedicats a Javier Cercas o Javier Marías fins a una recepta de Crema Catalana.