Llucià de Samòsata.- Diàlegs dels morts.

Llucià (Wikipedia)

Un apunt al bloc de la Clídice em va rescatar de la memòria la figura de Llucià de Samòsata que en prou feines recordava vagament dels temps del batxillerat. També l'Allau (vaig veure-ho després) li dedicà un apunt. No l'he trobat a les llibreries; es veu que es va exhaurir i no s'ha tornat a editar. En ocasions com aquesta és quan la funció de la biblioteca publica troba la seva veritable raó de ser, per sobre de les contingències del mercat i la atzarosa vida de les editorials. Felicitem-nos-en.

Llucià va viure al segle II dC. Tot i que no se'n coneixen les dates precises, sembla que nasqué a Samòsata, ciutat situada a la riba de l'Eufrates, cap el final del regnat de Trajà o a l'inici del d'Adrià, quan ja feia més d'un segle que els regnes hel·lenístics estaven integrats a l'Imperi Romà. Pràcticament les úniques dades que tenim de la seva vida provenen dels seus propis escrits. Pel que sabem fou una mica rodamón fins que al voltant dels trenta anys, després de aprendre el grec, que no era la seva llengua, s'establí a Atenes com advocat professional. També d'això se'n cansà i es va dedicar a fer de sofista ambulant, viatjant per tot l'Imperi. Tornà a viure a Atenes entre els anys 157 i 161 dC, període en que reprèn l'activitat literària i filosòfica, entra en contacte amb els cínics i descobreix l'obra de Menip de Gàdara (filòsof cínic del segle III aC). Encara un parell de cops més se'n va i retorna a Atenes, però cada vegada és més crític, fins i tot hostil, en vers als filòsofs, sofistes, poderosos i notables en general.

Cal recordar que el cinisme no tenia el sentit i les connotacions que li donem avui en dia, sinó que més aviat s'assemblava a el que ara en diríem escepticisme. Fins i tot l'últim Llucià, que segueix les petjades de Menip i Diògenes, a mi em fa l'efecte d'un nihilista o un hippy avant la lettre. En els Diàlegs dels morts Llucià porta el cinisme a la seva culminació, fent ús de l'humor irònic, la burla i la sàtira com a eines per arribar a la gent. Perquè en el fons el que pretenen els cínics és predicar la vida virtuosa i austera, bé per via de exemple personal (es diu que Diògenes vivia en una bóta), bé per via de crítica social. En la majoria dels diàlegs Llucià se'n fot -literalment- del mort i de qui el vetlla. Aquest que he triat, però, (en part per la seva brevetat) és una mena de faula moral sobre la l'anhel de perseguir quimeres:      

Quiró i Aquiŀles (Wikipedia)

Menip i Quiró

Menip.— He sentit dir, Quiró,(*) que, tot i ser un déu, vas voler morir.

Quiró.— Has sentit bé, Menip; i, com pots veure, ho vaig acabar fent, tot i que hauria pogut ser immortal.

Menip.— ¿I què va provocar-te aquesta passió per la mort, una cosa que normalment no desperta cap mena d'amor?

Quiró.— T'ho diré, puix que veig que no ets gens estúpid: la immortalitat ja no era una cosa dolça per a mi.

Menip.— ¿ No era dolç per a tu estar viu i veure la llum del sol?

Quiró.— No, Menip, perquè jo considero que el plaer no es troba en la repetició sinó en la varietat. Jo vivia I per sempre i fruïa indefinidament d'unes mateixes coses: el sol, la llum, el menjar; les estacions eren sempre les mateixes i tots els esdeveniments se succeïen ordenadament, com si l'un fos conseqüència de l'altre. N'estava ben fart, perquè el plaer no consisteix a tenir sempre el mateix sinó a tenir una mica de tot.

Menip.— Ben dit, Quiró. ¿I com et van les coses aquí, a l'Hades, d'ençà que vas decidir venir-hi?

Quiró.— No em van malament, Menip. La igualtat aquí és absoluta i això fa que no hi hagi cap diferència entre viure a la llum del sol i sojornar a les tenebres. D'altra banda, no hem de patir per la set o la gana com a dalt perquè aquí no tenim cap d'aquestes necessitats.

Menip.— Vés amb compte, Quiró, no caiguis en contradicció amb tu mateix i entris en una mena de cercle viciós.

Quiró.— ¿Què vols dir?

Menip.— Que si la monotonia i la rutina et cansaven quan eres viu, aquí també et cansaràs perquè les coses són igual de monòtones, i hauràs de buscar el canvi en alguna altra vida, la qual cosa, penso jo, és impossible.

Quiró.— ¿Quina actitud cal prendre, doncs?

Menip.— Em penso que diuen que el més intel·ligent és conformar-se i valorar el que es té, i pensar que no hi ha res que no es pugui suportar.

------------------
*). Quiró és un centaure famós per la seva prudència i saviesa. Ferit accidentalment per Hèracles, cedí la seva immortalitat a Prometeu i d'aquesta manera aconseguí morir i alliberar-se del dolor que li produïa la ferida.

Merrie Melodies: La treva de Nadal.- Actualitzat!

Ja em perdonareu que tiri de tòpic, però és que un (a més de no gaire imaginatiu) és sentimental i una mica retro (Je me souviens) i, arribades aquestes dates, el primer que li ve al cap a l'hora de felicitar les festes nadalenques és el So this Chrismas de Lenon o les Pipes of peace de'n McCartney. (Podríem anar més en darrera, fins a Bing Crosby, però no vull que em tireu tomàquets, que empastifaríeu la pantalla).

La història, o la llegenda, —mai sabem exactament on comencen les unes i acaben les altres— és prou coneguda: la nit de Nadal de 1914, al front occidental de la Primera Guerra mundial és va produir una treva informal i espontània quan els soldats de la trinxera alemanya varen començar a cantar el Stille Nacht i altres nadales, i els anglesos els varen seguir. Segons les versions més edulcorades es varen intercanviar felicitacions, la onada es va estendre a una gran part del front i fins i tot es varen jugar partits de futbol entre uns i altres. Paul McCartney (més tard Sir Paul McCartney) va escriure la cançó Pipes of Peace, de la que en va sortir aquest vídeo:

I després de donar veu a anglos i germànics potser que posem el contrapunt amb aquest El Noi de la mare que he trobat a Youtube. No és el que jo buscava, però no sona malament del tot.

Aquest m'ha fet molta gracia. I ha corregut com la pólvora. Un toc de humor no ve mai malament. :)

Estat fallit 3.— Partitocràcia

Copirri: Ed. Columna

El 18 de novembre de 1976 les Cortes Generales varen aprovar la Llei per a la Reforma Política amb caràcter de Ley Fundamental del Reino. Aquest acte, que donava pas a un procés de voladura controlat del règim franquista, es va conèixer com a "l'harakiri de les Corts franquistes". Va ser un fet excepcional provocat per circumstàncies excepcionals; en condicions normals cap organisme viu (individual o col·lectiu) s'autodestrueix o actua en contra de la seva pròpia supervivència.

Donat que Espanya venia de quaranta anys d'absència de democràcia es va pensar que calia muntar un sistema de partits robust, amb eleccions a base de llistes tancades, en el qual els partits i les idees fossin més importants que les persones. He de admetre que jo també n'estava fermament convençut. Però el pas dels anys m'ha fet veure les coses d'un altre manera. Com diu Josep Mª Colomer, els partits varen ser objecte de sobreprotecció financera, legal i electoral, i "aquesta sobreprotecció ha consolidat el monopoli de la acció política per part d'unes poques dotzenes de persones".

Deia al començament que cap organisme viu actua en contra de la seva pròpia supervivència. Doncs bé, els partits i els polítics son organismes vius. Com tu i com jo, amic lector. No pretenc dir que el darwinisme social sigui la única llei que regeix els actes dels polítics, però tampoc podem pretendre que siguin éssers angelicals, sobre tot quan corren temps difícils i la política és el seu medi de subsistència, el seu lloc de treball. Per dir-ho ras i curt: un diputat anglès es juga la reelecció aconseguint la confiança dels electors de la seva circumscripció (d'aquí que bastant sovint trenquin la disciplina de partit); un de espanyol (o català) obté un lloc a les llistes aconseguint la confiança de l'aparell del partit. Però els diputats i regidors només és la punta de l'iceberg; al darrera hi ha tot un sistema clientelar, de fidelitats i de amiguisme que pot arrossegar desenes de milers de persones. Cents de milers en el cas dels partits grans espanyols. Haurien de ser veritables herois —tant els polítics individualment com els partits col·lectivament— per posar els interessos de la societat per davant d'els interessos del partit (que son els seus propis interessos). I avui en dia d'herois no en corren gaires.

M'agradaria deixar ben clar que no soc dels que denigren els polítics, ni dels que pensen que son persones especialment propenses a la corrupció o a la ineptitud. En absolut. Crec que son un reflex de la societat, en els seus vicis i les seves virtuts, ni més ni menys que la resta de ciutadans. El problema és que estan —estem— atrapats en un sistema pervers. I estic convençuts de que en son perfectament conscients, si més no els que son mínimament lúcids (que també n'hi ha de obcecats, com a tot arreu). Ho veuen cada dia a les enquestes, que els diuen que els polítics son el col·lectiu pitjor valorat per la societat, i ho veuen en els index creixents d'abstenció. Llavors em direu: ¿si ho veuen perquè no hi posen remei? No vull fer-me pesat però ho he de dir una vegada més: perquè son éssers vius, i no es faran l'harakiri si una força superior no els obliga a fer-ho.

Catalunya és l'única comunitat autònoma que no te llei electoral pròpia, i els partits se'n acusen mútuament. Des de fa més de tres anys Ciutadans pel Canvi i grups de experts van estar impulsant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per dotar-nos d'una llei electoral que, en bona mesura, anava encarada a resoldre aquest vuit legal i els dèficits de la actual llei, tal com es reflectia en aquests punts cardinals. Es va crear una comissió d'experts per assessorar al Parlament i fer una proposta tècnica per buscar el consens. Tot debades, tant CiU com el PSC varen trobar excuses per donar llargues, i el debat va naufragar. En el meu antic bloc hi vaig dedicar dos apunts: aquest i aquest.

No és un problema de Catalunya, però. La desgraciada història de la No-Llei-Electoral només és el símptoma de que Catalunya no és ni millor ni pitjor que la resta. Preneu-ne nota els que us penseu que la independència ho arreglaria tot.